Ahir va morir Françoise Hardy a l'edat de vuitanta anys.
Noia tímida i solitària, l'amor del fotògraf Jean-Marie Périer va canviar la seva estètica. La seva personalitat i el seu rostre es van fer famosos a tot el món.
Va debutar com a actriu de cinema amb Roger Vadim.
El millor de Françoise era el seu talent musical; componia i interpretava cançons meravelloses, va cridar l'atenció de Serge Gainsbourg, Jean-Pierre Sabar, Bob Dylan, Mick Jagger... tots s'hi van fixar.
Va ser emocionant sentir-la cantar "Message personel"
Amb els títols de les seves cançons, podria compondre un poema d'amor:
"Il n'y a pas d'amour heureux, l'amour s'en va
comment te dire adieu
voilà, l'amitié.
Comme, ce petit coeur
ton meilleur ami.
Je veux qu'il revienne, le temps de l'amour
le temps des souvenirs."
Un dia em va dir... Pere ets un romàntic incorregible! Parlaria amb tu tota la nit " Les yeux dans lesyeux, la main dans la main".
Sempre que passo per la placeta baixa de la Rambla em pregunto qui són, què fan, de què parlen.
Cent anys potser d'amor, cent anys observant les nostres vides de dia i de nit.
Han vist de tot, en temps de pau i de guerra. Gent amunt i avall, treballadors matiners, pagesos de mercat, estudiants enamorats, passejants de diumenge.
I de nit en silenci, quan només passegen les ombres, s'abracen. No com ho farien un pastor i una sirena sinó com un home i una dona.
Si no us ho creieu ... veniu a mitjanit a fer un tomb a la Rambla.
Laura Almerich, guitarrista que va acompanyar a Lluís Llach en els seus concerts durant molts anys, ha mort aquesta setmana als 78 anys. El cantant li va dedicar una cançó preciosa, "Laura".
Avui a les notícies de la tele parlen de la mort del cantant francès Johnny Hallyday.
Veient imatges de les seves actuacions recordo aquell final dels anys seixanta, l'època dels seus millors èxits, amb nostàlgia però també amb alegria i il·lusió.
Quin fart de passejar amunt i avall de la Rambla per veure si passava la noia que ens agradava.
Els diumenges al cinema, a les Vegas o al Jardí, les croquetes de l'Sport i els musclos "sense rien" del Saboya; però el millor ... els guateques de dissabte a casa d'en Carles Caussa.
Acabàvem el batxillerat, teníem il·lusions i un peu a la Universitat. Ja es sentia parlar d'una Assemblea de Catalunya, de amnisties i llibertats.
Però d'això fa molt de temps. Tot canvia, passa i s'en va com en Johnny Hallyday, fins i tot la il·lusió ... o potser no.
Després de cent mil visites a pàgines del bloc, repassant les estadístiques veig que curiosament un dels post més vistos és: ¡Negra!
El vaig publicar al desembre de 2009, us el torno a penjar.
¡Negra!... Africana Niña madre, virgen desflorada, hija de cien esclavos. Tienes el alma blanca como la palma de tu mano.
Ojos de coral claro, dientes anacarados. Tu boca sabe a vainilla, anís y comino. Los labios descarados, carnosos, perfilados.
Andas lentamente, fibrosa, majestuosa, erguida. Con la mirada triste, lejos, al aire azul de la sabana. Trabajas incansable, recolectas y engendras vida.
Tu pelo huele a especies, a clavo y nuez moscada. La piel a canela, tu choza de día a ganado y arcilla. Pero de noche tu casa huele a jazmín y jaracanda.
A veces oigo tus gritos bajo las estrellas. Ronroneas como una leona en celo. La voz ronca en medio del silencio, la risa de hiena.
Amanece y ulula el viento, en la soledad inmensa corres desnuda como una gacela. Cantas y bailas cadenciosa, me rozan tus caderas y un olor a ocre ácido despierta mis sentidos. Por eso me gustas tanto mujer... Africana...¡Negra!
Más de 13 millones de mujeres del África subsahariana tienen el VIH o sida. Es la única región del mundo en la que ellas sufren más la epidemia que los hombres. En algunas zonas la tasa es de tres a uno.
Una de cada 16 mujeres del África subsahariana morirá como consecuencia del embarazo o parto. En los países desarrollados, el porcentaje es de una de cada 4.000.
La mutilación genital es de los problemas más graves a los que se enfrentan las mujeres africanas. En Somalia, Eritrea y Yibuti afecta al 90% de la población femenina.
En la vejez,las mujeres sufren la doble discriminación de género y de edad. Tienden a vivir más que los hombres, carecen por lo general de control de los recursos económicos familiares.
Poco más de la mitad (el 54%) de las mujeres adultas africanas saben leer y escribir.
Sota les runes d'Alep, tot escoltant Chopin, un vell recorda l'antiga glòria d'aquesta ciutat tres cops mil·lenària.
Lloc de pas de assiris i perses, grecs, romans, àrabs i otomans, sempre tornava a renéixer. Creixia bella, sàvia i envejada tot i la mà destructora dels homes.
Ara es repeteix la història, ell ja no estarà aquí per veure-ho, però al final ... sempre li quedarà la música.
El cantautor Joan Isaac ha publicat el seu primer llibre de poemes: "Intimissimi"
T'estimo en la rutina dels vespres coneguts. T'estimo en el llenguatge dels gestos ja sabuts. T'estimo quan em beses com a un desconegut. T'estimo si ens sorprèn l'amor desprevinguts.
T'estimo en la derrota del cos en front del mirall. T'estimo en el desordre que em posa tan malalt. T'estimo en els llarguíssims silencis de sofà. T'estimo quan t'emprenyes si em fumo el teu tabac.
T'estimo quan em deixes penjat sota els llençols. T'estimo quan em dius "Sembla que visquis sol!" T'estimo quan no entens que a mi m'agradi tant la pluja tardoral que inunda la ciutat.
T'estimo simplement per tot allò que no t'hauria d'estimar.
T'estimo quan et queixes que no tens temps de res, que sempre estàs corrent "Ningú no m'ho agraeix!" T'estimo quan t'aixeques traient foc pels queixals. Més val que no parlem del teu mal despertar...
T'estimo quan segueixo els rastres que has deixat, que em porten als teus braços després d'un temporal. T'estimo entre les restes de la passió enyorada. T'estimo preocupada, absent, despentinada...
T'estimo quan t'agafa la neura dels regals, els dies de Nadal que em deprimeixen tant. T'estimo en la mesura que els déus m'han ensenyat... Ja ho saps, que no m'agrada llegir-me els manuals.
Testimo simplement per tot allò que no t'hauria d'estimar.
M'hauria agradat tant ... haver-te escrit aquesta lletra.
Llegint-te ni tan sols veig passar els elefants. Em parles d'un món diferent, d'una vida imaginada i m'ajudes a somiar.
"Vaig aprendre a llegir-me llegint el teu cos quan més em llegia, rellegia el teu cos descobrint detalls inesperats missatges amagats.
Si tanco els ulls llegeixo la teva olor mentre, tu recites els versos que t'escric és com si llegís el teu cos i escoltés les meves paraules
Ara dorms ... Darrere el vidre de la nit, un vent càlid de núvols baixos dibuixa ombres inversemblants, com un mim sobre els llençols.
Jo em quedo sol, ingràvid llegint-te però avui desconec el teu cos i en llegir-lo em fan por les meves paraules quan dius ... si us plau no m'estimis."
Per això, avui a Sri Lanka, llegint-te ni tan sols veig passar els elefants.
Per Leonard Cohen que ens ha deixat aquesta setmana als 82 anys i ... potser ja s'ha retrobat amb Marianne.
El poema és "Por favor no me quieras", el vaig escriure al juny de 2011.
Saps Maria? Aqui a la platja d'Empúries s'acabava la mar grega. Davant d'aquest antic hostal desembarcaren fa dos mil cinc-cents anys vaixells de grècia. Un cop fa temps, quan era petit, vaig dinar en aquesta mateixa terrassa amb el meu avi. Ens cantava una cançó que deia:
"Empúries és un poblet abans era ciutat ara diu que hi troben joies joies de l'antiguitat trala, tralaralara ... "
Eren coses de la gent gran. Però sempre trobo aquest lloc especial, fins i tot emocionant.
Fixa't Maria! Allà al fons ...
"Davant del mar de cop es trenca la línia de l'horitzó veles de colors vaixells de grècia i jo aquí a la sorra me'n recordo d'Itaca"
Eva Serrano- NUKE és blocaire, poetessa i artista visual; tot el seu treball és d'una bellesa extraordinària.
Durant tres anys vaig seguir el seu bloc comentant sovint els seus posts, actualment no publica res.
Recordant les bones estones que vaig passar al "Rincón de Nuke" us deixo aqui alguns dels comentaris que li vaig fer:
Te dejo mi puerta entreabierta, en el rellano tres puntos suspensivos y tú piensa lo que quieras...
Este teatro de la vida, confunde disfraz con persona y al final no sabemos quien interpreta: el actor o el personaje.
Lo que me gusta de tí es "lo bonita que eres y lo bién parida que estás"...
Detendré el tiempo para que no me olvides. Cuando te vayas lo dejaré pasar, rápido, y me iré contigo...
He pasado seseNta veces por tu pUerta, si Kuento hasta siete pasaré sEsenta y una.
Esta uva de la suerte que veo marca la una parece una oliva verde redonda como tus ojos. Que se cumplan tus deseos a la una de la noche, las doce en Canarias.
Te abrazo, me doy dos vueltas por ahí y vuelvo para abrazarte de nuevo .
Funambulistas de la vida siempre por la misma cuerda arriba y abajo.
Siempre llevo en mi cartera una o dos tiritas, para tapar las heridas que sólo las cura el tiempo.
No me esperes al caer la tarde sólo son pedazos de aire de alas que te llevaron lejos y es que... ¡me quedé tán solo! que no podría encontrarte.
Tus ojos de mayo alientan deseos el aire ha sembrado un millón de besos y la metamorfosis hará que tus manos de nuevo se llenen... de mariposas.
Y cuando el viento sopla grita mi boca pidiendo auxilio...como una caracola.
La foto és de l'Eva Serrano i aquesta música li agrada molt.
He creuat l'oceà per veure't Jo vinc del nord, de més amunt del desert
És normal una cita tan lluny de casa? No, és clar! però has vingut i ... està molt bé
Podríem pujar tot costejant fins a Mogador Si, així tindrem temps per conèixer-nos
Em dic Chico, tu com et dius? Rita, però al xat el teu nom era Tango
Bé, tu també et deies... Sardana
Per als que viatgen lluny, a llocs remots i bells, per conèixer-se.
Nit de Walpurgis nit de bruixes a les garrigues, prop de Llers es prepara un aquelarre en una illa, lluny al Carib es desencadena el caos i jo Faust endimoniat no entenc res ...
( 19 gener 2010)
Com les fulles velles, seques, vermelles vaig veure els teus llavis sota les runes d'Haiti...
( 9 febrer 2010)
Ja fa cinc anys del terratrèmol d'Haití i el país segueix en ruïnes.
A qui no li han dit alguna vegada: "S'ha acabat!" ... A mi sí, un cop fa anys.
Recordo aquella escena potser amb més dramatisme del que va tenir realment. Ella tenia tota la raó, jo era un immadur, i es va casar amb un noi més gran que li va donar el que el Pere Pan de llavors li negava.
He pensat en tot això perquè l'altre dia vaig llegir un poema preciós de Juan Gelman "Sefiní" i casualment avui escoltava una entranyable cançó d'Hervé Vilard titulada "Capri c'est fini" que deia: No tornarem més a on em vas dir t'estimo, no tornarem més ja no val la pena ...
Aquesta nit potser també Argentina dirà "se finí" a les seves aspiracions esportives, jo desitjo que no. Si és així sempre ens quedarà la grandesa del tango i la bellesa d'un poema argentí ... com em queda el record d'aquella noia que potser hagués canviat la meva vida.
Basta por esta noche cierro la puerta me pongo el saco guardo los papelitos donde no hago sino hablar de ti mentir sobre tu paradero cuerpo que me has de temblar.
Te mataré mañana cuando la luna salga y el primer somormujo me diga su palabra te mataré mañana poco antes del alba cuando estés en el lecho, perdida entre los sueños y será como cópula o semen en los labios como beso o abrazo, o como acción de gracias te mataré mañana cuando la luna salga y el primer somormujo me diga su palabra y en el pico me traiga la orden de tu muerte que será como beso o como acción de gracias o como una oración porque el día no salga te mataré mañana cuando la luna salga y ladre el tercer perro en la hora novena en el décimo árbol sin hojas ya ni savia que nadie sabe ya por qué está en pie en la tierra te mataré mañana cuando caiga la hoja decimotercera al suelo de miseria y serás tú una hoja o algún tordo pálido que vuelve en el secreto remoto de la tarde te mataré mañana, y pedirás perdón por esa carne obscena, por ese sexo oscuro que va a tener por falo el brillo de este hierro que va a tener por beso el sepulcro, el olvido te mataré mañana cuando la luna salga y verás cómo eres de bella cuando muerta toda llena de flores, y los brazos cruzados y los labios cerrados como cuando rezabas o cuando me implorabas otra vez la palabra te mataré mañana cuando la luna salga, y así desde aquel cielo que dicen las leyendas pedirás ya mañana por mí y mi salvación te mataré mañana cuando la luna salga cuando veas a un ángel armado de una daga desnudo y en silencio frente a tu cama pálida te mataré mañana y verás que eyaculas cuando pase aquel frío por entre tus dos piernas te mataré mañana cuando la luna salga te mataré mañana y amaré tu fantasma y correré a tu tumba las noches en que ardan de nuevo en ese falo tembloroso que tengo los ensueños del sexo, los misterios del semen y será así tu lápida para mí el primer lecho para soñar con dioses, y árboles, y madres para jugar también con los dados de noche te mataré mañana cuando la luna salga y el primer somormujo me diga su palabra
El poeta, actor i escriptor Leopoldo María Panero, exponent de la poesia transgressora, va morir ahir a Las Palmas a l'àrea de salut mental de l'Hospital Joan Carles I.
Nascut a Madrid el 1948, fill del poeta Leopoldo Panero i de l'escriptora Felicitat Blanc, era germà del també poeta Juan Luis Panero.
Escriptor des de la infància, part de la vida de Leopoldo Maria Panero ha transcorregut en diferents hospitals psiquiàtrics de la Península i Canàries. Va pertànyer al grup dels "Nou novíssims poetes espanyols" de Josep Maria Castellet.
Arquetip del "malditismo" i notori militant de l'esquerra antifranquista, és autor de l'obra poètica més radical i singular de la poesia espanyola dels últims temps i tabú de la seva generació, condemnat a la marginalitat i l'escàndol.
"Aquí estoy yo, Leopoldo María Panero, hijo de padre borracho y hermano de un suicida, perseguido por los pájaros y los recuerdos que me acechan cada mañana".
"No llames a mi puerta deja que el viento se lleve tus labios".
