Pinzellades LXXI (Onades )

Em passo les hores mirant el mar

l'anar i tornar de les onades.

S'escolten veus que porta el vent

i no sé si surten de l'aigua

o vénen de més lluny

o potser d'enlloc.

Aquesta enyorança del mar

avui ... em fa somiar .

Dona de paper

Tenies el cos de paper

d'un paper brillant que feia la teva olor

Escriu-me a la pell em deies

escriu-me mots d'aquells que no s'esborren mai

i fugies de la pluja

i del sol abrasador

no fos cas que es marcissin les paraules

La pell de xarol

refugi de mirades

plaer de llegir

...sempre

 

La foto es de Jarek Kubicki

Maria Teresa

Avui se n'ha anat la Chica de Ayer.

Se m'emporta un tros de vida i espero que hagi estat feliç.

Avui se n'ha anat la Chica de Ayer... per sempre.

Pinzellades LXX (Estrella de la carretera )

Emprenc el vol a trenc d'alba, quan el sol surt de la mar.
Pujant ràpid cap al cel pel camí de les estrelles.
Fujo covard i cansat, d'un país desgavellat, d'un fracàs, d'un desencís.
Però mirant enrere em veig allà baix tan sol, tan trist, que no puc anar més lluny i he de tornar a casa.
Com un somni ...

I mentre escoltava "Highway Star" de Deep Purple, traduint la seva lletra a la meva manera, baixava planejant lliure sense fer soroll.
Com un pardal...

"Ningú pot atrapar a la meva noia
La conservaré sempre
Ningú tindrà a la meva noia
És al meu costat en cada corba
Oh, és una màquina, ho té tot
M'agrada com mou la boca
Controla el seu cos, controla tot
La vull, la necessito, la sembro
Si! m'excita
Bé, agafa't fort
Sóc una estrella de la carretera ... "

Pinzellades LXIX (Avui dia mundial del Teatre, Entremès : Cafè, copa i puro)

Decorat: La vorera d'un cafè al Carrer Arquimedes, havent dinat, en una de les taules al costat d'una estufa de gas, cinc personatges fan tertúlia.

 

Sabater-"A tu Pere no t'entenc. Com pots estar aquí assegut, escrivint amb el portàtil i parlant amb tots nosaltres alhora?"

 

 Rajat-"Deixa'l, no li facis cas ara se'ns ha tornat poeta, intenta escriure un blog en català i creu que li donaran un premi C@ts." 

 Pere-"Mireu no em toqueu el nas! Tu Sabater últimament tens unes converses tan avorrides que costa molt poc entendre't, i a tu Rajat ni et miro, perquè darrere d'aquest núvol de fum del teu cigar ets invisible." 

 Calderon-"Jo t'entenc perfectament Pere! Què és la vida? Una il.lusió, una ombra, una ficció, i el major bé és petit: que tota la vida és somni, i els somnis, somnis són." 

 Lope-"Per fi parla el poble, tots a una! Cambrer! Cafè per a tots i per al senyor Rajat un tallat, no sigui que amb els nervis tinguem un altercat." 

 Calderon-"Cambrer! - No t'astores si et tracte, com aliè de tu mateix, que és bé que com un altre parli, perquè ja amb tu sóc un altre ... és a dir a mi porti'm un conyac que ja estic encostipat." 

 Sabater-"Crec senyors que amb l'edat esteu perdent les bones maneres, el tarannà que hauria de caracteritzar a les persones que hem de fer anar endavant aquest país." 

 Rajat-"Ja! Ja! Llegeix les enquestes i mira qui haurà d'empènyer el carro l'any que ve ... demana't un anís Sabater que va bé per al mal de panxa." 

 Pere-"Algun dia escriuré totes les tonteries que dieu, tothom s'assabentarà que sou una colla de torracollons, i que aquesta tertúlia és un fart de riure." 

 Lope-"Prefereixo riure perquè ... imaginava que tindries de llàgrimes els bells ulls plens, pensant ajuntar-les vaig créixer les meves. Més com els amics, reparessin en veure que em parava en el major dolor, va ser el plor menys. Cambrer! Què passa amb aquests cafès? " 

 Cambrer-"Aquesta taula senyors em causa desassossec, fins i tot el director de la Caixa Principal que s'asseu allà al final els demana un xic de calma. Avui ja no els pot convidar es reserva el deu per cent per si ha de sortir corrent. " 

Pere-"Aquest blog mai tindrà premi però mira que m'ho passo bé escrivint en el cafè, envoltat d'aquesta gent. I no sé que faig aquí fora, passant fred tota l'estona... si jo no sóc fumador!"

Fi-Baixa el teló.

   

Cuando la tarde languidece renacen las sombras en las que tu...los cafetales vuelves a sentir.

Pinzellades LXVIII (Nina de miraguano)

 Escoltar aquesta cançó de l'Orchestra Fireluche i d'en Pau Riba ha estat una sorpresa. M'ha agradat molt la interpretació i sobretot el text. Si pogués faria meves les paraules, les diria a la "Maria" que sovint coneixem i estimem ... i no sabria dir res més.

La Maria s'adorm i a fora el vent la bressola.

Rum, rum, entre les branques una remor com de mar.

La Maria s'adorm i desitjos i encanteris amagats a la panxa d'una nina li bressolen la son.

Que el llit es converteixi en un mar esbarriat i els llençols en veles de paper d’arròs

i se t’endugui un aeri oceà de peixos alats i llagostes d’ales d’aigua

i que després, sentint el vertigen de ser gota d’aigua freda de pluja, caiguis

i et facis amiga dels calabotins

i us passeu el que queda de nit xerrant

i mirant les estrelles des de sota l’aigua

que no et facis vella sense fer-te gran

que no et facis gran sense créixer

que no perdis la inèrcia del somriure

que no oblidis la urgència del moment

que sentis que formes part d’una tribu

i que respectes el seu cos però vegis que només és una canoa...

Que no et senti dir mai: "Sí, sóc aquesta mandrosa acumulació d’errors"

i que entenguis que estimar és estimar involuntàriament, imperfectament, inevitablement

i que si t’enamores d’algú t’entrebanquis contínuament pel seu nom

i que et digui: "T’estimo, però no ho sé escriure"

i que quan us veieu, els vostres ulls, els teus i els seus

siguin com quatre ocells que se us emportin en volandes.

Que no siguis com tota aquesta gent que fa la veu trista per telèfon

que si plores notis que el torrent de llàgrimes et neteja

que si te’n vas, sentis a dir-te: "Quan em mori, enyoraré enyorar-te"

que arribi l’hivern a la primavera de la vida i que recordis que tots parim pels ulls

que la gent és i s'és, com s'és, el que s'és, qui et fan ser

i entenguis que delires i confies per un instant que no ho fas.

Que un dia un noi o una noia et digui: estic enamorat de la imperfecció del teu cos

de la lluna dels teus pits

de la carn de la teva cara

de l’aigua dels teus ulls

i el desig que vol, sense saber què vol, em xiscla a cau d’orella

que la memòria no et sigui massa fràgil

que et sàpiga donar contínuament a llum i que estimis i et deixis estimar

que sovint és la lliçó més difícil d’aprendre i després, silenci.

Sigues només un infant que fa esgargots

mantingues la teva innocència lluny de l’abast dels adults

i que no et venguis mai per una droga de tranquil·litat

per una punyalada amable

per una tendra esgarrapada als llavis

i no siguis mai per ningú i que ningú sigui per tu

només una aixada a les pupil·les

procura mantenir algun desig incomplert

i sempre purs els orificis del cor: ulls, boca, nas i orelles

i... estigues contenta.

Avui sis de Març del 2022 ha mort Pau Riba

Pinzellades LXVII (Passa la vida com si res)

Un xic confús, cansat, gairebé al final del camí de la retirada, el poeta recordava els tristos esdeveniments dels últims dies.

A recer dels plàtans escrivia assegut en un banc de pedra; semblava que aquella imatge de la Verge li fes companyia, ell no era creient i feia com si no la veiés.

"Passa la vida com si res i un dia t'adones que et fas vell. Amb la màgia de la ment repasses la teva vida en un segon, com el que fulleja un llibre molt de pressa.

I et quedes una mica atordit i no saps què pensar quan recordes el que has après ... o no!"

Mirant les arbredes del Ter s'omplia de nostàlgia, somiava amb Leonor, tancava els ulls i la veia allà baix enmig dels pollancres prop del riu ...

"Tot em recorda a tu
aquests dies blaus i aquest sol de la infància "

Don Antonio!... el menjar és a taula.

Era migdia, en sentir la Llucieta que el cridava per dinar, es va aixecar i ficant-se el full de paper en una butxaca de l'americana va entrar a la casa.

Raset 24 gener 1939.

Imagino una escena com aquesta els dies que Antonio Machado va passar a Can Santamaria de Raset.

Un mes després, avui fa 83 anys, va morir a Cotlliure camí de l'exili.

Pinzellades LXVI (Obsesión por la música)

No puedo quitarme esta melodía de la cabeza, desconozco su autor y donde la he oído. Me estoy obsesionando con el sonido tan familiar de este piano. 

Cierro los ojos y repaso las notas intentando recordar un instante, una imagen, algo que despierte mi memoria. Al abrirlos estás ahí, sentada en silencio, mirando no sé que. Mujer en blanco y negro, bella como esta música que no para de sonar. 

Ahora intento recordar tu cara y me obsesiona tu presencia. Quizás antes estuve aquí contigo, lleno de amor, en otro tiempo, en otra vida. Quizás me fui sin decir nada y me estas esperando, la mirada perdida. 

Quizás antes fui Scriabin, el músico soñador que se creyó dios y quiso convertir la música en colores, como si fuese un caleidoscopio sonoro. 

Quizás soy esta mujer tan bella de hierática figura que no me muestra su rostro, quizás me estoy obsesionando contigo porque cada día te pareces más a mi música...

 

SCRIABIN ( Moscu 1872- 1915

Pinzellades LXV ( Dos mil dotze... )

El primer dia de l'any cau sola la tarda, així, com sempre. Enmig d'un silenci que s'escolta, tu encara dorms i sembla que vulguis aturar el temps però és impossible.

Ara escric i no tinc res a dir, escric per a mi. Mentrestant un gat enamorat dels teus turmells entra i surt de casa, festeja amb una altra gata i encara li sobra temps.

"Les lectures d'un poema
depenen de com s'interpreta
i milloren amb el temps
si ... l'entens."

Fent teatre m'emmirallava en tu, em miraves i el teu rostre m'exigia una paraula, una resposta. Recitant-te un soliloqui, vaig mentir dient t'estimo per guanyar de la teva cara un somriure.

Passa la vida com si res i un dia t'adones que et fas vell. Amb la màgia de la ment repasses la teva vida en un segon, com el que fulleja un llibre molt de pressa.

"Tenies els ulls del cel més blau
brillants i humits
com ... si pensessin en la pluja."

Al febrer va morir Antoni Tàpies. Espriu i Machado també ens van deixar en aquestes dates, jo l'anomeno el mes dels poetes vius. De vegades, llegint i rellegint em corren cargols per les galtes, corriolets d'aigua com si plogués.

"Ja no vull escriure't cartes
t'he escrit un blog
així pots llegir-me cada dia
rellegir-me ... a poc a poc."

Mirant al cel del capvespre enlluernats l'un de l'altre Júpiter i Venus sembla que es donin la mà. Tan a prop i tan lluny com ... tu i jo.

Escric sobre paper blanc i ressegueixo les paraules com ressegueixo els teus llavis amb un llapis de color, llapis de carbó negre per dibuixar-te els mugrons i goma per esborrar aquest rímel que s'escampa.

"La meva imatge
es va fer mil imatges
i... no sabia trobar-me.
Com un mirall trencat."

Com oblidar-te Senyor si cada dia em desperto i et penso sense dir-te res. Sovint et nego i tinc dubtes potser és que... ja no tinc por.

Aquell vespre d'hivern no et vaig veure la cara, sols la veu ronca, l'alè de vi i aquells ulls com espurnes que em despullaven.

Al maig en Tomi va fer seixanta anys. Jo estava fascinat pels teus ulls ... la llum i la mirada. Llavors Galionar va tenir la delicadesa de concedir-me un dels seus Liebster Bloc Award.

"Ara els teus ulls
són la llum en la foscor
cec, sord ... boig per tu."

Els diumenges al matí després d'esmorzar, tornem a ficar-nos una estona al llit aprofitant que els nens veuen dibuixos a la tele. Em beses els pits i t'adorms...

Al juny, el temps de les prunes t'omplia els llavis de sucre i les arracades de cireres. A les tardes me n'anava a l'horta, regava a la fresca i em duies el berenar.

"Les formigues em fan pessigolles
les abelles m'amanyaguen
descalç m'enfonso a l'herba
i quan tanco els ulls ... sento el batec de la terra."

Com un llarg viatge d'anada i tornada, un viatge que dura mil anys, de Bagdad a Còrdova i de tornada a la vora del riu Zayandeh Rud a l'Iran. Així és la poesia de Wallada Bint Al-Mustakfi, princesa Omeia cordovesa avançada al seu temps i l'obra de Mahnaz Badihian poetessa Iraniana, una dona moderna com diuen els seus versos.

Avui entro de ple en el moviment Slow i començo a gaudir de la vida blocaire amb calma, sense presses.

"A la tarda
fimbrant com un jonc
rínxols de garbi.
El vent s'emporta les paraules
i el lent trencar de les ones
sorprèn la mirada absent
fosca
clara
preciosa
rínxols de garbi."

A l'agost quan es fa fosc passejo per camins d'olors, camins de cuques de llum i galants de nit. És l'hora en què el temps s'atura, mirant al cel cauen Llàgrimes de Sant Llorenç i em sento molt petit però feliç. Escric i tu dorms, o potser no, potser llegeixes i somies ... com jo.

"Llavors arriba el gat de la nit
m'esgarrapa
nu
insomne
i tinc mals pressentiments
mentre contemplo la teva esquena
tot escoltant... "L'home que estimo" de Gershwin."

Avui l'olor del mar és blanc i el vent del nord blau. Tu ets com la marinada, com el carrer estret que es fica dins de casa, que s'enfila cap al cel.

Les aigües mogudes són com miralls trencats, quan t'hi reflexes fas mala cara. Potser hem d'esperar la calma per mirar-nos l'un a l'altre.

Somnis estranys, somnis de vi, llavis de xarol.

I les calces xopes, ben humida, bastant figues alla dalt de la figuera mentre plou ... com una salvatge!

Setembre, la pell de gallina i el pèl moixí daurat.

"Ets com un llibre obert
dius tot sense parlar
refugi de mirades
plaer de llegir."

Volia parlar d'Octubre, llavis de xarol. Dels colors del bosc, del silenci vora el mar, d'aquesta llum de la tarda.

El bloc teatre ha estrenat la seva darrera obra, baixa el teló, s'encenen els llums i...

Què t'ha semblat?

Bé, m'ha agradat molt.

Llàstima que s'hagi acabat, hi ha hagut moments molt tendres, plens d'emoció.

Em sorprèn aquest final tan inesperat, sembla que l'autor es buida en l'obra i talla la història de cop perquè no té res més a dir.

Tu creus que la protagonista existeix realment o tot ha estat com un somni imaginari?

No ho sé, però de vegades m'hi he sentit identificada. Quan ella li diu: "Si us plau no m'estimis..." m'ha fet plorar.

Fi

La pintura és de Manel Anoro-"Dernière fois"

Pinzellades LXIV (La felicitat és ... un estat d'ànim, una bogeria)

La lluna avui
es va fent petita,
demà al matí s'amagarà
i jo me n'aniré amb ella.
Quan despertis...
el soroll de les onades et parlarà de mi.

Quan escric m'identifico amb les paraules de Manel Anoro : "És molt difícil o gairebé impossible pintar o parlar de la bellesa. Jo no sóc un pintor de la bellesa, sóc un pintor de situacions felices ..."

Com les fulles velles, seques, vermelles
vaig veure els teus llavis
sota les runes
d'Haiti...

M'adorm el fred i em despullo sobre catifes d'herba ... Fins i tot el vent al final de la tarda acarona la teva solitud.

Tic tac
faig tard
cloc cloc
el cor
poc a poc
per favor
ai ai!
ara o mai
catric catroc
la nit del foc
patim patam
m'estàs besant!

Per als que viatgen lluny, a llocs remots i bells, per conèixer-se.
Em dic Chico, tu com et dius?
Rita, però al xat el teu nom era Tango
Bé, tu també et deies... Sardana

I com en una Suite Simfònica voldries viure més de mil i una nits explicant històries meravelloses que has llegit o imaginat.
Largo e maestoso
Lento
Allegro non tropo
Tranquilo

Al intentar abrazarte tus senos cubiertos con aceites han bailado entre mis dedos; has debido tostar algo de carbón para tus ojos y cardenillo, resina y albayalde, pues estabas preciosa bajo el sol.

I... vaig adorar al Sol
tremolant
com un equilibrista
sobre la fina corda de la sorra.

Davant del mar de cop es trenca la línia de l'horitzó , veles de colors, vaixells de grècia.

Élla era un arbre ple de fruita madura, ell estava boig pels seus mugrons de cirereta.

Aquest gat enamorat dels teus turmells sempre tornarà a casa.

En un món de lletres ningú escriu estudiant ciències.

Li besava els dits del peu,
els acariciava
i ella cridava
amb molt poqueta veu ...

Els cors robats no els tornen mai i menys en nits de lluna plena.

Com un llangardaix darrere dels vidres busco l'escalfor i el Peter Pan que porto dins somia amb el "caga tió" de la nit de Nadal.

Boira calenta
com el teu alè
com els teus llavis.
I jo una farola
sense llum.

2021 ha estat un any molt difícil, una bogeria, però...

La pintura és un oli de Manel Anoro.