Ara mateix

 

La mirada xafogosa

com la pell

nua 

xopa 

fins als cabells.

T'he preguntat què passava

m'has dit no sé pas què.

I els ulls...

tenies els ulls com si pensessin en la pluja.

Pinzellades LXXXI (La nit de Sant Joan)

Avui és nit de revetlla, es fa fosc, tot és silenci, el sol no se'n vol anar. De cop s'omple el cel de colors, ensordeix un esclat de coets i el cor batega més de pressa.

Lluny ja escolto la música mentre espero que surti la lluna per tornar a veure't. Arribes com sempre, atrevida, els ulls brillants, tens nom d'estiu, l'olor de xampany i festa.

Per més que passin els anys ballar amb tu és viure la vida, l'alegria de quan teniem vint anys. Voldria que no s'acabés mai la nit de Sant Joan, la nit més curta ... la més llarga de l'any.

Fanalets de colors i garlandes de paper

un guirigall a la cuina

cremat de rom i cafè.

I tu

i jo

sense pensar

gaudint les hores

tens nom d'estiu...olor de xampany

la nit més curta de l'any.

Al juny... al final de la tarda

 

Al juny, el mes que més m'agrada, el temps s'atura al final de la tarda.

El sol s'amaga, lluny a la muntanya del Mont, i es fa el silenci.

"Mil orenetes volaven omplint el cel amb una cridòria de xisclets. Un soroll sord, com de fons, sortia dels carrers de la ciutat.

De cop tot va callar.

Fosquejava i amb l'últim raig de sol entrà brisa de garbí."

Ja no se sent res. 

El temps s'atura... un instant, i arriba la nit.

Avui

És difícil escriure versos enmig de la tempesta, per això hi ha tants naufragis.

Si un dia en un desgavell poètic m'enfonso a la mar, confio que vindràs a salvar-me volant pel

cel com les gavines.

Però...

"Avui

l'amor és a la pell.

De bon matí, el sol i un aire fresc com de tardor tremola a la teva esquena.

Són petits moments.

Avui

l'amor és a la pell, a la teva olor, als cabells…"

Antonio Machado, febrer 1939, la retirada

 

Un 22 de febrer fa 86 anys, mentre les tropes franquistes entraven a Figueres i milers d'espanyols fugien cap a frança, moria a Cotlliure el poeta Antonio Machado.

 Feia un mes que, després de passar tres dies a can Santamaria de Raset, havia arribat a Cotlliure perdent gairebé tot el seu equipatge a la duana de Cerbère. 

Pena i foscor, tot recordant aquells dies tan blaus i aquell sol de la infància.

És el final de la guerra...d'una vida.

SOLEDADES-XVI 

Siempre fugitiva y siempre

cerca de mí, en negro manto

mal cubierto el desdeñoso

gesto de tu rostro pálido.

No sé adónde vas, ni dónde

tu virgen belleza tálamo

busca en la noche. No sé

qué sueños cierran tus párpados,

ni de quien haya entreabierto

tu lecho inhospitalario.

Detén el paso, belleza

esquiva, detén el paso...

Besar quisiera la amarga,

amarga flor de tus labios.

I la vida va seguir...