Pinzellades LVI (Conversant amb Vicent Andrés Estellés )

Pere, per tu he tornat al carrer dels balcons,

ben dematí, per veure si et trobava

per tu he tornat moltes nits al carrer Arquimedes

ple de balcons i de fulles llarguíssimes

no anava jo: era l'amor qui em duia

per tu he mirat, molt amarg, el cantó

distretament, però amargament sempre

mai no ens hem vist, però sempre tornava.

Sento la teua veu per a les confidències

la teua veu de vegades cremada

de pètals breus socarrats a les vores

en arribar foscament el desig

la teua veu que no escolte fa temps.

No em deixes a la vora del riu de les paraules

ni vull saber nadar i guardar bé la roba.

Preserve molt la meua soledat.

Com un gran bé l'acaricie i tempte.

Ningú no sap el que a ella li dec

un sentiment feroçment solidari

amb qui pateix, amb qui espera en silenci

un vast amor per la mort i la vida

cosa total, universal principi.

Puc dir-te Vicent

que no comprenem l'amor com un costum amable

com un costum pacífic de compliment i teles.

Es desperta, de sobte, com un vell huracà

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Em vaig enamorar d'una noia d'Alginet

i no hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Jo he amat els meus pares, he amat els meus germans

he amat la meua filla, he amat la meua dona

he amat el meu ofici, he amat la meua casa

he amat el meu carrer, com he amat el meu poble

i he amat la meua pàtria; he amat la meua vida

he amat les gents anònimes, he amat totes les coses.

M’he estimat molt la vida

no com a plenitud, cosa total

sinó, posem per cas, com m’agrada la taula

ara un pessic d’aquesta salsa

oh, i aquest ravanet, aquell all tendre

què dieu d’aquest lluç

és sorprenent el fet d’una cirera.

Ara fa vint-i-sis anys que ens vas deixar, crec que seràs recordat com el gran poeta valencià de segle vint. De vegades la teva poesia és crua i costa de digerir, quan parles de sexe em recordes a Bukowski ... bé, tu ets molt més entranyable.

M'he masturbat avui mirant el cos

des del meu llit d'una jove a la platja:

he retornat a la meua infantesa

d'albercoquers i de dacasars furtius.

He estat feliç, immensament feliç.

He rescatat la meua adolescència

amb brusca mà mentre mirava el cos,

esvelt i nu, dempeus damunt la sorra,

compacte i bru, d'adelerada gràcia.

Ara recordo que vaig veure una dona jove

fa anys, al matí, a la platja del Mareny.

Amb gest senzill, com qui agafaria

un canteret amb aigua del Garbí

aquesta jove mare, dempeus, ha agafat

el seu fill de la sorra; l'ha

elevat a l'alçària dels seus pits

se l'ha mirat en l'aire

i molt senzillament el besava després

com si begués amb castedat d’una aigua.

Tu, Pere parles de les dones amb passió i delicadesa

es nota que les estimes.

És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.

És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre

i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.

Jo sóc un home que no té més remei que escriure

i no té més remei que escriure certes coses

i les diu, i les diu com les veu, com les sent

o potser com les viu, amargament, amb presses

pensant que va a morir-se demà o despús-demà

amb alegria a voltes, però amargament sempre.

Escrivint em sé lliure. Absolutament lliure.

Em dius amic, que escriga unes memòries.

Això ho fan bé els polítics i els lladres

que són aquells que tenen què contar.

També sol ser cosa honesta de putes:

tenen allò que hom diu experiències.

Jo no ho sé fer, i a més a més això

-perdona'm tu- em sembla innecessari.

Allò que pot tenir cert interès

és el que he escrit i roda ja pel món.

Adeu Vicent

¿Com he d'eixir d'aquesta passió

si aquest carrer Arquimedes és sols un atzucac?

El meu secret, de què et fas confident

és aquest gust general per la vida.

Res no és obscè i tan sols compta el bé.