Darrere els vidres passa la vida petita.
Els dies tan curts semblen tots iguals
corren tan de pressa que... sempre som divendres.
corren tan de pressa que... sempre som divendres.
I si de cop entra un xic d'aire, a poc a poc... ja som dilluns.
Quan vius la vida petita no tinguis por
deixa que passi, que... sempre som divendres.
De vegades de cop tot canvia i la vida es torna molt petita...sense que puguis fer-hi res.
3 comentarios:
Bon dia Pere!
M'he trobat que aquest matí ja som dissabte… i m'agrada coincidir amb tu en aquesta idea que ens expliques. Per a mi fer-se gran (o envellir, si vols) sempre ha estat això: que el món se't fa petit (tu dius les coses, jo dic el món, però la idea és la mateixa) Ho he vist en els que es van fer grans i vells a la família i ja no hi són, ho començo a veure ara en pròpia pell.
Sempre consola pensar que malgrat que, avui, trobo qué és dissabte, sempre més serem divendres.
Una abraçada grossa, de divendres i dissabte junts.
Què maco ho dius! i així és, la vida es torna petita sense poder fer-hi res. Hi ha estones, moltes, que la meva és així, molt petita.
Aferradetes, Pere.
Però sempre pots ser "Una cosa molt gran en una de molt petita"!
Publicar un comentario