Després del segon acte tots aplaudien,
deien ... que bonic, que bonic!
Llavors em vaig adonar que l'obra no valia res,
era un producte menor, despertava sentiments
desprenia sensibilitat, però no deia res.
El públic comentava
Oh! que bonic. Gràcies!
Fantàstic! Molt bé!
Una catarsi individual, una teràpia de grup
i jo darrere el teló em sentia fracassat.
Avui he decidit no cobrar l'entrada
perquè això ... no és una funció de teatre.
Y no sé, y no entiendo lo que pasa entre los dos,
sólo pido que me escuches por favor,
lo que siento no se dice con palabras...y ya ves.