Sense punts i comes

T'escric sense punts i comes per estalviar-nos paper perquè llegeixis seguit una història que faig teva sense perdre mai el fil perquè hi càpiga una vida i després res.

I diràs ja no puc més! Posa-m'hi un punt i a part... com aquest sol que s'amaga.

Ara mateix

 

La mirada xafogosa

com la pell

nua 

xopa 

fins als cabells.

T'he preguntat què passava

m'has dit no sé pas què.

I els ulls...

tenies els ulls com si pensessin en la pluja.

Avui

És difícil escriure versos enmig de la tempesta, per això hi ha tants naufragis.

Si un dia en un desgavell poètic m'enfonso a la mar, confio que vindràs a salvar-me volant pel

cel com les gavines.

Però...

"Avui

l'amor és a la pell.

De bon matí, el sol i un aire fresc com de tardor tremola a la teva esquena.

Són petits moments.

Avui

l'amor és a la pell, a la teva olor, als cabells…"

Dona de paper

Tenies el cos de paper

d'un paper brillant que feia la teva olor

Escriu-me a la pell em deies

escriu-me mots d'aquells que no s'esborren mai

i fugies de la pluja

i del sol abrasador

no fos cas que es marcissin les paraules

La pell de xarol

refugi de mirades

plaer de llegir

...sempre

 

La foto es de Jarek Kubicki

Un tros de vida

Avui t'abraço tan fort

per donar-te un tros de vida

perquè el temps que jo no hi soc

sempre em tinguis dins del cor

i recordis que t'estimo.

La foto és de Raúl Díaz

Mahalta

Potser la Mahalta de Màrius Torres, Rilke o Llach és la Arjumand que va estimar Shah Jahan al segle XVII.

Sempre hi ha una Mahalta, un amor o... un desig imposible.

Ara al juliol, la calor despulla els cossos i la nit l'ànima.

Escoltant Llach, llegint Marius Torres, és difícil escriure un poema.

Fins i tot Rilke "Un dia vaig prendre entre les meves mans el teu rostre. Sobre ell queia la lluna. El més increïble dels objectes submergit sota el plor" mai hagués pogut descriure la bellesa de Arjumand.

La Mahalta que conec, aquest riu paral·lel, s'allunya cada cop més. Ja no escolto el seu batec, hi ha massa terra pel mig ... preciosa amiga.

Entre dues aigües

 
Entre dues aigües
com qui neda sense saber on
apuntant un peu, el cap, mirant-te
com qui creua un paradís de puntetes
entre dos rius, el Tigris i l'Eufrates.

Com qui no s'atreveix a fer soroll
sense dir res
passant entre dues aigües ... mitja vida
o tota o part.

Entre dues aigües
com qui resa
com jo.

Tu véns d'on va néixer la vida, entre el Tigris i l'Eufrates.
Ara que som com aquells rius paral·lels de Marius Torres potser ens cal viure entre dues aigües ... per no ofegar-nos.

No dius res

Visc de silencis

de paraules perdudes

tu darrerament no dius res

i no m'importa

perquè et sento a prop

cada cop ... més silenciosa.

La foto - Coco i Dalí. La música - "Final feliç" de Parov Stelar.

Vint-i-quatre llapis de colors

Avui no vull escriure't versos. Només són paraules si les llegeixes tu, si les llegeix un altre... semblen diferents.
Et faré un poema de colors, d'aquells que són per mirar. Poemes en silenci que ho diuen tot pintats amb aquells llapis que em vas regalar.
Un poema que es pugui tocar, fusta seca, olor de cedre i quan tanquis els ulls parlarà de nosaltres en blanc i negre o gris.
I potser t'hi posaré música, notes de colors com un calidoscopi sonor de Scriabin, com aquest "prelude" que tant t'agrada.

Avui no vull escriure't versos,

només són paraules si les llegeixes tu.

Et faré un poema de colors

pintats amb aquells llapis que em vas regalar,

quan tanquis els ulls parlarà de nosaltres

en blanc i negre o gris

i potser t'hi posaré música com un calidoscopi sonor

com aquest "prelude" que tant t'agrada.

Para Mónica y Jorge.

Les paraules que diem amb els ulls

Hi ha paraules que no sabem escriure, mots que no s'han inventat.

Potser és un llenguatge secret, un joc de mirades. Són les paraules que diem amb els ulls.

Prop de cap d'any mirant al mar les ones s'emporten les paraules, van i vénen els mots.

Sóc l'aigua que t'esquitxa i nega els ulls, fujo com la ressaca mar endins. Perquè em fa por el que dius i no vull escoltar-ho.

Però he de tornar com sempre, en silenci, com la vela que trenca l'horitzó. Perquè hi ha mots que no s'han inventat i he de mirar els teus ulls per entendre-ho.

Joe Cocker va morir el passat dilluns 22 de desembre.

Avui...no puc dir el teu nom

Avui no és un bon dia

tot i que tinc desig de tu 

no puc ... dir el teu nom.

avui, catorze d'octubre
 

No puc dir

el teu nom. O el dic negligentment.

No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,

em passen certes coses. Tinc el desig de tu.

Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.

No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.

Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.

No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l’he de dir

amb certa negligència. No puc dir el teu nom.

No és un desig tan sols sexual, conjugal.

És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.

És un instint de pàtria. És el desig de l’arbre,

i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l’argila.

De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.

I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.

Vicent Andrés Estellés

Ella

Ella no diu mai res, sempre hi és. Sovint canvia d'imatge, és l'àngel que em guarda.

M'estimo

com t'estimo

en silenci

sense pors.

T'escolto mut amor ... quan calles

i et penso cada dia

però no t'ho dire

mai.

Com un amor prohibit.

En la intimitat

 

Parlant en català tots dos a soles

em mostraves els més íntims secrets

i jo políglota ... no hi entenia res.

 

Quién se va... quién se queda.

Quién le duele más la soledad,

si todos los rincones de mi vida...tienen algo tuyo.

La idea de la mort

Un mundo 1929. Angeles Santos Torroella

Despertes a la vida
i de sobte notes que vas perdent trossets de tu
del que estimes.
I un dia ets tu el que se'n va de debò
a vegades sense adonar-te'n.

Tu Sahra que m'acompanyes en aquesta llarga travessia, com Nausícaa l'amor somiat, saps que això és un desert i no hi ha camí. Sortim de la mar i allà tornem, som aigua i som riu.

Quan arribem al final Sahra, m'has de cremar, enterrar sota una pedra i escriure'm un epitafi... "Al final hi ha la mar".

Ningú parlarà de mi quan passin els anys. Hi ha qui creu en l'altra vida o en la reencarnació o no creu res, però per si de cas tothom deixa empremtes.

Jo només he deixat empremtes en tu
el dia que te'n vagis
ningú parlarà de mi
i quan faltin els fills
ningú se'n recordarà de nosaltres.
I potser... no ens fa cap falta.


La idea de la mort m'envolta
voldria descansar aquí
que la tramuntana no faci volar cendra
perquè vaig créixer i visc aquí ...
on vaig néixer.

De mi sols quedarà un record...la paraula escrita, la brillantor dels ulls i el fart de riure que us fèieu quan explicava històries divertides.

Un home i una dona

De vegades no sé què dir-te.

Potser no cal dir res, només mirar-te, mentre el lent pas de les hores fa caminets a la pell; corriols de sal i aigua.

Avui veient "Un homme et une femme" de Claude Lelouch he recordat un temps de "vi i roses" quan tot ens sorprenia, quan no teníem mandra; la peresa de l'amor.

Perquè estimar costa, sobretot si no hi ha lloc per al sentiment i el dia a dia s'ha endut a Peter Pan.

Quan un home estima a una dona la vida és més intensa, més fàcil, fins i tot quan les coses no van bé.

Ara arriba Nadal i tot és un xic més difícil, pel que ens passa, pels anys viscuts. Però encara t'estimo, uns dies més que altres i de vegades ... no sé que dir-te.

Vaig tindre un somni

He vist "Els Miserables" al teatre i al cinema. Escoltant la cançó "I dreamed a dream" vaig decidir escriure un post parlant d'aquests somnis que tots tenim i que amb el pas dels anys gairebé mai es compleixen.

Però repassant la lletra de Alain Boublil no vaig ser capaç d'imaginar un text millor. Així, el que he fet és traduir-lo i interpretar-lo a la meva manera.

Vaig tindre un somni... és una frase molt corrent, molta gent la diu,  fins i tot algú l'ha fet cèlebre.

La veritat és que jo vaig tindre un somni, com tu, com gairebé tothom.

Ja fa temps que somio

quan hi havia esperança i valia la pena viure

vaig somiar que l'amor no moriria mai

vaig somiar que hi hauria perdó.

Llavors era jove i valenta

els somnis es feien, es desfeien i es perdien

res era important

ho cantàvem tot, ho bevíem tot.

Però els gats vénen de nit

amb veus que esgarrapen

igual que t'arrenquen la il · lusió

fan que t'avergonyeixis dels somnis.

Ell va dormir al meu costat un estiu

amb ell vaig passar uns dies meravellosos

s'em va emportar la infància

però s'en va anar quan arribà la tardor.

I jo encara somiava que tornaria a mi

que passaríem la vida junts

però hi ha somnis impossibles

hi ha temporals que no podem capejar.

Vaig somiar que la meva vida seria

tan diferent de l'infern en què visc

tan diferent del que és ara

la vida ha mort el somni que vaig somiar.

Potser només vaig somiar ... un somni.

Al final hi ha la mar

Ja et vaig dir Sahra que l'home va néixer de l'aigua. Per això tots els camins van del mar a la terra.

Llavors els poetes parlaren d'un gran viatge.

Un deia "Caminant, no hi ha camí, fas camí quan camines", semblava un joc de paraules però era una invitació a la vida. I el final era un principi "Lleuger d'equipatge, gairebé nu, com els fills de la mar".

 Un altre l'imaginava com un retorn a Ítaca, com una odissea "Quan surts per fer el viatge demana que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple d'experiències"  I al final com al principi, l'illa era la casa  "Millor que duri molts anys, llavors ja vell arribaràs per fi a l'illa, enriquit per tot el que has après pel camí".

Jo els escoltava atentament, potser el que deien fóra cert. Però lligat al pal del meu vaixell, com Ulisses sord al cant de les sirenes, no creia que al final tot fos així  ni que el camí m'hagués enriquit prou.

Tu Sahra que m'acompanyes en aquesta llarga travessia, com Nausícaa l'amor somiat, saps que això és un desert i no hi ha camí. Sortim de la mar i allà tornem, som aigua i som riu.

Quan arribem al final Sahra, m'has de cremar, enterrar sota una pedra i escriure'm un epitafi... "Al final hi ha la mar".

La foto és de Jaume Claret

A mida que passa el temps

A mida que passa el temps

et tornes ...

com les bombolles d'una festa

dolça

àcida

seca

tèrbola

com un glop d'aigua de valència

seductora

gelada

com la imatge d'un mirall.

Llavors em preguntes

si ets la més bella

si encara t'estimo...  i ja no sé que dir-te.

Avui he tornat al carrer Arquimedes, la casa on vivies ja no hi és i potser no hi ha estat mai.

És que... a mida que passa el temps t'imagino diferent, com abans, com les bombolles d'una festa , com un glop d'aigua de valència.

Llavis de xarol

Volia parlar d'Octubre, llavis de xarol.

Dels colors del bosc, del silenci vora el mar, d'aquesta llum de la tarda.

Em sorprenen ombres allargades, m'acaricien fulles pigallades com les mans de tardor. Octubre fa olor de rossinyols i pomes, li esclaten les magranes a la boca i els ulls se li neguen amb la pluja.

Ara es despulla a poc a poc mentre s'adorm, ventre de molsa, llavis de xarol ...i jo només mirar-la.

La foto es de Arwen Ferraris.

Setembre

Avui l'olor del mar és blanc i el vent del nord blau. Tu ets com la marinada, com el carrer estret que es fica dins de casa, que s'enfila cap al cel.

Les aigües mogudes són com miralls trencats, quan t'hi reflexes fas mala cara. Potser hem d'esperar la calma per mirar-nos l'un a l'altre.

Somnis estranys, somnis de vi, llavis de xarol.

I les calces xopes, ben humida, bastant figues alla dalt de la figuera mentre plou ... com una salvatge!

Setembre, la pell de gallina i el pèl moixí daurat.

La foto "Empremtes de reconciliació" de Sonia.