Tens ulls del més blau del cel però sempre els veig en blanc i negre com ... els records. Ahir en conèixer la teva filla vaig tornar a veure els teus ulls de color. Tenies els ulls del cel més blau brillants i humits com si pensessin en la pluja.
Dir això avui dia de Sant Jordi pot semblar una provocació, una opinió extravagant.
Però en algun moment de la seva vida han fet aquesta afirmació Tom Wolfe, Milan Kundera, Félix de Azúa, Eduardo Mendoza o Sánchez Ferlosio.
El més contundent va ser Josep Pla. Quan Joaquín Soler Serrano el va entrevistar al seu programa "A fons" l'escriptor empordanès li va dir: "L'home que llegeix novel·les a partir dels 35 anys crec que ésun cretí. No ho creu vostè?".
Potser quan obrim un llibre de ficció anem a la recerca d'alguna cosa que ens canviï la vida, encara que només sigui durant uns minuts. Sense novel·les s'acaben els somnis ... hi ha qui té por o s'ha cansat de somiar!
Va saber de l'existència d'una campanya que consistia a alliberar llibres de contes i relats en llocs públics per tal de fer arribar la literatura a la gent del carrer.
Com que era un personatge amb molta imaginació no se li va acudir res més que comprar una caixa de rotlles de paper higiènic a Mercadona i escriure-hi tot el text de l'Odissea i del Quixot.
El treball va ser llarg, penós, però finalment reconfortant. Tots els lavabos de bars i locals públics del carrer Arquimedes es van omplir de textos amb històries meravelloses i apassionants i al final el temps va donar la raó al nostre peculiar protagonista, ara diuen:
Tengo una astenia tan grande astenia sentimental que no puedo hablar de Abril y me falta la palabra.
Ahora susurra el viento, rumorea ...cosas de la vida, se duerme Abril en los prados y escucha crecer la hierba. Abril siempre es primavera, cuando se despereza me sorprenden sus mil caras, yo no se que decirle y no hago más que mirarla. Y es que...
Tengo una astenia del alma astenia de un mes de Abril que no puedo hablar de ti y me falta la palabra.
Avui que fa sol i plou, quan tot s'omple de llum i l'aire humit és de colors.
Avui que no recordo quants cognoms catalans tinc, vuit, deu ... no ho sé.
Vull parlar-vos en boca dels que van escriure en altres llengües, lluny d'aquest país que és tan petit que amb tres passes ja ets fora.
Perquè ara que plou i fa sol he de reconèixer que les mongetes seques amb botifarra no m'agraden, que prefereixo els espàrrecs de Navarra als calçots i que del pa amb tomàquet el que més m'agrada és el pernil. No sé, sinó fos que sóc addicte a l'escudella pensaria que no estimo aquest país.
Peró companys
vostès saben
que poden comptar
amb mi
no fins a dos
o fins a deu
sinó comptar
amb mi.
Sempre!
I així el dia en què m'en vagi, potser algun amic dirà allò de:
Jo vull ser plorant l'hortolà
de la terra que ocupes i femes,
company de l'ànima, tan d'hora.
A les alades ànimes de les roses
l'ametller de nata et requereixo,
que hem de parlar de moltes coses,
company de l'ànima, company.
Ara que fa sol i plou, que l'aire és de colors, tinc més clar que mai que ... la vida seria tràgica si no fos tan graciosa.
Recordant Lluís Llach, Mario Benedetti, Miguel Hernández i Stephen Hawking.
Et portaré al final de la terra, on diuen que s'acaba el món i al capvespre volarem mar endins perseguint el sol.
Em donaràs petons salats, els ulls ofegats d'aigua, amb l'alè gelat i la passió salvatge dels animals marins.
De cop s'amagarà el sol, tot serà de color maragda i agafats de la mà arribarem a l'illa de la què em parles sovint. Dius que està plena de nens entremaliats, petites fades i pirates.
És un lloc on el temps s'atura, ha de ser el País de Mai Més, tu cada dia t'assembles més a Wendy i jo ja no sé si em dic ... Pere Pan.
El río va corriendo, entre sombrías huertas y grises olivares, por los alegres campos de Baeza
Tienen las vides pámpanos dorados sobre las rojas cepas. Guadalquivir, como un alfanje roto y disperso, reluce y espejea.
Lejos, los montes duermen envueltos en la niebla, niebla de otoño, maternal; descansan las rudas moles de su ser de piedra en esta tibia tarde de noviembre, tarde piadosa, cárdena y violeta.
El viento ha sacudido los mustios olmos de la carretera, levantando en rosados torbellinos el polvo de la tierra. La luna está subiendo amoratada, jadeante y llena.
Los caminitos blancos se cruzan y se alejan, buscando los dispersos caseríos del valle y de la sierra. Caminos de los campos… ¡Ay, ya, no puedo caminar con ella!
Antonio Machado escriu aquest poema a Baeza, ara viu aquí des de la recent mort de Leonor en 1912. Somia, amb ella i la recorda constantment.
Anys més tard, el 22 de febrer de 1939 avui fa setanta-nou anys, el poeta va morir a Cotlliure camí de l'exili.
