Se
acordaba del Demian de Hermann Hesse y la llamaba madre, amante, prostituta y
perdida. Contemplaba su imagen y la gritaba: "Me muerdes me gritas me besas y como me duele tu boca lo que sale de tu boca ¿a que sabe tu boca?"
"Chúpame háblame cómeme el denticlor de tu boca como mueves la boca ¿porque me gusta tu boca?"
Y ella seguía
mirándole con aquella sonrisa canalla, mezcla de sensualidad e inocencia que
solo puede tener una boca tan perfecta como la del cartel de un anuncio de
dentífrico. Brillaban en la noche , frente a su
ventana, mil anuncios de neón y el no paraba de soñar…
Emprenc el vol a trenc d'alba, quan el sol surt de la mar. Pujant ràpid cap al cel pel camí de les estrelles. Fujo covard i cansat, d'un país desgavellat, d'un fracàs, d'un desencís. Però mirant enrere em veig allà baix tan sol, tan trist, que no puc anar més lluny i he de tornar a casa. Com un somni ...
I mentre escoltava "Highway Star" de Deep Purple, traduint la seva lletra a la meva manera, baixava planejant lliure sense fer soroll. Com un pardal...
"Ningú pot atrapar a la meva noia La conservaré sempre Ningú tindrà a la meva noia És al meu costat en cada corba Oh, és una màquina, ho té tot M'agrada com mou la boca Controla el seu cos, controla tot La vull, la necessito, la sembro Si! m'excita Bé, agafa't fort Sóc una estrella de la carretera ... "
Decorat: La vorera d'un cafè al Carrer Arquimedes, havent dinat, en una de les taules al costat d'una estufa de gas, cinc personatges fan tertúlia.
Sabater-"A tu Pere no t'entenc. Com pots estar aquí assegut, escrivint amb el portàtil i parlant amb tots nosaltres alhora?"
Rajat-"Deixa'l, no li facis cas ara se'ns ha tornat poeta, intenta escriure un blog en català i creu que li donaran un premi C@ts."
Pere-"Mireu no em toqueu el nas! Tu Sabater últimament tens unes converses tan avorrides que costa molt poc entendre't, i a tu Rajat ni et miro, perquè darrere d'aquest núvol de fum del teu cigar ets invisible."
Calderon-"Jo t'entenc perfectament Pere! Què és la vida? Una il.lusió, una ombra, una ficció, i el major bé és petit: que tota la vida és somni, i els somnis, somnis són."
Lope-"Per fi parla el poble, tots a una! Cambrer! Cafè per a tots i per al senyor Rajat un tallat, no sigui que amb els nervis tinguem un altercat."
Calderon-"Cambrer! - No t'astores si et tracte, com aliè de tu mateix, que és bé que com un altre parli, perquè ja amb tu sóc un altre ... és a dir a mi porti'm un conyac que ja estic encostipat."
Sabater-"Crec senyors que amb l'edat esteu perdent les bones maneres, el tarannà que hauria de caracteritzar a les persones que hem de fer anar endavant aquest país."
Rajat-"Ja! Ja! Llegeix les enquestes i mira qui haurà d'empènyer el carro l'any que ve ... demana't un anís Sabater que va bé per al mal de panxa."
Pere-"Algun dia escriuré totes les tonteries que dieu, tothom s'assabentarà que sou una colla de torracollons, i que aquesta tertúlia és un fart de riure."
Lope-"Prefereixo riure perquè ... imaginava que tindries de llàgrimes els bells ulls plens, pensant ajuntar-les vaig créixer les meves. Més com els amics, reparessin en veure que em parava en el major dolor, va ser el plor menys. Cambrer! Què passa amb aquests cafès? "
Cambrer-"Aquesta taula senyors em causa desassossec, fins i tot el director de la Caixa Principal que s'asseu allà al final els demana un xic de calma. Avui ja no els pot convidar es reserva el deu per cent per si ha de sortir corrent. "
Pere-"Aquest blog mai tindrà premi però mira que m'ho passo bé escrivint en el cafè, envoltat d'aquesta gent. I no sé que faig aquí fora, passant fred tota l'estona... si jo no sóc fumador!"
Fi-Baixa el teló.
Cuando la tarde languidece renacen las sombras
en las que tu...los cafetales vuelves a sentir.
Escoltar aquesta cançó de l'Orchestra Fireluche i d'en Pau Riba ha estat una sorpresa. M'ha agradat molt la interpretació i sobretot el text. Si pogués faria meves les paraules, les diria a la "Maria" que sovint coneixem i estimem ... i no sabria dir res més.
La Maria s'adorm i a fora el vent la bressola.
Rum, rum, entre les branques una remor com de mar.
La Maria s'adorm i desitjos i encanteris amagats a la panxa d'una nina li bressolen la son.
Que el llit es converteixi en un mar esbarriat i els llençols en veles de paper d’arròs
i se t’endugui un aeri oceà de peixos alats i llagostes d’ales d’aigua
i que després, sentint el vertigen de ser gota d’aigua freda de pluja, caiguis
i et facis amiga dels calabotins
i us passeu el que queda de nit xerrant
i mirant les estrelles des de sota l’aigua
que no et facis vella sense fer-te gran
que no et facis gran sense créixer
que no perdis la inèrcia del somriure
que no oblidis la urgència del moment
que sentis que formes part d’una tribu
i que respectes el seu cos però vegis que només és una canoa...
Que no et senti dir mai: "Sí, sóc aquesta mandrosa acumulació d’errors"
i que entenguis que estimar és estimar involuntàriament, imperfectament, inevitablement
i que si t’enamores d’algú t’entrebanquis contínuament pel seu nom
i que et digui: "T’estimo, però no ho sé escriure"
i que quan us veieu, els vostres ulls, els teus i els seus
siguin com quatre ocells que se us emportin en volandes.
Que no siguis com tota aquesta gent que fa la veu trista per telèfon
que si plores notis que el torrent de llàgrimes et neteja
que si te’n vas, sentis a dir-te: "Quan em mori, enyoraré enyorar-te"
que arribi l’hivern a la primavera de la vida i que recordis que tots parim pels ulls
que la gent és i s'és, com s'és, el que s'és, qui et fan ser
i entenguis que delires i confies per un instant que no ho fas.
Que un dia un noi o una noia et digui: estic enamorat de la imperfecció del teu cos
de la lluna dels teus pits
de la carn de la teva cara
de l’aigua dels teus ulls
i el desig que vol, sense saber què vol, em xiscla a cau d’orella
que la memòria no et sigui massa fràgil
que et sàpiga donar contínuament a llum i que estimis i et deixis estimar
que sovint és la lliçó més difícil d’aprendre i després, silenci.
Sigues només un infant que fa esgargots
mantingues la teva innocència lluny de l’abast dels adults
i que no et venguis mai per una droga de tranquil·litat
per una punyalada amable
per una tendra esgarrapada als llavis
i no siguis mai per ningú i que ningú sigui per tu
només una aixada a les pupil·les
procura mantenir algun desig incomplert
i sempre purs els orificis del cor: ulls, boca, nas i orelles
Un xic confús, cansat, gairebé al final del camí de la retirada, el poeta recordava els tristos esdeveniments dels últims dies.
A recer dels plàtans escrivia assegut en un banc de pedra; semblava que aquella imatge de la Verge li fes companyia, ell no era creient i feia com si no la veiés.
"Passa la vida com si res i un dia t'adones que et fas vell. Amb la màgia de la ment repasses la teva vida en un segon, com el que fulleja un llibre molt de pressa.
I et quedes una mica atordit i no saps què pensar quan recordes el que has après ... o no!"
Mirant les arbredes del Ter s'omplia de nostàlgia, somiava amb Leonor, tancava els ulls i la veia allà baix enmig dels pollancres prop del riu ...
"Tot em recorda a tu aquests dies blaus i aquest sol de la infància "
Don Antonio!... el menjar és a taula.
Era migdia, en sentir la Llucieta que el cridava per dinar, es va aixecar i ficant-se el full de paper en una butxaca de l'americana va entrar a la casa.
Raset 24 gener 1939.
Imagino una escena com aquesta els dies que Antonio Machado va passar a Can Santamaria de Raset.
Un mes després, avui fa 83 anys, va morir a Cotlliure camí de l'exili.
No puedo quitarme esta melodía de la cabeza, desconozco su autor y donde la he oído. Me estoy obsesionando con el sonido tan familiar de este piano.
Cierro los ojos y repaso las notas intentando recordar un instante, una imagen, algo que despierte mi memoria.
Al abrirlos estás ahí, sentada en silencio, mirando no sé que. Mujer en blanco y negro, bella como esta música que no para de sonar.
Ahora intento recordar tu cara y me obsesiona tu presencia.
Quizás antes estuve aquí contigo, lleno de amor, en otro tiempo, en otra vida. Quizás me fui sin decir nada y me estas esperando, la mirada perdida.
Quizás antes fui Scriabin, el músico soñador que se creyó dios y quiso convertir la música en colores, como si fuese un caleidoscopio sonoro.
Quizás soy esta mujer tan bella de hierática figura que no me muestra su rostro, quizás me estoy obsesionando contigo porque cada día te pareces más a mi música...
El primer dia de l'any cau sola la tarda, així, com sempre. Enmig d'un silenci que s'escolta, tu encara dorms i sembla que vulguis aturar el temps però és impossible.
Ara escric i no tinc res a dir, escric per a mi. Mentrestant un gat enamorat dels teus turmells entra i surt de casa, festeja amb una altra gata i encara li sobra temps.
"Les lectures d'un poema depenen de com s'interpreta i milloren amb el temps si ... l'entens."
Fent teatre m'emmirallava en tu, em miraves i el teu rostre m'exigia una paraula, una resposta. Recitant-te un soliloqui, vaig mentir dient t'estimo per guanyar de la teva cara un somriure.
Passa la vida com si res i un dia t'adones que et fas vell. Amb la màgia de la ment repasses la teva vida en un segon, com el que fulleja un llibre molt de pressa.
"Tenies els ulls del cel més blau brillants i humits com ... si pensessin en la pluja."
Al febrer va morir Antoni Tàpies. Espriu i Machado també ens van deixar en aquestes dates, jo l'anomeno el mes dels poetes vius. De vegades, llegint i rellegint em corren cargols per les galtes, corriolets d'aigua com si plogués.
"Ja no vull escriure't cartes t'he escrit un blog així pots llegir-me cada dia rellegir-me ... a poc a poc."
Mirant al cel del capvespre enlluernats l'un de l'altre Júpiter i Venus sembla que es donin la mà. Tan a prop i tan lluny com ... tu i jo.
Escric sobre paper blanc i ressegueixo les paraules com ressegueixo els teus llavis amb un llapis de color, llapis de carbó negre per dibuixar-te els mugrons i goma per esborrar aquest rímel que s'escampa.
"La meva imatge es va fer mil imatges i... no sabia trobar-me. Com un mirall trencat."
Com oblidar-te Senyor si cada dia em desperto i et penso sense dir-te res. Sovint et nego i tinc dubtes potser és que... ja no tinc por.
Aquell vespre d'hivern no et vaig veure la cara, sols la veu ronca, l'alè de vi i aquells ulls com espurnes que em despullaven.
Al maig en Tomi va fer seixanta anys. Jo estava fascinat pels teus ulls ... la llum i la mirada. Llavors Galionar va tenir la delicadesa de concedir-me un dels seus Liebster Bloc Award.
"Ara els teus ulls són la llum en la foscor cec, sord ... boig per tu."
Els diumenges al matí després d'esmorzar, tornem a ficar-nos una estona al llit aprofitant que els nens veuen dibuixos a la tele. Em beses els pits i t'adorms...
Al juny, el temps de les prunes t'omplia els llavis de sucre i les arracades de cireres. A les tardes me n'anava a l'horta, regava a la fresca i em duies el berenar.
"Les formigues em fan pessigolles les abelles m'amanyaguen descalç m'enfonso a l'herba i quan tanco els ulls ... sento el batec de la terra."
Com un llarg viatge d'anada i tornada, un viatge que dura mil anys, de Bagdad a Còrdova i de tornada a la vora del riu Zayandeh Rud a l'Iran. Així és la poesia de Wallada Bint Al-Mustakfi, princesa Omeia cordovesa avançada al seu temps i l'obra de Mahnaz Badihian poetessa Iraniana, una dona moderna com diuen els seus versos.
Avui entro de ple en el moviment Slow i començo a gaudir de la vida blocaire amb calma, sense presses.
"A la tarda fimbrant com un jonc rínxols de garbi. El vent s'emporta les paraules i el lent trencar de les ones sorprèn la mirada absent fosca clara preciosa rínxols de garbi."
A l'agost quan es fa fosc passejo per camins d'olors, camins de cuques de llum i galants de nit. És l'hora en què el temps s'atura, mirant al cel cauen Llàgrimes de Sant Llorenç i em sento molt petit però feliç. Escric i tu dorms, o potser no, potser llegeixes i somies ... com jo.
"Llavors arriba el gat de la nit m'esgarrapa nu insomne i tinc mals pressentiments mentre contemplo la teva esquena tot escoltant... "L'home que estimo" de Gershwin."
Avui l'olor del mar és blanc i el vent del nord blau. Tu ets com la marinada, com el carrer estret que es fica dins de casa, que s'enfila cap al cel.
Les aigües mogudes són com miralls trencats, quan t'hi reflexes fas mala cara. Potser hem d'esperar la calma per mirar-nos l'un a l'altre.
Somnis estranys, somnis de vi, llavis de xarol.
I les calces xopes, ben humida, bastant figues alla dalt de la figuera mentre plou ... com una salvatge!
Setembre, la pell de gallina i el pèl moixí daurat.
"Ets com un llibre obert dius tot sense parlar refugi de mirades plaer de llegir."
Volia parlar d'Octubre, llavis de xarol. Dels colors del bosc, del silenci vora el mar, d'aquesta llum de la tarda.
El bloc teatre ha estrenat la seva darrera obra, baixa el teló, s'encenen els llums i...
Què t'ha semblat?
Bé, m'ha agradat molt.
Llàstima que s'hagi acabat, hi ha hagut moments molt tendres, plens d'emoció.
Em sorprèn aquest final tan inesperat, sembla que l'autor es buida en l'obra i talla la història de cop perquè no té res més a dir.
Tu creus que la protagonista existeix realment o tot ha estat com un somni imaginari?
No ho sé, però de vegades m'hi he sentit identificada. Quan ella li diu: "Si us plau no m'estimis..." m'ha fet plorar.
.jpg)
