Vaig néixer amb la lluna plena al número tres del carrer Galligans, prop de l'hotel Duran, avui fa setanta-cinc anys.
L'últim dia de Fires després dels focs artificials, el soroll dels coets i l'esclat de colors em van cridar l'atenció, així que vaig decidir sortir del ventre de la meva mare per contemplar l'espectacle.
Després ja he anat veient que la vida no sempre és una festa per tirar-hi coets.
Ara visc al Carrer Arquimedes
un carrer que no té pàtria
ni llengua
ni religió.
És un carrer del món
sense trampes
ni mentides
generós.
Un carrer que té memòria
que treballa
que riu molt.
El meu carrer és ple de gent
de tota mena
i condició.
El meu carrer no té amo
el meu carrer...sóc jo!
