He trencat quinze quartilles per escriure't quatre ratlles.
Res del que escric m'agrada i tinc el cap ben espès.
Els vidres fan camins d'aigua mentre cau la tarda, plou i escolto silencis.
Et sento venir tristesa i no em sap greu, m'he tornat tan racional que de vegades oblido els sentiments.
Ara arribes solitud, quan aquest sol amagat surt per dir adéu i al final de la tarda tot és intemporal.
Tot em recorda a tu ...
Una olor de colors, aquest aire tan pur.
Aquests camps plens de basses i aquests arbres tan xops.
5 comentarios:
Això d'esgarrar fulls perquè tenim el cap espès i no ens surt res que ens agrade ens ho coneixem tots, pense.
Gaudeix dels records, Pere... i també de les emocions i sentiments. Val la pena vuire'ls.
Al final de la tarda, sota l'influx d’aquesta deliciosa música, amb l’embolcall de l’enyor, entro sense fer soroll a la cambra on escrius, Pere, m’abraço a la teva ombra i em quedo amb tu compartint solituds.
Bon vespre, poeta.
Fotografia, poema i música...
remembrança, melangia?
Quanta nostàlgia! La melancolia consisteix en trobar gust a la tristesa...
Publicar un comentario