Al maig llegeixes cada tarda, estàs callada i sembla que no hi ets.
Jo et miro sense dir res, escolto com respires i enyoro els teus mugrons de pa amb vi i sucre.
T'amagues dins el llibre més gruixut, te'n vas lluny i és com si visquessis una altra vida.
Només vull estar a prop teu, els meus llibres són molt prims, l'olor de la userda i la música de Scriabin em produeixen una increïble sensació de lassitud i al besllum del capvespre segueixo a poc a poc la ratlla fina del teu melic de pèl moixí.
Ara es fa fosc, entra vent terral, tanques el llibre de cop fent soroll i em dius tot somrient ... que vols per sopar?
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Em vaig enamorar d'una noia d'Alginet
i no hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
Jo he amat els meus pares, he amat els meus germans
he amat la meua filla, he amat la meua dona
he amat el meu ofici, he amat la meua casa
he amat el meu carrer, com he amat el meu poble
i he amat la meua pàtria; he amat la meua vida
he amat les gents anònimes, he amat totes les coses.
M’he estimat molt la vida
no com a plenitud, cosa total
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula
ara un pessic d’aquesta salsa
oh, i aquest ravanet, aquell all tendre
què dieu d’aquest lluç
és sorprenent el fet d’una cirera.
Ara fa vint-i-sis anys que ens vas deixar, crec que seràs recordat com el gran poeta valencià de segle vint. De vegades la teva poesia és crua i costa de digerir, quan parles de sexe em recordes a Bukowski ... bé, tu ets molt més entranyable.
M'he masturbat avui mirant el cos
des del meu llit d'una jove a la platja:
he retornat a la meua infantesa
d'albercoquers i de dacasars furtius.
He estat feliç, immensament feliç.
He rescatat la meua adolescència
amb brusca mà mentre mirava el cos,
esvelt i nu, dempeus damunt la sorra,
compacte i bru, d'adelerada gràcia.
Ara recordo que vaig veure una dona jove
fa anys, al matí, a la platja del Mareny.
Amb gest senzill, com qui agafaria
un canteret amb aigua del Garbí
aquesta jove mare, dempeus, ha agafat
el seu fill de la sorra; l'ha
elevat a l'alçària dels seus pits
se l'ha mirat en l'aire
i molt senzillament el besava després
com si begués amb castedat d’una aigua.
Tu, Pere parles de les dones amb passió i delicadesa
Naciste en Septiembre cuando empieza el Otoño,
cuando duerme la tierra
te fuiste en Primavera cuando todo despierta
y renace la vida.
Te llamaron Mario, Orlando, Hardy, Hamlet, Brenno Benedetti
y eras una persona especial, comprometida, un poeta del alma. Pere, se me ocurre que vas a llegar distinto
no exactamente más lindo
ni más fuerte
ni más docil
ni más cauto
tan solo que vas a llegar distinto
como si esta temporada de no verme
te hubiera sorprendido a vos también
¡Claro que me sorprendo Mario!
por supuesto
usted sonríe
y no importa lo lindo
o lo feo
lo viejo
o lo joven
lo mucho
o lo poco
que usted realmente
sea
entonces su sonrisa
si todavia existe
se vuelve un arco iris. Mira Pere
cuando abro el diario y leo
mi propia necrológica
me apena que no sepan
que estoy en condiciones
de mostrar dondequiera
y a quien sea
un vigente prolijo y minucioso
certificado de existencia,
existo
luego pienso.
Mario, yo quisiera contar
con usted
es tan lindo
saber que usted existe
uno se siente vivo
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos
aunque sea hasta cinco
no ya para que acuda
presuroso en mi auxilio
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe que puede
contar conmigo. Si pero...
No vayas a creer lo que te cuentan del mundo
en realidad el mundo es incontable
en todo caso es provincia de ti
no vayas a creer lo que te cuentan del mundo
aun los que te aman mienten sobre
probablemente sin saber que mienten. Tú me dijiste un día:
"La mujer que tiene los pies hermosos
nunca podrá ser fea
la mujer que tiene los pies hermosos
sabe vagabundear por la tristeza".
Y yo pensé de inmediato
¿Y si dios fuera mujer? Vaya vaya si dios fuera mujer
es posible que agnósticos y ateos
no dijéramos no con la cabeza
y dijéramos sí con las entrañas.
Tal vez nos acercáramos a su divina desnudez
para besar sus pies no de bronce
su pubis no de piedra
sus pechos no de mármol
sus labios no de yeso.
A pesar de todo Mario, yo creo que
una mujer desnuda y en lo oscuro
tiene una claridad que nos alumbra
de modo que si ocurre un desconsuelo
un apagon o una noche sin luna
es conveniente y hasta imprescindible
tener a mano una mujer desnuda. Debo confesarte Pere que a veces no me siento
tan solo
si imagino
mejor dicho si se
que mas allá de mi soledad
y de la tuya
otra vez estas vos
aunque sea preguntándote a solas
que vendrá después
de la soledad.
Ay! si pudiera elegir mi paisaje
elegiría, robaría esta calle Arquímedes,
esta calle recién atardecida
en la que encarnizadamente revivo
y de la que sé con estricta nostalgia
el número y el nombre de sus setenta árboles. Te dejo con tu vida
tu trabajo
tu gente
con tus puestas de sol
y tus amaneceres
sembrando tu confianza
te dejo junto al mundo
derrotando imposibles
segura sin seguro
y ojalá pueda estar
de tu sueño en la red
esperando tus ojos
y mirandoté.
Hasta siempre Mario...
La senyora Acadèmia tenia una botiga de versos, tots els dijous muntava una parada a la plaça del mercat de Figueres i venia tota classe de poemes, proses poètiques, versos d'amor i epitafis mortuoris però sempre escrits rimant.
Jo solia anar-hi per veure les novetats, conèixer les últimes tendències, i aprofitava per fer petar la xerrada amb la senyora Acadèmia que era una dona de conversa amena i culta.
Senyor Pere avui tinc uns haikus molt bons que m'han arribat de Vilamacolum. Miri els haikus no m'agraden gaire, provenen de cultures llunyanes, són molt tècnics i de vegades no els entenc. De Vilamacolum el que em fa gràcia és el que deien els avis:
"A Vilamacolum amb un pet apaguen el llum."
Ho trobo divertit... però què més ha portat avui?
Aquí tinc un lot a granel de cent poemes que ha escrit la setmana passada el poeta Nicomedes, n'hi ha de totes les classes i temes i van molt bé per llegir al llit abans d'anar a dormir, fan venir son.
Dona, m'estimo més la qualitat a la quantitat, però posi-m'en mitja dotzena per si de cas.
Té alguna cosa que en llegir-la emocioni? Paraules que s'entenguin, que despertin sentiments? Vull dir poesia de veritat.
Senyor Pere, darrerament costa molt trobar el que vostè demana, molts versos vénen de la Xina, estan bé de preu però la temàtica i la qualitat deixen molt a desitjar, ara els de Ikea han obert una secció de poemes per a interpretar cadascú a casa seva.
Però ja sé el que vostè vol: una mica de Benedetti, Machado, Martí Pol, Whitman ...
Avui he portat un poema de Xavier Roig Fontseca que li agradarà molt:
"A punta de dia he sorprès, en la terra treballada, el llaurador dormit de la nit i els cavalls blancs, fugitius al galop, de la rosada."
Moltes gràcies és molt bonic, ja sap que no suporto la poesia inintel.ligible, envoltada d'hermetisme, que sembla important però que no diu res.
Jo també li vaig a regalar uns versos que he somiat aquesta nit, perquè li diré un secret, els poetes somien versos:
"Demà compraré un mirall de dues cares al matí em maquillaré d'una banda a la nit em rentaré la cara per l'altra i tu mira'm... com vulguis."
Ai senyor Pere! de vegades diu vostè unes coses ...
Aquest últim vers de Machado podria ser el principi o el final d'un poema, podria ser el treball de tota una vida o la inspiració d'un instant.
Vaig viure els millors estius de la infantesa a Can Santamaria de Raset. Una antiga casa senyorial que va passar a ser propietat de la meva tia Llucia després de la guerra civil.
Ella em va explicar que Antonio Machado es va refugiar a Raset a finals de gener de 1939, camí de l'exili, amb la seva mare i alguns familiars. La casaes va omplirde gent quefugiacap a Françai elscuidavencompodien.
Machado intuint les dificultats que els esperaven, sentint-se potser ja malalt, va demanar a la Llucia que li guardés un maletí en lloc segur pensant tornar algun dia.
La meva tia s'hi va negar, eren els temps de la por.
Realment es va complir el que havia escrit anys abans. Va arribar a França tres dies després, sense res, van perdre totes les seves maletes inclòs el misteriós maletí en passar la frontera de Cerbère enmig del caos de la retirada.
"y cuando llegue el día del último viaje...me encontrareis a bordo ligero de equipaje, casi desnudo".
No vaig saber amb certesa si les històries que explicava la meva tia Llucia eren reals o inventades fins que anys més tard la revista Destino va publicar un ampli reportatge sobre el que va passar a Raset i Cotlliure l'últim mes de la vida d'Antonio Machado.
El text es referia a un llibre titulat: "A.Machado - Poeta en el exilio" i va ser allà on vaig trobar una fotografia en la què apareixia Machado envoltat d'altres personatges en un racó del jardí de Can Santamaria de Raset.
Aquesta imatge em va impressionar molt perquè jo havia passat moltes hores jugant en aquest lloc, el coneixia molt bé. Tres plàtans centenaris feien ombra a una taula rodona, gruixuda com una roda de molí, envoltada de quatre bancs de pedra i en el seu centre s'alçava un pilar coronat per una petita Verge de pedra grisa.
Els dies passats al tranquil refugi de Can Santamaria, apartat de l'horror de la retirada, van poder influir en l'estat d'ànim d'Antonio Machado. Allí va néixer potser un últim poema, un poema inacabat.
Mai sabrem si el maletí d'Antonio Machado va quedar amagat en algun lloc de Can Santamaria o es va perdre dos dies després, el 27 de Gener de 1936 en passar la frontera de Cerbère.
Machado va morir abans de finalitzar el mes de febrer a Cotlliure i les seves restes segueixen enterrades allà.
M'agradaria imaginar que anys mes tard, tafanejant per les immenses golfes de la casa de Raset, algú va trobar entre trastos vells i papers polsosos una llibreta de fulles grogues amb apunts de versos inacabats:
Miro al sur y te veo, entre los chopos blancos cerca del río. Todo me recuerda a ti estos días azules y este sol de la infancia.
PD. Machado és el segon començant per la dreta. El nen de la foto sóc jo i la dona de la dreta és la tia Llúcia. L'últim poema és imaginat, l'he fet jo.
Cuesta creer que Marilyn leyese el Ulysses de Joyce o que yo pueda escribir un blog. Solo es cuestión de pasión, pasión por la vida.
Hoy al finalizar el año paseo por calle Arquimedes y recuerdo acontecimientos sorprendentes, momentos tristes , divertidos y sobretodo un estado de ánimo positivo por encima de la mediocridad de los tiempos actuales, superada con esta pasión de vivir que intento mantener cada día.
Empecé el año dejando versos por todas partes y recordando a Machado , a Espriu. Fernando cumplió sesenta años y conocimos a Catherine y Scarlett Robinson. Y tus ojos
tus ojos
que tenían tus ojos
sólo veía tus ojos. Conversé con Mario Benedetti de la soledad, de Dios y de las mujeres.
Cuando me robaste el corazón miré al cielo , a las estrellas, buscaba el amor y estabas más cerca , en el suelo bajo las hojas de hierba.
Llegó la primavera, la vida era maravillosa... oí el ruido que produce eldespertar de la vida, vi en las calles mujeres hermosas y su piel tan blanca, sentí en mi vientre la renovada fuerza del deseo. Más tarde me miré al espejo mientras dormías
y vi dos caras
y al darme la vuelta dos espaldas
pero no me vi en ti...
Me cansé de esperar tu regreso al amanecer, cambié tus rosas de san Jorge por manzanas y enloquecí con tu boca de tomate.
Me enamoré de la mar, del sabor del mar, del olor a mar.
También me enamoré de ti, de como sabes, de como hueles cuando sales del mar.
Cumplí sesenta y un años, rompí quince cuartillas intentando decirte no sé que cosas y sentí pánico al pensar que podías dejarme , al final de la tarde.
Pero descubrí el teatro, tu mirada y la soledad del camino, el calor, el silencio, perdido en ti, en mi, en aquella playa inmensa.
Tu boca...la pausa en el camino y la paz del mirador junto a la amada Nausicaa. Disfruto las horas, el placer de un instante
y mañana no sé que será de mi. Una noche de verano, tus pechos fríos y húmedos, tus labios salados como el aire del mar y más teatro, el pudor del actor frente al público.
Quise olvidar recuerdos, volver a empezar para conocerte de nuevo. No pude olvidar aquella tarde, después de la tormenta cuando... Un aire frío
aire de olores
temblaba en tu piel. Walt Whitman hablaba conmigo a través del tiempo y al despedirse me dijo: ¡Adiós Pere!
Cosmos
Hijo del Empordà
Turbulento, fuerte y sensual
que bebes y engendras
sentimental. Me escapé al sur, con la Juani pero su juventud me hizo despertar de un sueño y sentí la llegada del otoño... mi otoño.
Salí del mar camino de Riola, crucé los campos de arroz al atardecer escuchando a Sting y seguí haciendo teatro, drama y comedia.
Al llegar a octubre, la calle Arquimedes se llenó de bullicio, en el café hubo un sainete entre políticos de tres al cuarto, dramaturgos de postín y hasta un director de banco.
Pero por la noche me inquieto, no sé... que me pasa por la noche. Y mientras le besaba los dedos del pie
los acariciaba
ella gritaba
con muy poquita voz. Volví al teatro y al salir borrando imágenes, escuchando alejarse la música solo quedó un olor de versos. Amiga amada
te quiero en tus ojos
mirando cuando duermes
cuando estas tan callada.
...y que será de nosotras
de este amor tan loco. Echado en la hierba de otoño, palpitaba la vida a mi alrededor y soñé un bosque de película...
El apuntador del teatro, un payaso enamorado, destrozaba las representaciones y tu eras como el agua : ruidosa y alborotada, fresca y transparente.
Olias a tomillo a menta y a lavanda
y el musgo de tu vientre a la humedad del agua.
Javier cumplió sesenta años, labios de Marlon Brando, hijo de la tierra del viento.
Un día, después del segundo acto descubrí la mediocridad de mi obra y decidí no cobrar más la entrada a este teatro.
En Navidad bailaré contigo con los ojos cerrados y te contaré cuentos de planetas azules y agujeros negros.
Esta calle siempre tiene música, la música que a mi me gusta, las imágenes que sueño; mientras escribo estas lineas , bajo un sol helado, un viento de tramontana me corta la cara y siento de nuevo la pasión de vivir.
Despertes a la vida i de sobte notes que vas perdent trossets de tu del que estimes. I un dia ets tu el que se'n va de debò a vegades sense adonar-te'n. Jo només he deixat empremtes en tu el dia que te'n vagis ningú parlarà de mi i quan faltin els fills ningú se'n recordarà de nosaltres. Però potser... no ens fa cap falta.
CANT D'ALZINA
Quan siga ja demà, floreta meua
no restaran més veus a les oïdes, i no ens importarà.
Els carrers trepitjats, fins i tot el d'Arquímedes
continuaran vivents, sempiterns,
esperant més petjades
i altres faran camí tot preguntant-se
les mateixes qüestions transcendentals
fins escriuran poemes.
Nosaltres ja haurem parlat
nosaltres parlem ara, ara i ací,
diem versos
i els versos són un cant
un cant corprenedor que ens acompanya i ens habita,
