Pinzellades LXXIV (A mida que passa el temps)

 A mida que passa el temps

et tornes ...

com les bombolles d'una festa

dolça

àcida

seca

tèrbola

com un glop d'aigua de valència

seductora

gelada

com la imatge d'un mirall.

Llavors em preguntes

si ets la més bella

si encara t'estimo...  i ja no sé que dir-te.

Avui he tornat al carrer Arquimedes, la casa on vivies ja no hi és i potser no hi ha estat mai.

És que... a mida que passa el temps t'imagino diferent, com abans, com les bombolles d'una festa , com un glop d'aigua de valència.

Pinzellades LXXIII ( Emocions )

Visc d'emocions

d'imatges i paraules

apassionat

o fràgil

m'omplo d'emoció.

L'emoció de cada dia

l'emoció de conèixer-te

de la música

de la mort

de la bellesa

de la por

l'emoció d'estimar

l'emoció de qui dóna

del fracàs

de qui torna a néixer

de sentir-se sol

d'escriure

l'emoció d'un secret

l'emoció dels fills

de l'art

d'un poema

d'un pecat

de viure amb tu.

Avui m'enlluerna el millor i el pitjor

m'emociona la vida

la tendresa

la incertesa de l'amor

i ser feliç ... cada dia.

(Antonio Orozco canta "Agua" en homenatge a Pau Donés.)

Pinzellades LXXII ( Tu boca )

 

Se acordaba del Demian de Hermann Hesse y la llamaba madre, amante, prostituta y perdida.
Contemplaba su imagen y la gritaba:

"Me muerdes
me gritas
me besas
y como me duele tu boca
lo que sale de tu boca
¿a que sabe tu boca?"

"Chúpame
háblame
cómeme
el denticlor de tu boca
como mueves la boca
¿porque me gusta tu boca?"

Y ella seguía mirándole con aquella sonrisa canalla, mezcla de sensualidad e inocencia que solo puede tener una boca tan perfecta como la del cartel de un anuncio de dentífrico.
Brillaban en la noche , frente a su ventana, mil anuncios de neón y el no paraba de soñar…

Tu boca es mi perdición. ¿Es que no me crees?

Pinzellades LXXI (Onades )

Em passo les hores mirant el mar

l'anar i tornar de les onades.

S'escolten veus que porta el vent

i no sé si surten de l'aigua

o vénen de més lluny

o potser d'enlloc.

Aquesta enyorança del mar

avui ... em fa somiar .

Dona de paper

Tenies el cos de paper

d'un paper brillant que feia la teva olor

Escriu-me a la pell em deies

escriu-me mots d'aquells que no s'esborren mai

i fugies de la pluja

i del sol abrasador

no fos cas que es marcissin les paraules

La pell de xarol

refugi de mirades

plaer de llegir

...sempre

 

La foto es de Jarek Kubicki

Maria Teresa

Avui se n'ha anat la Chica de Ayer.

Se m'emporta un tros de vida i espero que hagi estat feliç.

Avui se n'ha anat la Chica de Ayer... per sempre.

Pinzellades LXX (Estrella de la carretera )

Emprenc el vol a trenc d'alba, quan el sol surt de la mar.
Pujant ràpid cap al cel pel camí de les estrelles.
Fujo covard i cansat, d'un país desgavellat, d'un fracàs, d'un desencís.
Però mirant enrere em veig allà baix tan sol, tan trist, que no puc anar més lluny i he de tornar a casa.
Com un somni ...

I mentre escoltava "Highway Star" de Deep Purple, traduint la seva lletra a la meva manera, baixava planejant lliure sense fer soroll.
Com un pardal...

"Ningú pot atrapar a la meva noia
La conservaré sempre
Ningú tindrà a la meva noia
És al meu costat en cada corba
Oh, és una màquina, ho té tot
M'agrada com mou la boca
Controla el seu cos, controla tot
La vull, la necessito, la sembro
Si! m'excita
Bé, agafa't fort
Sóc una estrella de la carretera ... "

Pinzellades LXIX (Avui dia mundial del Teatre, Entremès : Cafè, copa i puro)

Decorat: La vorera d'un cafè al Carrer Arquimedes, havent dinat, en una de les taules al costat d'una estufa de gas, cinc personatges fan tertúlia.

 

Sabater-"A tu Pere no t'entenc. Com pots estar aquí assegut, escrivint amb el portàtil i parlant amb tots nosaltres alhora?"

 

 Rajat-"Deixa'l, no li facis cas ara se'ns ha tornat poeta, intenta escriure un blog en català i creu que li donaran un premi C@ts." 

 Pere-"Mireu no em toqueu el nas! Tu Sabater últimament tens unes converses tan avorrides que costa molt poc entendre't, i a tu Rajat ni et miro, perquè darrere d'aquest núvol de fum del teu cigar ets invisible." 

 Calderon-"Jo t'entenc perfectament Pere! Què és la vida? Una il.lusió, una ombra, una ficció, i el major bé és petit: que tota la vida és somni, i els somnis, somnis són." 

 Lope-"Per fi parla el poble, tots a una! Cambrer! Cafè per a tots i per al senyor Rajat un tallat, no sigui que amb els nervis tinguem un altercat." 

 Calderon-"Cambrer! - No t'astores si et tracte, com aliè de tu mateix, que és bé que com un altre parli, perquè ja amb tu sóc un altre ... és a dir a mi porti'm un conyac que ja estic encostipat." 

 Sabater-"Crec senyors que amb l'edat esteu perdent les bones maneres, el tarannà que hauria de caracteritzar a les persones que hem de fer anar endavant aquest país." 

 Rajat-"Ja! Ja! Llegeix les enquestes i mira qui haurà d'empènyer el carro l'any que ve ... demana't un anís Sabater que va bé per al mal de panxa." 

 Pere-"Algun dia escriuré totes les tonteries que dieu, tothom s'assabentarà que sou una colla de torracollons, i que aquesta tertúlia és un fart de riure." 

 Lope-"Prefereixo riure perquè ... imaginava que tindries de llàgrimes els bells ulls plens, pensant ajuntar-les vaig créixer les meves. Més com els amics, reparessin en veure que em parava en el major dolor, va ser el plor menys. Cambrer! Què passa amb aquests cafès? " 

 Cambrer-"Aquesta taula senyors em causa desassossec, fins i tot el director de la Caixa Principal que s'asseu allà al final els demana un xic de calma. Avui ja no els pot convidar es reserva el deu per cent per si ha de sortir corrent. " 

Pere-"Aquest blog mai tindrà premi però mira que m'ho passo bé escrivint en el cafè, envoltat d'aquesta gent. I no sé que faig aquí fora, passant fred tota l'estona... si jo no sóc fumador!"

Fi-Baixa el teló.

   

Cuando la tarde languidece renacen las sombras en las que tu...los cafetales vuelves a sentir.

Pinzellades LXVIII (Nina de miraguano)

 Escoltar aquesta cançó de l'Orchestra Fireluche i d'en Pau Riba ha estat una sorpresa. M'ha agradat molt la interpretació i sobretot el text. Si pogués faria meves les paraules, les diria a la "Maria" que sovint coneixem i estimem ... i no sabria dir res més.

La Maria s'adorm i a fora el vent la bressola.

Rum, rum, entre les branques una remor com de mar.

La Maria s'adorm i desitjos i encanteris amagats a la panxa d'una nina li bressolen la son.

Que el llit es converteixi en un mar esbarriat i els llençols en veles de paper d’arròs

i se t’endugui un aeri oceà de peixos alats i llagostes d’ales d’aigua

i que després, sentint el vertigen de ser gota d’aigua freda de pluja, caiguis

i et facis amiga dels calabotins

i us passeu el que queda de nit xerrant

i mirant les estrelles des de sota l’aigua

que no et facis vella sense fer-te gran

que no et facis gran sense créixer

que no perdis la inèrcia del somriure

que no oblidis la urgència del moment

que sentis que formes part d’una tribu

i que respectes el seu cos però vegis que només és una canoa...

Que no et senti dir mai: "Sí, sóc aquesta mandrosa acumulació d’errors"

i que entenguis que estimar és estimar involuntàriament, imperfectament, inevitablement

i que si t’enamores d’algú t’entrebanquis contínuament pel seu nom

i que et digui: "T’estimo, però no ho sé escriure"

i que quan us veieu, els vostres ulls, els teus i els seus

siguin com quatre ocells que se us emportin en volandes.

Que no siguis com tota aquesta gent que fa la veu trista per telèfon

que si plores notis que el torrent de llàgrimes et neteja

que si te’n vas, sentis a dir-te: "Quan em mori, enyoraré enyorar-te"

que arribi l’hivern a la primavera de la vida i que recordis que tots parim pels ulls

que la gent és i s'és, com s'és, el que s'és, qui et fan ser

i entenguis que delires i confies per un instant que no ho fas.

Que un dia un noi o una noia et digui: estic enamorat de la imperfecció del teu cos

de la lluna dels teus pits

de la carn de la teva cara

de l’aigua dels teus ulls

i el desig que vol, sense saber què vol, em xiscla a cau d’orella

que la memòria no et sigui massa fràgil

que et sàpiga donar contínuament a llum i que estimis i et deixis estimar

que sovint és la lliçó més difícil d’aprendre i després, silenci.

Sigues només un infant que fa esgargots

mantingues la teva innocència lluny de l’abast dels adults

i que no et venguis mai per una droga de tranquil·litat

per una punyalada amable

per una tendra esgarrapada als llavis

i no siguis mai per ningú i que ningú sigui per tu

només una aixada a les pupil·les

procura mantenir algun desig incomplert

i sempre purs els orificis del cor: ulls, boca, nas i orelles

i... estigues contenta.

Avui sis de Març del 2022 ha mort Pau Riba

Pinzellades LXVII (Passa la vida com si res)

Un xic confús, cansat, gairebé al final del camí de la retirada, el poeta recordava els tristos esdeveniments dels últims dies.

A recer dels plàtans escrivia assegut en un banc de pedra; semblava que aquella imatge de la Verge li fes companyia, ell no era creient i feia com si no la veiés.

"Passa la vida com si res i un dia t'adones que et fas vell. Amb la màgia de la ment repasses la teva vida en un segon, com el que fulleja un llibre molt de pressa.

I et quedes una mica atordit i no saps què pensar quan recordes el que has après ... o no!"

Mirant les arbredes del Ter s'omplia de nostàlgia, somiava amb Leonor, tancava els ulls i la veia allà baix enmig dels pollancres prop del riu ...

"Tot em recorda a tu
aquests dies blaus i aquest sol de la infància "

Don Antonio!... el menjar és a taula.

Era migdia, en sentir la Llucieta que el cridava per dinar, es va aixecar i ficant-se el full de paper en una butxaca de l'americana va entrar a la casa.

Raset 24 gener 1939.

Imagino una escena com aquesta els dies que Antonio Machado va passar a Can Santamaria de Raset.

Un mes després, avui fa 83 anys, va morir a Cotlliure camí de l'exili.