viernes, 27 de septiembre de 2019

Bloc teatre...última sessió



Baixa el teló, s'encenen els llums.

Què t'ha semblat?
Bé, m'ha agradat molt.
Llàstima que s'hagi acabat, hi ha hagut moments molt tendres, plens d'emoció.
Em sorprèn aquest final tan inesperat, sembla que l'autor es buida en l'obra i talla la història de cop perquè no té res més a dir.
Tu creus que la protagonista existeix realment o tot ha estat com un somni imaginari?
No ho sé, però de vegades m'hi he sentit identificada. Quan ella li diu: "Si us plau no m'estimis ... " m'ha fet plorar.
I la música, què me'n dius de la música?
Molt ben triada. Però anem sortint que es fa tard i som les últimes.
Quina nit més agradable, es nota la tardor, fins i tot l'aire ... fa olor de versos.
FI



Ella és com un arc iris, plena de colors. Gràcies.

domingo, 8 de septiembre de 2019

Pinzellades LXII ( Fan de Camilo Sesto )

Acabo de saber que avui ha mort als 72 anys Camilo Blanes, mes conegut pel seu nom artístic Camilo Sesto.
Penjo aquesta pinzellada d'un escrit de 2011 com a homenatge a aquest artista tan especial.


Ja sé que si us dic que sóc un fan d'en Camilo Sesto pensareu que sóc un "friqui", doncs bé ... sóc un admirador d'aquest cantant.
Tenia una gran veu i composava moltes de les seves cançons que gairebé sempre parlaven d'amor. Aquest tipus de música té el seu públic i durant molt de temps va ser un número u a Espanya i Amèrica Llatina.
Realment el que m'interessa d'ell és la persona, Camilo Blanes Cortés un supervivent, un personatge peculiar capaç de reinventar-se durant tota la seva vida.

1973


 
Potser el seu millor treball va ser portar a Espanya el 1975 l'òpera rock Jesucrist Superstar, la seva interpretació del personatge de Jesús va ser fantàstica. Teddy Bautista que darrerament presidia la SGAE i ha estat acusat de malversar els seus fons, interpretava el paper de Judes, debia de ser una premonició.
 
 1998


 

La seva vida privada està envoltada d'un aire de misteri i ambigüitat, es retira i torna diverses vegades i l'any 2001 li han de trasplantar el fetge.
Però es incombustible, sempre reapareix amb nous espectacles i cançons.
 
2018
 


Actualment té seixanta-cinc anys, diu que es retira dels escenaris i està fent una gira de comiat per tot el món.
La seva música no és la que a mi m'agrada però no sé que em passa amb en Camilo Blanes que quan l'entrevisten o canta em quedo encantat escoltant i mirant-lo. Suposo que és curiositat per aquest artista tan especial ... o potser és que sóc una mica "friqui".

sábado, 31 de agosto de 2019

Pinzellades LXI ( Quan es fa fosc )



Quan es fa fosc passejo per camins d'olors, camins de cuques de llum i galants de nit.
Al camp mai hi ha silenci, un gos que borda, el cant d'un grill o el soroll de les bèsties. Però el plaer més gran és a la pell , pell càlida i humida d'una nit d'estiu.
En tornar a casa arriba vent de ponent, l'aire de la terrassa és com agre, aire de pi cremat i gessamins. Ve de gust sopar gaspatxo, truita freda de carbassó o potser un llenguado a la planxa. El vi blanc amb gel i la síndria.
És l'hora en què el temps s'atura, mirant al cel cauen Llàgrimes de Sant Llorenç i em sento molt petit però feliç. Ara escric i tu dorms, o potser no, potser llegeixes i somies ... com jo.



La litografia és de Manel Anoro.

martes, 13 de agosto de 2019

Pinzellades LX (Tan a prop i tan lluny )


Mirant al cel del capvespre.
enlluernats l'un de l'altre
Júpiter i Venus
sembla que es donin la mà.

Entrada la nit s'apropen
es busquen de tant en tant
i una lluna fugissera passeja la seva bellesa
sovint entremig dels dos.

Tan a prop i tan lluny
com ... tu i jo.




"Les estrelles al cel no signifiquen res per a tu, són un mirall."
"No vull parlar d'això, de com vas trencar el meu cor ..."

domingo, 28 de julio de 2019

Pinzellades LIX ( Aire )



Les nits de xafogor t'ofegues, surts al jardí i el perfum del gessamí t'embriaga. Et trauries la roba, passejaries nua però et fa vergonya... no saps perquè.
Llavors l'aigua nega els solcs, la menta fa olor de terra, ve brisa de ponent i respires.

Sóc aire
vaig i vinc, de cops deixes que et besi
fresc o tebi et tanco els ulls
llavis d'aire
petons d'aigua
sense fer soroll ... com un alè.


domingo, 16 de junio de 2019

Laura


I avui que et puc fer una cançó
recordo quan vas arribar
amb el misteri dels senzills,
els ulls inquiets, el cos altiu;
i amb la rialla dels teus dits
vares omplir els meus acords
amb cada nota del teu nom, Laura.

M’és tan difícil recordar
quants escenaris han sentit
la nostra angoixa per l’avui,
la nostra joia pel demà...
A casa enmig de tants companys,
o a un trist exili mar enllà,
mai no ha mancat el teu alè, Laura.

I si l’atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t’acompanyin els ocells,
que t’acaronin els estels;
i en un racó d’aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.


 
Laura Almerich, guitarrista que va acompanyar a Lluís Llach en els seus concerts durant molts anys, ha mort aquesta setmana als 78 anys. El cantant li va dedicar una cançó preciosa, "Laura".

sábado, 11 de mayo de 2019

Pinzellades LVIII ( Amiga amada )


Si una dona estima a una dona...

Amiga amada
t 'estim en els teus ulls
mirant quan dorms,
quan estàs tan callada.

Amiga amada
et veig nua
embogida de tu,
i et sento en mi
arraulida en el meu ventre.

Amiga amada
et dic amor
quan somrius somiant
i et vull el cos
gairebé com l'ànima.

Amiga amada
et donaria la vida,
són trossets de tu
i que serà de nosaltres
d'aquest amor tan boig.

Era mitja tarda
corrien i reien i es besaven
les galtes vermelles, tot despentinades.

Corre! corre! amiga amada
corre que fem tard!
corre ... cap a casa.


viernes, 3 de mayo de 2019

Pinzellades LVII ( Llegint )


Al maig llegeixes cada tarda, estàs callada i sembla que no hi ets.
Jo et miro sense dir res, escolto com respires i enyoro els teus mugrons de pa amb vi i sucre.
T'amagues dins el llibre més gruixut, te'n vas lluny i és com si visquessis una altra vida.
Només vull estar a prop teu, els meus llibres són molt prims, l'olor de la userda i la música de Scriabin em produeixen una increïble sensació de lassitud i al besllum del capvespre segueixo a poc a poc la ratlla fina del teu melic de pèl moixí.
Ara es fa fosc, entra vent terral, tanques el llibre de cop fent soroll i em dius tot somrient ... que vols per sopar?



El quadre es un oli de Manel Anoro."Lectora"

viernes, 19 de abril de 2019

Pinzellades LVI (Conversant amb Vicent Andrés Estellés )


Pere, per tu he tornat al carrer dels balcons,
ben dematí, per veure si et trobava
per tu he tornat moltes nits al carrer Arquimedes
ple de balcons i de fulles llarguíssimes
no anava jo: era l'amor qui em duia
per tu he mirat, molt amarg, el cantó
distretament, però amargament sempre
mai no ens hem vist, però sempre tornava.
Sento la teua veu per a les confidències
la teua veu de vegades cremada
de pètals breus socarrats a les vores
en arribar foscament el desig
la teua veu que no escolte fa temps.
No em deixes a la vora del riu de les paraules
ni vull saber nadar i guardar bé la roba.
Preserve molt la meua soledat.
Com un gran bé l'acaricie i tempte.
Ningú no sap el que a ella li dec
un sentiment feroçment solidari
amb qui pateix, amb qui espera en silenci
un vast amor per la mort i la vida
cosa total, universal principi.
Puc dir-te Vicent
que no comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobte, com un vell huracà
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Em vaig enamorar d'una noia d'Alginet
i no hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
Jo he amat els meus pares, he amat els meus germans
he amat la meua filla, he amat la meua dona
he amat el meu ofici, he amat la meua casa
he amat el meu carrer, com he amat el meu poble
i he amat la meua pàtria; he amat la meua vida
he amat les gents anònimes, he amat totes les coses.
M’he estimat molt la vida
no com a plenitud, cosa total
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula
ara un pessic d’aquesta salsa
oh, i aquest ravanet, aquell all tendre
què dieu d’aquest lluç
és sorprenent el fet d’una cirera.


Ara fa vint-i-sis anys que ens vas deixar, crec que seràs recordat com el gran poeta valencià de segle vint. De vegades la teva poesia és crua i costa de digerir, quan parles de sexe em recordes a Bukowski ... bé, tu ets molt més entranyable.
M'he masturbat avui mirant el cos
des del meu llit d'una jove a la platja:
he retornat a la meua infantesa
d'albercoquers i de dacasars furtius.
He estat feliç, immensament feliç.
He rescatat la meua adolescència
amb brusca mà mentre mirava el cos,
esvelt i nu, dempeus damunt la sorra,
compacte i bru, d'adelerada gràcia.
Ara recordo que vaig veure una dona jove
fa anys, al matí, a la platja del Mareny.
Amb gest senzill, com qui agafaria
un canteret amb aigua del Garbí
aquesta jove mare, dempeus, ha agafat
el seu fill de la sorra; l'ha
elevat a l'alçària dels seus pits
se l'ha mirat en l'aire
i molt senzillament el besava després
com si begués amb castedat d’una aigua.
Tu, Pere parles de les dones amb passió i delicadesa
es nota que les estimes.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
Jo sóc un home que no té més remei que escriure
i no té més remei que escriure certes coses
i les diu, i les diu com les veu, com les sent
o potser com les viu, amargament, amb presses
pensant que va a morir-se demà o despús-demà
amb alegria a voltes, però amargament sempre.
Escrivint em sé lliure. Absolutament lliure.
Em dius amic, que escriga unes memòries.
Això ho fan bé els polítics i els lladres
que són aquells que tenen què contar.
També sol ser cosa honesta de putes:
tenen allò que hom diu experiències.
Jo no ho sé fer, i a més a més això
-perdona'm tu- em sembla innecessari.
Allò que pot tenir cert interès
és el que he escrit i roda ja pel món.
Adeu Vicent
¿Com he d'eixir d'aquesta passió
si aquest carrer Arquimedes és sols un atzucac?
El meu secret, de què et fas confident
és aquest gust general per la vida.
Res no és obscè i tan sols compta el bé.



domingo, 24 de marzo de 2019

Pinzellades LV (Conversando con Mario Benedetti )

Naciste en Septiembre cuando empieza el Otoño,
cuando duerme la tierra
te fuiste en Primavera cuando todo despierta
y renace la vida.
Te llamaron Mario, Orlando, Hardy, Hamlet, Brenno Benedetti
y eras una persona especial, comprometida, un poeta del alma.
Pere, se me ocurre que vas a llegar distinto
no exactamente más lindo
ni más fuerte
ni más docil
ni más cauto
tan solo que vas a llegar distinto
como si esta temporada de no verme
te hubiera sorprendido a vos también
¡Claro que me sorprendo Mario!
por supuesto
usted sonríe
y no importa lo lindo
o lo feo
lo viejo
o lo joven
lo mucho
o lo poco
que usted realmente
sea
entonces su sonrisa
si todavia existe
se vuelve un arco iris.
Mira Pere
cuando abro el diario y leo
mi propia necrológica
me apena que no sepan
que estoy en condiciones
de mostrar dondequiera
y a quien sea
un vigente prolijo y minucioso
certificado de existencia,
existo
luego pienso.

Mario, yo quisiera contar
con usted
es tan lindo
saber que usted existe
uno se siente vivo
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos
aunque sea hasta cinco
no ya para que acuda
presuroso en mi auxilio
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe que puede
contar conmigo.
Si pero...
No vayas a creer lo que te cuentan del mundo
en realidad el mundo es incontable
en todo caso es provincia de ti
no vayas a creer lo que te cuentan del mundo
aun los que te aman mienten sobre
probablemente sin saber que mienten.


Tú me dijiste un día:
"La mujer que tiene los pies hermosos
nunca podrá ser fea
la mujer que tiene los pies hermosos
sabe vagabundear por la tristeza".
Y yo pensé de inmediato
¿Y si dios fuera mujer?
Vaya vaya si dios fuera mujer
es posible que agnósticos y ateos
no dijéramos no con la cabeza
y dijéramos sí con las entrañas.
Tal vez nos acercáramos a su divina desnudez
para besar sus pies no de bronce
su pubis no de piedra
sus pechos no de mármol
sus labios no de yeso.

A pesar de todo Mario, yo creo que
una mujer desnuda y en lo oscuro
tiene una claridad que nos alumbra
de modo que si ocurre un desconsuelo
un apagon o una noche sin luna
es conveniente y hasta imprescindible
tener a mano una mujer desnuda.
Debo confesarte Pere que a veces no me siento
tan solo
si imagino
mejor dicho si se
que mas allá de mi soledad
y de la tuya
otra vez estas vos
aunque sea preguntándote a solas
que vendrá después
de la soledad.

Ay! si pudiera elegir mi paisaje
elegiría, robaría esta calle Arquímedes,
esta calle recién atardecida
en la que encarnizadamente revivo
y de la que sé con estricta nostalgia
el número y el nombre de sus setenta árboles.
Te dejo con tu vida
tu trabajo
tu gente
con tus puestas de sol
y tus amaneceres
sembrando tu confianza
te dejo junto al mundo
derrotando imposibles
segura sin seguro
y ojalá pueda estar
de tu sueño en la red
esperando tus ojos
y mirandoté.

Hasta siempre Mario...