Antonio Machado. Poeta en el exilio.

Avui fa 87 anys que va morir Antonio Machado a Collioure...un poeta a l'exili.

De mar a mar entre los dos la guerra,

más honda que la mar. En mi parterre,

miro a la mar que el horizonte cierra.

Tú, asomada, Guiomar, a un finisterre,

miras hacia otro mar, la mar de España

que Camoens cantara, tenebrosa.

Acaso a ti mi ausencia te acompaña.

A mí me duele tu recuerdo, diosa.

La guerra dio al amor el tajo fuerte

Y es la total angustia de la muerte,

con la sombra infecunda de tu llama

y la soñada miel de amor tardío,

y la flor imposible de la rama

que ha sentido del hacha el corte frío.

Cementiri de Collioure avui Diumenge 22 Febrer de 2026.

Sense punts i comes

T'escric sense punts i comes per estalviar-nos paper perquè llegeixis seguit una història que faig teva sense perdre mai el fil perquè hi càpiga una vida i després res.

I diràs ja no puc més! Posa-m'hi un punt i a part... com aquest sol que s'amaga.

Moby Dick

 

Moby Dick la novel·la que va escriure Herman Melville comença així:

 

"Llamadme Ismael. Hace años, con muy poco dinero en el bolsillo, y sin nada que me atara a la tierra, pensé en irme a navegar por ahí, para conocer los océanos del mundo. Ahora, esa inquietud se ha convertido en costumbre. 

Cada vez que me encuentro triste y malhumorado, cuando me siento solo sin saber por qué; cuando noto que el frío de noviembre se instala en mi alma, comprendo que es hora de embarcarme. 

He nacido tierra adentro, pero todos los caminos llevan al mar. El agua tiene una magia irresistible que atrae a los hombres y los impulsa a cruzar montañas, a seguir arroyos, riachuelos y ríos, hasta llegar al mar, que es como un inmenso espejo donde a todos nos gusta mirarnos". 

 

Ja et vaig dir Sahra que l'home va néixer de l'aigua. Per això tots els camins van del mar a la terra. 

Tu que m'acompanyes en aquesta llarga travessia, com Nausícaa l'amor somiat, saps que això és un desert i no hi ha camí. Sortim de la mar i allà tornem, som aigua i som riu. 

Quan arribem al final Sahra, m'has de cremar, enterrar sota una pedra i escriure'm un epitafi... "Al final hi ha la mar".

Pinzellades LXXXIII ( La vida petita )

 Darrere els vidres passa la vida petita.

Els dies tan curts semblen tots iguals, corren tan de pressa que... sempre som divendres.

I si de cop entra un xic d'aire, a poc a poc... ja som dilluns.

Quan vius la vida petita no tinguis por, deixa que passi, que... sempre som divendres.

 

Pinzellades LXXXII ( Les nits )

Ara les nits són buides
com els dies
m'angoixa el capvespre
quan es fa fosc d'hora
i tu ... no hi ets.

Al setembre et sento venir tardor, la meva ... tardor. Les nits a casa un neguit, carrers de parfum de nuit i t'enyoro.

Tamborets de plexiglas
llavis de chewing gum em besen
boires de whisky sour
jo perdut nàufrag
i tu ... no hi ets.

Cau foc!

Al campanar de la Immaculada toquen les cinc, tramuntana calenta, una tarda d'estiu.

Cau foc! deien els avis, dies com els d'avui, i no sé què cony faig ara caminant per aquests carrers. 

Tan lletjos, tan bruts... tan buits.

Però no me n'aniré "nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç"  tal com va escriure Salvador Espriu.

Perquè és mentida, no és així !

És que avui tinc un mal dia, ple de molta mala llet i estic un xic cansat d'aquesta “meva covarda, vella i salvatge terra”.

Tan calenta...i que cau foc!

Ara mateix

 

La mirada xafogosa

com la pell

nua 

xopa 

fins als cabells.

T'he preguntat què passava

m'has dit no sé pas què.

I els ulls...

tenies els ulls com si pensessin en la pluja.

Pinzellades LXXXI (La nit de Sant Joan)

Avui és nit de revetlla, es fa fosc, tot és silenci, el sol no se'n vol anar. De cop s'omple el cel de colors, ensordeix un esclat de coets i el cor batega més de pressa.

Lluny ja escolto la música mentre espero que surti la lluna per tornar a veure't. Arribes com sempre, atrevida, els ulls brillants, tens nom d'estiu, l'olor de xampany i festa.

Per més que passin els anys ballar amb tu és viure la vida, l'alegria de quan teniem vint anys. Voldria que no s'acabés mai la nit de Sant Joan, la nit més curta ... la més llarga de l'any.

Fanalets de colors i garlandes de paper

un guirigall a la cuina

cremat de rom i cafè.

I tu

i jo

sense pensar

gaudint les hores

tens nom d'estiu...olor de xampany

la nit més curta de l'any.

Al juny... al final de la tarda

 

Al juny, el mes que més m'agrada, el temps s'atura al final de la tarda.

El sol s'amaga, lluny a la muntanya del Mont, i es fa el silenci.

"Mil orenetes volaven omplint el cel amb una cridòria de xisclets. Un soroll sord, com de fons, sortia dels carrers de la ciutat.

De cop tot va callar.

Fosquejava i amb l'últim raig de sol entrà brisa de garbí."

Ja no se sent res. 

El temps s'atura... un instant, i arriba la nit.

Avui

És difícil escriure versos enmig de la tempesta, per això hi ha tants naufragis.

Si un dia en un desgavell poètic m'enfonso a la mar, confio que vindràs a salvar-me volant pel

cel com les gavines.

Però...

"Avui

l'amor és a la pell.

De bon matí, el sol i un aire fresc com de tardor tremola a la teva esquena.

Són petits moments.

Avui

l'amor és a la pell, a la teva olor, als cabells…"