Avui és nit de revetlla, es fa fosc, tot és silenci, el sol no se'n vol anar. De cop s'omple el cel de colors, ensordeix un esclat de coets i el cor batega més de pressa.
Lluny ja escolto la música mentre espero que surti la lluna per tornar a veure't. Arribes com sempre, atrevida, els ulls brillants, tens nom d'estiu, l'olor de xampany i festa.
Per més que passin els anys ballar amb tu és viure la vida, l'alegria de quan teniem vint anys. Voldria que no s'acabés mai la nit de Sant Joan, la nit més curta ... la més llarga de l'any.
Un 22 de febrer fa 86 anys, mentre les tropes franquistes entraven a Figueres i milers d'espanyols fugien cap a frança, moria a Cotlliure el poeta Antonio Machado.
Feia un mes que, després de passar tres dies a can Santamaria de Raset, havia arribat a Cotlliure perdent gairebé tot el seu equipatge a la duana de Cerbère.
Pena i foscor, tot recordant aquells dies tan blaus i aquell sol de la infància.
Potser no cal dir res, només mirar-te, mentre el lent pas de les hores fa caminets a la pell; corriols de sal i aigua.
Avui veient "Un homme et une femme" de Claude Lelouch he recordat un temps de "vi i roses" quan tot ens sorprenia, quan no teníem mandra; la peresa de l'amor.
Perquè estimar costa, sobretot si no hi ha lloc per al sentiment i el dia a dia s'ha endut a Peter Pan.
Quan un home estima a una dona la vida és més intensa, més fàcil, fins i tot quan les coses no van bé.
Ara arriba Nadal i tot és un xic més difícil, pel que ens passa, pels anys viscuts. Però encara t'estimo, uns dies més que altres i de vegades ... no sé que dir-te.
Fa quinze anys, el dia onze de novembre de 2009, vaig publicar una entrada titulada "Ultima cena en el Titanic" . Un relat imaginat, una història romàntica.
Potser algun de vosaltres ho recordarà.
Aquesta setmana Carmen Posadas publica el seu darrer llibre titulat "El misterioso caso del impostor del Titanic " i aquí és quan apareix el veritable misteri.
L'argument d'aquesta novel·la té una semblança increïble amb el meu escrit de fa quinze anys.
SINOPSIS de "El misterioso caso del impostor del Titanic"
Carmen Posadas se embarca con Doña Emilia Pardo Bazán en una aventura detectivesca
En abril de 1912, la adinerada viuda de Peñasco tuvo un mal presentimiento mientras almorzaba en su palacete de Madrid. Algo les había pasado a su único hijo y su nuera, a quienes en ese momento creía en París, disfrutando de su luna de miel. La dama no se equivocaba: a pesar de las advertencias que les había hecho, los recién casados se habían embarcado en el que se creía el barco más seguro del mundo y sin duda era el más lujoso: El Titanic. Pocos días después las funestas nuevas llegaron a la mansión de la viuda: su hijo había perecido y su nuera estaba sana y salva, pero rota de dolor en Nueva York.
Se pone en marcha así una intriga al más puro estilo Carmen Posadas, ambientada en el Madrid de principios de siglo y entre cuyo elenco destacan Emilia Pardo Bazán y uno de sus personajes ¿de ficción?, el dandy reconvertido en detective Ignacio Selva.
Años después del hundimiento del Titanic, entra en contacto con Selva una dama adinerada de Avilés con una noticia insólita: su hermano, un indiano millonario que había sido dado por muerto en el naufragio, aparece en su mansión de La Habana para susto primero y alegría después de su viuda. Tras la sorpresa inicial, se despierta la sospecha en la familia. ¿Ha vuelto ese hombre de entre los muertos o no es más que un impostor?
Si torneu a llegir el meu relat "Ultima cena en el Titanic" veureu que el seu argument té molts punts de coincidència amb el de la novel·la de Carmen Posadas.
