jueves, 31 de marzo de 2011

Conversant amb Vicent Andrés Estellés

Pere, per tu he tornat al carrer dels balcons,
ben dematí, per veure si et trobava
per tu he tornat moltes nits al carrer Arquimedes
ple de balcons i de fulles llarguíssimes
no anava jo: era l'amor qui em duia
per tu he mirat, molt amarg, el cantó
distretament, però amargament sempre
mai no ens hem vist, però sempre tornava.
Sento la teua veu per a les confidències
la teua veu de vegades cremada
de pètals breus socarrats a les vores
en arribar foscament el desig
la teua veu que no escolte fa temps.
No em deixes a la vora del riu de les paraules
ni vull saber nadar i guardar bé la roba.
Preserve molt la meua soledat.
Com un gran bé l'acaricie i tempte.
Ningú no sap el que a ella li dec
un sentiment feroçment solidari
amb qui pateix, amb qui espera en silenci
un vast amor per la mort i la vida
cosa total, universal principi.
Puc dir-te Vicent
que no comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobte, com un vell huracà
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Em vaig enamorar d'una noia d'Alginet
i no hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
Jo he amat els meus pares, he amat els meus germans
he amat la meua filla, he amat la meua dona
he amat el meu ofici, he amat la meua casa
he amat el meu carrer, com he amat el meu poble
i he amat la meua pàtria; he amat la meua vida
he amat les gents anònimes, he amat totes les coses.
M’he estimat molt la vida
no com a plenitud, cosa total
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula
ara un pessic d’aquesta salsa
oh, i aquest ravanet, aquell all tendre
què dieu d’aquest lluç
és sorprenent el fet d’una cirera.


Ara fa divuit anys que ens vas deixar, crec que seràs recordat com el gran poeta valencià de segle vint.
De vegades la teva poesia és crua i costa de digerir, quan parles de sexe em recordes a Bukowski ... bé, tu ets molt més entranyable.
M'he masturbat avui mirant el cos
des del meu llit d'una jove a la platja:
he retornat a la meua infantesa
d'albercoquers i de dacasars furtius.
He estat feliç, immensament feliç.
He rescatat la meua adolescència
amb brusca mà mentre mirava el cos,
esvelt i nu, dempeus damunt la sorra,
compacte i bru, d'adelerada gràcia.
Ara recordo que vaig veure una dona jove
fa anys, al matí, a la platja del Mareny.
Amb gest senzill, com qui agafaria
un canteret amb aigua del Garbí
aquesta jove mare, dempeus, ha agafat
el seu fill de la sorra; l'ha
elevat a l'alçària dels seus pits
se l'ha mirat en l'aire
i molt senzillament el besava després
com si begués amb castedat d’una aigua.
Tu, Pere parles de les dones amb passió i delicadesa
es nota que les estimes.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
Jo sóc un home que no té més remei que escriure
i no té més remei que escriure certes coses
i les diu, i les diu com les veu, com les sent
o potser com les viu, amargament, amb presses
pensant que va a morir-se demà o despús-demà
amb alegria a voltes, però amargament sempre.
Escrivint em sé lliure. Absolutament lliure.
Em dius amic, que escriga unes memòries.
Això ho fan bé els polítics i els lladres
que són aquells que tenen què contar.
També sol ser cosa honesta de putes:
tenen allò que hom diu experiències.
Jo no ho sé fer, i a més a més això
-perdona'm tu- em sembla innecessari.
Allò que pot tenir cert interès
és el que he escrit i roda ja pel món.
Adeu Vicent
¿Com he d'eixir d'aquesta passió
si aquest carrer Arquimedes és sols un atzucac?
El meu secret, de què et fas confident
és aquest gust general per la vida.
Res no és obscè i tan sols compta el bé.


Adéu, adéu, adéu
me'n vaig i no sé quan podré tornar a l'illa.

He estimat molt una illa
ella volia ser lliure i no es volia casar
alegre i graciosa com una palmera...

jueves, 24 de marzo de 2011

Bloc teatre VIII

Es van encendre els llums de l'escenari i va pujar el teló. El públic encara no estava assegut a les butaques quan va aparèixer un actor còmic i va dir:

Senyors! Els socialistes seguin a la meva dreta, els de dretes a l'esquerra, els de centre al darrera. Comunistes i els verds que es quedin drets, els independentistes dalt al galliner, fan fressa i va molt bé. Avui dramatitzarem una obra que molts de vostès coneixen: "La democràcia, per fer què?"

Mentre el poble seguia al carrer aliè a la "cultura", el teatre va esclatar en aplaudiments, queien pipes, cacauets i crispetes del galliner a la platea, la cridòria era espantosa i quan els verds van obrir les portes perquè entrés el poble el guirigall va ser tan gran que no va quedar ni l'apuntador ...

lunes, 21 de marzo de 2011

Avui la lluna m'ha parlat a cau d'orella

La lluna tan tafanera
s'ha acostat a prop de casa
i la nit sembla de dia.

Mira com creixen les flors!
m'ha dit
mira el verd de les fulles!
faré aturar el vent de mar
perquè faci olor el silenci
perquè escoltis créixer l'herba.

Posa't les ulleres fosques!
segueix dient-me
que la meva llum enlluerna!
no tenquis pas els ulls
perquè veuràs meravelles
perquè els ompliràs de vida.

Quan sentis la força de l'aigua!
em diu
quan tinguis ganes de riure!
llavors és quan me n'aniré
perquè neixi un altre dia
perquè ... avui és primavera.



Avui sento la remor de les teves mans...

sábado, 19 de marzo de 2011

Dona que crema


 
Aquesta dona tan llunyana
potser vingui de l'Havana,
no! ... és valenciana
aquesta nit cremarà
perquè el poble demana
foc, passió i disbauxa.



Dedicat a Mari Reyes, Amparín, Juan Julián i Paco amb tot el meu afecte.

miércoles, 16 de marzo de 2011

Gigliola Cinquetti ya tiene edad para amar y yo escribo versos intrascendentes...

Había pasado media vida en un colegio de frailes
1964

Moscas de patas atadas
Peter Stuyvesant
estufas de leña verde
charcos de cristal
rodillas de Mercromina
una ducha a la semana
pelotas de cartón piedra
pan chocolate y... agua.


lunes, 7 de marzo de 2011

Jocs i entremaliadures

A l'entrar a l'habitació la vaig trobar tota nua, el gest indolent, fent veure que no em veia.
Recordant uns versos del Cançoner "Sarao d'amor" que havia escrit en el segle XVI el poeta valencià Joan Timoneda, li vaig dir:

Bella, de vós só enamorós.
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Ella em va mirar, curiosa i sorpresa, creuant pudorosa i suaument les cames.
Jo vaig seguir dient:

No us atavieu, anau aixi,
que prenc gran ira
si us ataviau i algú prop mi
per sort vos mira.
Nueta us vull, gest graciós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Escoltant el seu riure mentre s'estirava com un gat sobre el cobrellit, vaig comprendre que la llengua de l'amor no era el francès ... sinó el català.
Des de llavors recullo els comentaris poètics del meu carrer i els escric en una llibreta per si de cas.

I la llum
I el vent de garbí
I l'olor de l'arròs
molls i romaní
allà a la sorra de la Malvarrosa ...

Em vaig enamorar d'ella a poc a poc
com una formiga
trosset a trosset
un petó i un petonet
i quan se'n va adonar ja dormia al meu niu.

La dona que m'espera
m'amaga el seu cos
i dissimula l'ànima
ànima prohibida
cos misteriós ...

Aquesta jove té tossina
potser d'un escalfament
ha begut llet ben calenta
la llepa com si fos mel.

I la meva imatge
es va fer mil imatges
i... no sabia trobar-me.

La llum dels teus ulls
com la pluja de tardor
tendra ... de color.

T'escric amiga absent
però no és a tu a qui escric
m'escric a mi mateix ...
per no perdre't!

Qui mirarà aquests ulls
si tu no mires al cel ...
de tant en tant.

Avui
ahir
i demà,
no sé ... sempre!
esperaré, per tornar a veure't.

Em faig vell, a poc a poc
els ulls petits com brases
el front ple de corriols ...




Escrivint un bloc, de vegades aprens a llegir-te ... tot sol.

Aquests comentaris els vaig fer l'any passat a: Carme, Vida, Iris, Joana, Sargantana, Galionar i Montse.
El quadre és un oli de Manel Anoro "Nu nº3"

martes, 1 de marzo de 2011

Botiga de versos

La senyora Acadèmia tenia una botiga de versos, tots els dijous muntava una parada a la plaça del mercat de Figueres i venia tota classe de poemes, proses poètiques, versos d'amor i epitafis mortuoris però sempre escrits rimant.
Jo solia anar-hi per veure les novetats, conèixer les últimes tendències, i aprofitava per fer petar la xerrada amb la senyora Acadèmia que era una dona de conversa amena i culta
.

Senyor Pere avui tinc uns haikus molt bons que m'han arribat de Vilamacolum.
Miri els haikus no m'agraden gaire, provenen de cultures llunyanes, són molt tècnics i de vegades no els entenc. De Vilamacolum el que em fa gràcia és el que deien els avis:

"A Vilamacolum
amb un pet
apaguen el llum. "

Ho trobo divertit... però què més ha portat avui?
Aquí tinc un lot a granel de cent poemes que ha escrit la setmana passada el poeta Nicomedes, n'hi ha de totes les classes i temes i van molt bé per llegir al llit abans d'anar a dormir, fan venir son.
Dona, m'estimo més la qualitat a la quantitat, però posi-m'en mitja dotzena per si de cas.
Té alguna cosa que en llegir-la emocioni? Paraules que s'entenguin, que despertin sentiments? Vull dir poesia de veritat.
Senyor Pere, darrerament costa molt trobar el que vostè demana, molts versos vénen de la Xina, estan bé de preu però la temàtica i la qualitat deixen molt a desitjar, ara els de Ikea han obert una secció de poemes per a interpretar cadascú a casa seva.
Però ja sé el que vostè vol: una mica de Benedetti, Machado, Martí Pol, Whitman ...
Avui he portat un poema de Xavier Roig Fontseca que li agradarà molt:

"A punta de dia
he sorprès,
en la terra treballada,
el llaurador dormit
de la nit
i els cavalls blancs,
fugitius al galop,
de la rosada."

Moltes gràcies és molt bonic, ja sap que no suporto la poesia inintel.ligible, envoltada d'hermetisme, que sembla important però que no diu res.
Jo també li vaig a regalar uns versos que he somiat aquesta nit, perquè li diré un secret, els poetes somien versos:

"Demà
compraré un mirall de dues cares
al matí
em maquillaré d'una banda
a la nit
em rentaré la cara per l'altra
i tu
mira'm... com vulguis."

Ai senyor Pere! de vegades diu vostè unes coses ...




Ya mi rostro de vos
cierra los ojos
y es una soledad
tan desolada.

Foto de J.Ramon Huidobro