Un xic confús, cansat, gairebé al final del camí de la retirada, el poeta recordava els tristos esdeveniments dels últims dies.
A recer dels plàtans escrivia assegut en un banc de pedra; semblava que aquella imatge de la Verge li fes companyia, ell no era creient i feia com si no la veiés.
"Passa la vida com si res i un dia t'adones que et fas vell. Amb la màgia de la ment repasses la teva vida en un segon, com el que fulleja un llibre molt de pressa.
I et quedes una mica atordit i no saps què pensar quan recordes el que has après ... o no!"
Mirant les arbredes del Ter s'omplia de nostàlgia, somiava amb Leonor, tancava els ulls i la veia allà baix enmig dels pollancres prop del riu ...
"Tot em recorda a tu
aquests dies blaus i aquest sol de la infància "
Don Antonio!... el menjar és a taula.
Era migdia, en sentir la Llucieta que el cridava per dinar, es va aixecar i ficant-se el full de paper en una butxaca de l'americana va entrar a la casa.
Raset 24 gener 1939.
Imagino una escena com aquesta els dies que Antonio Machado va passar a Can Santamaria de Raset.Un mes després, avui fa 83 anys, va morir a Cotlliure camí de l'exili.
2 comentarios:
D'aquests moments, aquestes situacions imaginades per tu, que coneixes tan bé el lloc i el poeta, se'n podria dir "records" inventats, encara que a l'any 1939, tu encara no haguessis nascut.
Per això puc dir que són uns durs, però bonics records. Gràcies per compartir-los, Pere!
Bon vespre!
Podria ser ben bé una escena com aquesta que ens expliques.
Nostàlgics moments.
Aferradetes, Pere.
Publicar un comentario