Clic! Clac!...Clic! Cloc!

Clic! Clac!

Clic! Cloc!
 

Em despertes suaument

a poc a poc.
 

En obrir la finestra

et veig fresca

la cara mullada

ben neta

i... les arracades de vidre.
 

Clic! Clac!

Clic! Cloc!

Pinzellades LI ( Els poetes perduts )

Quan tenia vint anys, vaig comprar un llibret de poemes titulat Vivències. El seu autor es deia Xavier Roig i suposo que era gironí, eren versos de joventut plens de sentiment, alguns amb un cert aire bohemi.

Més tard fent el servei militar vaig conèixer Joan Farigola, bé ... crec que es deia així, en el temps de la mili va escriure vint poemes d'amor per mostrar els seus sentiments a la Cinta, la noia que estimava. Un poemari que va titular Dona.

També eren versos senzills, juvenils però espontanis i tendres.

Mai més he sabut d'en Xavier ni d'en Joan, no sé res de la seva vida ni si seguiren escrivint.

Han passat els anys, he pogut llegir moltes altres coses que m'han agradat i emocionat més, però sempre me'n recordo d'aquells versos ...

Els versos dels meus poetes perduts.

Temps de silenci

Els meus ulls,

massa donats a recordar,

callen la presència

de persones, mentre,

emmudit pel meu plorat

silenci, consagro

el temps viscut.

Aquest dies passaran

(com al rellotge,

les velles, viscudes hores

dels absentats)

per mi també,

per sempre...

Xavier Roig

VII

Si tu juguessis

i jo jugués

no sabríem

com seríem;

si sabríem , però

que seríem.

 

i ara que soc un nen gran,

vull tornar a jugar

i que tothora sigui esbarjo.

no ens cal res,

car el joc està en nosaltres.

tenim aigua y tenim mans,

tenim terra,

tenim fang.

empastifem-nos les mans!

Joan Farigola

"Us parlo d'un temps que els de menys de vint anys no poden conèixer.

Montmartre aquella època penjava les seves liles fins a sota de les nostres finestres

I si l'humil refugi que ens servia de niu no tenia bona pinta ...

És alla on ens vam conèixer, jo era un mort de fam i tu posaves nua."

Un tros de vida

Avui t'abraço tan fort

per donar-te un tros de vida

perquè el temps que jo no hi soc

sempre em tinguis dins del cor

i recordis que t'estimo.

La foto és de Raúl Díaz

Pinzellades L (Bloc teatre I)

Sols obriré el teló

si sóc capaç de fer

teatre ...

Pinzellades XLIX ( Insomni )

Al besllum del capvespre
tot escoltant Gershwin
quan l'agost es fa fosc
i la lluna s'amaga.

La calor em dibuixa les venes
la pell bruna i humida
els ulls petits com brases
el front ple de corriols.

Llavors arriba el gat de la nit
m'esgarrapa
nu
insomne
i tinc mals pressentiments
mentre contemplo la teva esquena
tot escoltant... "L'home que estimo" de Gershwin.

 

La foto es de Tristan TN

Pinzellades XLVIII ( Juny )

El temps de les prunes t'omplia els llavis de sucre i les arracades de cireres. A les tardes me n'anava a l'horta, regava a la fresca i em duies el berenar.

Pa amb tomàquet, llonganissa, amanida de pebrots i ceba tendra. El porró sota un raig d'aigua ben freda i per postres bastaves figues del coll llarg.

Giràvem regues descalços, enfangats fins a genoll. El burro Galán a l'ombra, la gossa Tula a l'aguait amagada dins d'un solc.

Al vespre tornant a casa, anaves dalt del carro damunt del blat de moret; jo a peu tot darrere trepitjant les vores, mentre els grills callaven i feia olor de fonoll i menta.

No tornarà el temps de les prunes, ja no em portes el berenar ni bastem figues, però quan arriba la nit el mes de juny ... encara sento la teva olor, l'olor de l'herba.

Pinzellades XLVII ( En blanc )

 

De vegades no saps si és perquè estàs cansat, potser trist o fart d'aquesta rutina d'insensateses, que se't rovellen les paraules.

 

Costa escriure, dir alguna cosa que no hagis dit i sobretot deixar anar un bri de tendresa damunt d'un paper blanc.

 

Sort que estem al juny, el mes que més m'agrada. Ara al final de la tarda, tornant de la feina, encara tinc temps de veure com el sol acoloreix els cims de l'Albera i mentre prenc una cervesa freda amb quatre xips espero que arribi el moment màgic en què el temps s'atura dos minuts i ... es fa fosc.

Pinzellades XLVI (Tens ulls del més blau del cel )

Tens ulls del més blau del cel
però sempre els veig en blanc i negre
com ... els records.

Ahir en conèixer la teva filla
vaig tornar a veure els teus ulls
de color.

Tenies els ulls del cel més blau
brillants i humits
com si pensessin en la pluja.

La foto és de Natan Salinas R.

Pinzellades XLV (Com dir-te adéu Senyor)

Com dir-te adéu Senyor

si sempre penso en Tu

i et sento dintre meu

com vella arrel plantada

a la terra encara tendra.

 

Com oblidar-te Senyor

si cada dia em desperto

i et penso sense dir-te res

com brolla al matí la llum

sense fer soroll i és fosc.

 

Demà et diré adéu Senyor

Tu mai em demanes res

reneixes quan hi ha sequera

sovint et nego i tinc dubtes

potser és que... ja no tinc por.

Bloc teatre XXIV

"La novel·la és morta!"

Dir això avui dia de Sant Jordi pot semblar una provocació, una opinió extravagant.

Però en algun moment de la seva vida han fet aquesta afirmació Tom Wolfe, Milan Kundera, Félix de Azúa, Eduardo Mendoza o Sánchez Ferlosio.

El més contundent va ser Josep Pla. Quan Joaquín Soler Serrano el va entrevistar al seu programa "A fons" l'escriptor empordanès li va dir: "L'home que llegeix novel·les a partir dels 35 anys crec que és un cretí. No ho creu vostè?".

Potser quan obrim un llibre de ficció anem a la recerca d'alguna cosa que ens canviï la vida, encara que només sigui durant uns minuts.
Sense novel·les s'acaben els somnis ... hi ha qui té por o s'ha cansat de somiar!