miércoles, 9 de octubre de 2024

Dinar de tardor I

 


Menú

*****
Musclos en escabetx

Croqueta de marisc del Motel

Salmorejo

Canapé de garum

Tempura de verdures

*****

Kir Royale

*****

Carpaccio de verat al mírim

Rigattoni flambejats Almadraba

Corball a les herbes

Presa ibérica, chutney de figues

Figues del coll de dama, gelat de Maria Lluisa

Pastís 75 Anys

*****
Aigües Minerals

Vinya de l'hort, Capmany, Empordà Blanc

Camino, Terra remota, Empordà Negre

Taitinger brut

Cafès o tés  
ALMADRABA PARK HOTEL

-------------------------------------------------------------------------


Quedar amb una petita colla d’amics per anar a dinar i contemplar la posta de sol al golf de Roses és una manera aparentment senzilla de celebrar el món, la bellesa i la companyia.
El fet ofereix, si se sap mirar, la millor apoteosi d’una òpera de Wagner o una tragèdia de Shakespeare a l’aire lliure, amb tots els seus ingredients constitutius de misteri, somnis, ambició, amor i mort.
Arriba a la grandiositat d’aquells curts instants en què l'horitzó adopta el color palpitant, carnal i lluent de la taronja sanguina i la lluna comença a centellejar sobre el mar amb un fulgor llis i sense dubtes.
Conté les claus del gran enigma de la mirada humana damunt les coses, brinda en safata un exercici de virtuosisme natural i una descoberta de la part admirable de la realitat.
La posta només dura minuts capaços de convertir-se en emoció. 
És probable que l’únic Sant Grial localitzable en aquest món es trobi a les postes de sol contemplades des de la terrassa de l’Almadraba Park Hotel de Roses amb amics.

Xavier Febrés.

lunes, 7 de octubre de 2024

Qui mirarà?

 

Qui mirarà aquests ulls

si tu no mires al cel

de tant en tant...

miércoles, 31 de julio de 2024

Lisístrata,un Rap

 


Com Lisístrata hi ha dones que no entenen
aquests homes que maten
que ens maten
que es maten.
Avui moren les dones, els nens i la gent
només per ser lliures
per sortir al carrer
per lluitar a la batalla
perquè algú dicta sentència.
Res no té sentit.
No hi ha Lisístrates.
S'ha perdut l'antiga força del sexe femení.
Dels grecs l'antic desig.
Potser "sense sexe" aquests homes són això
homes , només homes ...
i ja està!!


Y ando cayendo ya, encallándome en mi propia guerra civil como Lisístrata 
Sin más que decir, que aportar a la causa un tributo a mis musas que luchan

viernes, 19 de julio de 2024

Pinzellades LXXIX ( El Mirador )



Aquest gran viatge de tornada a casa, se'm fa cada dia més llarg. 
Camino lentament per gaudir de la riquesa del camí, per vèncer els seus perills, però sobretot per satisfer la meva curiositat. 
De vegades m'aturo a illes desconegudes, a llocs solitaris plens de voluptuositat i silenci. 
Avui contemplo des del mirador, al costat de l'estimada Nausicaa, la bellesa del camí. La fascinació d'aquest santuari . 
Gaudeixo les hores, el plaer d'un instant i demà no sé què serà de mi...


Vuelve a menudo y tómame
amada sensación, vuelve y tómame 
cuando del cuerpo la memoria se despierta..
 C. Cavafis

miércoles, 12 de junio de 2024

Adieu François



Ahir va morir Françoise Hardy a l'edat de vuitanta anys.
Noia tímida i solitària, l'amor del fotògraf Jean-Marie Périer va canviar la seva estètica. La seva personalitat i el seu rostre es van fer famosos a tot el món.
Va debutar com a actriu de cinema amb Roger Vadim.
El millor de Françoise era el seu talent musical; componia i interpretava cançons meravelloses, va cridar l'atenció de Serge Gainsbourg, Jean-Pierre Sabar, Bob Dylan, Mick Jagger... tots s'hi van fixar.
Va ser emocionant sentir-la cantar "Message personel"
Amb els títols de les seves cançons, podria compondre un poema d'amor:

"Il n'y a pas d'amour heureux, l'amour s'en va
comment te dire adieu
voilà, l'amitié.

Comme, ce petit coeur
ton meilleur ami.

Je veux qu'il revienne, le temps de l'amour
le temps des souvenirs."


Un dia em va dir... Pere ets un romàntic incorregible! Parlaria amb tu tota la nit " Les yeux dans les yeux, la main dans la main".

jueves, 30 de mayo de 2024

Maig 24


Aquest vespre he sentit l'olor del blat

calor de tarda

el dia llarg  

com si arribés l'estiu...



De vez en cuando la vida toma conmigo café y esta tan bonita que da gusto verla.

jueves, 9 de mayo de 2024

Y yo sigo jugando... qué más da.


Vaig néixer amb la lluna plena al número tres del carrer Galligans, prop de l'hotel Duran, avui fa setanta-cinc anys.
L'últim dia de Fires després dels focs artificials, el soroll dels coets i l'esclat de colors em van cridar l'atenció, així que vaig decidir sortir del ventre de la meva mare per contemplar l'espectacle.
Després ja he anat veient que la vida no sempre és una festa per tirar-hi coets.

Ara visc al Carrer Arquimedes
un carrer que no té pàtria
ni llengua
ni religió.
És un carrer del món
sense trampes
ni mentides
generós.
Un carrer que té memòria
que treballa
que riu molt.
El meu carrer és ple de gent
de tota mena
i condició.
El meu carrer no té amo
el meu carrer...sóc jo!


No soy más que un niño con los pies descalzos.Y yo sigo jugando,qué más da,sigo jugando solo.

martes, 23 de abril de 2024

Pinzellades LXXVIII ( El lenguaje secreto de los abanicos)


El abanico colocado cerca del corazón: " Has ganado mi amor "
Cerrar el abanico tocándose el ojo derecho: " Cuando podré verte"
El número de varillas muestra la contestación a una pregunta: " A que hora "
Mover de forma amenazadora el abanico cerrado: " No seas imprudente "
Abanico medio abierto presionado sobre los labios: " Puedes besarme "
Las dos manos juntas sujetando el abanico abierto: " Olvídame"
Cubrirse la oreja izquierda con el abanico abierto: " No reveles nuestro secreto"
Esconder los ojos detrás del abanico abierto: " Te quiero"
Cerrar un abanico, lentamente: " Prometo casarme contigo"
Acercar el abanico alrededor de los ojos: " Lo siento"
Tocar con el dedo la parte alta del abanico: "Desearía hablar contigo"
Dejar el abanico descansado sobre la mejilla derecha: " Si "
Dejar el abanico descansado sobre la mejilla izquierda: " No "
Abrir y cerrar el abanico varias veces: " Eres cruel"
Descender el abanico: " Seremos amigos "
Abanicarse lentamente: " Estoy casada"
Abanicarse rápidamente: " Estoy comprometida "
Poner el abanico sujetándolo sobre los labios: " Bésame "
Abrir totalmente el abanico: " Espérame "
Situar el abanico detrás de la cabeza: " No me olvides "
Situar el abanico detrás de la cabeza, el dedo extendido: " Adiós "
Mantener el abanico sobre la oreja izquierda: " Deseo deshacerme de ti "
Mover el abanico alrededor de la frente: " Has cambiado"
Dar vueltas al abanico con la mano izquierda: " Nos están viendo "
Dar vueltas al abanico con la mano derecha: " Quiero a otro "
Llevar el abanico abierto en la mano derecha: " Eres demasiado ardiente "
Llevar el abanico abierto en la mano izquierda: " Vamos, y me cuentas "
Mover el abanico entre las manos: " Te odio "
Mover el abanico alrededor de la mejilla: " Te quiero "
Entregar el abanico cerrado: " ¿ Me quieres ? "

Ayer tarde me hablabas
en un lenguaje desconocido.
Me preguntabas con tu mirada
y yo no entendia nada.
Ahora comprendo todo
y tampoco te digo nada...


La pintura es de Manolo VALDÉS "La Femme à l'éventail"

viernes, 29 de marzo de 2024

La dansa de la mort.


  

Aquell vespre d'hivern

no et vaig veure la cara

sols la veu ronca

l'alè de vi

i aquells ulls ... com espurnes

que em despullaven.

 

Tambors de la mitjanit, ballen la dansa de la mort.

Dansa de l'amor...tambors d'una nit molt llarga.


Verges, dijous sant 1967

lunes, 25 de marzo de 2024

Pinzellades LXXVII (Res)


Vostè pensa que no sóc res
com si no hi fos
res
Sempre el nen que no importa res
ignorant-me
com si res
Sense poder parlar amb vostè de res
dir-li el que sento
res de res
Passant anys oblidant-me de res
emocions adolescents
sense dir-li mai res ...


 
  
  Com si no fos res...penso en tots aquests petits res que em venien de vostè.