Deixant petits versos pels camins

Avui faré el camí de Riola tot escoltant la música de Yann Tiersen i aniré deixant petits versos pels camins dels arrossars, com en Pulgarcito ... per a no perdre'm i poder tornar al mar.

Vaig pintar trés ocells
cada cop més ben fets,
tant, que ja mouen el cap
i el darrer ... canta.

Sóc com el diamant
fràgil i dur
no em ratllo mai ...

Em falta la paraula
expressar el que sento
però ... no penso dir-t'ho mai.

Els ous van dir, tot cridant
no servim ni per fer truites
però aquest ximple de pardal
ni creix, ni vola, ni fa mal.

He volat somiant,
a trenca nits
a punt d'alba
l'aire fresc em despertà
sentia l'olor dels boscos
i el bram salat de la mar
tot era intens ... real.

La por ...
que és la por?
La por sóc jo!

Viatjant dalt d'aquesta estrella,
a l'altra banda de l'univers,
veig lo bonica que ets
ara i mil anys després.

Ets plena d'olor
les arrecades fines
com les glicines.

Descalç per la terra del teu cos
sentint el seu batec
m'arrelo en tu
i fas que creixi cada dia.

No em parlis
no em diguis
no em preguntis amor
perquè no sé ...
i m'angoixa
el no dir-te.
I el temps, el nostre temps
portarà a poc a poc respostes.

Rosa del safrà
rosa de la terra seca
filla del fred
mare de les espècies
com l'or vermell
com una flor salvatge
i aquesta olor tan particular
sempre la teva olor ...

Élla era un arbre ple de fruita madura
ell estava boig pels seus mugrons de cirereta
tots dos tremolaven, desitjant-se, sense dir-se res
i de cop el terra es va cobrir d'un llit ... de fulles tendres.




Aquests comentaris poètics els vaig fer fa temps a Carme, Vida, Joana del bosc, Joana de llum, Àngels, Rita, Novesflors, Mercè ...
La fotografia és una alba al Mareny Blau.

Bloc teatre XI

"Vull dir-te una cosa

escolta'm .....

Crisi? Quina crisi?

Ara és el moment de posar la música al màxim i preparar un Gin-tonic amb molt de gel i llimona.

.................

Oh, Sister Robinson! això esta tot encallat,

recollim llàgrimes en gots de paper.

Pot algú dir-me el que necessito saber,

pot algú ajudar-me a seguir endavant amb l' espectacle? "

 

  El 1975 Supertramp publica el seu LP "Crisis? What Crisis?"
Jo tenia vint-cinc anys i des de llavors no m'ho crec això de les crisis ...

Por favor no me quieras

Aprendí a leerme

leyendo tu cuerpo

cuando más me leía, releía tu cuerpo

descubriendo detalles inesperados

mensajes escondidos.

Si cierro los ojos

leo tu olor

mientras, tú recitas los versos que te escribo

es como si leyera tu cuerpo

y escuchase mis palabras

Ahora duermes... Tras el cristal de la noche, un viento cálido de nubes bajas dibuja sombras inverosímiles, como un mimo sobre tus sábanas.

Yo me quedo solo, ingrávido

leyéndote

pero hoy desconozco tu cuerpo

y al leerlo me asustan mis palabras

cuando dices ... por favor no me quieras.

El cuadro es un óleo de Manel Anoro-"La Posseuse"

Mar endins

Et portaré al final de la terra, on diuen que s'acaba el món i al capvespre volarem mar endins perseguint el sol.

Em donaràs petons salats, els ulls ofegats d'aigua, amb l'alè gelat i la passió salvatge dels animals marins.

De cop s'amagarà el sol, tot serà de color maragda i agafats de la mà arribarem a l'illa de la què em parles sovint. Dius que està plena de nens entremaliats, petites fades i pirates.

És un lloc on el temps s'atura, ha de ser el País de Mai més, tu cada dia t'assembles més a Wendy i jo ja no sé si em dic ... Pere Pan.

Bloc teatre X

Aquest teatre de la vida dóna tantes voltes que de vegades ja no sé quin personatge interpretar.

Només tu, asseguda sempre a les primeres files, em dones forces per sortir cada dia a l'escenari. Rius, crides, aplaudeixes, alegre i emocionada encara que no entenguis el que dic.

És com... quan et parlo a cau d'orella i dius que no m'entens perquè et faig pessigolles i se t'escapa el riure.

Bloc teatre IX

Este Blog está lleno de puntos suspensivos...

Escribo para ti y me gustaría que interpretases mis palabras a tu manera, que imaginases los finales más especiales , es decir que hagas tuyos mis escritos y los disfrutes como si los vivieras.

Mi vida está llena de puntos suspensivos que indican miedos, dudas, sorpresas y desenlaces inesperados. Quisiera transmitirte este modo de disfrutar de la vida y que te quedases con lo que más te guste.

Te dejo mi puerta entreabierta, en el rellano tres puntos suspensivos y tú piensa lo que quieras...

Lo atroz de la pasión es cuando pasa,
cuando, al punto final de los finales,
no le siguen dos puntos suspensivos...

Dos poemes d'amor ... i una havanera

Una tarda a l'hort

Berenàvem pa amb vi i sucre

i jo et deia:

"Pitets de pruna

dolços com fruita

sense pinyols "

I tu reies

i jugaves a amagar-te enmig dels fruiters...

Temps de prunes

"Et menjaré les prunes

totes les prunes de l'hort

les que són com el teu cor

les vermelles i les grogues

les verdes i les dolces

les que guardes a les faldes.

I quan descobreixo el que amagues

se't posen les galtes com prunes

de coca dolça i de colors..."

Havanera

Hi ha algú?

bé, ara que tots dormiu

entro a les rodes poètiques

en silenci, de puntetes

per deixar un vers tranquil

paraules d'una nit d'estiu.

Al matí, les orenetes

vénen a llegir el que he escrit

jo els hi deixo unes galetes

per si riuen del que he dit

i així mentre picotegen

no em desperten amb cap crit.

Nit d'havaneres

la lluna para l'orella

i l'aire de marinada

porta un veu de Calella

canta Silvia Perez Cruz

i jo escric ...

Aquests tres poemes els vaig fer l'any passat per la Roda Poètica.

LLegint

Al maig llegeixes cada tarda, estàs callada i sembla que no hi ets.
Jo et miro sense dir res, escolto com respires i enyoro els teus mugrons de pa amb vi i sucre.
T'amagues dins el llibre més gruixut, te'n vas lluny i és com si visquessis una altra vida.
Només vull estar a prop teu, els meus llibres són molt prims, l'olor de la userda i la música de Scriabin em produeixen una increïble sensació de lassitud i al besllum del capvespre segueixo a poc a poc la ratlla fina del teu melic de pèl moixí.
Ara es fa fosc, entra vent terral, tanques el llibre de cop fent soroll i em dius tot somrient ... que vols per sopar?



El quadre es un oli de Manel Anoro."Lectora"

El senyor Josep Pla

Avui he pujat al poble de Maçanet de Cabrenys, a la tarda llegia el Quadern Gris: abril 1919...
"Temps de Setmana Santa. Com cada any: fa un dia gris, voltat d'una gran calma, fred, sense sol ni vent. El cel és baix d'un color de cendra, amb una resplendor interna de grosella. Tinc la boca tan seca que trobo l'aigua deliciosa, reconfortant. La tendència de l'alcohol a donar set, a produir un assedegament creixent, és el cercle més viciós de la vida humana. Em quedo a casa. Crepuscle inacabable; nit inacabable. No acaba d'interesarme la lectura dels llibres que tinc a mà..."

Per un moment m'he sentit molt proper a les paraules de Josep Pla i també he pensat en el que va escriure del maçanetenc Alfons Roger al qual va qualificar com un dels grans cuiners de l'Empordà.

Jo vaig conèixer al seu fill Ramon Roger, recentment traspàssat, va seguir l'escola culinària del seu pare i mai oblidaré les seves truites de riu al vi blanc, el conill amb mandonguilles o la omelette norvégienne de postres.

Parlant de cuina, l'última vegada que vaig veure al senyor Josep Pla va ser al Motel Empordà. Estava sopant com sempre en aquella taula del fons a la dreta, li feia companyia en Jaume Subirós propietari del Motel i excel-lent cuiner, segurament menjava una sopa de farigola o una perdiu a la col.

Deien que era un home misogin i solitari però crec que no és cert, li agradaven molt les "senyoretes" i sempre buscava companyia perquè era un gran conversador.

Potser no va tenir sort amb les dones, el seu aspecte els últims anys era entranyable i m'inspirava respecte, amb un cigarret de picadura i algun vas de gin tonic al davant.

Se li ha criticat el seu caràcter, parlar massa clar, les opinions políticament incorrectes i la seva escriptura bilingüe.

Com diria Pla... tot això són collonades. El que compta és  que ens deixa una fantàstica obra literària en prosa, possiblement la millor escrita en català el segle passat.

" Feia un dia cluc, una mica trist, d'aire immòbil, lleugerament ennuvolat. El mar, en una calma una mica forçada i neguitosa, era blanquinós i el cel gris. Les oliveres de Portlligat tenien un verd mústic i ala-trencat. La sensibilitat de les oliveres, quin prodigi! Semblava mentida que aquells arbres que amb aire de tramuntana haurien tingut un aspecte tan radiant i d'una tan prodigiosa claredat, poguessin tenir ara l'aire malaltis i flàccid que tenien. Navegàvem amb el motor a poca màquina al fil del litoral, a tocar els rocs, costejant..."

Pla no sabia escriure poesia però admirava l'obra d'Antonio Machado. Amant de la cultura italiana, era empordanès, irònic, entramuntanat i fins i tot tenia cara de murri.
 Sovint citava les paraules de Montaigne: "La vie est ondoyante". La vida no és una línia recta, fa pujades i baixades. Com la literatura ...

L'any 1981 va morir Josep Pla, avui fa trenta anys. Mecano cantava "Hoy no me puedo levantar", Espanya és recuperava de l'intent de cop d'Estat del 23 de Febrer i els americans llançaven el Columbia, primer transbordador espacial ...

Jesús...Superstar?

 Jesús, explica Lluc en el seu evangeli, després del sopar va pujar a la muntanya de les Oliveres i allà en l'anomenat hort de Getsemaní va dir als que l'acompanyaven: "Pregueu perquè no caigueu en la temptació".
I apartant-se d'ells es va agenollar i també resava enmig d'una gran angoixa.

"Vull saber, vull saber, Senyor,
perquè he de morir?
perquè ?
Digue'm perquè vols que em clavin a la creu
mostra'm el motiu, dóna'm una mica de la teva llum
digues que no és inútil el teu desig i moriré
em vas ensenyar el com, el quan
però no el perquè.
Molt bé, jo moriré!
però si us plau
quan mori, quan mori,
mira'm!
si us plau, mira la meva mort!
Jo tenia fe quan vaig començar,
ara estic trist i cansat
els meus tres anys ja són milers,
perquè llavors tinc por
que ja tot acabi?
Déu, jo no vaig començar
va ser la teva voluntat
dóna'm el calze d'amargor
clava, esvera, trenca, mata
però aviat, fes-ho aviat
o jo... me'n penediré. "

A seixanta anys, recordo la meva llunyana educació religiosa amb afecte però amb la indiferència de qui ja no creu en aquesta fantàstica i dramàtica història.
Malgrat tot, potser per un profund instint atàvic segueixo demanant a Déu, cada matí, que m'ajudi a mi i als que estimo a superar les dificultats d'aquest viatge llarg i apassionant ...