Acabo de saber que avui ha mort als 72 anys Camilo Blanes, mes conegut pel seu nom artístic Camilo Sesto.
Penjo aquesta pinzellada d'un escrit de 2011 com a homenatge a aquest artista tan especial.
Ja sé que si us dic que sóc un fan d'en Camilo Sesto pensareu que sóc un "friqui", doncs bé ... sóc un admirador d'aquest cantant.
Tenia una gran veu i composava moltes de les seves cançons que gairebé sempre parlaven d'amor. Aquest tipus de música té el seu públic i durant molt de temps va ser un número u a Espanya i Amèrica Llatina.
Realment el que m'interessa d'ell és la persona, Camilo Blanes Cortés un supervivent, un personatge peculiar capaç de reinventar-se durant tota la seva vida.
1973
Potser el seu millor treball va ser portar a Espanya el 1975 l'òpera rock Jesucrist Superstar, la seva interpretació del personatge de Jesús va ser fantàstica. Teddy Bautista que darrerament presidia la SGAE i ha estat acusat de malversar els seus fons, interpretava el paper de Judes, debia de ser una premonició.
1998
La seva vida privada està envoltada d'un aire de misteri i ambigüitat, es retira i torna diverses vegades i l'any 2001 li han de trasplantar el fetge.
Però es incombustible, sempre reapareix amb nous espectacles i cançons.
2018
Actualmentté seixanta-cinc anys,diu que es retira dels escenaris i està fent una gira de comiat per tot el món.
La seva música no és la que a mi m'agrada però no sé que em passa amb en Camilo Blanes que quan l'entrevisten o canta em quedo encantat escoltant i mirant-lo. Suposoqueéscuriositatperaquest artistatan especial... o potser és que sóc una mica "friqui".
Quan es fa fosc passejo per camins d'olors, camins de cuques de llum i galants de nit.
Al camp mai hi ha silenci, un gos que borda, el cant d'un grill o el soroll de les bèsties. Però el plaer més gran és a la pell , pell càlida i humida d'una nit d'estiu.
En tornar a casa arriba vent de ponent, l'aire de la terrassa és com agre, aire de pi cremat i gessamins. Ve de gust sopar gaspatxo, truita freda de carbassó o potser un llenguado a la planxa. El vi blanc amb gel i la síndria.
És l'hora en què el temps s'atura, mirant al cel cauen Llàgrimes de Sant Llorenç i em sento molt petit però feliç. Ara escric i tu dorms, o potser no, potser llegeixes i somies ... com jo.
Les nits de xafogor t'ofegues, surts al jardí i el perfum del gessamí t'embriaga. Et trauries la roba, passejaries nua però et fa vergonya... no saps perquè.
Llavors l'aigua nega els solcs, la menta fa olor de terra, ve brisa de ponent i respires.
Laura Almerich, guitarrista que va acompanyar a Lluís Llach en els seus concerts durant molts anys, ha mort aquesta setmana als 78 anys. El cantant li va dedicar una cançó preciosa, "Laura".
Al maig llegeixes cada tarda, estàs callada i sembla que no hi ets.
Jo et miro sense dir res, escolto com respires i enyoro els teus mugrons de pa amb vi i sucre.
T'amagues dins el llibre més gruixut, te'n vas lluny i és com si visquessis una altra vida.
Només vull estar a prop teu, els meus llibres són molt prims, l'olor de la userda i la música de Scriabin em produeixen una increïble sensació de lassitud i al besllum del capvespre segueixo a poc a poc la ratlla fina del teu melic de pèl moixí.
Ara es fa fosc, entra vent terral, tanques el llibre de cop fent soroll i em dius tot somrient ... que vols per sopar?
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Em vaig enamorar d'una noia d'Alginet
i no hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
Jo he amat els meus pares, he amat els meus germans
he amat la meua filla, he amat la meua dona
he amat el meu ofici, he amat la meua casa
he amat el meu carrer, com he amat el meu poble
i he amat la meua pàtria; he amat la meua vida
he amat les gents anònimes, he amat totes les coses.
M’he estimat molt la vida
no com a plenitud, cosa total
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula
ara un pessic d’aquesta salsa
oh, i aquest ravanet, aquell all tendre
què dieu d’aquest lluç
és sorprenent el fet d’una cirera.
Ara fa vint-i-sis anys que ens vas deixar, crec que seràs recordat com el gran poeta valencià de segle vint. De vegades la teva poesia és crua i costa de digerir, quan parles de sexe em recordes a Bukowski ... bé, tu ets molt més entranyable.
M'he masturbat avui mirant el cos
des del meu llit d'una jove a la platja:
he retornat a la meua infantesa
d'albercoquers i de dacasars furtius.
He estat feliç, immensament feliç.
He rescatat la meua adolescència
amb brusca mà mentre mirava el cos,
esvelt i nu, dempeus damunt la sorra,
compacte i bru, d'adelerada gràcia.
Ara recordo que vaig veure una dona jove
fa anys, al matí, a la platja del Mareny.
Amb gest senzill, com qui agafaria
un canteret amb aigua del Garbí
aquesta jove mare, dempeus, ha agafat
el seu fill de la sorra; l'ha
elevat a l'alçària dels seus pits
se l'ha mirat en l'aire
i molt senzillament el besava després
com si begués amb castedat d’una aigua.
Tu, Pere parles de les dones amb passió i delicadesa
Naciste en Septiembre cuando empieza el Otoño,
cuando duerme la tierra
te fuiste en Primavera cuando todo despierta
y renace la vida.
Te llamaron Mario, Orlando, Hardy, Hamlet, Brenno Benedetti
y eras una persona especial, comprometida, un poeta del alma. Pere, se me ocurre que vas a llegar distinto
no exactamente más lindo
ni más fuerte
ni más docil
ni más cauto
tan solo que vas a llegar distinto
como si esta temporada de no verme
te hubiera sorprendido a vos también
¡Claro que me sorprendo Mario!
por supuesto
usted sonríe
y no importa lo lindo
o lo feo
lo viejo
o lo joven
lo mucho
o lo poco
que usted realmente
sea
entonces su sonrisa
si todavia existe
se vuelve un arco iris. Mira Pere
cuando abro el diario y leo
mi propia necrológica
me apena que no sepan
que estoy en condiciones
de mostrar dondequiera
y a quien sea
un vigente prolijo y minucioso
certificado de existencia,
existo
luego pienso.
Mario, yo quisiera contar
con usted
es tan lindo
saber que usted existe
uno se siente vivo
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos
aunque sea hasta cinco
no ya para que acuda
presuroso en mi auxilio
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe que puede
contar conmigo. Si pero...
No vayas a creer lo que te cuentan del mundo
en realidad el mundo es incontable
en todo caso es provincia de ti
no vayas a creer lo que te cuentan del mundo
aun los que te aman mienten sobre
probablemente sin saber que mienten. Tú me dijiste un día:
"La mujer que tiene los pies hermosos
nunca podrá ser fea
la mujer que tiene los pies hermosos
sabe vagabundear por la tristeza".
Y yo pensé de inmediato
¿Y si dios fuera mujer? Vaya vaya si dios fuera mujer
es posible que agnósticos y ateos
no dijéramos no con la cabeza
y dijéramos sí con las entrañas.
Tal vez nos acercáramos a su divina desnudez
para besar sus pies no de bronce
su pubis no de piedra
sus pechos no de mármol
sus labios no de yeso.
A pesar de todo Mario, yo creo que
una mujer desnuda y en lo oscuro
tiene una claridad que nos alumbra
de modo que si ocurre un desconsuelo
un apagon o una noche sin luna
es conveniente y hasta imprescindible
tener a mano una mujer desnuda. Debo confesarte Pere que a veces no me siento
tan solo
si imagino
mejor dicho si se
que mas allá de mi soledad
y de la tuya
otra vez estas vos
aunque sea preguntándote a solas
que vendrá después
de la soledad.
Ay! si pudiera elegir mi paisaje
elegiría, robaría esta calle Arquímedes,
esta calle recién atardecida
en la que encarnizadamente revivo
y de la que sé con estricta nostalgia
el número y el nombre de sus setenta árboles. Te dejo con tu vida
tu trabajo
tu gente
con tus puestas de sol
y tus amaneceres
sembrando tu confianza
te dejo junto al mundo
derrotando imposibles
segura sin seguro
y ojalá pueda estar
de tu sueño en la red
esperando tus ojos
y mirandoté.
Hasta siempre Mario...
