Bloc teatre XXIII

Diuen que l'amor dura tres anys.

Nosaltres que portem junts quaranta anys, potser demà Sant Valentí, hauríem de celebrar el dia dels desenamorats ... per si de cas.

Pinzellades XXVII (Cau sola la tarda)

Cau sola la tarda, així, com sempre i en aquest primer dia de l'any enmig d'un silenci que s'escolta algú esborra el Canigó amb el seu pinzell vermell.
Un cel blau groguenc s'amaga a la muntanya del Mont i allà al fons el mar fosqueja sota una boira de cotó fluix.
Tu encara dorms i sembla que vulguis aturar el temps però és impossible, ja estem a l'any nou i tot està canviant...

T'estimo en la rutina...

El cantautor Joan Isaac ha publicat el seu primer llibre de poemes: "Intimissimi"

T'estimo en la rutina
dels vespres coneguts.
T'estimo en el llenguatge
dels gestos ja sabuts.
T'estimo quan em beses
com a un desconegut.
T'estimo si ens sorprèn
l'amor desprevinguts.

T'estimo en la derrota
del cos en front del mirall.
T'estimo en el desordre
que em posa tan malalt.
T'estimo en els llarguíssims
silencis de sofà.
T'estimo quan t'emprenyes
si em fumo el teu tabac.

T'estimo quan em deixes
penjat sota els llençols.
T'estimo quan em dius
"Sembla que visquis sol!"
T'estimo quan no entens
que a mi m'agradi tant
la pluja tardoral
que inunda la ciutat.

T'estimo simplement
per tot allò que no t'hauria
d'estimar.

T'estimo quan et queixes
que no tens temps de res,
que sempre estàs corrent
"Ningú no m'ho agraeix!"
T'estimo quan t'aixeques
traient foc pels queixals.
Més val que no parlem
del teu mal despertar...

T'estimo quan segueixo
els rastres que has deixat,
que em porten als teus braços
després d'un temporal.
T'estimo entre les restes
de la passió enyorada.
T'estimo preocupada,
absent, despentinada...

T'estimo quan t'agafa
la neura dels regals,
els dies de Nadal
que em deprimeixen tant.
T'estimo en la mesura
que els déus m'han ensenyat...
Ja ho saps, que no m'agrada
llegir-me els manuals.

Testimo simplement
per tot allò que no t'hauria
d'estimar.

M'hauria agradat tant ... haver-te escrit aquesta lletra.

Quan fora és groc, fins i tot vermell

Les tardes fredes al novembre, quan fora és groc, fins i tot vermell.

Gelat, m'arrauleixo en un racó prop del escalfapanxes.

Els ulls tancats, somiant, se sent l'olor d'un foc que torra castanyes.

A ponent un raig de llum desperta la brisa...el mar anega melangios "l'skyline" gris de l'Albera.

Temps de bolets, camins d'aglans i fulles mortes.

Sempre al novembre, quan fora és groc, fins i tot vermell.

 

Ara la ràdio parla de la mort de David Hamilton. Fotògraf de difuminats colors adolescents... d'un erotisme ingenu.

Llegint-te ni tan sols veig passar els elefants

Llegint-te ni tan sols veig passar els elefants. Em parles d'un món diferent, d'una vida imaginada i m'ajudes a somiar.

"Vaig aprendre a llegir-me
llegint el teu cos
quan més em llegia, rellegia el teu cos
descobrint detalls inesperats
missatges amagats.

Si tanco els ulls
llegeixo la teva olor
mentre, tu recites els versos que t'escric
és com si llegís el teu cos
i escoltés les meves paraules

Ara dorms ...
Darrere el vidre de la nit, un vent càlid de núvols baixos dibuixa ombres inversemblants, com un mim sobre els llençols.

Jo em quedo sol, ingràvid
llegint-te
però avui desconec el teu cos
i en llegir-lo em fan por les meves paraules
quan dius ... si us plau no m'estimis."

Per això, avui a Sri Lanka, llegint-te ni tan sols veig passar els elefants.

Per Leonard Cohen que ens ha deixat aquesta setmana als 82 anys i ... potser ja s'ha retrobat amb Marianne.

El poema és "Por favor no me quieras", el vaig escriure al juny de 2011.

Pinzellades XXVI (Descalça, sense pressa)

Descalça, sense pressa

molla, buscant la fresca

i de vegades un amic

que camini al teu costat

per poder fer l'amor

com un cargol, a poc a poc...

Marianne

Aquest passat estiu ha mort Marianne Jensen.

Leonard Cohen la va conèixer el 1960 a l'illa de Hydra a Grècia, va ser la seva musa i companya durant deu anys.

Esperant Marianne

He perdut un telèfon

que feia la teva olor.

Visc al costat de la ràdio

totes les emissores alhora

però capto una cançó de bressol polonesa

la capto entre l'estàtica

s'esvaeix, espero, mantinc el ritme

torna gairebé adormida.

Potser vas agafar el telèfon

sabent que jo l'enflairaria immoderadament

potser fins que s'escalfés el plàstic

per recollir  l'última engruna de la teva respiració.

I si no penses tornar

com volies trucar per dir-me

que no penses tornar

per així almenys poder discutir amb tu.

Leonard Cohen

Leonard Cohen escriu millor que Bob Dylan però m'agrada molt que li hagin donat el Nobel a un músic, compositor i poeta en "gira permanent" des de 1960.

Pinzellades XXV (Quan tornis del sud)

Quan tornis del sud
porta'm la seva llum
l'alegria, el color
l'olor dels geranis, perfum
cançons que neixen del cor.

Quan tornis del sud ... porta-me'l!

Pinzellades XXIV (La lluna avui es va fent petita)

La lluna avui es va fent petita

demà al matí s'amagarà.

Jo me n'aniré amb ella,

 quan despertis ...

el soroll de les onades et parlarà de mi.

I al matí, mig adormida

ni un traç més, ni una paraula

només la seva olor.

Pinzellades XXIII (Sóc una granota lletja)

Sóc una granota lletja

i espero una noia petonera

per convertir-me en el seu príncep...