Potser no cal dir res, només mirar-te, mentre el lent pas de les hores fa caminets a la pell; corriols de sal i aigua.
Avui veient "Un homme et une femme" de Claude Lelouch he recordat un temps de "vi i roses" quan tot ens sorprenia, quan no teníem mandra; la peresa de l'amor.
Perquè estimar costa, sobretot si no hi ha lloc per al sentiment i el dia a dia s'ha endut a Peter Pan.
Quan un home estima a una dona la vida és més intensa, més fàcil, fins i tot quan les coses no van bé.
Ara arriba Nadal i tot és un xic més difícil, pel que ens passa, pels anys viscuts. Però encara t'estimo, uns dies més que altres i de vegades ... no sé que dir-te.
Fa quinze anys, el dia onze de novembre de 2009, vaig publicar una entrada titulada "Ultima cena en el Titanic" . Un relat imaginat, una història romàntica.
Potser algun de vosaltres ho recordarà.
Aquesta setmana Carmen Posadas publica el seu darrer llibre titulat "El misterioso caso del impostor del Titanic " i aquí és quan apareix el veritable misteri.
L'argument d'aquesta novel·la té una semblança increïble amb el meu escrit de fa quinze anys.
SINOPSIS de "El misterioso caso del impostor del Titanic"
Carmen Posadas se embarca con Doña Emilia Pardo Bazán en una aventura detectivesca
En abril de 1912, la adinerada viuda de Peñasco tuvo un mal presentimiento mientras almorzaba en su palacete de Madrid. Algo les había pasado a su único hijo y su nuera, a quienes en ese momento creía en París, disfrutando de su luna de miel. La dama no se equivocaba: a pesar de las advertencias que les había hecho, los recién casados se habían embarcado en el que se creía el barco más seguro del mundo y sin duda era el más lujoso: El Titanic. Pocos días después las funestas nuevas llegaron a la mansión de la viuda: su hijo había perecido y su nuera estaba sana y salva, pero rota de dolor en Nueva York.
Se pone en marcha así una intriga al más puro estilo Carmen Posadas, ambientada en el Madrid de principios de siglo y entre cuyo elenco destacan Emilia Pardo Bazán y uno de sus personajes ¿de ficción?, el dandy reconvertido en detective Ignacio Selva.
Años después del hundimiento del Titanic, entra en contacto con Selva una dama adinerada de Avilés con una noticia insólita: su hermano, un indiano millonario que había sido dado por muerto en el naufragio, aparece en su mansión de La Habana para susto primero y alegría después de su viuda. Tras la sorpresa inicial, se despierta la sospecha en la familia. ¿Ha vuelto ese hombre de entre los muertos o no es más que un impostor?
Si torneu a llegir el meu relat "Ultima cena en el Titanic" veureu que el seu argument té molts punts de coincidència amb el de la novel·la de Carmen Posadas.
Quedar amb una petita colla d’amics per anar a dinar i contemplar
la posta de sol al golf de Roses és una manera aparentment senzilla de celebrar
el món, la bellesa i la companyia.
El fet ofereix, si se
sap mirar, la millor apoteosi d’una òpera de Wagner o una tragèdia de
Shakespeare a l’aire lliure, amb tots els seus ingredients constitutius de
misteri, somnis, ambició, amor i mort.
Arriba a la grandiositat d’aquells curts instants en què
l'horitzó adopta el color palpitant, carnal i lluent de la taronja sanguina i
la lluna comença a centellejar sobre el mar amb un fulgor llis i sense dubtes.
Conté les claus del gran enigma de la mirada humana damunt
les coses, brinda en safata un exercici de virtuosisme natural i una descoberta
de la part admirable de la realitat.
La posta només dura minuts capaços de convertir-se en
emoció.
És probable que l’únic Sant Grial localitzable en aquest món es trobi a
les postes de sol contemplades des de la terrassa de l’Almadraba Park Hotel de
Roses amb amics.
Ahir va morir Françoise Hardy a l'edat de vuitanta anys.
Noia tímida i solitària, l'amor del fotògraf Jean-Marie Périer va canviar la seva estètica. La seva personalitat i el seu rostre es van fer famosos a tot el món.
Va debutar com a actriu de cinema amb Roger Vadim.
El millor de Françoise era el seu talent musical; componia i interpretava cançons meravelloses, va cridar l'atenció de Serge Gainsbourg, Jean-Pierre Sabar, Bob Dylan, Mick Jagger... tots s'hi van fixar.
Va ser emocionant sentir-la cantar "Message personel"
Amb els títols de les seves cançons, podria compondre un poema d'amor:
"Il n'y a pas d'amour heureux, l'amour s'en va
comment te dire adieu
voilà, l'amitié.
Comme, ce petit coeur
ton meilleur ami.
Je veux qu'il revienne, le temps de l'amour
le temps des souvenirs."
Un dia em va dir... Pere ets un romàntic incorregible! Parlaria amb tu tota la nit " Les yeux dans lesyeux, la main dans la main".
Vaig néixer amb la lluna plena al número tres del carrer Galligans, prop de l'hotel Duran, avui fa setanta-cinc anys.
L'últim dia de Fires després dels focs artificials, el soroll dels coets i l'esclat de colors em van cridar l'atenció, així que vaig decidir sortir del ventre de la meva mare per contemplar l'espectacle.
Després ja he anat veient que la vida no sempre és una festa per tirar-hi coets.
Ara visc al Carrer Arquimedes
un carrer que no té pàtria
ni llengua
ni religió.
És un carrer del món
sense trampes
ni mentides
generós.
Un carrer que té memòria
que treballa
que riu molt.
El meu carrer és ple de gent
de tota mena
i condició.
El meu carrer no té amo
el meu carrer...sóc jo!
No soy más que un niño con los pies descalzos.Y yo sigo jugando,qué más da,sigo jugando solo.
Una nit de pluja i de vent ha canviat l’aspecte i el color
de la terra i del mar. Ha canviat també l’olor.
La tardor és l’estació de les
bones olors.
En aquestes nits tan estrellades, lleugerament boiroses, una mica
humides, els camps i els arbres fan olor d’ametlles tendres i de fulla de menta
picant.
Ara, a les tardes, dóna gust d’anar pels camps.
Les vinyes
es van daurant, les pinedes tenen una capa espessa de verd fosc, les oliveres
es nimben d’una grisalla aèria i platejada. Els rostolls van prenent un color
rogenc granulat.
Tot el paisatge cabria entre una gerra de mel i una ampolla de
rom.
(El quadern gris, Josep Pla , 9 de novembre de 1918 )
Assaig en directe a càrrec del repartiment de "Les Misérables". Hugh Jackman, Russell Crowe, Anne Hathaway...
A tot arreu tinc un amic que està sempre disposat a menjar un cent de cargols o un peix guisat o un conill de bosc, i amb aquests amics tan savis no hi ha manera de renyir.
El vi de les vinyes que donen al mar és bo i té un aspret que cueja i us mossega la llengua. I de vegades, per començar, mengeu un rovelló o un pinetell a la brasa, i és com si us mengéssiu una orella de senyoreta impregnada de pinassa.
(El quadern gris, Josep Pla, 9 Novembre 1918.)
Et salvaré de tota malenconia. Perquè ets un ésser especial i jo cuidaré de tu.
