martes, 12 de octubre de 2010

Els vells amants

Escoltant "La chanson des vieux amants" de Brel pensava en tu, en mi i en el que havíem fet tots aquests anys.

Jo, conec tots els teus sortilegis,
tu saps tots els meus encanteris.
Tu m'has conservat fent trampes,
jo t'he perdut de tant en tant.
Segur que has tingut alguns amants,
calia passar-ho bé,
que el cos estigui exultant.
Finalment, finalment
ens ha fet falta molt de talent
per arribar a vells sense ser adults ...

Però no sempre les coses són així ...

Fugint
corrent
dels sentiments
per la platja del meu cos
vas deixar empremtes tan fondes
que pujaven les marees
i s'assecaven els mars...

(A la Carme 2 Juny)

Petúnies
petunets
petu ploro
petunasos
petu ric
petu escric
petugadeu ...quin dematí.

(A la Carme 19 Maig)

Hi ha dones que cremen, passen pel teu costat i t'encens ...
(A Vida 29 Maig)

Com un ocellet
entre les teves mans
em sento morir
només em puc salvar
si em deixes lliure
o si em dones de menjar
llet amb pa ...

(A Vida 14 Juny)

Passem de la calma al foc
et beuria tota
sense cullera ... d'un glop!

(A la Joana del Bosc 30 Juliol)

Rera els camins d'aigua
com una papallona
vol al teu voltant
fascinat ... tota l'estona.

(A la Joana del Bosc 23 Agost)

Sota una pell
hi ha una altra pell
i t'amagues ...

(A la Joana de Llum 2 Octubre)

Las flores de un día
no tienen afectos,
no tienen memoria.
Las flores de invierno
son como tu...
se acuerdan si te acercas
si las tocas, si las hieres.

(A Nuke 11 Abril)

Revolotearé sobre el fango de mi vida
sin mancharme
sin pisar el suelo
pero dejaré que mis pies se enraicen en tí
creceré contigo
me llenaré de tu olor
y seré fuerte y hermoso... como una rosa
.
(A Rosa Araucana 30 Juny)

Llaurar el cos
deixar llavors
de vida ...

(A Angels 8 Juliol)

Clara, fosca
blanca i negra
boca de murri,
amb tanta festa
no hi ha qui estudiï.

(A Clara 18 Abril)

Em sembla que ha parat de ploure
ja no se sent res ...
clic! clac!
clic! cloc!
és el meu gessamí ... s'espolsa les gotes
gotes d'aigua
gotes de "Parfum de Nuit".

(A Rita 6 Maig)

Li besava els dits del peu,
els acariciava
i ella cridava
amb molt poqueta veu ...

(A Mercè 22 Agost)

I vaig adorar al Sol
tremolant
com un equilibrista
sobre la fina corda de la sorra.

(A Jesús M. 8 Octubre)



Però amor meu
el meu dolç, tendre i meravellós amor
des que es fa clar a l'alba fins que acaba el dia
t'estimo encara, saps, t'estimo.


La pintura és un oli de Manel Anoro-"Barcelona Girona"

viernes, 8 de octubre de 2010

Por la noche

Por la noche me inquieto
no se...que me pasa
por la noche.
El aire se va callando y mientras oscurece crecen luces de neón. Una sirena estalla, grita, aullan perros y alguien se está muriendo.
Ando por las calles deprisa
oliendo... el color de la noche
tu olor.
Esa luna tan traidora descubre a los que se esconden, a los ignorados. Rompen silencios las risas de quien goza, del que olvida, de los necios.
Te busco siempre en la noche
cuando... eres distinta
en blanco y negro.
Un día me iré poco a poco, por la noche, borrando imágenes, mientras se aleja la música. Solo quedará... la leve brisa de un verso.



Sin palabra no hay persona,
Sin reputación no hay respeto,
Conozco esta zona,
Esta mona no se anda por las ramas,
Hablo claro,
Consecuencias llegan,
Si me necesitas, llama.
¿Por qué no?, apunto alto me lo guiso,
apuesto, por la noche...

viernes, 1 de octubre de 2010

Entremès: Xerrada de cafè

Decorat: La terrassa d'un cafè al carrer Arquimedes, cinc personatges asseguts en una taula al voltant d'uns aperitius.

Calderon-"Ai! miserable de mi, ai! infeliç, esgotar cels pretenc si em tracteu així".

Sabater-"No et preocupis fill, prega, treballa i així es farà la teva voluntat".

Rajat - "Però per què menteixes? Digues-li que no acceptarem mai que un fill s'emancipi".

Lope-"Tu Rajat ets el gos de l'hortolà, ni menges ni deixes menjar i tu Sabater sembles la dama boba".

Pere-"Aquest cambrer és un inútil, fa deu minuts que he demanat patates fregides i encara no les ha portat".

Calderon-"Un volcà, un Etna soc, voldria arrencar-me del pit, trossos del cor.
Hauré de pensar en prendre un altre camí ... i tu Pere crida al cambrer! ".

Sabater-"No us poseu nerviosos, ha arribat el temps de la reflexió i el diàleg".

Rajat-"Que cony diàleg! Si no porta les patates ens aixequem i marxem sense pagar".

Lope-"Cridem tots a una com els de Fuenteovejuna, potser així s'assabentarà tot el món del que està passant aquí".

Pere-"Cada dia que prenc el vermut amb vosaltres perdo la ganes de dinar, fem el ridícul a tot arreu i ni els cambrers ens fan cas."

Cambrer-"Diu el senyor de la taula del fons que estan vostès convidats, que tornin cada dia ja que no sempre és possible tenir convidats de tanta categoria.
I ara surten .. les patates fregides.

Pere-"Valga'm déu! però si aquell que ens observa amb atenció, és el senyor director del banc Central Exterior.
Cambrer! les patates que siguin braves ... que la casa és forta."

Fi-Baixa el teló.



Ma come hai fatto
a far della mia vita una tua cosa
a trasformare il tempo in un'attesa
di rivedere te
la prima volta che dico veramente
ti voglio bene...

viernes, 24 de septiembre de 2010

Bloc Teatre III


Visc en un país de drama
dins d'un país de comèdia,
tant plorar i riure
riure per no plorar,
cansa i ... perds les ganes
fins i tot d'interpretar.

La tendresa de la pluja tremola
els infinits camins del vidre...

(Rojos llavis
de cendra oberta
em besen.)

X. Roig F.

domingo, 19 de septiembre de 2010

Camí de Riola

De bon matí
mariner, vinc de la mar,
em porta vent de garbí
camí de Riola.


A poc a poc
el blau salat es torna verd,
un verd groguenc d'olor d'arròs
camí de Riola.


Cau la tarda
i l'aire de ponent fa onades d'herba,
Cues de Jonc pinten el cel de colors
camí de Riola.



Al vespre
a l'altra banda del riu, sento ... la teva veu
a prop dels tarongers, al bosc dels somnis
camí de Riola.


El primer cop que vaig fer el camí de Riola, era un capvespre d'agost, càlid i humit, el sol s'amagava enlluernador i enmig del silenci sonava "Fragile" de Sting a la ràdio del cotxe.


Diuen que l'home va néixer de l'aigua.
Per això tots els camins van del mar a terra.
Com el camí de Riola ...

miércoles, 15 de septiembre de 2010

Tango del Principe encantado

(Hoy puedes cantar conmigo...)

No sé porque me miras, con tus ojos saltones.
Sabes que no te beso porque podrías cambiar.
Me gustas... así, tan tierno, tan fiel.
Paseando por mi piel, haciéndome gozar.

Adorno de mis pezones, criatura singular.
De tu príncipe encantado, no me quiero enamorar.
No me beses en la boca, porque te puedo devorar.
Esto no es un cuento de hadas, la vida... da puñaladas.

Ranita de mis amores, juguete de mi pasión.
Tendrás que seguir amando, sin pedirme nada a cambio.
Solo sentir mi calor...
Solo sentir el calor...

No sé porque me miras!





Música de Goran Bregovic, letra de Pere.

domingo, 29 de agosto de 2010

Tancat per vacances


Me'n vaig amb la Juani a la ruta dels chiringitos ...

Volia anar al sud ...
per oblidar records,
potser s'han d'amagar
com el sol, lluny a la mar.

Però el riure de la Juani
em despertava d'un somni,
la música, l'olor de peix fregit
confonien la realitat.

Llavors
el llevant feia onades d'herba
i vaig enflairar la tardor,
la meva tardor ...



miércoles, 25 de agosto de 2010

Conversando con Walt Whitman

Hace mucho tiempo, una amiga... quizás enamorada, citaba con frecuencia a Walt Whitman, me hablaba de su poesía.
Un día me regaló un libro: "Canto a mi mismo" y escribió en su interior una dedicatoria "Yo soy una infinidad de cosas ya cumplidas y una infinidad de cosas por cumplir".
Así comenzó una pasión entre tu obra y yo que ha durado casi cuarenta años. Los mismos que tardaste en crearla, enriquecerla y reescribirla, desde 1855 hasta el año de tu muerte en 1892.

Pere, lo más común, vulgar, próximo y simple,
eso soy Yo,
Yo, buscando mi oportunidad, brindándome
para recibir amplia recompensa,
engalanándome para entregar mi ser
al primero que haya de tomarlo.
Tengo sesenta y un años. Mi salud es perfecta.
Y con mi aliento puro
comienzo a cantar hoy
y no terminaré mi canto hasta que muera.
Que se callen ahora las escuelas y los credos.
Pero ahora yo ofrezco mi pecho lo mismo al bien que al mal,
dejo hablar a todos sin restricción,
y abro de par en par las puertas a la energía original
de la naturaleza desenfrenada.
Retoza conmigo Pere sobre la hierba, quita
el freno de tu garganta,
no quiero palabras, ni música,
ni rimas, no quiero costumbres
ni discursos, ni aún los mejores,
sólo quiero la calma, el arrullo de tu
velada voz.
Siento Walt, que tenemos muchas cosas en común.
Amo el verso libre, la poesía Realista que tu conviertes en Romántica y sobretodo la Opera, Nueva York y ese canto a la vida tan irracional, esta obra viva que pone título a tus poemas y que amplias poco a poco a lo largo de tu vida.

Te digo que el alma no es superior al cuerpo,
y digo que el cuerpo no es superior al alma,
y nada, ni Dios siquiera, es más grande
para uno que lo uno mismo es,
y yo o tú podemos comprar la flor y nata
de la Tierra sin un céntimo, sin un céntimo
en el bolsillo,
y digo a cualquier hombre o mujer:
que tu alma se alce tranquila y serena
ante un millón de universos.
Escuchando tus palabras
Me celebro y me canto a mí mismo.
Y lo que yo diga ahora de mí, lo digo de ti,
porque lo que yo tengo lo tienes tú
y cada átomo de mi cuerpo es tuyo también.
Vago... e invito a vagar a mi alma.
Vago y me tumbo a mi antojo sobre la tierra
para ver cómo crece la hierba del estío.
Hoy Pere me entrego, a mí mismo, al barro,
para brotar en la hierba que amo.
Si me necesitas,
búscame en la suela de tus botas.
Apenas sabrás quien soy,
y lo que quiero decir.
No desfallezcas si no me encuentras pronto.
Si no estoy en un lugar, búscame en otro.
En algún lugar te estaré esperando.
¡Adiós, Fantasía mía!
¡Adiós, poeta querido, amor mío!
Me voy, no sé adonde
ni hacia qué azares, ni sé si te volveré a ver jamás.
¡Adiós, pues, Fantasía mía!
Déjame mirar atrás por última vez.
Siento en mí el leve y menguante tic tac del reloj.
Ahora hemos de separarnos. ¡Adiós, Fantasía mía!
¡Adios Pere!
Cosmos
Hijo del Empordà
Turbulento, fuerte y sensual
que bebes y engendras
sentimental.
¡Adios Pere, hasta que el ancla dúctil quede asida!




Edward MacDowell (New York 1861-1908)

martes, 17 de agosto de 2010

Desprès de la tempesta


Després de la tempesta
l'esquena et brilla
i un aire fred
aire d'olors
tremola a la teva pell.

Darrera un llençol
sols els teus ulls
i el sol esclata de sobte
el roig rubi dels dits
enlluernant de colors.

Llarg agost de solitud
solitud compartida
i el lent pas de les hores
sense fer res
només ... mirar-te.



Llarg és aquest camí, immens aquest desert. Afanya't, no paris, Nausicaa! Ja veig allà lluny, un oasi... vida.
I caminaven, caminaven sense parar.

lunes, 9 de agosto de 2010

Olvidar recuerdos


Llenaré mi mochila del parte de Radio Nacional, de la sintonía del Nodo y de los Veinticinco años de paz.
Recogeré las calles de tierra llenas de charcos, los sabañones de las manos, la penicilina y el pan con Tulipán y también los meteré en mi maleta.
Me olvidaré del Twist and Show, del Satisfaction y de los Brincos. Solo me quedaré con Malher y quizás con una travesura de Gerswhin.
En el fondo de la bolsa esconderé la regla de cálculo, las tablas de logaritmos y la trigonometría.
Borraré de mi mente la sensación de coger tu mano en el cine el día que estrenaban West Side Story.
Porque todo esto me pesa y debo aligerar bagaje para seguir mi camino.
Lanzaré mi mochila al mar para que aprendan los peces, yo ya me sé esta historia y necesito conocer otras nuevas.
Olvidaré mis recuerdos para volver a vivir , sin ideas preconcebidas, sin el recelo de la experiencia.
Olvidaré mis recuerdos para conocerte de nuevo...otra vez.



Cuando la pena cae sobre mí
el mundo deja de existir,
miro hacia atrás y busco entre mis recuerdos...

Quisiera volver a encontrar la pureza,
nostalgia de tanta inocencia
que tan poco tiempo duró.