viernes, 14 de diciembre de 2018

Pinzellades LIII (2010 La pasión de vivir)



Cuesta creer que Marilyn leyese el Ulysses de Joyce o que yo pueda escribir un blog. Solo es cuestión de pasión, pasión por la vida.
Hoy al finalizar el año paseo por calle Arquimedes y recuerdo acontecimientos sorprendentes, momentos tristes , divertidos y sobretodo un estado de ánimo positivo por encima de la mediocridad de los tiempos actuales, superada con esta pasión de vivir que intento mantener cada día.
Empecé el año dejando versos por todas partes y recordando a Machado , a Espriu. Fernando cumplió sesenta años y conocimos a Catherine y Scarlett Robinson.

Y tus ojos
tus ojos
que tenían tus ojos
sólo veía tus ojos.

Conversé con Mario Benedetti de la soledad, de Dios y de las mujeres.
Cuando me robaste el corazón miré al cielo , a las estrellas, buscaba el amor y estabas más cerca , en el suelo bajo las hojas de hierba.
Llegó la primavera, la vida era maravillosa... oí el ruido que produce el despertar de la vida,
vi en las calles mujeres hermosas y su piel tan blanca, sentí en mi vientre la renovada fuerza del deseo.
Más tarde me miré al espejo mientras dormías
y vi dos caras
y al darme la vuelta dos espaldas
pero no me vi en ti...

Me cansé de esperar tu regreso al amanecer, cambié tus rosas de san Jorge por manzanas y enloquecí con tu boca de tomate.
Me enamoré de la mar, del sabor del mar, del olor a mar.
También me enamoré de ti, de como sabes, de como hueles cuando sales del mar.
Cumplí sesenta y un años, rompí quince cuartillas intentando decirte no sé que cosas y sentí pánico al pensar que podías dejarme , al final de la tarde.
Pero descubrí el teatro, tu mirada y la soledad del camino, el calor, el silencio, perdido en ti, en mi, en aquella playa inmensa.
Tu boca...la pausa en el camino y la paz del mirador junto a la amada Nausicaa.

Disfruto las horas,
el placer de un instante
y mañana no sé que será de mi.

Una noche de verano, tus pechos fríos y húmedos, tus labios salados como el aire del mar y más teatro, el pudor del actor frente al público.
Quise olvidar recuerdos, volver a empezar para conocerte de nuevo. No pude olvidar aquella tarde, después de la tormenta cuando...

Un aire frío
aire de olores
temblaba en tu piel.

Walt Whitman hablaba conmigo a través del tiempo y al despedirse me dijo:

¡Adiós Pere!
Cosmos
Hijo del Empordà
Turbulento, fuerte y sensual
que bebes y engendras
sentimental.

Me escapé al sur, con la Juani pero su juventud me hizo despertar de un sueño y sentí la llegada del otoño... mi otoño.
Salí del mar camino de Riola, crucé los campos de arroz al atardecer escuchando a Sting y seguí haciendo teatro, drama y comedia.
Al llegar a octubre, la calle Arquimedes se llenó de bullicio, en el café hubo un sainete entre políticos de tres al cuarto, dramaturgos de postín y hasta un director de banco.
Pero por la noche me inquieto, no sé... que me pasa por la noche.

Y mientras le besaba los dedos del pie
los acariciaba
ella gritaba
con muy poquita voz.
Volví al teatro y al salir borrando imágenes, escuchando alejarse la música solo quedó un olor de versos.
Amiga amada
te quiero en tus ojos
mirando cuando duermes
cuando estas tan callada.
...y que será de nosotras
de este amor tan loco.

Echado en la hierba de otoño, palpitaba la vida a mi alrededor y soñé un bosque de película...
El apuntador del teatro, un payaso enamorado, destrozaba las representaciones y tu eras como el agua : ruidosa y alborotada, fresca y transparente.
Olias a tomillo a menta y a lavanda
y el musgo de tu vientre a la humedad del agua.
Javier cumplió sesenta años, labios de Marlon Brando, hijo de la tierra del viento.
Un día, después del segundo acto descubrí la mediocridad de mi obra y decidí no cobrar más la entrada a este teatro.
En Navidad bailaré contigo con los ojos cerrados y te contaré cuentos de planetas azules y agujeros negros.
Esta calle siempre tiene música, la música que a mi me gusta, las imágenes que sueño; mientras escribo estas lineas , bajo un sol helado, un viento de tramontana me corta la cara y siento de nuevo la pasión de vivir.




Música y pasión. Tchaikovsky, Scriabin.

jueves, 1 de noviembre de 2018

Pinzellades LII (Ningú parlarà de mi quan passin els anys )



Despertes a la vida
i de sobte notes que vas perdent trossets de tu
del que estimes.
I un dia ets tu el que se'n va de debò
a vegades sense adonar-te'n.

Jo només he deixat empremtes en tu
el dia que te'n vagis
ningú parlarà de mi
i quan faltin els fills
ningú se'n recordarà de nosaltres.
Però potser... no ens fa cap falta.


CANT D'ALZINA

Quan siga ja demà, floreta meua
no restaran més veus a les oïdes, i no ens importarà.
Els carrers trepitjats, fins i tot el d'Arquímedes
continuaran vivents, sempiterns,
esperant més petjades
i altres faran camí tot preguntant-se
les mateixes qüestions transcendentals
fins escriuran poemes.
Nosaltres ja haurem parlat
nosaltres parlem ara, ara i ací,
diem versos
i els versos són un cant
un cant corprenedor que ens acompanya i ens habita,
com una alzina bellament singular.

NOVESFLORS


viernes, 19 de octubre de 2018

Clic! Clac!...Clic! Cloc!


Clic! Clac!
Clic! Cloc!
 
Em despertes suaument
a poc a poc.
 
En obrir la finestra
et veig fresca
la cara mullada
ben neta
i... les arracades de vidre.
 
Clic! Clac!
Clic! Cloc!


viernes, 5 de octubre de 2018

Pinzellades LI ( Els poetes perduts )


Quan tenia vint anys, vaig comprar un llibret de poemes titulat Vivències. El seu autor es deia Xavier Roig i suposo que era gironí, eren versos de joventut plens de sentiment, alguns amb un cert aire bohemi.
Més tard fent el servei militar vaig conèixer Joan Farigola, bé ... crec que es deia així, en el temps de la mili va escriure vint poemes d'amor per mostrar els seus sentiments a la Cinta, la noia que estimava. Un poemari que va titular Dona.
També eren versos senzills, juvenils però espontanis i tendres.
Mai més he sabut d'en Xavier ni d'en Joan, no sé res de la seva vida ni si seguiren escrivint.
Han passat els anys, he pogut llegir moltes altres coses que m'han agradat i emocionat més, però sempre me'n recordo d'aquells versos ...
Els versos dels meus poetes perduts.

Temps de silenci

Els meus ulls,
massa donats a recordar,
callen la presència
de persones, mentre,
emmudit pel meu plorat
silenci, consagro
el temps viscut.

Aquest dies passaran
(com al rellotge,
les velles, viscudes hores
dels absentats)
per mi també,
per sempre...

Xavier Roig


VII

Si tu juguessis
i jo jugués
no sabríem
com seríem;
si sabríem , però
que seríem.
 
i ara que soc un nen gran,
vull tornar a jugar
i que tothora sigui esbarjo.
no ens cal res,
car el joc està en nosaltres.
tenim aigua y tenim mans,
tenim terra,
tenim fang.
empastifem-nos les mans!

Joan Farigola




"Us parlo d'un temps que els de menys de vint anys no poden conèixer.
Montmartre aquella època penjava les seves liles fins a sota de les nostres finestres
I si l'humil refugi que ens servia de niu no tenia bona pinta ...
És alla on ens vam conèixer, jo era un mort de fam i tu posaves nua."

domingo, 23 de septiembre de 2018

Un tros de vida



Avui t'abraço tan fort
per donar-te un tros de vida
perquè el temps que jo no hi soc
sempre em tinguis dins del cor
i recordis que t'estimo.




La foto és de Raúl Díaz

sábado, 15 de septiembre de 2018

Pinzellades L (Bloc teatre I)




Sols obriré el teló
si sóc capaç de fer
teatre ...



sábado, 4 de agosto de 2018

Pinzellades XLIX ( Insomni )


Al besllum del capvespre
tot escoltant Gershwin
quan l'agost es fa fosc
i la lluna s'amaga.

La calor em dibuixa les venes
la pell bruna i humida
els ulls petits com brases
el front ple de corriols.

Llavors arriba el gat de la nit
m'esgarrapa
nu
insomne
i tinc mals pressentiments
mentre contemplo la teva esquena
tot escoltant... "L'home que estimo" de Gershwin.



 
La foto es de Tristan TN

lunes, 18 de junio de 2018

Pinzellades XLVIII ( Juny )



El temps de les prunes t'omplia els llavis de sucre i les arracades de cireres. A les tardes me n'anava a l'horta, regava a la fresca i em duies el berenar.
Pa amb tomàquet, llonganissa, amanida de pebrots i ceba tendra. El porró sota un raig d'aigua ben freda i per postres bastaves figues del coll llarg.
Giràvem regues descalços, enfangats fins a genoll. El burro Galán a l'ombra, la gossa Tula a l'aguait amagada dins d'un solc.
Al vespre tornant a casa, anaves dalt del carro damunt del blat de moret; jo a peu tot darrere trepitjant les vores, mentre els grills callaven i feia olor de fonoll i menta.
No tornarà el temps de les prunes, ja no em portes el berenar ni bastem figues, però quan arriba la nit el mes de juny ... encara sento la teva olor, l'olor de l'herba.



sábado, 9 de junio de 2018

Pinzellades XLVII ( En blanc )

 
De vegades no saps si és perquè estàs cansat, potser trist o fart d'aquesta rutina d'insensateses, que se't rovellen les paraules.
 
Costa escriure, dir alguna cosa que no hagis dit i sobretot deixar anar un bri de tendresa damunt d'un paper blanc.
 
Sort que estem al juny, el mes que més m'agrada. Ara al final de la tarda, tornant de la feina, encara tinc temps de veure com el sol acoloreix els cims de l'Albera i mentre prenc una cervesa freda amb quatre xips espero que arribi el moment màgic en què el temps s'atura dos minuts i ... es fa fosc.



sábado, 12 de mayo de 2018

Pinzellades XLVI (Tens ulls del més blau del cel )


Tens ulls del més blau del cel
però sempre els veig en blanc i negre
com ... els records.

Ahir en conèixer la teva filla
vaig tornar a veure els teus ulls
de color.

Tenies els ulls del cel més blau
brillants i humits
com si pensessin en la pluja.



La foto és de Natan Salinas R.

martes, 1 de mayo de 2018

Pinzellades XLV (Com dir-te adéu Senyor)



Com dir-te adéu Senyor
si sempre penso en Tu
i et sento dintre meu
com vella arrel plantada
a la terra encara tendra.
 
Com oblidar-te Senyor
si cada dia em desperto
i et penso sense dir-te res
com brolla al matí la llum
sense fer soroll i és fosc.
 
Demà et diré adéu Senyor
Tu mai em demanes res
reneixes quan hi ha sequera
sovint et nego i tinc dubtes
potser és que... ja no tinc por.



lunes, 23 de abril de 2018

Bloc teatre XXIV



"La novel·la és morta!"

Dir això avui dia de Sant Jordi pot semblar una provocació, una opinió extravagant.
Però en algun moment de la seva vida han fet aquesta afirmació Tom Wolfe, Milan Kundera, Félix de Azúa, Eduardo Mendoza o Sánchez Ferlosio.
El més contundent va ser Josep Pla. Quan Joaquín Soler Serrano el va entrevistar al seu programa "A fons" l'escriptor empordanès li va dir: "L'home que llegeix novel·les a partir dels 35 anys crec que és un cretí. No ho creu vostè?".
Potser quan obrim un llibre de ficció anem a la recerca d'alguna cosa que ens canviï la vida, encara que només sigui durant uns minuts.
Sense novel·les s'acaben els somnis ... hi ha qui té por o s'ha cansat de somiar!


sábado, 14 de abril de 2018

Pinzellades XLIV ( He trencat quinze quartilles )


He trencat quinze quartilles per escriure't quatre ratlles.
Res del que escric m'agrada i tinc el cap ben espès.
Els vidres fan camins d'aigua mentre cau la tarda, plou i escolto silencis.
Et sento venir tristesa i no em sap greu, m'he tornat tan racional que de vegades oblido els sentiments.
Ara arribes solitud, quan aquest sol amagat surt per dir adéu i al final de la tarda tot és intemporal.
Tot em recorda a tu ...
Una olor de colors, aquest aire tan pur.
Aquests camps plens de basses i aquests arbres tan xops.


domingo, 8 de abril de 2018

Pinzellades XLIII ( Joc literari )


Va saber de l'existència d'una campanya que consistia a alliberar llibres de contes i relats en llocs públics per tal de fer arribar la literatura a la gent del carrer.
Com que era un personatge amb molta imaginació no se li va acudir res més que comprar una caixa de rotlles de paper higiènic a Mercadona i escriure-hi tot el text de l'Odissea i del Quixot.
El treball va ser llarg, penós, però finalment reconfortant. Tots els lavabos de bars i locals públics del carrer Arquimedes es van omplir de textos amb històries meravelloses i apassionants i al final el temps va donar la raó al nostre peculiar protagonista, ara diuen:

No hi ha lector més culte
que el caganer
sens dubte!
 

lunes, 2 de abril de 2018

Pinzellades XLII ( Abril )



Tengo una astenia tan grande
astenia sentimental
que no puedo hablar de Abril
y me falta la palabra.

Ahora susurra el viento, rumorea ...cosas de la vida, se duerme Abril en los prados y escucha crecer la hierba.
Abril siempre es primavera, cuando se despereza me sorprenden sus mil caras, yo no se que decirle y no hago más que mirarla.
Y es que...

Tengo una astenia del alma
astenia de un mes de Abril
que no puedo hablar de ti
y me falta la palabra.


lunes, 26 de marzo de 2018

Pinzellades XLI ( Dansa de l'amor )

 
Sangria de Bacardí
vi d'Espolla i moscatell
dues llimones i taronja
força sucre ... i anar fent,
viure aquesta altra passió
és també un acte d'amor
olor d'alfals al paller
tambors de la mitjanit
ballen la dansa de la mort.
 
Clareja el Divendres Sant
s'escolta música sacra
avui no es pot menjar carn
ell s'adorm... i ella l'abraça,
al Montgrí ja surt el sol
desperteu-vos nous amants
aneu-vos-en tots cap a casa
però no us en torneu al llit
sense fer un volt a la Rambla.

Dansa de l'amor, tambors d'una nit molt llarga.

(Una nit de Dijous Sant 1967 a Verges)




Aquell any 1967 el grup de moda era "Los Brincos".

domingo, 18 de marzo de 2018

Quan fa sol i plou


Avui que fa sol i plou, quan tot s'omple de llum i l'aire humit és de colors.
Avui que no recordo quants cognoms catalans tinc, vuit, deu ... no ho sé.
Vull parlar-vos en boca dels que van escriure en altres llengües, lluny d'aquest país que és tan petit que amb tres passes ja ets fora.
Perquè ara que plou i fa sol he de reconèixer que les mongetes seques amb botifarra no m'agraden, que prefereixo els espàrrecs de Navarra als calçots i que del pa amb tomàquet el que més m'agrada és el pernil. No sé, sinó fos que sóc addicte a l'escudella pensaria que no estimo aquest país.

Peró companys
vostès saben
que poden comptar
amb mi
no fins a dos
o fins a deu
sinó comptar
amb mi.

Sempre!

I així el dia en què m'en vagi,  potser algun amic dirà allò de:

Jo vull ser plorant l'hortolà
de la terra que ocupes i femes,
company de l'ànima, tan d'hora.

A les alades ànimes de les roses
l'ametller de nata et requereixo,
que hem de parlar de moltes coses,
company de l'ànima, company.

Ara que fa sol i plou, que l'aire és de colors, tinc més clar que mai que ... la vida seria tràgica si no fos tan graciosa.



Recordant Lluís Llach, Mario Benedetti, Miguel Hernández i Stephen Hawking.

miércoles, 28 de febrero de 2018

Pinzellades XL ( Mar endins )



Et portaré al final de la terra, on diuen que s'acaba el món i al capvespre volarem mar endins perseguint el sol.
Em donaràs petons salats, els ulls ofegats d'aigua, amb l'alè gelat i la passió salvatge dels animals marins.
De cop s'amagarà el sol, tot serà de color maragda i agafats de la mà arribarem a l'illa de la què em parles sovint. Dius que està plena de nens entremaliats, petites fades i pirates.
És un lloc on el temps s'atura, ha de ser el País de Mai Més, tu cada dia t'assembles més a Wendy i jo ja no sé si em dic ... Pere Pan.





jueves, 22 de febrero de 2018

Caminos


 
Antonio Machado 1917, retrat de Sorolla.

El río va corriendo,
entre sombrías huertas
y grises olivares,
por los alegres campos de Baeza

Tienen las vides pámpanos dorados
sobre las rojas cepas.
Guadalquivir, como un alfanje roto
y disperso, reluce y espejea.

Lejos, los montes duermen
envueltos en la niebla,
niebla de otoño, maternal; descansan
las rudas moles de su ser de piedra
en esta tibia tarde de noviembre,
tarde piadosa, cárdena y violeta.

El viento ha sacudido
los mustios olmos de la carretera,
levantando en rosados torbellinos
el polvo de la tierra.
La luna está subiendo
amoratada, jadeante y llena.

Los caminitos blancos
se cruzan y se alejan,
buscando los dispersos caseríos
del valle y de la sierra.
Caminos de los campos…
¡Ay, ya, no puedo caminar con ella!

Antonio Machado escriu aquest poema a Baeza, ara viu aquí des de la recent mort de Leonor en 1912. Somia, amb ella i la recorda constantment.
Anys més tard, el 22 de febrer de 1939 avui fa setanta-nou anys, el poeta va morir a Cotlliure camí de l'exili.

domingo, 11 de febrero de 2018

Pinzellades XXXIX (La invasión de las zetas)


Quería escribir sobre ti, pezones de chocolate, cuando noté de pronto un zipizape de letras.
La imprezión de tu belleza hizo temblar mi mano y se mezclaban las letras. Zetas por todaz partes, faltaz de ortografía, una sensazion de zozobra, un zumbido en la cabeza.
Al empezar una frase...zis-zas, un zafarrancho de gazapos, zetas que se zambullian en mitad de las letras, toda conversazión un ceceo.
Al fin dezcubrí que eztaba pasando. La última letra del alfabeto la poderosa zeta, simétrica, capaz de andar en zig-zag, de imitar a las enes, a las uves, la locomotora que empujaba a las demás, se habia rebelado.
Quería protagonizmo, canzada de ser la última invadía el alfabeto. Me lanzaba: azaleas, azulejos y zagalas, zoquetes, zánganos y zuecos.
Le dije que se calmara, que era una letra importante, que formaría con ella el susodicho poema.
Y empezé así:

Siento...
Añoranza de la belleza
pezones de chocolate.
Azabache de tus ojos
zozobra de no verte más.

En noviembre...
Azúcar de colores, Azahara
el zarcillo de tu oreja.
Ay! que pereza tengo
abrazado a la tristeza.

Que me faltas tú...
Gozar la vozzzzz
boca de pezzzz
y quería seguir con zzz
Ay! como zzzzzzzzzz!



(La pintura es un óleo de Manel Anoro-"Yellow blouse")

sábado, 3 de febrero de 2018

Apocalipsi


Creuàvem l'Univers a la velocitat de la llum, ens atreia un Forat Negre, mes enllà de la Via Làctia.
El temps s'havia aturat, se succeïen els dies i les nits i el pas de les estrelles i planetes sense parar.
L'últim nanosegon de les nostres vides va durar mil anys.
Tu i jo vam pujar a les muntanyes, miràvem el mar i parlàvem del que vam aprendre dels nostres pares, del que no podríem ensenyar als fills.
Tota la Galàxia es dirigia al centre del gegantí Forat Negre, van desaparèixer el Sol i les estrelles, sentíem el fred i la foscor .
I allà a la fi, tots i tot, vam ser... un gra de sorra.



Aquest passat mes de gener ha mort als 46 anys Dolores O'Riordan la veu de "The Cranberries"

lunes, 1 de enero de 2018

Pinzellades XXXVIII ( A mida que passa el temps )


A mida que passa el temps
et tornes ...
com les bombolles d'una festa
dolça
àcida
seca
tèrbola
com un glop d'aigua de valència
seductora
gelada
com la imatge d'un mirall.
Llavors em preguntes
si ets la més bella
si encara t'estimo... i ja no sé que dir-te.

És que... a mida que passa el temps t'imagino diferent, com abans, com les bombolles d'una festa , com un glop d'aigua de valència.