Calle Arquimedes
Les imatges, les paraules, la música ... un somriure.
lunes, 23 de junio de 2025
Pinzellades LXXXI (La nit de Sant Joan)
Avui és nit de revetlla, es fa fosc, tot és silenci, el sol no se'n vol anar. De cop s'omple el cel de colors, ensordeix un esclat de coets i el cor batega més de pressa.
Lluny ja escolto la música mentre espero que surti la lluna per tornar a veure't. Arribes com sempre, atrevida, els ulls brillants, tens nom d'estiu, l'olor de xampany i festa.
Per més que passin els anys ballar amb tu és viure la vida, l'alegria de quan teniem vint anys. Voldria que no s'acabés mai la nit de Sant Joan, la nit més curta ... la més llarga de l'any.
Fanalets de colors i garlandes de paper
un guirigall a la cuina
cremat de rom i cafè.
I tu
i jo
sense pensar
gaudint les hores
tens nom d'estiu...olor de xampany
la nit més curta de l'any.
viernes, 20 de junio de 2025
Al juny... al final de la tarda
Al juny, el mes que més m'agrada, el temps s'atura al final de la tarda.
El sol s'amaga, lluny a la muntanya del Mont, i es fa el silenci.
"Mil orenetes volaven omplint el cel amb una cridòria de xisclets. Un soroll sord, com de fons, sortia dels carrers de la ciutat.
De cop tot va callar.
Fosquejava i amb l'últim raig de sol entrà brisa de garbí."
Ja no se sent res.
El temps s'atura... un instant, i arriba la nit.
domingo, 9 de marzo de 2025
Avui
És difícil escriure versos enmig de la tempesta, per això hi
ha tants naufragis.
Si un dia en un desgavell poètic m'enfonso a la mar, confio
que vindràs a
salvar-me volant pel cel com les gavines.
Però…
l'amor és
a la pell.
De bon
matí, el sol i un aire fresc com de tardor tremola a la teva esquena.
Són
petits moments.
Avui
l'amor és a la pell, a la teva olor, als cabells…
sábado, 22 de febrero de 2025
Antonio Machado, febrer 1939, la retirada
Un 22 de febrer fa 86 anys, mentre les tropes franquistes entraven a Figueres i milers d'espanyols fugien cap a frança, moria a Cotlliure el poeta Antonio Machado.
Feia un mes que, després de passar tres dies a can Santamaria de Raset, havia arribat a Cotlliure perdent gairebé tot el seu equipatge a la duana de Cerbère.
Pena i foscor, tot recordant aquells dies tan blaus i aquell sol de la infància.
És el final de la guerra...d'una vida.
SOLEDADES-XVI
Siempre fugitiva y siempre
cerca de mí, en negro manto
mal cubierto el desdeñoso
gesto de tu rostro pálido.
No sé adónde vas, ni dónde
tu virgen belleza tálamo
busca en la noche. No sé
qué sueños cierran tus párpados,
ni de quien haya entreabierto
tu lecho inhospitalario.
Detén el paso, belleza
esquiva, detén el paso...
Besar quisiera la amarga,
amarga flor de tus labios.
I la vida va seguir...
jueves, 19 de diciembre de 2024
Pinzellades LXXX ( Un home i una dona )
De vegades no sé què dir-te.
Potser no cal dir res, només mirar-te, mentre el lent pas de les hores fa caminets a la pell; corriols de sal i aigua.
Avui veient "Un homme et une femme" de Claude Lelouch he recordat un temps de "vi i roses" quan tot ens sorprenia, quan no teníem mandra; la peresa de l'amor.
Perquè estimar costa, sobretot si no hi ha lloc per al sentiment i el dia a dia s'ha endut a Peter Pan.
Quan un home estima a una dona la vida és més intensa, més fàcil, fins i tot quan les coses no van bé.
Ara arriba Nadal i tot és un xic més difícil, pel que ens passa, pels anys viscuts. Però encara t'estimo, uns dies més que altres i de vegades ... no sé que dir-te.
domingo, 8 de diciembre de 2024
El misterioso caso del impostor del Titanic
Fa quinze anys, el dia onze de novembre de 2009, vaig publicar una entrada titulada "Ultima cena en el Titanic" . Un relat imaginat, una història romàntica.
Potser algun de vosaltres ho recordarà.
Aquesta setmana Carmen Posadas publica el seu darrer llibre titulat "El misterioso caso del impostor del Titanic " i aquí és quan apareix el veritable misteri.
L'argument d'aquesta novel·la té una semblança increïble amb el meu escrit de fa quinze anys.
SINOPSIS de "El misterioso caso del impostor del Titanic"
Carmen Posadas se embarca con Doña Emilia Pardo Bazán en una aventura detectivesca
En abril de 1912, la adinerada viuda de Peñasco tuvo un mal presentimiento mientras almorzaba en su palacete de Madrid. Algo les había pasado a su único hijo y su nuera, a quienes en ese momento creía en París, disfrutando de su luna de miel. La dama no se equivocaba: a pesar de las advertencias que les había hecho, los recién casados se habían embarcado en el que se creía el barco más seguro del mundo y sin duda era el más lujoso: El Titanic. Pocos días después las funestas nuevas llegaron a la mansión de la viuda: su hijo había perecido y su nuera estaba sana y salva, pero rota de dolor en Nueva York.
Se pone en marcha así una intriga al más puro estilo Carmen Posadas, ambientada en el Madrid de principios de siglo y entre cuyo elenco destacan Emilia Pardo Bazán y uno de sus personajes ¿de ficción?, el dandy reconvertido en detective Ignacio Selva.
Años después del hundimiento del Titanic, entra en contacto con Selva una dama adinerada de Avilés con una noticia insólita: su hermano, un indiano millonario que había sido dado por muerto en el naufragio, aparece en su mansión de La Habana para susto primero y alegría después de su viuda. Tras la sorpresa inicial, se despierta la sospecha en la familia. ¿Ha vuelto ese hombre de entre los muertos o no es más que un impostor?
Si torneu a llegir el meu relat "Ultima cena en el Titanic" veureu que el seu argument té molts punts de coincidència amb el de la novel·la de Carmen Posadas.
Misteri o casualitat, a mi m'ha sorprès.
sábado, 2 de noviembre de 2024
La fragilitat i la pena
Cau la tarda i plou mentre passen les hores lentament, com sempre.
Però de cop tot tremola i amb un soroll sord arriba l'espant i la por.
Aleshores enmig de la foscor veus com se t'emporten la vida.
Silenci i fred...
I en sortir el sol, la llum et mostra la fragilitat i la pena.
Tot sol.
miércoles, 9 de octubre de 2024
Dinar de tardor I
Menú
*****
Musclos en escabetx
Croqueta de marisc del Motel
Salmorejo
Canapé de garum
Tempura de verdures
*****
Kir Royale
*****
Carpaccio de verat al mírim
Rigattoni flambejats Almadraba
Corball a les herbes
Presa ibérica, chutney de figues
Figues del coll de dama, gelat de Maria Lluisa
Pastís 75 Anys
*****
Aigües Minerals
Vinya de l'hort, Capmany, Empordà Blanc
Camino, Terra remota, Empordà Negre
Taitinger brut
Cafès o tés
ALMADRABA PARK HOTEL
-------------------------------------------------------------------------
Quedar amb una petita colla d’amics per anar a dinar i contemplar
la posta de sol al golf de Roses és una manera aparentment senzilla de celebrar
el món, la bellesa i la companyia.
El fet ofereix, si se
sap mirar, la millor apoteosi d’una òpera de Wagner o una tragèdia de
Shakespeare a l’aire lliure, amb tots els seus ingredients constitutius de
misteri, somnis, ambició, amor i mort.
Arriba a la grandiositat d’aquells curts instants en què
l'horitzó adopta el color palpitant, carnal i lluent de la taronja sanguina i
la lluna comença a centellejar sobre el mar amb un fulgor llis i sense dubtes.
Conté les claus del gran enigma de la mirada humana damunt
les coses, brinda en safata un exercici de virtuosisme natural i una descoberta
de la part admirable de la realitat.
La posta només dura minuts capaços de convertir-se en
emoció.
És probable que l’únic Sant Grial localitzable en aquest món es trobi a
les postes de sol contemplades des de la terrassa de l’Almadraba Park Hotel de
Roses amb amics.
Xavier Febrés.
lunes, 7 de octubre de 2024
miércoles, 31 de julio de 2024
Lisístrata,un Rap
Com Lisístrata hi ha dones que no entenen
aquests homes que maten
que ens maten
que es maten.
Avui moren les dones, els nens i la gent
només per ser lliures
per sortir al carrer
per lluitar a la batalla
perquè algú dicta sentència.
Res no té sentit.
No hi ha Lisístrates.
S'ha perdut l'antiga força del sexe femení.
Dels grecs l'antic desig.
Potser "sense sexe" aquests homes són això
homes , només homes ...
i ja està!!
Sin más que decir, que aportar a la causa un tributo a mis musas que luchan
Suscribirse a:
Entradas (Atom)