Sempre que passo per la placeta baixa de la Rambla em pregunto qui són, què fan, de què parlen.
Cent anys potser d'amor, cent anys observant les nostres vides de dia i de nit.
Han vist de tot, en temps de pau i de guerra. Gent amunt i avall, treballadors matiners, pagesos de mercat, estudiants enamorats, passejants de diumenge.
I de nit en silenci, quan només passegen les ombres, s'abracen. No com ho farien un pastor i una sirena sinó com un home i una dona.
Si no us ho creieu ... veniu a mitjanit a fer un tomb a la Rambla.
Joan, fa cent anys que vas néixer i les paraules de Rilke: "La poesia no és cosa de sentiments sinó d'experiències" segueixen sent actuals.
Els escrits de maduresa, quan parles de l'amor i la mort, són el millor de la teva expressió poètica.
Pere, ara que intento, vell i pobre, fer, desconhortat, nit closa ja, el poema, bròfec, nuós, amb mans tremolejants, poso llacunes de silenci trist, mot rera mot, i miro la tenebra. Ben sospesat, els dies de joventut valen molt per no donar-los un alt preu. Si fóren rics de foc i d'acció i disponibles a tot -una nit estelada no la desdenyis, no val menys que els erms transitats per la mort. He vist anar i he vist tornar, de lluny, aplecs de gent -estendards i cridòria- pels flancs de la muntanya. Berenaven, bevien, ballaven excitats. Més tard els homes han cobert les noies esbojarrades, d'anques d'euga, mentres el cel es feia roig...
Llegeixo aquest poema Joan, tanco els ulls i veig la Teresa, la vida, l'amor ... la petita mort : A l'aigua ens abracem: té el pubis escarolat, la gropa sumptuosa, que en jo tocar-la es fa més plena encara. M'hi encavalco. Fuig. Entrecuixem. L'agafo pels flancs, amb besos l'asfixio. Fuig un altre cop, però ja llangorosa, flonja i ardent. Així que surt del bany, regalimosa, les agulles d'aigua que li queden pel cos evaporant-se son crits d'amor. Aleshores parlem. Mai no et rendeixis, Pere. Gira't del costat on abans veies el penell que et feia creure en l'últim crit del gall dels boscos. Entra mar negre endins i baixa al fons. Quan pugis, coraller, i t'hagis tret el feixuc escafandre, t'hauràs guanyat una mar llisa i el vol del gavià. És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades per si tot d'una mor algú que estimes o llegeixes un vers o penses en el joc perdut o bé, de nit, abans que neixi l'alba, algun lladruc esquinça el dur silenci. I vénen els records... Pere..."si una volta algú t'hagi amat", noi sorrut, no estiguis furgant sempre la closca del cervell, no miris rajoles amb ocells ni vidres decorats, no masteguis el pa de la paraula. Uneix-te a tots, inventa't l'alegria! Sol és qui no té ningú que l'habiti, però tu Joan, ple de records de la vida, no te'n facis el dejú, que ets soledat compartida...com jo.
Hace mucho tiempo, una amiga... quizás enamorada, citaba con frecuencia a Walt Whitman, me hablaba de su poesía. Un día me regaló un libro: "Canto a mi mismo" y escribió en su interior una dedicatoria "Yo soy una infinidad de cosas ya cumplidas y una infinidad de cosas por cumplir". Así comenzó una pasión entre tu obra y yo que ha durado casi cuarenta años. Los mismos que tardaste en crearla, enriquecerla y reescribirla, desde 1855 hasta el año de tu muerte en 1892. Pere, lo más común, vulgar, próximo y simple, eso soy Yo, Yo, buscando mi oportunidad, brindándome para recibir amplia recompensa, engalanándome para entregar mi ser al primero que haya de tomarlo. Tengo sesenta y un años. Mi salud es perfecta. Y con mi aliento puro comienzo a cantar hoy y no terminaré mi canto hasta que muera. Que se callen ahora las escuelas y los credos. Pero ahora yo ofrezco mi pecho lo mismo al bien que al mal, dejo hablar a todos sin restricción, y abro de par en par las puertas a la energía original de la naturaleza desenfrenada. Retoza conmigo Pere sobre la hierba, quita el freno de tu garganta, no quiero palabras, ni música, ni rimas, no quiero costumbres ni discursos, ni aún los mejores, sólo quiero la calma, el arrullo de tu velada voz. Siento Walt, que tenemos muchas cosas en común. Amo el verso libre, la poesía Realista que tu conviertes en Romántica y sobretodo la Opera, Nueva York y ese canto a la vida tan irracional, esta obra viva que pone título a tus poemas y que amplias poco a poco a lo largo de tu vida.
Te digo que el alma no es superior al cuerpo, y digo que el cuerpo no es superior al alma, y nada, ni Dios siquiera, es más grande para uno que lo uno mismo es, y yo o tú podemos comprar la flor y nata de la Tierra sin un céntimo, sin un céntimo en el bolsillo, y digo a cualquier hombre o mujer: que tu alma se alce tranquila y serena ante un millón de universos. Escuchando tus palabras Me celebro y me canto a mí mismo. Y lo que yo diga ahora de mí, lo digo de ti, porque lo que yo tengo lo tienes tú y cada átomo de mi cuerpo es tuyo también. Vago... e invito a vagar a mi alma. Vago y me tumbo a mi antojo sobre la tierra para ver cómo crece la hierba del estío. Hoy Pere me entrego, a mí mismo, al barro, para brotar en la hierba que amo. Si me necesitas, búscame en la suela de tus botas. Apenas sabrás quien soy, y lo que quiero decir. No desfallezcas si no me encuentras pronto. Si no estoy en un lugar, búscame en otro. En algún lugar te estaré esperando. ¡Adiós, Fantasía mía! ¡Adiós, poeta querido, amor mío! Me voy, no sé adonde ni hacia qué azares, ni sé si te volveré a ver jamás. ¡Adiós, pues, Fantasía mía! Déjame mirar atrás por última vez. Siento en mí el leve y menguante tic tac del reloj. Ahora hemos de separarnos. ¡Adiós, Fantasía mía! ¡Adios Pere! Cosmos Hijo del Empordà Turbulento, fuerte y sensual que bebes y engendras sentimental. ¡Adios Pere, hasta que el ancla dúctil quede asida!
Una tarda d'hivern vaig veure el seu cos per darrera vegada, una tarda freda com aquella Torre Galatea. Milers d'empordanesos feien cua per acomiadar-se de vostè, semblaven les formigues dels seus quadres.
Buscava un rastre d'aquella mirada tan viva, però ja no hi era, se n'havia anat.
Pere, dues coses van ser la font d'inspiració de la meva obra: l'instint sexual i l'angoixa de la mort, les dues són creatives però l'última m'obsessionava.
Realment el que m'inquietava de debò era saber el que deien de mi a la tertúlia del Casino Sport de Figueres, allà es decidia si jo era un geni immortal o no.
Un home especial si que ho éreu, guapo, amant del groc, dels gessamins, de Rafael, de Velázquez i de Vermeer. Diuen que Lorca es va enamorar de vostè.
Mira, en Federico i jo ens estimàvem com amics però ell volia tenir relacions sexuals amb mi, va insistir tant i tant que al final ho vaig voler provar. Em va voler donar per ...... però em va fer mal i en l'acte ho vaig deixar córrer.
Amb les dones també teníeu una relació especial. Dèieu que eren capaçes de provocar la cretinització total de l'home i practicàveu amb elles "l'amour courtois". Podíeu tenir passions sense cap mena de contacte carnal, sense tocar mai a ningú.
El títol de la meva pintura, el gran masturbador té relació amb això que dius.Perquè és la idea de la culpabilitat d'una cara que està completament extingida vitalment d'haver-se-la pelada, i llavors té el nas que li toca a terra i li surt un furóncol...
Vostè a mi no m'enganya, una persona que diu que l'erotisme és una cosa divina perquè Eros és un déu i la pornografia una cosa infrahumana o sigui molt propera a la animalitat demostra que no és tan boig com sembla. No sé qui és més interessant l'artista o el personatge Dalí.
Jo sempre dic que sóc molt millor escriptor que pintor, i molt millor fins i tot la meva cosmogonia és molt més important que la meva literatura.
És a dir ... quan Buñuel em va demanar que col.laborés amb ell en un projecte cinematogràfic, vaig escriure el guió d'Un Chien Andalou al bar Emporium de la Rambla de Figueres, mentre bevia Gin-fizz.
Buñuel de seguida va quedar enlluernat, el vam signar tots dos però en realitat hi havia molt poques coses seves: l'assumpte de les formigues, per exemple.
Hem parlat poc de pintura però me'n recordo de les paraules de Josep Pla aquella nit que vostès sopaven al Celler de ca la Teta.
Vàreu parlar de política, de pintura, del surrealisme i del futur museu. Pla deia que vostè sabia comercialitzar la imbecilitat humana i vós li dèieu que la vostra sensualitat era intel.lectual i gairebé impotent, intel.lectualitzar l'erotisme donava més creativitat.
En Pla es va beure una ampolla de Cune i vostè que era abstemi va provar un glop de Chartreuse per digerir la sopa d'all i el bistec amb albergínies del sopar.
La primera vegada que vaig anar a París vaig visitar a Picasso abans que el Louvre, en saber-ho em va dir: "Has fet molt bé" i li vaig regalar un petit quadre titulat "La noia de Figueres".
Tu també has fet molt bé Pere, fent-mecompanyia aquesta calorosa tarda d'octubre.
Passejant pel teu carrer he pogut comprovar que ets un espanyol fanàtic i un català entramuntanat!
Gràcies, un altre dia seguirem conversant perquè encara no hem parlat del meu avi, ni de Paco Camino, ni de ...
Part de les paraules de Salvador Dali provenen de textos escrits per Lluís Permanyer i Ramon Guardiola.
Sota les runes d'Alep, tot escoltant Chopin, un vell recorda l'antiga glòria d'aquesta ciutat tres cops mil·lenària.
Lloc de pas de assiris i perses, grecs, romans, àrabs i otomans, sempre tornava a renéixer. Creixia bella, sàvia i envejada tot i la mà destructora dels homes.
Ara es repeteix la història, ell ja no estarà aquí per veure-ho, però al final ... sempre li quedarà la música.
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Em vaig enamorar d'una noia d'Alginet
i no hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
Jo he amat els meus pares, he amat els meus germans
he amat la meua filla, he amat la meua dona
he amat el meu ofici, he amat la meua casa
he amat el meu carrer, com he amat el meu poble
i he amat la meua pàtria; he amat la meua vida
he amat les gents anònimes, he amat totes les coses.
M’he estimat molt la vida
no com a plenitud, cosa total
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula
ara un pessic d’aquesta salsa
oh, i aquest ravanet, aquell all tendre
què dieu d’aquest lluç
és sorprenent el fet d’una cirera.
Ara fa divuit anys que ens vas deixar, crec que seràs recordat com el gran poeta valencià del segle vint. De vegades la teva poesia és crua i costa de digerir, quan parles de sexe em recordes a Bukowski ... bé, tu ets molt més entranyable.
M'he masturbat avui mirant el cos
des del meu llit d'una jove a la platja:
he retornat a la meua infantesa
d'albercoquers i de dacasars furtius.
He estat feliç, immensament feliç.
He rescatat la meua adolescència
amb brusca mà mentre mirava el cos,
esvelt i nu, dempeus damunt la sorra,
compacte i bru, d'adelerada gràcia.
Ara recordo que vaig veure una dona jove
fa anys, al matí, a la platja del Mareny.
Amb gest senzill, com qui agafaria
un canteret amb aigua del Garbí
aquesta jove mare, dempeus, ha agafat
el seu fill de la sorra; l'ha
elevat a l'alçària dels seus pits
se l'ha mirat en l'aire
i molt senzillament el besava després
com si begués amb castedat d’una aigua.
Tu, Pere parles de les dones amb passió i delicadesa
Sr. Truffaut hace veinticinco años que Ud. nos dejó y nos quedamos un poco huerfanos como el joven Antoine Doinel, protagonista de su primer éxito:"Los cuatrocientos golpes".
Huerfanos de ese cine llamado de la Nouvelle vague que nace con Ud. Chabrol y Rohmer a mediados de los sesenta. Pere, ¿es el cine superior a la vida? El final de la vida no puede ser optimista, tampoco pesimista, debe ser ambiguo como el final de la mayoría de mis películas. Siempre pensando un poco en Chaplin, en su idea de marchar por la carretera, la idea de la libertad... Ud. y yo nos parecemos, sus guiones tienen una parte autobiográfica que se esconde detrás de la figura de Jean-Pierre Leaud, su actor preferido, así procura no hablar en primera persona.
Es cierto Pere, solo funciono por sensaciones , por hechos comprobados y mis películas están llenas de recuerdos de juventud. Creo Sr. Truffaut que Ud. prefiere el reflejo de la vida a la vida misma. Ha elegido los libros y el cine desde su niñez porque prefiere ver la vida a través de ellos.
¡Sí, claro! mi juventud, no fue feliz, encontré un inmenso refugio en la literatura y en el cine. No me gustan los paisajes ni las cosas, amo a las personas, me interesan las ideas, los sentimientos.
Nunca olvidaremos a ese niño de "Los cuatrocientos golpes"interpretado por Jean-Pierre Léaud, la Jeanne Moreau de "Jules y Jim", a Françoise Dorleac que debutó en"La piel suave" y murió prematuramente, a Julie Christie en "Fahrenheit 451", a Claude Jade y Jean-Pierre Léaud en las aventuras de Antoine Doinel con "Besos robados", "Domicilio Conyugal" y "El amor en fuga", a la apasionante Isabelle Adjani de "Diario intimo de Adèle H.", a Catherine Deneuve soberbia en "El último metro" y a la deliciosa Fanny Ardant, compañera y madre de su hija, en "La mujer de al lado". Pere, el cine es el arte de la mujer, o sea de la actriz. El cometido del director consiste en conseguir que las mujeres hagan cosas hermosas. Considero a las mujeres más fuertes que los hombres y más armoniosas; sobre todo en las historias afectivas, de amor o de niños. Sr.Truffaut, este protagonismo de la mujer en sus películas se muestra claramente en frases como:"Si tu amas a otra además de mí, entonces todo estará en orden. No es el amor el que trastorna la vida, sino la incertidumbre del amor".
En 1973 dirige "La noche americana", es su gran homenaje al cine. Es el cine dentro del cine y le premian con un Oscar. Contemplé las últimas escenas de esta película llenas de emoción y ritmo cinematográfico con la impresionante banda sonora de Georges Delerue; salí a la calle ytuve la sensación de que terminaba la primera parte de mi vida, los días de asombro, curiosidad y risas.
Empezaba una segunda parte, la segunda sesión...
Pere : conversando contigo, escuchando tus palabras, veo que te comes la vida a bocados.
