lunes, 11 de febrero de 2019

Pinzellades LIV ( Botiga de versos )



La senyora Acadèmia tenia una botiga de versos, tots els dijous muntava una parada a la plaça del mercat de Figueres i venia tota classe de poemes, proses poètiques, versos d'amor i epitafis mortuoris però sempre escrits rimant.
Jo solia anar-hi per veure les novetats, conèixer les últimes tendències, i aprofitava per fer petar la xerrada amb la senyora Acadèmia que era una dona de conversa amena i culta.

Senyor Pere avui tinc uns haikus molt bons que m'han arribat de Vilamacolum.
Miri els haikus no m'agraden gaire, provenen de cultures llunyanes, són molt tècnics i de vegades no els entenc. De Vilamacolum el que em fa gràcia és el que deien els avis:

"A Vilamacolum
amb un pet
apaguen el llum."

Ho trobo divertit... però què més ha portat avui?
Aquí tinc un lot a granel de cent poemes que ha escrit la setmana passada el poeta Nicomedes, n'hi ha de totes les classes i temes i van molt bé per llegir al llit abans d'anar a dormir, fan venir son.
Dona, m'estimo més la qualitat a la quantitat, però posi-m'en mitja dotzena per si de cas.
Té alguna cosa que en llegir-la emocioni? Paraules que s'entenguin, que despertin sentiments? Vull dir poesia de veritat.
Senyor Pere, darrerament costa molt trobar el que vostè demana, molts versos vénen de la Xina, estan bé de preu però la temàtica i la qualitat deixen molt a desitjar, ara els de Ikea han obert una secció de poemes per a interpretar cadascú a casa seva.
Però ja sé el que vostè vol: una mica de Benedetti, Machado, Martí Pol, Whitman ...
Avui he portat un poema de Xavier Roig Fontseca que li agradarà molt:

"A punta de dia
he sorprès,
en la terra treballada,
el llaurador dormit
de la nit
i els cavalls blancs,
fugitius al galop,
de la rosada."

Moltes gràcies és molt bonic, ja sap que no suporto la poesia inintel.ligible, envoltada d'hermetisme, que sembla important però que no diu res.
Jo també li vaig a regalar uns versos que he somiat aquesta nit, perquè li diré un secret, els poetes somien versos:

"Demà
compraré un mirall de dues cares
al matí
em maquillaré d'una banda
a la nit
em rentaré la cara per l'altra
i tu
mira'm... com vulguis."

Ai senyor Pere! de vegades diu vostè unes coses ...



Ya mi rostro de vos
cierra los ojos
y es una soledad
tan desolada...

La foto es de ROSA G.

martes, 5 de febrero de 2019

Actor secundari




Si la vida fos un curtmetratge de final incert
 voldria ser un actor secundari
per poder interpretar papers senzills
dels que sempre acaben bé...



Recordant els Premis Goya de l'Acadèmia de Cinematografia 2019.

sábado, 26 de enero de 2019

27 gener 2019 ... vuitanta anys de la "retirada"

"Estos dias azules y este sol de la infancia"

Aquest últim vers de Machado podria ser el principi o el final d'un poema, podria ser el treball de tota una vida o la inspiració d'un instant.

Vaig viure els millors estius de la infantesa a Can Santamaria de Raset. Una antiga casa senyorial que va passar a ser propietat de la meva tia Llucia després de la guerra civil.

 
Ella em va explicar que Antonio Machado es va refugiar a Raset a finals de gener de 1939, camí de l'exili, amb la seva mare i alguns familiars. La casa es va omplir de gent que fugia cap a França i els cuidaven com podien.
Machado intuint les dificultats que els esperaven, sentint-se potser ja malalt, va demanar a la Llucia que li guardés un maletí en lloc segur pensant tornar algun dia.
La meva tia s'hi va negar, eren els temps de la por.

Realment es va complir el que havia escrit anys abans. Va arribar a França tres dies després, sense res, van perdre totes les seves maletes inclòs el misteriós maletí en passar la frontera de Cerbère enmig del caos de la retirada.

"y cuando llegue el día del último viaje...me encontrareis a bordo ligero de equipaje, casi desnudo".

No vaig saber amb certesa si les històries que explicava la meva tia Llucia eren reals o inventades fins que anys més tard la revista Destino va publicar un ampli reportatge sobre el que va passar a Raset i Cotlliure l'últim mes de la vida d'Antonio Machado.
El text es referia a un llibre titulat: "A.Machado - Poeta en el exilio" i va ser allà on vaig trobar una fotografia en la què apareixia Machado envoltat d'altres personatges en un racó del jardí de Can Santamaria de Raset.

 
Aquesta imatge em va impressionar molt perquè jo havia passat moltes hores jugant en aquest lloc, el coneixia molt bé. Tres plàtans centenaris feien ombra a una taula rodona, gruixuda com una roda de molí, envoltada de quatre bancs de pedra i en el seu centre s'alçava un pilar coronat per una petita Verge de pedra grisa.

 
Els dies passats al tranquil refugi de Can Santamaria, apartat de  l'horror de la retirada, van poder influir en l'estat d'ànim d'Antonio Machado. Allí va néixer potser un últim poema, un poema inacabat.
 
Mai sabrem si el maletí d'Antonio Machado va quedar amagat en algun lloc de Can Santamaria o es va perdre dos dies després, el 27 de Gener de 1936 en passar la frontera de Cerbère.
Machado va morir abans de finalitzar el mes de febrer a Cotlliure i les seves restes segueixen  enterrades allà.
 
M'agradaria imaginar que anys mes tard, tafanejant per les immenses golfes de la casa de Raset, algú va trobar entre trastos vells i papers polsosos una llibreta de fulles grogues amb apunts de versos inacabats:

Miro al sur
y te veo, entre los chopos blancos
cerca del río.
Todo me recuerda a ti
estos días azules y este sol de la infancia.

PD.
Machado és el segon començant per la dreta. El nen de la foto sóc jo i la dona de la dreta és la tia Llúcia.
L'últim poema és imaginat, l'he fet jo.

viernes, 14 de diciembre de 2018

Pinzellades LIII (2010 La pasión de vivir)



Cuesta creer que Marilyn leyese el Ulysses de Joyce o que yo pueda escribir un blog. Solo es cuestión de pasión, pasión por la vida.
Hoy al finalizar el año paseo por calle Arquimedes y recuerdo acontecimientos sorprendentes, momentos tristes , divertidos y sobretodo un estado de ánimo positivo por encima de la mediocridad de los tiempos actuales, superada con esta pasión de vivir que intento mantener cada día.
Empecé el año dejando versos por todas partes y recordando a Machado , a Espriu. Fernando cumplió sesenta años y conocimos a Catherine y Scarlett Robinson.

Y tus ojos
tus ojos
que tenían tus ojos
sólo veía tus ojos.

Conversé con Mario Benedetti de la soledad, de Dios y de las mujeres.
Cuando me robaste el corazón miré al cielo , a las estrellas, buscaba el amor y estabas más cerca , en el suelo bajo las hojas de hierba.
Llegó la primavera, la vida era maravillosa... oí el ruido que produce el despertar de la vida,
vi en las calles mujeres hermosas y su piel tan blanca, sentí en mi vientre la renovada fuerza del deseo.
Más tarde me miré al espejo mientras dormías
y vi dos caras
y al darme la vuelta dos espaldas
pero no me vi en ti...

Me cansé de esperar tu regreso al amanecer, cambié tus rosas de san Jorge por manzanas y enloquecí con tu boca de tomate.
Me enamoré de la mar, del sabor del mar, del olor a mar.
También me enamoré de ti, de como sabes, de como hueles cuando sales del mar.
Cumplí sesenta y un años, rompí quince cuartillas intentando decirte no sé que cosas y sentí pánico al pensar que podías dejarme , al final de la tarde.
Pero descubrí el teatro, tu mirada y la soledad del camino, el calor, el silencio, perdido en ti, en mi, en aquella playa inmensa.
Tu boca...la pausa en el camino y la paz del mirador junto a la amada Nausicaa.

Disfruto las horas,
el placer de un instante
y mañana no sé que será de mi.

Una noche de verano, tus pechos fríos y húmedos, tus labios salados como el aire del mar y más teatro, el pudor del actor frente al público.
Quise olvidar recuerdos, volver a empezar para conocerte de nuevo. No pude olvidar aquella tarde, después de la tormenta cuando...

Un aire frío
aire de olores
temblaba en tu piel.

Walt Whitman hablaba conmigo a través del tiempo y al despedirse me dijo:

¡Adiós Pere!
Cosmos
Hijo del Empordà
Turbulento, fuerte y sensual
que bebes y engendras
sentimental.

Me escapé al sur, con la Juani pero su juventud me hizo despertar de un sueño y sentí la llegada del otoño... mi otoño.
Salí del mar camino de Riola, crucé los campos de arroz al atardecer escuchando a Sting y seguí haciendo teatro, drama y comedia.
Al llegar a octubre, la calle Arquimedes se llenó de bullicio, en el café hubo un sainete entre políticos de tres al cuarto, dramaturgos de postín y hasta un director de banco.
Pero por la noche me inquieto, no sé... que me pasa por la noche.

Y mientras le besaba los dedos del pie
los acariciaba
ella gritaba
con muy poquita voz.
Volví al teatro y al salir borrando imágenes, escuchando alejarse la música solo quedó un olor de versos.
Amiga amada
te quiero en tus ojos
mirando cuando duermes
cuando estas tan callada.
...y que será de nosotras
de este amor tan loco.

Echado en la hierba de otoño, palpitaba la vida a mi alrededor y soñé un bosque de película...
El apuntador del teatro, un payaso enamorado, destrozaba las representaciones y tu eras como el agua : ruidosa y alborotada, fresca y transparente.
Olias a tomillo a menta y a lavanda
y el musgo de tu vientre a la humedad del agua.
Javier cumplió sesenta años, labios de Marlon Brando, hijo de la tierra del viento.
Un día, después del segundo acto descubrí la mediocridad de mi obra y decidí no cobrar más la entrada a este teatro.
En Navidad bailaré contigo con los ojos cerrados y te contaré cuentos de planetas azules y agujeros negros.
Esta calle siempre tiene música, la música que a mi me gusta, las imágenes que sueño; mientras escribo estas lineas , bajo un sol helado, un viento de tramontana me corta la cara y siento de nuevo la pasión de vivir.




Música y pasión. Tchaikovsky, Scriabin.

jueves, 1 de noviembre de 2018

Pinzellades LII (Ningú parlarà de mi quan passin els anys )



Despertes a la vida
i de sobte notes que vas perdent trossets de tu
del que estimes.
I un dia ets tu el que se'n va de debò
a vegades sense adonar-te'n.

Jo només he deixat empremtes en tu
el dia que te'n vagis
ningú parlarà de mi
i quan faltin els fills
ningú se'n recordarà de nosaltres.
Però potser... no ens fa cap falta.


CANT D'ALZINA

Quan siga ja demà, floreta meua
no restaran més veus a les oïdes, i no ens importarà.
Els carrers trepitjats, fins i tot el d'Arquímedes
continuaran vivents, sempiterns,
esperant més petjades
i altres faran camí tot preguntant-se
les mateixes qüestions transcendentals
fins escriuran poemes.
Nosaltres ja haurem parlat
nosaltres parlem ara, ara i ací,
diem versos
i els versos són un cant
un cant corprenedor que ens acompanya i ens habita,
com una alzina bellament singular.

NOVESFLORS


viernes, 19 de octubre de 2018

Clic! Clac!...Clic! Cloc!


Clic! Clac!
Clic! Cloc!
 
Em despertes suaument
a poc a poc.
 
En obrir la finestra
et veig fresca
la cara mullada
ben neta
i... les arracades de vidre.
 
Clic! Clac!
Clic! Cloc!


viernes, 5 de octubre de 2018

Pinzellades LI ( Els poetes perduts )


Quan tenia vint anys, vaig comprar un llibret de poemes titulat Vivències. El seu autor es deia Xavier Roig i suposo que era gironí, eren versos de joventut plens de sentiment, alguns amb un cert aire bohemi.
Més tard fent el servei militar vaig conèixer Joan Farigola, bé ... crec que es deia així, en el temps de la mili va escriure vint poemes d'amor per mostrar els seus sentiments a la Cinta, la noia que estimava. Un poemari que va titular Dona.
També eren versos senzills, juvenils però espontanis i tendres.
Mai més he sabut d'en Xavier ni d'en Joan, no sé res de la seva vida ni si seguiren escrivint.
Han passat els anys, he pogut llegir moltes altres coses que m'han agradat i emocionat més, però sempre me'n recordo d'aquells versos ...
Els versos dels meus poetes perduts.

Temps de silenci

Els meus ulls,
massa donats a recordar,
callen la presència
de persones, mentre,
emmudit pel meu plorat
silenci, consagro
el temps viscut.

Aquest dies passaran
(com al rellotge,
les velles, viscudes hores
dels absentats)
per mi també,
per sempre...

Xavier Roig


VII

Si tu juguessis
i jo jugués
no sabríem
com seríem;
si sabríem , però
que seríem.
 
i ara que soc un nen gran,
vull tornar a jugar
i que tothora sigui esbarjo.
no ens cal res,
car el joc està en nosaltres.
tenim aigua y tenim mans,
tenim terra,
tenim fang.
empastifem-nos les mans!

Joan Farigola




"Us parlo d'un temps que els de menys de vint anys no poden conèixer.
Montmartre aquella època penjava les seves liles fins a sota de les nostres finestres
I si l'humil refugi que ens servia de niu no tenia bona pinta ...
És alla on ens vam conèixer, jo era un mort de fam i tu posaves nua."

domingo, 23 de septiembre de 2018

Un tros de vida



Avui t'abraço tan fort
per donar-te un tros de vida
perquè el temps que jo no hi soc
sempre em tinguis dins del cor
i recordis que t'estimo.




La foto és de Raúl Díaz

sábado, 15 de septiembre de 2018

Pinzellades L (Bloc teatre I)




Sols obriré el teló
si sóc capaç de fer
teatre ...



sábado, 4 de agosto de 2018

Pinzellades XLIX ( Insomni )


Al besllum del capvespre
tot escoltant Gershwin
quan l'agost es fa fosc
i la lluna s'amaga.

La calor em dibuixa les venes
la pell bruna i humida
els ulls petits com brases
el front ple de corriols.

Llavors arriba el gat de la nit
m'esgarrapa
nu
insomne
i tinc mals pressentiments
mentre contemplo la teva esquena
tot escoltant... "L'home que estimo" de Gershwin.



 
La foto es de Tristan TN