domingo, 27 de marzo de 2022

Pinzellades LXIX (Avui dia mundial del Teatre, Entremès : Cafè, copa i puro)

Decorat: La vorera d'un cafè al Carrer Arquimedes, havent dinat, en una de les taules al costat d'una estufa de gas, cinc personatges fan tertúlia.
 
Sabater-"A tu Pere no t'entenc. Com pots estar aquí assegut, escrivint amb el portàtil i parlant amb tots nosaltres alhora?"
 
 Rajat-"Deixa'l, no li facis cas ara se'ns ha tornat poeta, intenta escriure un blog en català i creu que li donaran un premi C@ts." 

 Pere-"Mireu no em toqueu el nas! Tu Sabater últimament tens unes converses tan avorrides que costa molt poc entendre't, i a tu Rajat ni et miro, perquè darrere d'aquest núvol de fum del teu cigar ets invisible." 

 Calderon-"Jo t'entenc perfectament Pere! Què és la vida? Una il.lusió, una ombra, una ficció, i el major bé és petit: que tota la vida és somni, i els somnis, somnis són." 

 Lope-"Per fi parla el poble, tots a una! Cambrer! Cafè per a tots i per al senyor Rajat un tallat, no sigui que amb els nervis tinguem un altercat." 

 Calderon-"Cambrer! - No t'astores si et tracte, com aliè de tu mateix, que és bé que com un altre parli, perquè ja amb tu sóc un altre ... és a dir a mi porti'm un conyac que ja estic encostipat." 

 Sabater-"Crec senyors que amb l'edat esteu perdent les bones maneres, el tarannà que hauria de caracteritzar a les persones que hem de fer anar endavant aquest país." 

 Rajat-"Ja! Ja! Llegeix les enquestes i mira qui haurà d'empènyer el carro l'any que ve ... demana't un anís Sabater que va bé per al mal de panxa." 

 Pere-"Algun dia escriuré totes les tonteries que dieu, tothom s'assabentarà que sou una colla de torracollons, i que aquesta tertúlia és un fart de riure." 

 Lope-"Prefereixo riure perquè ... imaginava que tindries de llàgrimes els bells ulls plens, pensant ajuntar-les vaig créixer les meves. Més com els amics, reparessin en veure que em parava en el major dolor, va ser el plor menys. Cambrer! Què passa amb aquests cafès? " 

 Cambrer-"Aquesta taula senyors em causa desassossec, fins i tot el director de la Caixa Principal que s'asseu allà al final els demana un xic de calma. Avui ja no els pot convidar es reserva el deu per cent per si ha de sortir corrent. " 

Pere-"Aquest blog mai tindrà premi però mira que m'ho passo bé escrivint en el cafè, envoltat d'aquesta gent. I no sé que faig aquí fora, passant fred tota l'estona... si jo no sóc fumador!"

Fi-Baixa el teló.

   

Cuando la tarde languidece renacen las sombras en las que tu...los cafetales vuelves a sentir.

lunes, 7 de marzo de 2022

Pinzellades LXVIII (Nina de miraguano)

 Escoltar aquesta cançó de l'Orchestra Fireluche i d'en Pau Riba ha estat una sorpresa. M'ha agradat molt la interpretació i sobretot el text. Si pogués faria meves les paraules, les diria a la "Maria" que sovint coneixem i estimem ... i no sabria dir res més.


La Maria s'adorm i a fora el vent la bressola.
Rum, rum, entre les branques una remor com de mar.
La Maria s'adorm i desitjos i encanteris amagats a la panxa d'una nina li bressolen la son.
Que el llit es converteixi en un mar esbarriat i els llençols en veles de paper d’arròs
i se t’endugui un aeri oceà de peixos alats i llagostes d’ales d’aigua
i que després, sentint el vertigen de ser gota d’aigua freda de pluja, caiguis
i et facis amiga dels calabotins
i us passeu el que queda de nit xerrant
i mirant les estrelles des de sota l’aigua
que no et facis vella sense fer-te gran
que no et facis gran sense créixer
que no perdis la inèrcia del somriure
que no oblidis la urgència del moment
que sentis que formes part d’una tribu
i que respectes el seu cos però vegis que només és una canoa...
Que no et senti dir mai: "Sí, sóc aquesta mandrosa acumulació d’errors"
i que entenguis que estimar és estimar involuntàriament, imperfectament, inevitablement
i que si t’enamores d’algú t’entrebanquis contínuament pel seu nom
i que et digui: "T’estimo, però no ho sé escriure"
i que quan us veieu, els vostres ulls, els teus i els seus
siguin com quatre ocells que se us emportin en volandes.
Que no siguis com tota aquesta gent que fa la veu trista per telèfon
que si plores notis que el torrent de llàgrimes et neteja
que si te’n vas, sentis a dir-te: "Quan em mori, enyoraré enyorar-te"
que arribi l’hivern a la primavera de la vida i que recordis que tots parim pels ulls
que la gent és i s'és, com s'és, el que s'és, qui et fan ser
i entenguis que delires i confies per un instant que no ho fas.
Que un dia un noi o una noia et digui: estic enamorat de la imperfecció del teu cos
de la lluna dels teus pits
de la carn de la teva cara
de l’aigua dels teus ulls
i el desig que vol, sense saber què vol, em xiscla a cau d’orella
que la memòria no et sigui massa fràgil
que et sàpiga donar contínuament a llum i que estimis i et deixis estimar
que sovint és la lliçó més difícil d’aprendre i després, silenci.
Sigues només un infant que fa esgargots
mantingues la teva innocència lluny de l’abast dels adults
i que no et venguis mai per una droga de tranquil·litat
per una punyalada amable
per una tendra esgarrapada als llavis
i no siguis mai per ningú i que ningú sigui per tu
només una aixada a les pupil·les
procura mantenir algun desig incomplert
i sempre purs els orificis del cor: ulls, boca, nas i orelles
i... estigues contenta.

Avui sis de Març del 2022 ha mort Pau Riba

miércoles, 23 de febrero de 2022

Pinzellades LXVII (Passa la vida com si res)


Un xic confús, cansat, gairebé al final del camí de la retirada, el poeta recordava els tristos esdeveniments dels últims dies.
A recer dels plàtans escrivia assegut en un banc de pedra; semblava que aquella imatge de la Verge li fes companyia, ell no era creient i feia com si no la veiés.

"Passa la vida com si res i un dia t'adones que et fas vell. Amb la màgia de la ment repasses la teva vida en un segon, com el que fulleja un llibre molt de pressa.
I et quedes una mica atordit i no saps què pensar quan recordes el que has après ... o no!"

Mirant les arbredes del Ter s'omplia de nostàlgia, somiava amb Leonor, tancava els ulls i la veia allà baix enmig dels pollancres prop del riu ...

"Tot em recorda a tu
aquests dies blaus i aquest sol de la infància "

Don Antonio!... el menjar és a taula.
Era migdia, en sentir la Llucieta que el cridava per dinar, es va aixecar i ficant-se el full de paper en una butxaca de l'americana va entrar a la casa.

Raset 24 gener 1939.


Imagino una escena com aquesta els dies que Antonio Machado va passar a Can Santamaria de Raset.
Un mes després, avui fa 83 anys, va morir a Cotlliure camí de l'exili.

lunes, 7 de febrero de 2022

Pinzellades LXVI (Obsesión por la música)


No puedo quitarme esta melodía de la cabeza, desconozco su autor y donde la he oído. Me estoy obsesionando con el sonido tan familiar de este piano. 
Cierro los ojos y repaso las notas intentando recordar un instante, una imagen, algo que despierte mi memoria. Al abrirlos estás ahí, sentada en silencio, mirando no sé que. Mujer en blanco y negro, bella como esta música que no para de sonar. 
Ahora intento recordar tu cara y me obsesiona tu presencia. Quizás antes estuve aquí contigo, lleno de amor, en otro tiempo, en otra vida. Quizás me fui sin decir nada y me estas esperando, la mirada perdida. 
Quizás antes fui Scriabin, el músico soñador que se creyó dios y quiso convertir la música en colores, como si fuese un caleidoscopio sonoro. 
Quizás soy esta mujer tan bella de hierática figura que no me muestra su rostro, quizás me estoy obsesionando contigo porque cada día te pareces más a mi música...


 

SCRIABIN ( Moscu 1872- 1915

domingo, 23 de enero de 2022

Pinzellades LXV ( Dos mil dotze... )


El primer dia de l'any cau sola la tarda, així, com sempre. Enmig d'un silenci que s'escolta, tu encara dorms i sembla que vulguis aturar el temps però és impossible.
Ara escric i no tinc res a dir, escric per a mi. Mentrestant un gat enamorat dels teus turmells entra i surt de casa, festeja amb una altra gata i encara li sobra temps.

"Les lectures d'un poema
depenen de com s'interpreta
i milloren amb el temps
si ... l'entens."

Fent teatre m'emmirallava en tu, em miraves i el teu rostre m'exigia una paraula, una resposta. Recitant-te un soliloqui, vaig mentir dient t'estimo per guanyar de la teva cara un somriure.
Passa la vida com si res i un dia t'adones que et fas vell. Amb la màgia de la ment repasses la teva vida en un segon, com el que fulleja un llibre molt de pressa.

"Tenies els ulls del cel més blau
brillants i humits
com ... si pensessin en la pluja."

Al febrer va morir Antoni Tàpies. Espriu i Machado també ens van deixar en aquestes dates, jo l'anomeno el mes dels poetes vius. De vegades, llegint i rellegint em corren cargols per les galtes, corriolets d'aigua com si plogués.

"Ja no vull escriure't cartes
t'he escrit un blog
així pots llegir-me cada dia
rellegir-me ... a poc a poc."

Mirant al cel del capvespre enlluernats l'un de l'altre Júpiter i Venus sembla que es donin la mà. Tan a prop i tan lluny com ... tu i jo.
Escric sobre paper blanc i ressegueixo les paraules com ressegueixo els teus llavis amb un llapis de color, llapis de carbó negre per dibuixar-te els mugrons i goma per esborrar aquest rímel que s'escampa.

"La meva imatge
es va fer mil imatges
i... no sabia trobar-me.
Com un mirall trencat."

Com oblidar-te Senyor si cada dia em desperto i et penso sense dir-te res. Sovint et nego i tinc dubtes potser és que... ja no tinc por.
Aquell vespre d'hivern no et vaig veure la cara, sols la veu ronca, l'alè de vi i aquells ulls com espurnes que em despullaven.
Al maig en Tomi va fer seixanta anys. Jo estava fascinat pels teus ulls ... la llum i la mirada. Llavors Galionar va tenir la delicadesa de concedir-me un dels seus Liebster Bloc Award.

"Ara els teus ulls
són la llum en la foscor
cec, sord ... boig per tu."

Els diumenges al matí després d'esmorzar, tornem a ficar-nos una estona al llit aprofitant que els nens veuen dibuixos a la tele. Em beses els pits i t'adorms...
Al juny, el temps de les prunes t'omplia els llavis de sucre i les arracades de cireres. A les tardes me n'anava a l'horta, regava a la fresca i em duies el berenar.

"Les formigues em fan pessigolles
les abelles m'amanyaguen
descalç m'enfonso a l'herba
i quan tanco els ulls ... sento el batec de la terra."

Com un llarg viatge d'anada i tornada, un viatge que dura mil anys, de Bagdad a Còrdova i de tornada a la vora del riu Zayandeh Rud a l'Iran. Així és la poesia de Wallada Bint Al-Mustakfi, princesa Omeia cordovesa avançada al seu temps i l'obra de Mahnaz Badihian poetessa Iraniana, una dona moderna com diuen els seus versos.
Avui entro de ple en el moviment Slow i començo a gaudir de la vida blocaire amb calma, sense presses.

"A la tarda
fimbrant com un jonc
rínxols de garbi.
El vent s'emporta les paraules
i el lent trencar de les ones
sorprèn la mirada absent
fosca
clara
preciosa
rínxols de garbi."

A l'agost quan es fa fosc passejo per camins d'olors, camins de cuques de llum i galants de nit. És l'hora en què el temps s'atura, mirant al cel cauen Llàgrimes de Sant Llorenç i em sento molt petit però feliç. Escric i tu dorms, o potser no, potser llegeixes i somies ... com jo.

"Llavors arriba el gat de la nit
m'esgarrapa
nu
insomne
i tinc mals pressentiments
mentre contemplo la teva esquena
tot escoltant... "L'home que estimo" de Gershwin."

Avui l'olor del mar és blanc i el vent del nord blau. Tu ets com la marinada, com el carrer estret que es fica dins de casa, que s'enfila cap al cel.
Les aigües mogudes són com miralls trencats, quan t'hi reflexes fas mala cara. Potser hem d'esperar la calma per mirar-nos l'un a l'altre.
Somnis estranys, somnis de vi, llavis de xarol.
I les calces xopes, ben humida, bastant figues alla dalt de la figuera mentre plou ... com una salvatge!
Setembre, la pell de gallina i el pèl moixí daurat.

"Ets com un llibre obert
dius tot sense parlar
refugi de mirades
plaer de llegir."

Volia parlar d'Octubre, llavis de xarol. Dels colors del bosc, del silenci vora el mar, d'aquesta llum de la tarda.
El bloc teatre ha estrenat la seva darrera obra, baixa el teló, s'encenen els llums i...

Què t'ha semblat?
Bé, m'ha agradat molt.
Llàstima que s'hagi acabat, hi ha hagut moments molt tendres, plens d'emoció.
Em sorprèn aquest final tan inesperat, sembla que l'autor es buida en l'obra i talla la història de cop perquè no té res més a dir.
Tu creus que la protagonista existeix realment o tot ha estat com un somni imaginari?
No ho sé, però de vegades m'hi he sentit identificada. Quan ella li diu: "Si us plau no m'estimis..." m'ha fet plorar.

Fi


La pintura és de Manel Anoro-"Dernière fois"

viernes, 31 de diciembre de 2021

Pinzellades LXIV (La felicitat és ... un estat d'ànim, una bogeria)




La lluna avui
es va fent petita,
demà al matí s'amagarà
i jo me n'aniré amb ella.
Quan despertis...
el soroll de les onades et parlarà de mi.

Quan escric m'identifico amb les paraules de Manel Anoro : "És molt difícil o gairebé impossible pintar o parlar de la bellesa. Jo no sóc un pintor de la bellesa, sóc un pintor de situacions felices ..."

Com les fulles velles, seques, vermelles
vaig veure els teus llavis
sota les runes
d'Haiti...

M'adorm el fred i em despullo sobre catifes d'herba ... Fins i tot el vent al final de la tarda acarona la teva solitud.

Tic tac
faig tard
cloc cloc
el cor
poc a poc
per favor
ai ai!
ara o mai
catric catroc
la nit del foc
patim patam
m'estàs besant!

Per als que viatgen lluny, a llocs remots i bells, per conèixer-se.
Em dic Chico, tu com et dius?
Rita, però al xat el teu nom era Tango
Bé, tu també et deies... Sardana

I com en una Suite Simfònica voldries viure més de mil i una nits explicant històries meravelloses que has llegit o imaginat.
Largo e maestoso
Lento
Allegro non tropo
Tranquilo


Al intentar abrazarte tus senos cubiertos con aceites han bailado entre mis dedos; has debido tostar algo de carbón para tus ojos y cardenillo, resina y albayalde, pues estabas preciosa bajo el sol.

I... vaig adorar al Sol
tremolant
com un equilibrista
sobre la fina corda de la sorra.

Davant del mar de cop es trenca la línia de l'horitzó , veles de colors, vaixells de grècia.

Élla era un arbre ple de fruita madura, ell estava boig pels seus mugrons de cirereta.

Aquest gat enamorat dels teus turmells sempre tornarà a casa.

En un món de lletres ningú escriu estudiant ciències.

Li besava els dits del peu,
els acariciava
i ella cridava
amb molt poqueta veu ...

Els cors robats no els tornen mai i menys en nits de lluna plena.

Com un llangardaix darrere dels vidres busco l'escalfor i el Peter Pan que porto dins somia amb el "caga tió" de la nit de Nadal.

Boira calenta
com el teu alè
com els teus llavis.
I jo una farola
sense llum.



2021 ha estat un any molt difícil, una bogeria, però...
La pintura és un oli de Manel Anoro.

viernes, 17 de diciembre de 2021

La vida petita



Darrere els vidres passa la vida petita.

Els dies tan curts semblen tots iguals 
corren tan de pressa que... sempre som divendres.

I si de cop entra un xic d'aire, a poc a poc... ja som dilluns.

Quan vius la vida petita no tinguis por 
deixa que passi, que... sempre som divendres.




De vegades de cop tot canvia i la vida es torna molt petita...sense que puguis fer-hi res.

lunes, 20 de septiembre de 2021

Converses a la Rambla de Figueres


Qui són aquesta parella? 
Sempre que passo per la placeta baixa de la Rambla em pregunto qui són, què fan, de què parlen.
Cent anys potser d'amor, cent anys observant les nostres vides de dia i de nit.
Han vist de tot, en temps de pau i de guerra. Gent amunt i avall, treballadors matiners, pagesos de mercat, estudiants enamorats, passejants de diumenge.
I de nit en silenci, quan només passegen les ombres, s'abracen. No com ho farien un pastor i una sirena sinó com un home i una dona.
Si no us ho creieu ... veniu a mitjanit a fer un tomb a la Rambla.
 

sábado, 3 de julio de 2021

Aquelles Converses VI... ( Joan Vinyoli 26 -10 - 2014 )



Joan, fa cent anys que vas néixer i les paraules de Rilke: "La poesia no és cosa de sentiments sinó d'experiències" segueixen sent actuals.
Els escrits de maduresa, quan parles de l'amor i la mort, són el millor de la teva expressió poètica.
Pere, ara que intento, vell i pobre, fer,
desconhortat, nit closa ja, el poema,
bròfec, nuós, amb mans tremolejants,
poso llacunes de silenci trist,
mot rera mot, i miro la tenebra.
Ben sospesat, els dies
de joventut valen molt
per no donar-los un alt preu.
Si fóren rics de foc i d'acció i disponibles
a tot
-una nit estelada
no la desdenyis, no val menys que els erms
transitats per la mort.
He vist anar i he vist tornar, de lluny,
aplecs de gent -estendards i cridòria-
pels flancs de la muntanya.
Berenaven, bevien, ballaven excitats.
Més tard els homes han cobert les noies
esbojarrades, d'anques d'euga,
mentres el cel es feia roig...


Llegeixo aquest poema Joan, tanco els ulls i veig la Teresa, la vida, l'amor ... la petita mort :
A l'aigua ens abracem: té el pubis escarolat,
la gropa sumptuosa,
que en jo tocar-la es fa més plena encara.
M'hi encavalco.
Fuig.
Entrecuixem. L'agafo
pels flancs, amb besos l'asfixio.
Fuig
un altre cop, però ja llangorosa,
flonja i ardent.
Així que surt del bany,
regalimosa, les agulles d'aigua
que li queden pel cos evaporant-se
son crits d'amor.
Aleshores parlem.
Mai no et rendeixis, Pere.
Gira't del costat
on abans veies el penell
que et feia creure en l'últim crit
del gall dels boscos.
Entra
mar negre endins i baixa al fons.
Quan pugis, coraller, i t'hagis tret
el feixuc escafandre,
t'hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.
És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades
per si tot d'una mor
algú que estimes o llegeixes
un vers o penses en el joc
perdut
o bé, de nit, abans
que neixi l'alba, algun lladruc
esquinça el dur silenci.
I vénen els records...
Pere..."si una volta algú t'hagi amat",
noi sorrut, no estiguis furgant sempre
la closca del cervell, no miris
rajoles amb ocells ni vidres decorats,
no masteguis el pa de la paraula.
Uneix-te a tots, inventa't l'alegria!
Sol és qui no té ningú
que l'habiti, però tu Joan,
ple de records de la vida,
no te'n facis el dejú,
que ets soledat compartida...com jo.



Vida vulnerable-Secrets guardats.

domingo, 28 de marzo de 2021

Aquelles Converses ... V (Walt Whitman 25-08-2010)


Hace mucho tiempo, una amiga... quizás enamorada, citaba con frecuencia a Walt Whitman, me hablaba de su poesía.
Un día me regaló un libro: "Canto a mi mismo" y escribió en su interior una dedicatoria "Yo soy una infinidad de cosas ya cumplidas y una infinidad de cosas por cumplir".
Así comenzó una pasión entre tu obra y yo que ha durado casi cuarenta años. Los mismos que tardaste en crearla, enriquecerla y reescribirla, desde 1855 hasta el año de tu muerte en 1892.

Pere, lo más común, vulgar, próximo y simple,
eso soy Yo,
Yo, buscando mi oportunidad, brindándome
para recibir amplia recompensa,
engalanándome para entregar mi ser
al primero que haya de tomarlo.
Tengo sesenta y un años. Mi salud es perfecta.
Y con mi aliento puro
comienzo a cantar hoy
y no terminaré mi canto hasta que muera.
Que se callen ahora las escuelas y los credos.
Pero ahora yo ofrezco mi pecho lo mismo al bien que al mal,
dejo hablar a todos sin restricción,
y abro de par en par las puertas a la energía original
de la naturaleza desenfrenada.
Retoza conmigo Pere sobre la hierba, quita
el freno de tu garganta,
no quiero palabras, ni música,
ni rimas, no quiero costumbres
ni discursos, ni aún los mejores,
sólo quiero la calma, el arrullo de tu
velada voz.
Siento Walt, que tenemos muchas cosas en común.
Amo el verso libre, la poesía Realista que tu conviertes en Romántica y sobretodo la Opera, Nueva York y ese canto a la vida tan irracional, esta obra viva que pone título a tus poemas y que amplias poco a poco a lo largo de tu vida.

Te digo que el alma no es superior al cuerpo,
y digo que el cuerpo no es superior al alma,
y nada, ni Dios siquiera, es más grande
para uno que lo uno mismo es,
y yo o tú podemos comprar la flor y nata
de la Tierra sin un céntimo, sin un céntimo
en el bolsillo,
y digo a cualquier hombre o mujer:
que tu alma se alce tranquila y serena
ante un millón de universos.
Escuchando tus palabras
Me celebro y me canto a mí mismo.
Y lo que yo diga ahora de mí, lo digo de ti,
porque lo que yo tengo lo tienes tú
y cada átomo de mi cuerpo es tuyo también.
Vago... e invito a vagar a mi alma.
Vago y me tumbo a mi antojo sobre la tierra
para ver cómo crece la hierba del estío.
Hoy Pere me entrego, a mí mismo, al barro,
para brotar en la hierba que amo.
Si me necesitas,
búscame en la suela de tus botas.
Apenas sabrás quien soy,
y lo que quiero decir.
No desfallezcas si no me encuentras pronto.
Si no estoy en un lugar, búscame en otro.
En algún lugar te estaré esperando.
¡Adiós, Fantasía mía!
¡Adiós, poeta querido, amor mío!
Me voy, no sé adonde
ni hacia qué azares, ni sé si te volveré a ver jamás.
¡Adiós, pues, Fantasía mía!
Déjame mirar atrás por última vez.
Siento en mí el leve y menguante tic tac del reloj.
Ahora hemos de separarnos. ¡Adiós, Fantasía mía!
¡Adios Pere!
Cosmos
Hijo del Empordà
Turbulento, fuerte y sensual
que bebes y engendras
sentimental.
¡Adios Pere, hasta que el ancla dúctil quede asida!


Edward MacDowell (New York 1861-1908)