viernes, 5 de octubre de 2018

Pinzellades LI ( Els poetes perduts )


Quan tenia vint anys, vaig comprar un llibret de poemes titulat Vivències. El seu autor es deia Xavier Roig i suposo que era gironí, eren versos de joventut plens de sentiment, alguns amb un cert aire bohemi.
Més tard fent el servei militar vaig conèixer Joan Farigola, bé ... crec que es deia així, en el temps de la mili va escriure vint poemes d'amor per mostrar els seus sentiments a la Cinta, la noia que estimava. Un poemari que va titular Dona.
També eren versos senzills, juvenils però espontanis i tendres.
Mai més he sabut d'en Xavier ni d'en Joan, no sé res de la seva vida ni si seguiren escrivint.
Han passat els anys, he pogut llegir moltes altres coses que m'han agradat i emocionat més, però sempre me'n recordo d'aquells versos ...
Els versos dels meus poetes perduts.

Temps de silenci

Els meus ulls,
massa donats a recordar,
callen la presència
de persones, mentre,
emmudit pel meu plorat
silenci, consagro
el temps viscut.

Aquest dies passaran
(com al rellotge,
les velles, viscudes hores
dels absentats)
per mi també,
per sempre...

Xavier Roig


VII

Si tu juguessis
i jo jugués
no sabríem
com seríem;
si sabríem , però
que seríem.
 
i ara que soc un nen gran,
vull tornar a jugar
i que tothora sigui esbarjo.
no ens cal res,
car el joc està en nosaltres.
tenim aigua y tenim mans,
tenim terra,
tenim fang.
empastifem-nos les mans!

Joan Farigola




"Us parlo d'un temps que els de menys de vint anys no poden conèixer.
Montmartre aquella època penjava les seves liles fins a sota de les nostres finestres
I si l'humil refugi que ens servia de niu no tenia bona pinta ...
És alla on ens vam conèixer, jo era un mort de fam i tu posaves nua."

5 comentarios:

Galionar dijo...

Quanta bellesa, nostàlgia i homenatge ens regales avui, Pere... Potser els poetes que has perdut només tenien raó de ser en aquells moments, quan els vas conèixer, i després van desaparèixer per sempre més...
També ens estem quedant orfes d'aquells cantants de referència; avui ha estat la Montserrat Caballé... El curs inexorable de la vida fins arribar al seu mar...
Una abraçada, Pere!

novesflors dijo...

Quins records tan bells i nostàlgics! La Caballé, la seua veu, aviat serà també un record inoblidable.

Carme Rosanas dijo...

No tan perduts, ja que avui ens els acostes fins a nosaltres. És bonic recordar-los encara que n'hagis perdut el rastre.

Bon diumenge, Pere!

Helena Bonals dijo...

"Aquest dies passaran/(com al rellotge,/les velles, viscudes hores/dels absentats)": aquests versos preconitzarien el que t'ha passat amb el seu autor. Realment valen la pena els dos poemes que ens has mostrat.

xavier pujol dijo...

Temps i temps... quants miralls han passat per davant nostre.