Quedar amb una petita colla d’amics per anar a dinar i contemplar
la posta de sol al golf de Roses és una manera aparentment senzilla de celebrar
el món, la bellesa i la companyia.
El fet ofereix, si se
sap mirar, la millor apoteosi d’una òpera de Wagner o una tragèdia de
Shakespeare a l’aire lliure, amb tots els seus ingredients constitutius de
misteri, somnis, ambició, amor i mort.
Arriba a la grandiositat d’aquells curts instants en què
l'horitzó adopta el color palpitant, carnal i lluent de la taronja sanguina i
la lluna comença a centellejar sobre el mar amb un fulgor llis i sense dubtes.
Conté les claus del gran enigma de la mirada humana damunt
les coses, brinda en safata un exercici de virtuosisme natural i una descoberta
de la part admirable de la realitat.
La posta només dura minuts capaços de convertir-se en
emoció.
És probable que l’únic Sant Grial localitzable en aquest món es trobi a
les postes de sol contemplades des de la terrassa de l’Almadraba Park Hotel de
Roses amb amics.
Ahir va morir Françoise Hardy a l'edat de vuitanta anys.
Noia tímida i solitària, l'amor del fotògraf Jean-Marie Périer va canviar la seva estètica. La seva personalitat i el seu rostre es van fer famosos a tot el món.
Va debutar com a actriu de cinema amb Roger Vadim.
El millor de Françoise era el seu talent musical; componia i interpretava cançons meravelloses, va cridar l'atenció de Serge Gainsbourg, Jean-Pierre Sabar, Bob Dylan, Mick Jagger... tots s'hi van fixar.
Va ser emocionant sentir-la cantar "Message personel"
Amb els títols de les seves cançons, podria compondre un poema d'amor:
"Il n'y a pas d'amour heureux, l'amour s'en va
comment te dire adieu
voilà, l'amitié.
Comme, ce petit coeur
ton meilleur ami.
Je veux qu'il revienne, le temps de l'amour
le temps des souvenirs."
Un dia em va dir... Pere ets un romàntic incorregible! Parlaria amb tu tota la nit " Les yeux dans lesyeux, la main dans la main".
Vaig néixer amb la lluna plena al número tres del carrer Galligans, prop de l'hotel Duran, avui fa setanta-cinc anys.
L'últim dia de Fires després dels focs artificials, el soroll dels coets i l'esclat de colors em van cridar l'atenció, així que vaig decidir sortir del ventre de la meva mare per contemplar l'espectacle.
Després ja he anat veient que la vida no sempre és una festa per tirar-hi coets.
Ara visc al Carrer Arquimedes
un carrer que no té pàtria
ni llengua
ni religió.
És un carrer del món
sense trampes
ni mentides
generós.
Un carrer que té memòria
que treballa
que riu molt.
El meu carrer és ple de gent
de tota mena
i condició.
El meu carrer no té amo
el meu carrer...sóc jo!
No soy más que un niño con los pies descalzos.Y yo sigo jugando,qué más da,sigo jugando solo.
