domingo, 28 de marzo de 2021

Aquelles Converses ... V (Walt Whitman 25-08-2010)


Hace mucho tiempo, una amiga... quizás enamorada, citaba con frecuencia a Walt Whitman, me hablaba de su poesía.
Un día me regaló un libro: "Canto a mi mismo" y escribió en su interior una dedicatoria "Yo soy una infinidad de cosas ya cumplidas y una infinidad de cosas por cumplir".
Así comenzó una pasión entre tu obra y yo que ha durado casi cuarenta años. Los mismos que tardaste en crearla, enriquecerla y reescribirla, desde 1855 hasta el año de tu muerte en 1892.

Pere, lo más común, vulgar, próximo y simple,
eso soy Yo,
Yo, buscando mi oportunidad, brindándome
para recibir amplia recompensa,
engalanándome para entregar mi ser
al primero que haya de tomarlo.
Tengo sesenta y un años. Mi salud es perfecta.
Y con mi aliento puro
comienzo a cantar hoy
y no terminaré mi canto hasta que muera.
Que se callen ahora las escuelas y los credos.
Pero ahora yo ofrezco mi pecho lo mismo al bien que al mal,
dejo hablar a todos sin restricción,
y abro de par en par las puertas a la energía original
de la naturaleza desenfrenada.
Retoza conmigo Pere sobre la hierba, quita
el freno de tu garganta,
no quiero palabras, ni música,
ni rimas, no quiero costumbres
ni discursos, ni aún los mejores,
sólo quiero la calma, el arrullo de tu
velada voz.
Siento Walt, que tenemos muchas cosas en común.
Amo el verso libre, la poesía Realista que tu conviertes en Romántica y sobretodo la Opera, Nueva York y ese canto a la vida tan irracional, esta obra viva que pone título a tus poemas y que amplias poco a poco a lo largo de tu vida.

Te digo que el alma no es superior al cuerpo,
y digo que el cuerpo no es superior al alma,
y nada, ni Dios siquiera, es más grande
para uno que lo uno mismo es,
y yo o tú podemos comprar la flor y nata
de la Tierra sin un céntimo, sin un céntimo
en el bolsillo,
y digo a cualquier hombre o mujer:
que tu alma se alce tranquila y serena
ante un millón de universos.
Escuchando tus palabras
Me celebro y me canto a mí mismo.
Y lo que yo diga ahora de mí, lo digo de ti,
porque lo que yo tengo lo tienes tú
y cada átomo de mi cuerpo es tuyo también.
Vago... e invito a vagar a mi alma.
Vago y me tumbo a mi antojo sobre la tierra
para ver cómo crece la hierba del estío.
Hoy Pere me entrego, a mí mismo, al barro,
para brotar en la hierba que amo.
Si me necesitas,
búscame en la suela de tus botas.
Apenas sabrás quien soy,
y lo que quiero decir.
No desfallezcas si no me encuentras pronto.
Si no estoy en un lugar, búscame en otro.
En algún lugar te estaré esperando.
¡Adiós, Fantasía mía!
¡Adiós, poeta querido, amor mío!
Me voy, no sé adonde
ni hacia qué azares, ni sé si te volveré a ver jamás.
¡Adiós, pues, Fantasía mía!
Déjame mirar atrás por última vez.
Siento en mí el leve y menguante tic tac del reloj.
Ahora hemos de separarnos. ¡Adiós, Fantasía mía!
¡Adios Pere!
Cosmos
Hijo del Empordà
Turbulento, fuerte y sensual
que bebes y engendras
sentimental.
¡Adios Pere, hasta que el ancla dúctil quede asida!


Edward MacDowell (New York 1861-1908)

sábado, 20 de marzo de 2021

Aquelles Converses... IV ( Salvador Dali 8-10-2011 )


Una tarda d'hivern vaig veure el seu cos per darrera vegada, una tarda freda com aquella Torre Galatea. Milers d'empordanesos feien cua per acomiadar-se de vostè, semblaven les formigues dels seus quadres.
Buscava un rastre d'aquella mirada tan viva, però ja no hi era, se n'havia anat.
Pere, dues coses van ser la font d'inspiració de la meva obra: l'instint sexual i l'angoixa de la mort, les dues són creatives però l'última m'obsessionava.
Realment el que m'inquietava de debò era saber el que deien de mi a la tertúlia del Casino Sport de Figueres, allà es decidia si jo era un geni immortal o no.
Un home especial si que ho éreu, guapo, amant del groc, dels gessamins, de Rafael, de Velázquez i de Vermeer. Diuen que Lorca es va enamorar de vostè.
Mira, en Federico i jo ens estimàvem com amics però ell volia tenir relacions sexuals amb mi, va insistir tant i tant que al final ho vaig voler provar. Em va voler donar per ...... però em va fer mal i en l'acte ho vaig deixar córrer.
Amb les dones també teníeu una relació especial. Dèieu que eren capaçes de provocar la cretinització total de l'home i practicàveu amb elles "l'amour courtois". Podíeu tenir passions sense cap mena de contacte carnal, sense tocar mai a ningú.
El títol de la meva pintura, el gran masturbador té relació amb això que dius.Perquè és la idea de la culpabilitat d'una cara que està completament extingida vitalment d'haver-se-la pelada, i llavors té el nas que li toca a terra i li surt un furóncol...
Vostè a mi no m'enganya, una persona que diu que l'erotisme és una cosa divina perquè Eros és un déu i la pornografia una cosa infrahumana o sigui molt propera a la animalitat demostra que no és tan boig com sembla. No sé qui és més interessant l'artista o el personatge Dalí.



Jo sempre dic que sóc molt millor escriptor que pintor, i molt millor fins i tot la meva cosmogonia és molt més important que la meva literatura.
És a dir ... quan Buñuel em va demanar que col.laborés amb ell en un projecte cinematogràfic, vaig escriure el guió d'Un Chien Andalou al bar Emporium de la Rambla de Figueres, mentre bevia Gin-fizz.
Buñuel de seguida va quedar enlluernat, el vam signar tots dos però en realitat hi havia molt poques coses seves: l'assumpte de les formigues, per exemple.
Hem parlat poc de pintura però me'n recordo de les paraules de Josep Pla aquella nit que vostès sopaven al Celler de ca la Teta.
Vàreu parlar de política, de pintura, del surrealisme i del futur museu. Pla deia que vostè sabia comercialitzar la imbecilitat humana i vós li dèieu que la vostra sensualitat era intel.lectual i gairebé impotent, intel.lectualitzar l'erotisme donava més creativitat.
En Pla es va beure una ampolla de Cune i vostè que era abstemi va provar un glop de Chartreuse per digerir la sopa d'all i el bistec amb albergínies del sopar.
La primera vegada que vaig anar a París vaig visitar a Picasso abans que el Louvre, en saber-ho em va dir: "Has fet molt bé" i li vaig regalar un petit quadre titulat "La noia de Figueres".
Tu també has fet molt bé Pere, fent-me companyia aquesta calorosa tarda d'octubre.
Passejant pel teu carrer he pogut comprovar que ets un espanyol fanàtic i un català entramuntanat!
Gràcies, un altre dia seguirem conversant perquè encara no hem parlat del meu avi, ni de Paco Camino, ni de ...


Part de les paraules de Salvador Dali provenen de textos escrits per Lluís Permanyer i Ramon Guardiola.

lunes, 15 de marzo de 2021

Pinzellades LXIII (Síria deu anys de guerra, Alep )

Sota les runes d'Alep, tot escoltant Chopin, un vell recorda l'antiga glòria d'aquesta ciutat tres cops mil·lenària.

Lloc de pas de assiris i perses, grecs, romans, àrabs i otomans, sempre tornava a renéixer. Creixia bella, sàvia i envejada tot i la mà destructora dels homes.

Ara es repeteix la història, ell ja no estarà aquí per veure-ho, però al final ... sempre li quedarà la música.



La foto és de Joseph Eid de AFP.

domingo, 7 de marzo de 2021

Aquelles Converses...III (Vicent Andrés Estellés 31-03-2011)



Pere, per tu he tornat al carrer dels balcons,
ben dematí, per veure si et trobava
per tu he tornat moltes nits al carrer Arquimedes
ple de balcons i de fulles llarguíssimes
no anava jo: era l'amor qui em duia
per tu he mirat, molt amarg, el cantó
distretament, però amargament sempre
mai no ens hem vist, però sempre tornava.
Sento la teua veu per a les confidències
la teua veu de vegades cremada
de pètals breus socarrats a les vores
en arribar foscament el desig
la teua veu que no escolte fa temps.
No em deixes a la vora del riu de les paraules
ni vull saber nadar i guardar bé la roba.
Preserve molt la meua soledat.
Com un gran bé l'acaricie i tempte.
Ningú no sap el que a ella li dec
un sentiment feroçment solidari
amb qui pateix, amb qui espera en silenci
un vast amor per la mort i la vida
cosa total, universal principi.
Puc dir-te Vicent
que no comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobte, com un vell huracà
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Em vaig enamorar d'una noia d'Alginet
i no hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
Jo he amat els meus pares, he amat els meus germans
he amat la meua filla, he amat la meua dona
he amat el meu ofici, he amat la meua casa
he amat el meu carrer, com he amat el meu poble
i he amat la meua pàtria; he amat la meua vida
he amat les gents anònimes, he amat totes les coses.
M’he estimat molt la vida
no com a plenitud, cosa total
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula
ara un pessic d’aquesta salsa
oh, i aquest ravanet, aquell all tendre
què dieu d’aquest lluç
és sorprenent el fet d’una cirera.


Ara fa divuit anys que ens vas deixar, crec que seràs recordat com el gran poeta valencià del segle vint. De vegades la teva poesia és crua i costa de digerir, quan parles de sexe em recordes a Bukowski ... bé, tu ets molt més entranyable.
M'he masturbat avui mirant el cos
des del meu llit d'una jove a la platja:
he retornat a la meua infantesa
d'albercoquers i de dacasars furtius.
He estat feliç, immensament feliç.
He rescatat la meua adolescència
amb brusca mà mentre mirava el cos,
esvelt i nu, dempeus damunt la sorra,
compacte i bru, d'adelerada gràcia.
Ara recordo que vaig veure una dona jove
fa anys, al matí, a la platja del Mareny.
Amb gest senzill, com qui agafaria
un canteret amb aigua del Garbí
aquesta jove mare, dempeus, ha agafat
el seu fill de la sorra; l'ha
elevat a l'alçària dels seus pits
se l'ha mirat en l'aire
i molt senzillament el besava després
com si begués amb castedat d’una aigua.
Tu, Pere parles de les dones amb passió i delicadesa
es nota que les estimes.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
Jo sóc un home que no té més remei que escriure
i no té més remei que escriure certes coses
i les diu, i les diu com les veu, com les sent
o potser com les viu, amargament, amb presses
pensant que va a morir-se demà o despús-demà
amb alegria a voltes, però amargament sempre.
Escrivint em sé lliure. Absolutament lliure.
Em dius amic, que escriga unes memòries.
Això ho fan bé els polítics i els lladres
que són aquells que tenen què contar.
També sol ser cosa honesta de putes:
tenen allò que hom diu experiències.
Jo no ho sé fer, i a més a més això
-perdona'm tu- em sembla innecessari.
Allò que pot tenir cert interès
és el que he escrit i roda ja pel món.
Adeu Vicent
¿Com he d'eixir d'aquesta passió
si aquest carrer Arquimedes és sols un atzucac?
El meu secret, de què et fas confident
és aquest gust general per la vida.
Res no és obscè i tan sols compta el bé.


Adéu, adéu, adéu
me'n vaig i no sé quan podré tornar a l'illa.

He estimat molt una illa
ella volia ser lliure i no es volia casar
alegre i graciosa com una palmera...

jueves, 25 de febrero de 2021

Aquelles Converses...II (Mario Benedetti 4-03-2010 )

Naciste en Septiembre cuando empieza el Otoño, 
cuando duerme la tierra 
te fuiste en Primavera cuando todo despierta 
y renace la vida. 
Te llamaron Mario, Orlando, Hardy, Hamlet, Brenno Benedetti 
y eras una persona especial, comprometida, un poeta del alma. 
 Pere, se me ocurre que vas a llegar distinto 
no exactamente más lindo 
ni más fuerte 
ni más docil 
ni más cauto 
tan solo que vas a llegar distinto 
como si esta temporada de no verme 
te hubiera sorprendido a vos también 
 ¡Claro que me sorprendo Mario! 
por supuesto 
usted sonríe 
y no importa lo lindo
o lo feo 
lo viejo 
o lo joven 
lo mucho 
o lo poco 
que usted realmente 
sea 
entonces su sonrisa 
si todavia existe
se vuelve un arco iris. 
 Mira Pere 
cuando abro el diario y leo 
mi propia necrológica 
me apena que no sepan 
que estoy en condiciones 
de mostrar dondequiera 
y a quien sea 
un vigente prolijo y minucioso
certificado de existencia, 
existo 
luego pienso.
Mario, yo quisiera contar 
con usted 
es tan lindo 
saber que usted existe 
uno se siente vivo 
y cuando digo esto 
quiero decir contar 
aunque sea hasta dos 
aunque sea hasta cinco 
no ya para que acuda 
presuroso en mi auxilio 
sino para saber 
a ciencia cierta 
que usted sabe que puede 
contar conmigo. 
Si pero... 
No vayas a creer lo que te cuentan del mundo 
en realidad el mundo es incontable 
en todo caso es provincia de ti 
no vayas a creer lo que te cuentan del mundo 
aun los que te aman mienten sobre 
probablemente sin saber que mienten.


Tú me dijiste un día: 
"La mujer que tiene los pies hermosos 
nunca podrá ser fea 
la mujer que tiene los pies hermosos 
sabe vagabundear por la tristeza". 
Y yo pensé de inmediato 
¿Y si dios fuera mujer? 
Vaya vaya si dios fuera mujer 
es posible que agnósticos y ateos 
no dijéramos no con la cabeza 
y dijéramos sí con las entrañas. 
Tal vez nos acercáramos a su divina desnudez 
para besar sus pies no de bronce 
su pubis no de piedra 
sus pechos no de mármol 
sus labios no de yeso.
A pesar de todo Mario, yo creo que 
una mujer desnuda y en lo oscuro 
tiene una claridad que nos alumbra 
de modo que si ocurre un desconsuelo 
un apagon o una noche sin luna 
es conveniente y hasta imprescindible 
tener a mano una mujer desnuda. 
Debo confesarte Pere que a veces no me siento 
tan solo
si imagino 
mejor dicho si se 
que mas allá de mi soledad 
y de la tuya 
otra vez estas vos 
aunque sea preguntándote a solas 
que vendrá después 
de la soledad. 
Ay! si pudiera elegir mi paisaje 
elegiría, robaría esta calle Arquímedes
esta calle recién atardecida 
en la que encarnizadamente revivo 
y de la que sé con estricta nostalgia 
el número y el nombre de sus sesenta árboles. 
Te dejo con tu vida 
tu trabajo 
tu gente 
con tus puestas de sol 
y tus amaneceres 
sembrando tu confianza 
te dejo junto al mundo 
derrotando imposibles 
segura sin seguro 
y ojalá pueda estar de
tu sueño en la red 
esperando tus ojos 
y mirandoté. 
Hasta siempre Mario...


domingo, 21 de febrero de 2021

Un vint-i-dos de febrer, avui fa 82 anys, va morir Antonio Machado a Cotlliure camí de l'exili.

RETRATO
 
Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla, 
y un huerto claro donde madura el limonero; 
mi juventud, veinte años en tierra de Castilla; 
mi historia, algunos casos que recordar no quiero.
 
Hay en mis venas gotas de sangre jacobina,
pero mi verso brota de manantial sereno; 
y, más que un hombre al uso que sabe su doctrina, 
soy, en el buen sentido de la palabra, bueno.
 
 Desdeño las romanzas de los tenores huecos 
y el coro de los grillos que cantan a la luna. 
A distinguir me paro las voces de los ecos, 
y escucho solamente, entre las voces, una.
 
 Converso con el hombre que siempre va conmigo 
—quien habla solo espera hablar a Dios un día—;
 mi soliloquio es plática con este buen amigo 
que me enseñó el secreto de la filantropía.
 
Y al cabo, nada os debo; debéisme cuanto he escrito. 
A mi trabajo acudo, con mi dinero pago 
el traje que me cubre y la mansión que habito, 
el pan que me alimenta y el lecho en donde yago.
 
Y cuando llegue el día del último viaje, 
y esté al partir la nave que nunca ha de tornar, 
me encontraréis a bordo ligero de equipaje, 
casi desnudo, como los hijos de la mar.

 

miércoles, 10 de febrero de 2021

Aquelles Converses... I (François Truffaut 4-11-2009)

Sr. Truffaut hace veinticinco años que Ud. nos dejó y nos quedamos un poco huerfanos como el joven Antoine Doinel, protagonista de su primer éxito:"Los cuatrocientos golpes".
Huerfanos de ese cine llamado de la Nouvelle vague que nace con Ud. Chabrol y Rohmer a mediados de los sesenta.

Pere, ¿es el cine superior a la vida? El final de la vida no puede ser optimista, tampoco pesimista, debe ser ambiguo como el final de la mayoría de mis películas. Siempre pensando un poco en Chaplin, en su idea de marchar por la carretera, la idea de la libertad...
Ud. y yo nos parecemos, sus guiones tienen una parte autobiográfica que se esconde detrás de la figura de Jean-Pierre Leaud, su actor preferido, así procura no hablar en primera persona.
Es cierto Pere, solo funciono por sensaciones , por hechos comprobados y mis películas están llenas de recuerdos de juventud.
Creo Sr. Truffaut que Ud. prefiere el reflejo de la vida a la vida misma. Ha elegido los libros y el cine desde su niñez porque prefiere ver la vida a través de ellos.
¡Sí, claro! mi juventud, no fue feliz, encontré un inmenso refugio en la literatura y en el cine. No me gustan los paisajes ni las cosas, amo a las personas, me interesan las ideas, los sentimientos.


Nunca olvidaremos a ese niño de "Los cuatrocientos golpes"interpretado por Jean-Pierre Léaud, la Jeanne Moreau de "Jules y Jim", a Françoise Dorleac que debutó en"La piel suave" y murió prematuramente, a Julie Christie en "Fahrenheit 451", a Claude Jade y Jean-Pierre Léaud en las aventuras de Antoine Doinel con "Besos robados", "Domicilio Conyugal" y "El amor en fuga", a la apasionante Isabelle Adjani de "Diario intimo de Adèle H.", a Catherine Deneuve soberbia en "El último metro" y a la deliciosa Fanny Ardant, compañera y madre de su hija, en "La mujer de al lado".
Pere, el cine es el arte de la mujer, o sea de la actriz. El cometido del director consiste en conseguir que las mujeres hagan cosas hermosas. Considero a las mujeres más fuertes que los hombres y más armoniosas; sobre todo en las historias afectivas, de amor o de niños.
Sr.Truffaut, este protagonismo de la mujer en sus películas se muestra claramente en frases como:"Si tu amas a otra además de mí, entonces todo estará en orden. No es el amor el que trastorna la vida, sino la incertidumbre del amor".
En 1973 dirige "La noche americana", es su gran homenaje al cine. Es el cine dentro del cine y le premian con un Oscar. Contemplé las últimas escenas de esta película llenas de emoción y ritmo cinematográfico con la impresionante banda sonora de Georges Delerue; salí a la calle y tuve la sensación de que terminaba la primera parte de mi vida, los días de asombro, curiosidad y risas.
Empezaba una segunda parte, la segunda sesión...
Pere
: conversando contigo, escuchando tus palabras, veo que te comes la vida a bocados.



¡ CORTEN !... MUCHAS GRACIAS A TODOS.

Esta entrada me ha salido de cine...

jueves, 24 de diciembre de 2020

Un Blog, un carrer i ... tres-centes cinquanta cançons.




Un Blog, un carrer, un recorregut sentimental i ... tres-centes cinquanta cançons.

Et si tu n'existais pas - Joe Dassin
Francis Lai - Plus fort que nous
Françoise Hardy -  L'amitié
The Man I Love - George Gershwin
Joan  Manel Serrat -  La Saeta
Jorge Sepúlveda - Mirando al Mar
Kangrena - Fum, Fum, Fum.
Una furtiva lagrima - Lawrence Brownlee
Bob Dylan - Lay Lady Lay
Le Mots Bleus de Jean Michel Jarre- Christophe
Lhasa de Sela -Love Came Here
Los Pop Tops - Mamy Blue
Luis Pastor y Bebe - Aguas Abril
Luthea Salom - Blank Piece Of Paper
Manhattan - Woody Allen (Opening scene)
Manu Chao - Me Llaman Calle
Marlango - Todo es tan importante
Paco Ibañez - Tus ojos me recuerdan
Parov Stelar - Wake Up Sister
Pequeño Vals Vienes - Sílvia Pérez Cruz y Raül Fernandez Miró
O soave fanciulla- Anna Netrebko y Rolando Villazon
Posa'm menta - Rosita Amores y El Titi
Se acabó- Carlos Santana
Silvia Perez Cruz - Tonada de luna llena
Sopa de Cabra- Camins
Sting - Fragile
Sylvie Vartan - La plus belle pour aller danser
The Alan Parsons Project - Don't Answer Me
The Beatles - Hey Jude
The Days Of Pearly Spencer by The Grass Roots
Tristesse - Etude 3 Chopin -Manca Izmajlova
Un Homme et une Femme - Plus fort que nous
Vanessa Mae - Storm (Vivaldi )
Wende Snijders -Roses in June
Yann Tiersen - La Corde
Yann Tiersen - La Veillée
Yann Tiersen - Le Matin
A Whiter Shade Of Pale - Procol Harum
Abril 74 - Sílvia Perez Cruz i  Raúl Fernandez Miró
Aguas Abril - Luis Pastor y Bebe
Al Green-How Can You Mend A Broken Heart
Amelie - La noyee
Ana Belén y Joaquín Sabina. Y sin embargo
André Rieu,Carlos Buono - Adiós Nonino


CONTINUARÀ...
Ja tinc preparada la llista completa de les cançons que he penjat al blog els últims anys, són més de tres-centes.
Les aniré afegint a poc a poc perquè és molta feina i cal fer-ho bé.
Si cliques sobre el títol veuràs el vídeo.





viernes, 27 de septiembre de 2019

Bloc teatre...última sessió



Baixa el teló, s'encenen els llums.

Què t'ha semblat?
Bé, m'ha agradat molt.
Llàstima que s'hagi acabat, hi ha hagut moments molt tendres, plens d'emoció.
Em sorprèn aquest final tan inesperat, sembla que l'autor es buida en l'obra i talla la història de cop perquè no té res més a dir.
Tu creus que la protagonista existeix realment o tot ha estat com un somni imaginari?
No ho sé, però de vegades m'hi he sentit identificada. Quan ella li diu: "Si us plau no m'estimis ... " m'ha fet plorar.
I la música, què me'n dius de la música?
Molt ben triada. Però anem sortint que es fa tard i som les últimes.
Quina nit més agradable, es nota la tardor, fins i tot l'aire ... fa olor de versos.
FI



Ella és com un arc iris, plena de colors. Gràcies.

domingo, 8 de septiembre de 2019

Pinzellades LXII ( Fan de Camilo Sesto )

Acabo de saber que avui ha mort als 72 anys Camilo Blanes, mes conegut pel seu nom artístic Camilo Sesto.
Penjo aquesta pinzellada d'un escrit de 2011 com a homenatge a aquest artista tan especial.


Ja sé que si us dic que sóc un fan d'en Camilo Sesto pensareu que sóc un "friqui", doncs bé ... sóc un admirador d'aquest cantant.
Tenia una gran veu i composava moltes de les seves cançons que gairebé sempre parlaven d'amor. Aquest tipus de música té el seu públic i durant molt de temps va ser un número u a Espanya i Amèrica Llatina.
Realment el que m'interessa d'ell és la persona, Camilo Blanes Cortés un supervivent, un personatge peculiar capaç de reinventar-se durant tota la seva vida.

1973


 
Potser el seu millor treball va ser portar a Espanya el 1975 l'òpera rock Jesucrist Superstar, la seva interpretació del personatge de Jesús va ser fantàstica. Teddy Bautista que darrerament presidia la SGAE i ha estat acusat de malversar els seus fons, interpretava el paper de Judes, debia de ser una premonició.
 
 1998


 

La seva vida privada està envoltada d'un aire de misteri i ambigüitat, es retira i torna diverses vegades i l'any 2001 li han de trasplantar el fetge.
Però es incombustible, sempre reapareix amb nous espectacles i cançons.
 
2018

 


  Actualment té seixanta-cinc anys, diu que es retira dels escenaris i està fent una gira de comiat per tot el món.
La seva música no és la que a mi m'agrada però no sé que em passa amb en Camilo Blanes que quan l'entrevisten o canta em quedo encantat escoltant i mirant-lo. Suposo que és curiositat per aquest artista tan especial ... o potser és que sóc una mica "friqui".