Al maig llegeixes cada tarda, estàs callada i sembla que no hi ets.
Jo et miro sense dir res, escolto com respires i enyoro els teus mugrons de pa amb vi i sucre.
T'amagues dins el llibre més gruixut, te'n vas lluny i és com si visquessis una altra vida.
Només vull estar a prop teu, els meus llibres són molt prims, l'olor de la userda i la música de Scriabin em produeixen una increïble sensació de lassitud i al besllum del capvespre segueixo a poc a poc la ratlla fina del teu melic de pèl moixí.
Ara es fa fosc, entra vent terral, tanques el llibre de cop fent soroll i em dius tot somrient ... que vols per sopar?
El quadre es un oli de Manel Anoro."Lectora"
4 comentarios:
Com el meu berenar de xicona però sense sucre.
despès de un gran somriure, aquesta pregunta pot ser engrescadora ;)
A vegades, potser massa sovint i tot, ve molt de gust amagar-se en llibres ben gruixuts. L'entenc molt bé.
Placidesa. Aquesta és la sensació que m'enduc de l'escena que tan bellament ens expliques, Pere.
Publicar un comentario