Aquest teatre de la vida dóna tantes voltes que de vegades ja no sé quin personatge interpretar.
Només tu, asseguda sempre a les primeres files, em dones forces per sortir cada dia a l'escenari. Rius, crides, aplaudeixes, alegre i emocionada encara que no entenguis el que dic.
És com... quan et parlo a cau d'orella i dius que no m'entens perquè et faig pessigolles i se t'escapa el riure.
8 comentarios:
Que maco que t'ha quedat el cub-teatre! :)
I jo, m'asseuria al seu costat (al costat d'ella, vull dir) i també t'aplaudiria i cridaria i riuria.
M'encanta aquest post, Pere, com molt d'altres.
Bon cap de setmana!
Ah! així que no s'havia perdut! :)
Hola, Pere, amb el permís de la Carme, també m'asseuré al seu costat i ja en serem tres rient, cridant i aplaudint-te.
De vegades, potsr millor no interpretar-ne cap, de personatge; deixar que sigui el teatre de la vida qui ens interpreti a nosaltres i limitar-nos a voltar, giravoltar, com aquest cub tan significatiu i seductor.
Una abraçada, Pere.
Puc, jo també? Sempre hi ha moments en què ve de gust aturar-se, i seure a contemplar la vida, o els demés.
I a mi que aquest cub tan dansaire m'agobia un poquet...però és culpa meva que m'aferro a les coses concretes com una pellegida...:)
M'agraden els cubs dansaires!Visca!!
Jopeta, quina escopeta!!! I jo qque intentava furtar-li el dau a Monse i no ho ha manera de posar cap foto!!!
SERE BAJOCA!!!
Jo sempre m'havia assegut a primera fila i en aquesta sessió arrive tard, feia tant de temps que el teatre estava tancat que no me n'havia adonat i ací l'espectacle sempre és de primera.
Bona nit, pere
No m'agrada asseure'm a la primera fila però no em perdo detall i el teatre i tu formeu un bon tàndem :)
Bona nit Pere i bon dilluns!
Publicar un comentario