Ara mateix

 

La mirada xafogosa

com la pell

nua 

xopa 

fins als cabells.

T'he preguntat què passava

m'has dit no sé pas què.

I els ulls...

tenies els ulls com si pensessin en la pluja.

Pinzellades LXXXI (La nit de Sant Joan)

Avui és nit de revetlla, es fa fosc, tot és silenci, el sol no se'n vol anar. De cop s'omple el cel de colors, ensordeix un esclat de coets i el cor batega més de pressa.

Lluny ja escolto la música mentre espero que surti la lluna per tornar a veure't. Arribes com sempre, atrevida, els ulls brillants, tens nom d'estiu, l'olor de xampany i festa.

Per més que passin els anys ballar amb tu és viure la vida, l'alegria de quan teniem vint anys. Voldria que no s'acabés mai la nit de Sant Joan, la nit més curta ... la més llarga de l'any.

Fanalets de colors i garlandes de paper

un guirigall a la cuina

cremat de rom i cafè.

I tu

i jo

sense pensar

gaudint les hores

tens nom d'estiu...olor de xampany

la nit més curta de l'any.

Al juny... al final de la tarda

 

Al juny, el mes que més m'agrada, el temps s'atura al final de la tarda.

El sol s'amaga, lluny a la muntanya del Mont, i es fa el silenci.

"Mil orenetes volaven omplint el cel amb una cridòria de xisclets. Un soroll sord, com de fons, sortia dels carrers de la ciutat.

De cop tot va callar.

Fosquejava i amb l'últim raig de sol entrà brisa de garbí."

Ja no se sent res. 

El temps s'atura... un instant, i arriba la nit.

Avui

És difícil escriure versos enmig de la tempesta, per això hi ha tants naufragis.

Si un dia en un desgavell poètic m'enfonso a la mar, confio que vindràs a salvar-me volant pel

cel com les gavines.

Però...

"Avui

l'amor és a la pell.

De bon matí, el sol i un aire fresc com de tardor tremola a la teva esquena.

Són petits moments.

Avui

l'amor és a la pell, a la teva olor, als cabells…"

Antonio Machado, febrer 1939, la retirada

 

Un 22 de febrer fa 86 anys, mentre les tropes franquistes entraven a Figueres i milers d'espanyols fugien cap a frança, moria a Cotlliure el poeta Antonio Machado.

 Feia un mes que, després de passar tres dies a can Santamaria de Raset, havia arribat a Cotlliure perdent gairebé tot el seu equipatge a la duana de Cerbère. 

Pena i foscor, tot recordant aquells dies tan blaus i aquell sol de la infància.

És el final de la guerra...d'una vida.

SOLEDADES-XVI 

Siempre fugitiva y siempre

cerca de mí, en negro manto

mal cubierto el desdeñoso

gesto de tu rostro pálido.

No sé adónde vas, ni dónde

tu virgen belleza tálamo

busca en la noche. No sé

qué sueños cierran tus párpados,

ni de quien haya entreabierto

tu lecho inhospitalario.

Detén el paso, belleza

esquiva, detén el paso...

Besar quisiera la amarga,

amarga flor de tus labios.

I la vida va seguir...

Pinzellades LXXX ( Un home i una dona )

De vegades no sé què dir-te.

Potser no cal dir res, només mirar-te, mentre el lent pas de les hores fa caminets a la pell; corriols de sal i aigua.

Avui veient "Un homme et une femme" de Claude Lelouch he recordat un temps de "vi i roses" quan tot ens sorprenia, quan no teníem mandra; la peresa de l'amor.

Perquè estimar costa, sobretot si no hi ha lloc per al sentiment i el dia a dia s'ha endut a Peter Pan.

Quan un home estima a una dona la vida és més intensa, més fàcil, fins i tot quan les coses no van bé.

Ara arriba Nadal i tot és un xic més difícil, pel que ens passa, pels anys viscuts. Però encara t'estimo, uns dies més que altres i de vegades ... no sé que dir-te.

El misterioso caso del impostor del Titanic

Fa quinze anys, el dia onze de novembre de 2009, vaig publicar una entrada titulada "Ultima cena en el Titanic" . Un relat imaginat, una història romàntica.

Potser algun de vosaltres ho recordarà.

Aquesta setmana Carmen Posadas publica el seu darrer llibre titulat "El misterioso caso del impostor del Titanic " i aquí és quan apareix el veritable misteri.

L'argument d'aquesta novel·la té una semblança increïble amb el meu escrit de fa quinze anys.

SINOPSIS de "El misterioso caso del impostor del Titanic"

Carmen Posadas se embarca con Doña Emilia Pardo Bazán en una aventura detectivesca  

En abril de 1912, la adinerada viuda de Peñasco tuvo un mal presentimiento mientras almorzaba en su palacete de Madrid. Algo les había pasado a su único hijo y su nuera, a quienes en ese momento creía en París, disfrutando de su luna de miel. La dama no se equivocaba: a pesar de las advertencias que les había hecho, los recién casados se habían embarcado en el que se creía el barco más seguro del mundo y sin duda era el más lujoso: El Titanic. Pocos días después las funestas nuevas llegaron a la mansión de la viuda: su hijo había perecido y su nuera estaba sana y salva, pero rota de dolor en Nueva York.

Se pone en marcha así una intriga al más puro estilo Carmen Posadas, ambientada en el Madrid de principios de siglo y entre cuyo elenco destacan Emilia Pardo Bazán y uno de sus personajes ¿de ficción?, el dandy reconvertido en detective Ignacio Selva.

Años después del hundimiento del Titanic, entra en contacto con Selva una dama adinerada de Avilés con una noticia insólita: su hermano, un indiano millonario que había sido dado por muerto en el naufragio, aparece en su mansión de La Habana para susto primero y alegría después de su viuda. Tras la sorpresa inicial, se despierta la sospecha en la familia. ¿Ha vuelto ese hombre de entre los muertos o no es más que un impostor?

Si torneu a llegir el meu relat "Ultima cena en el Titanic" veureu que el seu argument té molts punts de coincidència amb el de la novel·la de Carmen Posadas.

Misteri o casualitat, a mi m'ha sorprès.

La fragilitat i la pena

Cau la tarda i plou mentre passen les hores lentament, com sempre.

Però de cop tot tremola i amb un soroll sord arriba l'espant i la por.

Aleshores enmig de la foscor veus com se t'emporten la vida.

Silenci i fred...

I en sortir el sol, la llum et mostra la fragilitat i la pena.

Tot sol.

Dinar de tardor I

 

Menú

*****

Musclos en escabetx

Croqueta de marisc del Motel

Salmorejo

Canapé de garum

Tempura de verdures

*****

Kir Royale

*****

Carpaccio de verat al mírim

Rigattoni flambejats Almadraba

Corball a les herbes

Presa ibérica, chutney de figues

Figues del coll de dama, gelat de Maria Lluisa

Pastís 75 Anys

*****

Aigües Minerals

Vinya de l'hort, Capmany, Empordà Blanc

Camino, Terra remota, Empordà Negre

Taitinger brut

Cafès o tés  

ALMADRABA PARK HOTEL

-------------------------------------------------------------------------

Quedar amb una petita colla d’amics per anar a dinar i contemplar la posta de sol al golf de Roses és una manera aparentment senzilla de celebrar el món, la bellesa i la companyia.

El fet ofereix, si se sap mirar, la millor apoteosi d’una òpera de Wagner o una tragèdia de Shakespeare a l’aire lliure, amb tots els seus ingredients constitutius de misteri, somnis, ambició, amor i mort.

Arriba a la grandiositat d’aquells curts instants en què l'horitzó adopta el color palpitant, carnal i lluent de la taronja sanguina i la lluna comença a centellejar sobre el mar amb un fulgor llis i sense dubtes.

Conté les claus del gran enigma de la mirada humana damunt les coses, brinda en safata un exercici de virtuosisme natural i una descoberta de la part admirable de la realitat.

La posta només dura minuts capaços de convertir-se en emoció. 

És probable que l’únic Sant Grial localitzable en aquest món es trobi a les postes de sol contemplades des de la terrassa de l’Almadraba Park Hotel de Roses amb amics.

Xavier Febrés.

Qui mirarà?

 

Qui mirarà aquests ulls

si tu no mires al cel

de tant en tant...