domingo, 28 de marzo de 2021

Aquelles Converses ... V (Walt Whitman 25-08-2010)


Hace mucho tiempo, una amiga... quizás enamorada, citaba con frecuencia a Walt Whitman, me hablaba de su poesía.
Un día me regaló un libro: "Canto a mi mismo" y escribió en su interior una dedicatoria "Yo soy una infinidad de cosas ya cumplidas y una infinidad de cosas por cumplir".
Así comenzó una pasión entre tu obra y yo que ha durado casi cuarenta años. Los mismos que tardaste en crearla, enriquecerla y reescribirla, desde 1855 hasta el año de tu muerte en 1892.

Pere, lo más común, vulgar, próximo y simple,
eso soy Yo,
Yo, buscando mi oportunidad, brindándome
para recibir amplia recompensa,
engalanándome para entregar mi ser
al primero que haya de tomarlo.
Tengo sesenta y un años. Mi salud es perfecta.
Y con mi aliento puro
comienzo a cantar hoy
y no terminaré mi canto hasta que muera.
Que se callen ahora las escuelas y los credos.
Pero ahora yo ofrezco mi pecho lo mismo al bien que al mal,
dejo hablar a todos sin restricción,
y abro de par en par las puertas a la energía original
de la naturaleza desenfrenada.
Retoza conmigo Pere sobre la hierba, quita
el freno de tu garganta,
no quiero palabras, ni música,
ni rimas, no quiero costumbres
ni discursos, ni aún los mejores,
sólo quiero la calma, el arrullo de tu
velada voz.
Siento Walt, que tenemos muchas cosas en común.
Amo el verso libre, la poesía Realista que tu conviertes en Romántica y sobretodo la Opera, Nueva York y ese canto a la vida tan irracional, esta obra viva que pone título a tus poemas y que amplias poco a poco a lo largo de tu vida.

Te digo que el alma no es superior al cuerpo,
y digo que el cuerpo no es superior al alma,
y nada, ni Dios siquiera, es más grande
para uno que lo uno mismo es,
y yo o tú podemos comprar la flor y nata
de la Tierra sin un céntimo, sin un céntimo
en el bolsillo,
y digo a cualquier hombre o mujer:
que tu alma se alce tranquila y serena
ante un millón de universos.
Escuchando tus palabras
Me celebro y me canto a mí mismo.
Y lo que yo diga ahora de mí, lo digo de ti,
porque lo que yo tengo lo tienes tú
y cada átomo de mi cuerpo es tuyo también.
Vago... e invito a vagar a mi alma.
Vago y me tumbo a mi antojo sobre la tierra
para ver cómo crece la hierba del estío.
Hoy Pere me entrego, a mí mismo, al barro,
para brotar en la hierba que amo.
Si me necesitas,
búscame en la suela de tus botas.
Apenas sabrás quien soy,
y lo que quiero decir.
No desfallezcas si no me encuentras pronto.
Si no estoy en un lugar, búscame en otro.
En algún lugar te estaré esperando.
¡Adiós, Fantasía mía!
¡Adiós, poeta querido, amor mío!
Me voy, no sé adonde
ni hacia qué azares, ni sé si te volveré a ver jamás.
¡Adiós, pues, Fantasía mía!
Déjame mirar atrás por última vez.
Siento en mí el leve y menguante tic tac del reloj.
Ahora hemos de separarnos. ¡Adiós, Fantasía mía!
¡Adios Pere!
Cosmos
Hijo del Empordà
Turbulento, fuerte y sensual
que bebes y engendras
sentimental.
¡Adios Pere, hasta que el ancla dúctil quede asida!


Edward MacDowell (New York 1861-1908)

sábado, 20 de marzo de 2021

Aquelles Converses... IV ( Salvador Dali 8-10-2011 )


Una tarda d'hivern vaig veure el seu cos per darrera vegada, una tarda freda com aquella Torre Galatea. Milers d'empordanesos feien cua per acomiadar-se de vostè, semblaven les formigues dels seus quadres.
Buscava un rastre d'aquella mirada tan viva, però ja no hi era, se n'havia anat.
Pere, dues coses van ser la font d'inspiració de la meva obra: l'instint sexual i l'angoixa de la mort, les dues són creatives però l'última m'obsessionava.
Realment el que m'inquietava de debò era saber el que deien de mi a la tertúlia del Casino Sport de Figueres, allà es decidia si jo era un geni immortal o no.
Un home especial si que ho éreu, guapo, amant del groc, dels gessamins, de Rafael, de Velázquez i de Vermeer. Diuen que Lorca es va enamorar de vostè.
Mira, en Federico i jo ens estimàvem com amics però ell volia tenir relacions sexuals amb mi, va insistir tant i tant que al final ho vaig voler provar. Em va voler donar per ...... però em va fer mal i en l'acte ho vaig deixar córrer.
Amb les dones també teníeu una relació especial. Dèieu que eren capaçes de provocar la cretinització total de l'home i practicàveu amb elles "l'amour courtois". Podíeu tenir passions sense cap mena de contacte carnal, sense tocar mai a ningú.
El títol de la meva pintura, el gran masturbador té relació amb això que dius.Perquè és la idea de la culpabilitat d'una cara que està completament extingida vitalment d'haver-se-la pelada, i llavors té el nas que li toca a terra i li surt un furóncol...
Vostè a mi no m'enganya, una persona que diu que l'erotisme és una cosa divina perquè Eros és un déu i la pornografia una cosa infrahumana o sigui molt propera a la animalitat demostra que no és tan boig com sembla. No sé qui és més interessant l'artista o el personatge Dalí.



Jo sempre dic que sóc molt millor escriptor que pintor, i molt millor fins i tot la meva cosmogonia és molt més important que la meva literatura.
És a dir ... quan Buñuel em va demanar que col.laborés amb ell en un projecte cinematogràfic, vaig escriure el guió d'Un Chien Andalou al bar Emporium de la Rambla de Figueres, mentre bevia Gin-fizz.
Buñuel de seguida va quedar enlluernat, el vam signar tots dos però en realitat hi havia molt poques coses seves: l'assumpte de les formigues, per exemple.
Hem parlat poc de pintura però me'n recordo de les paraules de Josep Pla aquella nit que vostès sopaven al Celler de ca la Teta.
Vàreu parlar de política, de pintura, del surrealisme i del futur museu. Pla deia que vostè sabia comercialitzar la imbecilitat humana i vós li dèieu que la vostra sensualitat era intel.lectual i gairebé impotent, intel.lectualitzar l'erotisme donava més creativitat.
En Pla es va beure una ampolla de Cune i vostè que era abstemi va provar un glop de Chartreuse per digerir la sopa d'all i el bistec amb albergínies del sopar.
La primera vegada que vaig anar a París vaig visitar a Picasso abans que el Louvre, en saber-ho em va dir: "Has fet molt bé" i li vaig regalar un petit quadre titulat "La noia de Figueres".
Tu també has fet molt bé Pere, fent-me companyia aquesta calorosa tarda d'octubre.
Passejant pel teu carrer he pogut comprovar que ets un espanyol fanàtic i un català entramuntanat!
Gràcies, un altre dia seguirem conversant perquè encara no hem parlat del meu avi, ni de Paco Camino, ni de ...


Part de les paraules de Salvador Dali provenen de textos escrits per Lluís Permanyer i Ramon Guardiola.

lunes, 15 de marzo de 2021

Pinzellades LXIII (Síria deu anys de guerra, Alep )

Sota les runes d'Alep, tot escoltant Chopin, un vell recorda l'antiga glòria d'aquesta ciutat tres cops mil·lenària.

Lloc de pas de assiris i perses, grecs, romans, àrabs i otomans, sempre tornava a renéixer. Creixia bella, sàvia i envejada tot i la mà destructora dels homes.

Ara es repeteix la història, ell ja no estarà aquí per veure-ho, però al final ... sempre li quedarà la música.



La foto és de Joseph Eid de AFP.

domingo, 7 de marzo de 2021

Aquelles Converses...III (Vicent Andrés Estellés 31-03-2011)



Pere, per tu he tornat al carrer dels balcons,
ben dematí, per veure si et trobava
per tu he tornat moltes nits al carrer Arquimedes
ple de balcons i de fulles llarguíssimes
no anava jo: era l'amor qui em duia
per tu he mirat, molt amarg, el cantó
distretament, però amargament sempre
mai no ens hem vist, però sempre tornava.
Sento la teua veu per a les confidències
la teua veu de vegades cremada
de pètals breus socarrats a les vores
en arribar foscament el desig
la teua veu que no escolte fa temps.
No em deixes a la vora del riu de les paraules
ni vull saber nadar i guardar bé la roba.
Preserve molt la meua soledat.
Com un gran bé l'acaricie i tempte.
Ningú no sap el que a ella li dec
un sentiment feroçment solidari
amb qui pateix, amb qui espera en silenci
un vast amor per la mort i la vida
cosa total, universal principi.
Puc dir-te Vicent
que no comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobte, com un vell huracà
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Em vaig enamorar d'una noia d'Alginet
i no hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
Jo he amat els meus pares, he amat els meus germans
he amat la meua filla, he amat la meua dona
he amat el meu ofici, he amat la meua casa
he amat el meu carrer, com he amat el meu poble
i he amat la meua pàtria; he amat la meua vida
he amat les gents anònimes, he amat totes les coses.
M’he estimat molt la vida
no com a plenitud, cosa total
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula
ara un pessic d’aquesta salsa
oh, i aquest ravanet, aquell all tendre
què dieu d’aquest lluç
és sorprenent el fet d’una cirera.


Ara fa divuit anys que ens vas deixar, crec que seràs recordat com el gran poeta valencià del segle vint. De vegades la teva poesia és crua i costa de digerir, quan parles de sexe em recordes a Bukowski ... bé, tu ets molt més entranyable.
M'he masturbat avui mirant el cos
des del meu llit d'una jove a la platja:
he retornat a la meua infantesa
d'albercoquers i de dacasars furtius.
He estat feliç, immensament feliç.
He rescatat la meua adolescència
amb brusca mà mentre mirava el cos,
esvelt i nu, dempeus damunt la sorra,
compacte i bru, d'adelerada gràcia.
Ara recordo que vaig veure una dona jove
fa anys, al matí, a la platja del Mareny.
Amb gest senzill, com qui agafaria
un canteret amb aigua del Garbí
aquesta jove mare, dempeus, ha agafat
el seu fill de la sorra; l'ha
elevat a l'alçària dels seus pits
se l'ha mirat en l'aire
i molt senzillament el besava després
com si begués amb castedat d’una aigua.
Tu, Pere parles de les dones amb passió i delicadesa
es nota que les estimes.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
Jo sóc un home que no té més remei que escriure
i no té més remei que escriure certes coses
i les diu, i les diu com les veu, com les sent
o potser com les viu, amargament, amb presses
pensant que va a morir-se demà o despús-demà
amb alegria a voltes, però amargament sempre.
Escrivint em sé lliure. Absolutament lliure.
Em dius amic, que escriga unes memòries.
Això ho fan bé els polítics i els lladres
que són aquells que tenen què contar.
També sol ser cosa honesta de putes:
tenen allò que hom diu experiències.
Jo no ho sé fer, i a més a més això
-perdona'm tu- em sembla innecessari.
Allò que pot tenir cert interès
és el que he escrit i roda ja pel món.
Adeu Vicent
¿Com he d'eixir d'aquesta passió
si aquest carrer Arquimedes és sols un atzucac?
El meu secret, de què et fas confident
és aquest gust general per la vida.
Res no és obscè i tan sols compta el bé.


Adéu, adéu, adéu
me'n vaig i no sé quan podré tornar a l'illa.

He estimat molt una illa
ella volia ser lliure i no es volia casar
alegre i graciosa com una palmera...