Mostrando entradas con la etiqueta Imagenes.. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Imagenes.. Mostrar todas las entradas

viernes, 7 de noviembre de 2025

Moby Dick


 

Moby Dick la novel·la que va escriure Herman Melville comença així:
 
"Llamadme Ismael. Hace años, con muy poco dinero en el bolsillo, y sin nada que me atara a la tierra, pensé en irme a navegar por ahí, para conocer los océanos del mundo. Ahora, esa inquietud se ha convertido en costumbre. 
Cada vez que me encuentro triste y malhumorado, cuando me siento solo sin saber por qué; cuando noto que el frío de noviembre se instala en mi alma, comprendo que es hora de embarcarme. 
He nacido tierra adentro, pero todos los caminos llevan al mar. El agua tiene una magia irresistible que atrae a los hombres y los impulsa a cruzar montañas, a seguir arroyos, riachuelos y ríos, hasta llegar al mar, que es como un inmenso espejo donde a todos nos gusta mirarnos". 
 
Ja et vaig dir Sahra que l'home va néixer de l'aigua. Per això tots els camins van del mar a la terra. 
Tu que m'acompanyes en aquesta llarga travessia, com Nausícaa l'amor somiat, saps que això és un desert i no hi ha camí. Sortim de la mar i allà tornem, som aigua i som riu. 
Quan arribem al final Sahra, m'has de cremar, enterrar sota una pedra i escriure'm un epitafi... "Al final hi ha la mar".

viernes, 18 de julio de 2025

Cau foc!


Al campanar de la Immaculada toquen les cinc, tramuntana calenta, una tarda d'estiu.
Cau foc! deien els avis, dies com els d'avui, i no sé què cony faig ara caminant per aquests carrers. 
Tan lletjos, tan bruts... tan buits.
Però no me n'aniré "nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç"  tal com va escriure Salvador Espriu.
Perquè és mentida, no és així !
És que avui tinc un mal dia, ple de molta mala llet i estic un xic cansat d'aquesta “meva covarda, vella i salvatge terra”.
Tan calenta...i que cau foc!

viernes, 20 de junio de 2025

Al juny... al final de la tarda

 



Al juny, el mes que més m'agrada, el temps s'atura al final de la tarda.
El sol s'amaga, lluny a la muntanya del Mont, i es fa el silenci.

"Mil orenetes volaven omplint el cel amb una cridòria de xisclets. Un soroll sord, com de fons, sortia dels carrers de la ciutat.
De cop tot va callar.
Fosquejava i amb l'últim raig de sol entrà brisa de garbí."

Ja no se sent res. 
El temps s'atura... un instant, i arriba la nit.

lunes, 7 de octubre de 2024

Qui mirarà?

 

Qui mirarà aquests ulls

si tu no mires al cel

de tant en tant...

miércoles, 31 de julio de 2024

Lisístrata,un Rap

 


Com Lisístrata hi ha dones que no entenen
aquests homes que maten
que ens maten
que es maten.
Avui moren les dones, els nens i la gent
només per ser lliures
per sortir al carrer
per lluitar a la batalla
perquè algú dicta sentència.
Res no té sentit.
No hi ha Lisístrates.
S'ha perdut l'antiga força del sexe femení.
Dels grecs l'antic desig.
Potser "sense sexe" aquests homes són això
homes , només homes ...
i ja està!!


Y ando cayendo ya, encallándome en mi propia guerra civil como Lisístrata 
Sin más que decir, que aportar a la causa un tributo a mis musas que luchan

jueves, 30 de mayo de 2024

Maig 24


Aquest vespre he sentit l'olor del blat

calor de tarda

el dia llarg  

com si arribés l'estiu...



De vez en cuando la vida toma conmigo café y esta tan bonita que da gusto verla.

jueves, 9 de mayo de 2024

Y yo sigo jugando... qué más da.


Vaig néixer amb la lluna plena al número tres del carrer Galligans, prop de l'hotel Duran, avui fa setanta-cinc anys.
L'últim dia de Fires després dels focs artificials, el soroll dels coets i l'esclat de colors em van cridar l'atenció, així que vaig decidir sortir del ventre de la meva mare per contemplar l'espectacle.
Després ja he anat veient que la vida no sempre és una festa per tirar-hi coets.

Ara visc al Carrer Arquimedes
un carrer que no té pàtria
ni llengua
ni religió.
És un carrer del món
sense trampes
ni mentides
generós.
Un carrer que té memòria
que treballa
que riu molt.
El meu carrer és ple de gent
de tota mena
i condició.
El meu carrer no té amo
el meu carrer...sóc jo!


No soy más que un niño con los pies descalzos.Y yo sigo jugando,qué más da,sigo jugando solo.

viernes, 29 de marzo de 2024

La dansa de la mort.


  

Aquell vespre d'hivern

no et vaig veure la cara

sols la veu ronca

l'alè de vi

i aquells ulls ... com espurnes

que em despullaven.

 

Tambors de la mitjanit, ballen la dansa de la mort.

Dansa de l'amor...tambors d'una nit molt llarga.


Verges, dijous sant 1967

jueves, 21 de diciembre de 2023

1973


 Llegeixo al setmanari Empordà un article que parla de la pintora Olga Torras Romans ( Figueres 1952 ), allunyada de la vida pública i de l’activitat artística des del 1986. 
Veient aquest seu autoretrat de 1973 em recordo molt d'aquell any que Figueres estava plena de llum. 
D'aquell Nadal que hi eren tots i ningú faltava. 
Valga'm Deu quin any! El triangle de Terrassa: Pensión Lola, Escola d'Enginyers i Bar Dorado no era el lloc més adequat per acabar una carrera que s'estava fent molt llarga. 
Encara hi havia pena de mort, ETA assassinava Carrero Blanco i Kissinger feia i desfeia guerres arreu del món mentre rebia el Nobel de la Pau. 
Aquell any els Rolling Stones tocaven "Angie" i Pink Floyd sorprenia amb "The Dark Side of the Moon". Al Charly, còctels Manhattan i Paco de Lucia..."Entre dos Aguas". 
Potser el 1973 vaig veure per última vegada Olga Torras per Figueres. M'alegro de saber que està bé, va triar una nova vida i espero que hagi estat feliç. 
Ara tot ha canviat força, però tinc el Pessebre a punt i el Tió ja s'escalfa. S'acosta la Nit de Nadal ...

sábado, 21 de octubre de 2023

Tardoral


 Boira calenta

com el teu alè

com els teus llavis...

I jo una farola

sense llum.


Les tardes a la tardor...

viernes, 17 de diciembre de 2021

La vida petita



Darrere els vidres passa la vida petita.

Els dies tan curts semblen tots iguals 
corren tan de pressa que... sempre som divendres.

I si de cop entra un xic d'aire, a poc a poc... ja som dilluns.

Quan vius la vida petita no tinguis por 
deixa que passi, que... sempre som divendres.




De vegades de cop tot canvia i la vida es torna molt petita...sense que puguis fer-hi res.

martes, 5 de febrero de 2019

Actor secundari




Si la vida fos un curtmetratge de final incert
 voldria ser un actor secundari
per poder interpretar papers senzills
dels que sempre acaben bé...



Recordant els Premis Goya de l'Acadèmia de Cinematografia 2019.

viernes, 19 de octubre de 2018

Clic! Clac!...Clic! Cloc!


Clic! Clac!
Clic! Cloc!
 
Em despertes suaument
a poc a poc.
 
En obrir la finestra
et veig fresca
la cara mullada
ben neta
i... les arracades de vidre.
 
Clic! Clac!
Clic! Cloc!


domingo, 18 de marzo de 2018

Quan fa sol i plou


Avui que fa sol i plou, quan tot s'omple de llum i l'aire humit és de colors.
Avui que no recordo quants cognoms catalans tinc, vuit, deu ... no ho sé.
Vull parlar-vos en boca dels que van escriure en altres llengües, lluny d'aquest país que és tan petit que amb tres passes ja ets fora.
Perquè ara que plou i fa sol he de reconèixer que les mongetes seques amb botifarra no m'agraden, que prefereixo els espàrrecs de Navarra als calçots i que del pa amb tomàquet el que més m'agrada és el pernil. No sé, sinó fos que sóc addicte a l'escudella pensaria que no estimo aquest país.

Peró companys
vostès saben
que poden comptar
amb mi
no fins a dos
o fins a deu
sinó comptar
amb mi.

Sempre!

I així el dia en què m'en vagi,  potser algun amic dirà allò de:

Jo vull ser plorant l'hortolà
de la terra que ocupes i femes,
company de l'ànima, tan d'hora.

A les alades ànimes de les roses
l'ametller de nata et requereixo,
que hem de parlar de moltes coses,
company de l'ànima, company.

Ara que fa sol i plou, que l'aire és de colors, tinc més clar que mai que ... la vida seria tràgica si no fos tan graciosa.



Recordant Lluís Llach, Mario Benedetti, Miguel Hernández i Stephen Hawking.

sábado, 3 de febrero de 2018

Apocalipsi


Creuàvem l'Univers a la velocitat de la llum, ens atreia un Forat Negre, mes enllà de la Via Làctia.
El temps s'havia aturat, se succeïen els dies i les nits i el pas de les estrelles i planetes sense parar.
L'últim nanosegon de les nostres vides va durar mil anys.
Tu i jo vam pujar a les muntanyes, miràvem el mar i parlàvem del que vam aprendre dels nostres pares, del que no podríem ensenyar als fills.
Tota la Galàxia es dirigia al centre del gegantí Forat Negre, van desaparèixer el Sol i les estrelles, sentíem el fred i la foscor .
I allà a la fi, tots i tot, vam ser... un gra de sorra.



Aquest passat mes de gener ha mort als 46 anys Dolores O'Riordan la veu de "The Cranberries"

jueves, 8 de junio de 2017

Dans le Noir?


"T'atreveixes a menjar totalment ... a les fosques?
Sabràs el què estàs menjant?
Com és la persona que tens al costat?
Quines sensacions tens en la foscor més completa?"

Segueixo llegint:

"Sense la vista, una cosa tan senzilla i bàsica com menjar, es converteix en una nova experiència, on tots els nostres sentits s’aguditzen i ens ofereixen noves sensacions i emocions.
“Dans le Noir?” ens porta la veritable essència del sabor, ens fa canviar totes les idees preconcebudes i ens permet veure les realitats de la cuina."

És la carta de presentació d'un restaurant de Barcelona on pots sopar a les fosques, sense gens de llum.
Francament la idea no em sedueix. Menjar sense veure els colors, les textures, la presentació dels plats i dels vins em sembla desastrós. Ja no opino del que pots embrutar i mullar menjant a les fosques.

Preferiria imaginar un sopar al besllum del capvespre, a prop del mar, potser amb la llum d'unes espelmes. Una conversa llarga, de paraules atrevides i tendres, com les que es diuen a cau d'orella.
Pensar un escrit que respirés un aire sensual, el plaer dels sentits, l'atracció del que desconeixem.
No sé si seria capaç de resistir l'olor de la teva pell i el sabor dels teus llavis, després de provar menjars estranys dans le noir i potser m'envairia una deixadesa, un laissez faire fins a la matinada ...



domingo, 4 de junio de 2017

1962



Moscas de patas atadas
Peter Stuyvesant
estufas de leña verde
charcos de cristal
rodillas de Mercromina
una ducha a la semana
pelotas de cartón piedra
pan chocolate y... agua.



jueves, 25 de mayo de 2017

Un haiku al maig



Ets plena d'olor
les arrecades fines
com les glicines.



martes, 11 de abril de 2017

El llop!


Cau freda la nit,
glaça
i el rellotge calla
en la foscor del bosc.

S'atura tímid el vent,
la llum incerta
i un bri de soroll avisa,
surt el llop!
sembrant la por...
els ocells emprenen la volada
i tu restes a l'aguait esperant-lo.



La por ...
que és la por?
La por sóc jo!



En aquest bosc ple de lletres
viu un llop analfabet,
la mira a ella
"face to face"
l'escolta ...
però no sap dir-li res.




Les imatges són de Marjolaine Leray

lunes, 13 de marzo de 2017

Micropoema


Conec un microorganisme
petit com un microbi
la lletra microscòpica
de precisió micromètrica
té boca de micròfon
els ullets de microfilm
sempre viatja amb microbus
perdut... en un microcosmos blocaire.

El seu nom és Micro, ve de Grècia i és la part milionèsima de mi!




L'àlbum "The Velvet Underground & Nico" es va publicar el 12 de Març de 1967, ara fa 50 anys.