Què fas? II

Pere què fas?

Llegeixo a l'ombra.

Que llegeixes?

Un tebeo de Mortadelo i Filemón.

I això et sembla bé? Una persona com tu... a la teva edat, hauries de llegir altres coses.

És que necessito desconnectar, fer neteja i tornar a les coses senzilles. Estic fart d'exquisideses intel·lectuals, de fanàtics il·luminats i d'hipòcrites especuladors que no ens deixen ser feliços.

Potser aquesta onada de calor t'ha pujat al cap i et fa dir bestieses.

No, que va. Mira que bé que estic, a la fresca, descalç a l'herba ... fins i tot les formigues em fan pessigolles i les abelles m'amanyaguen.

 

 Les formigues em fan pessigolles

les abelles m'amanyaguen

descalç m'enfonso a l'herba

i quan tanco els ulls ... sento el batec de la terra.

Juny

El temps de les prunes t'omplia els llavis de sucre i les arracades de cireres. A les tardes me n'anava a l'horta, regava a la fresca i em duies el berenar.

Pa amb tomàquet, llonganissa, amanida de pebrots i ceba tendra. El porró sota un raig d'aigua ben freda i per postres bastaves figues del coll llarg.

Giràvem regues descalços, enfangats fins a genoll. El burro Galán a l'ombra, la gossa Tula a l'aguait amagada dins d'un solc.

Al vespre tornant a casa, anaves  dalt del carro damunt del blat de moret;  jo a peu tot darrere trepitjant les vores, mentre els grills callaven i feia olor de fonoll i menta.

No tornarà el temps de les prunes, ja no em portes el berenar  ni bastem figues, però quan arriba la nit el mes de juny ... encara sento la teva olor, l'olor de l'herba.

La fotografia és de Groc.

Què fas? I

Pere que fas?

Res!

I això perquè?

Perquè el que més m'agrada és ... no fer res!

Em sembla que pateixes una astènia conjuntural, veste'n de revetlla la nit de Sant Joan i se't passarà.

Mira, l'altre any vaig voler aprendre a ballar Bachata per la revetlla i va ser un fracàs. Aquest any tinc dues amigues que m'han promès espavilar-me... a ritme de Rock and Roll.

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí Pol

Bloc teatre XV

El teatre era ple de gom a gom, ningú volia faltar a la cerimònia anual de lliurament dels premis Gats. Tots els millors gatblogers estaven asseguts a la platea, nerviosos però plens d'il · lusió, esperant que es reconegués el seu treball de tot l'any.

Hi eren tots: el gat de dalt, el gat que somriu, el gat del fanal, el gat porc, el gat del racó, el gat de no m'esperis, el gat de Paris, el gat de l'armari ... en fi no faltava ningú fins i tot el gat del carrer que era el més torracollons.

Enmig d'una gran espectació va sortir a l'escenari el gat presentador i va dir:

"Senyores i senyors no sabem si és per falta de noves incorporacions gatblogers o perquè això és com el festival de la Eurovisió que tots voten als amics i coneguts ... però sempre guanyen els mateixos.

El gran jurat dels premis Gats ha decidit atorgar els guardons d'aquest any als blogs més votats per a cada categoria, després de descartar als premiats dels últims tres anys.

Fins ara el resultat era molt previsible i l'única sorpresa era la dels blogs revelació."
Per uns segons es va escoltar un silenci que donava calfreds, com si arribés una tempesta. De cop va esclatar un cridòria enmig d'un picar de peus tan gran que semblava que s'enfonsaria el teatre. El regidor va donar ordre d'encendre els llums i obrir les portes, tothom va sortir al carrer, alguns molt enfadats i discutint entre ells.

A l'únic que se li escapava el riure era al gat del carrer, el gat torracollons, perquè tot això ja ho veia a venir.

Amb el meu reconeixement al treball i l'enginy dels organitzadors d'aquests premis.

"Marramiu, marramiau

al bloc teatre

tot s'hi val ... "

Xocolata per esmorzar

Els diumenges al matí després d'esmorzar, tornem a ficar-nos una estona al llit aprofitant que els nens veuen dibuixos a la tele.

Em beses els pits i t'adorms mentre em llepes els mugrons que són negres i molsuts com bombons de xocolata.

T'agrada abraçar-me per darrere, t'excita i em mossegues el clatell enflairant-me els cabells, dius que fan olor de xocolata desfeta.

Però quan em dono la volta i em veus tota nua, ja no aguantes més, et deixes anar rient i dient ximpleries ...llavis de xocolata amb llet.

Els meus Liebster Blogs

Galionar ha tingut la delicadesa de concedir-me un dels seus Liebster Blog Award, li agraeixo de tot cor i encara que em fa una mica de vergonya ho accepto perquè a més ningú m'havia donat mai un premi.

Ara jo he de triar cinc blocs, que han de tenir unes característiques determinades, i premiar-los com els meus Liebster Blogs.

Això és molt difícil, no m'atreveixo a escollir perquè conec molts blocaires que s'ho mereixen i no vull quedar malament amb cap d'ells.

Però si m'ho permeteu vull concedir el Liebster Blog a tots els blocaires que escriuen fa temps i no els llegeix ningú, als que gairebé no tenen seguidors, als que ningú comenta res.

Perquè escriure és meravellós, escriure per un mateix és ser feliç, t'ajuda a conèixer-te. Un dia  entra algú, fa un comentari i saps que t'han llegit, això et dóna una empenta i tires endavant més content que mai.

Hi ha blocs creatius, brillants, que t'ensenyen, que et fan companyia, d'autoajuda, tendres, entranyables, dolentíssims, innocents, de mal gust, d'amistat; tots tenen un mèrit extraordinari.

Sempre dic que escriure un bloc és aprendre a llegir-te a tu mateix.

Blocaires anònims, solitaris, manobres de la paraula ... vosaltres sou els meus Liebster Blogs!

A més us regalo aquesta romàntica cançó de Michel Sardou: "Jo t'estimaré".

Jo t'estimaré
com ningú ha gosat estimar-te
com m'hagués agradat tant... ser estimat.

Els ulls ... la llum i la mirada

 Ara els teus ulls

són la llum en la foscor

cec, sord ... boig per tu.

Qui mirarà aquests ulls

si tu no mires al cel

de tant en tant.

 

Veig que em mires

però tanques els ulls

i ja no hi ets.

 

Nàufrag ...

un mar verd blau

em nega els ulls.

 

Mira, mira

mira'm més...

toca'm!

però no em miris més.

 

Sota el barnús

brillaven quatre estrelles,

sobre meu

sols els teus ulls.

I eres com les onades ...

 

Darrere dels pollancres

a l'estiu vas nua

i a l'hivern et vesteixes

perquè no et vegi el sol.

Jo espero al vent

que mogui les fulles

i em mostri tan sols

un xic... dels teus ulls.

 

Ai! aquests ullets

vidres de colors

tot el dia oberts.

 

Ets com un llibre obert

dius tot sense parlar

refugi de mirades

plaer de llegir.

 

Quan obro els ulls

només et veig a tu

com un mar de colors

i quan els tanco també

en blanc i negre ...

 

Quieta, ben quieta! no et moguis

així podré contemplar millor

la tendresa dels teus ulls...

 

I els teus ulls

els teus ulls

que tenen els teus ulls?

que només veig els teus ulls!

L'autora de la foto és Scherezada.

Tomi

Cumples sesenta años...Tres, dos, uno, cierras los ojos y ves los árboles, la cuesta de los castaños, el color de la fruta, el tren cruzando la estación, los compañeros de Academia. Ves pasar la vida en cuatro pasos.

Tres, dos, uno, abres los ojos y te preguntas: ¿Ulises habría sido feliz si hubiera conseguido olvidarse de Itaca?

Y sonríes cuando piensas en el camino que queda, cargado con dos maletas llenas de afecto y vivencias. Caminas ligero y sueñas ese viaje inolvidable, esperando que termine lejos, donde el destino quiera.

Amamos el Rock and Roll, nos gustan las chicas pícaras como Cristina Rosenvinge y ... sólo tu eres capaz de enseñar a preparar Gintonics al mejor cocinero del mundo. Tus amigos te llaman Tomi pero tu nombre es Hermes, mensajero de los dioses.

Un beso.

Dansa de l'amor

Aquell vespre d'hivern

no et vaig veure la cara

sols la veu ronca

l'alè de vi

i aquells ulls ... com espurnes

que em despullaven.

Recordant una llunyana nit de Dijous Sant a Verges el 1967.

Sangria de Bacardí

vi d'Espolla i moscatell

dues llimones i taronja

força sucre ... i anar fent,

viure aquesta altra passió

és també un acte d'amor

olor d'alfals al paller

tambors de la mitjanit

 ballen la dansa de la mort.

Clareja el Divendres Sant

s'escolta música sacra

avui no es pot menjar carn

ell s'adorm... i ella l'abraça,

al Montgrí ja surt el sol

desperteu-vos nous amants

aneu-vos-en tots cap a casa

però no us en torneu al llit

sense fer un volt a la Rambla.

Dansa de l'amor, tambors d'una nit molt llarga.

D'aquests dos protagonistes ell ja fa anys que és mort ... ella qui sap on para.