Pinzellades LXIV (La felicitat és ... un estat d'ànim, una bogeria)

La lluna avui
es va fent petita,
demà al matí s'amagarà
i jo me n'aniré amb ella.
Quan despertis...
el soroll de les onades et parlarà de mi.

Quan escric m'identifico amb les paraules de Manel Anoro : "És molt difícil o gairebé impossible pintar o parlar de la bellesa. Jo no sóc un pintor de la bellesa, sóc un pintor de situacions felices ..."

Com les fulles velles, seques, vermelles
vaig veure els teus llavis
sota les runes
d'Haiti...

M'adorm el fred i em despullo sobre catifes d'herba ... Fins i tot el vent al final de la tarda acarona la teva solitud.

Tic tac
faig tard
cloc cloc
el cor
poc a poc
per favor
ai ai!
ara o mai
catric catroc
la nit del foc
patim patam
m'estàs besant!

Per als que viatgen lluny, a llocs remots i bells, per conèixer-se.
Em dic Chico, tu com et dius?
Rita, però al xat el teu nom era Tango
Bé, tu també et deies... Sardana

I com en una Suite Simfònica voldries viure més de mil i una nits explicant històries meravelloses que has llegit o imaginat.
Largo e maestoso
Lento
Allegro non tropo
Tranquilo

Al intentar abrazarte tus senos cubiertos con aceites han bailado entre mis dedos; has debido tostar algo de carbón para tus ojos y cardenillo, resina y albayalde, pues estabas preciosa bajo el sol.

I... vaig adorar al Sol
tremolant
com un equilibrista
sobre la fina corda de la sorra.

Davant del mar de cop es trenca la línia de l'horitzó , veles de colors, vaixells de grècia.

Élla era un arbre ple de fruita madura, ell estava boig pels seus mugrons de cirereta.

Aquest gat enamorat dels teus turmells sempre tornarà a casa.

En un món de lletres ningú escriu estudiant ciències.

Li besava els dits del peu,
els acariciava
i ella cridava
amb molt poqueta veu ...

Els cors robats no els tornen mai i menys en nits de lluna plena.

Com un llangardaix darrere dels vidres busco l'escalfor i el Peter Pan que porto dins somia amb el "caga tió" de la nit de Nadal.

Boira calenta
com el teu alè
com els teus llavis.
I jo una farola
sense llum.

2021 ha estat un any molt difícil, una bogeria, però...

La pintura és un oli de Manel Anoro.

La vida petita

Darrere els vidres passa la vida petita.

Els dies tan curts semblen tots iguals 
corren tan de pressa que... sempre som divendres.

I si de cop entra un xic d'aire, a poc a poc... ja som dilluns.

Quan vius la vida petita no tinguis por 
deixa que passi, que... sempre som divendres.

De vegades de cop tot canvia i la vida es torna molt petita...sense que puguis fer-hi res.

Converses a la Rambla de Figueres

Qui són aquesta parella? 

Sempre que passo per la placeta baixa de la Rambla em pregunto qui són, què fan, de què parlen.

Cent anys potser d'amor, cent anys observant les nostres vides de dia i de nit.

Han vist de tot, en temps de pau i de guerra. Gent amunt i avall, treballadors matiners, pagesos de mercat, estudiants enamorats, passejants de diumenge.

I de nit en silenci, quan només passegen les ombres, s'abracen. No com ho farien un pastor i una sirena sinó com un home i una dona.

Si no us ho creieu ... veniu a mitjanit a fer un tomb a la Rambla.

 

Aquelles Converses VI... ( Joan Vinyoli 26 -10 - 2014 )

Joan, fa cent anys que vas néixer i les paraules de Rilke: "La poesia no és cosa de sentiments sinó d'experiències" segueixen sent actuals.

Els escrits de maduresa, quan parles de l'amor i la mort, són el millor de la teva expressió poètica.

Pere, ara que intento, vell i pobre, fer,
desconhortat, nit closa ja, el poema,
bròfec, nuós, amb mans tremolejants,
poso llacunes de silenci trist,
mot rera mot, i miro la tenebra.
Ben sospesat, els dies
de joventut valen molt
per no donar-los un alt preu.
Si fóren rics de foc i d'acció i disponibles
a tot
-una nit estelada
no la desdenyis, no val menys que els erms
transitats per la mort.
He vist anar i he vist tornar, de lluny,
aplecs de gent -estendards i cridòria-
pels flancs de la muntanya.
Berenaven, bevien, ballaven excitats.
Més tard els homes han cobert les noies
esbojarrades, d'anques d'euga,
mentres el cel es feia roig...

Llegeixo aquest poema Joan, tanco els ulls i veig la Teresa, la vida, l'amor ... la petita mort :
A l'aigua ens abracem: té el pubis escarolat,
la gropa sumptuosa,
que en jo tocar-la es fa més plena encara.
M'hi encavalco.
Fuig.
Entrecuixem. L'agafo
pels flancs, amb besos l'asfixio.
Fuig
un altre cop, però ja llangorosa,
flonja i ardent.
Així que surt del bany,
regalimosa, les agulles d'aigua
que li queden pel cos evaporant-se
son crits d'amor.
Aleshores parlem.
Mai no et rendeixis, Pere.
Gira't del costat
on abans veies el penell
que et feia creure en l'últim crit
del gall dels boscos.
Entra
mar negre endins i baixa al fons.
Quan pugis, coraller, i t'hagis tret
el feixuc escafandre,
t'hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.
És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades
per si tot d'una mor
algú que estimes o llegeixes
un vers o penses en el joc
perdut
o bé, de nit, abans
que neixi l'alba, algun lladruc
esquinça el dur silenci.
I vénen els records...
Pere..."si una volta algú t'hagi amat",
noi sorrut, no estiguis furgant sempre
la closca del cervell, no miris
rajoles amb ocells ni vidres decorats,
no masteguis el pa de la paraula.
Uneix-te a tots, inventa't l'alegria!
Sol és qui no té ningú
que l'habiti, però tu Joan,
ple de records de la vida,
no te'n facis el dejú,
que ets soledat compartida...com jo.

Vida vulnerable-Secrets guardats.

Aquelles Converses ... V (Walt Whitman 25-08-2010)

Hace mucho tiempo, una amiga... quizás enamorada, citaba con frecuencia a Walt Whitman, me hablaba de su poesía.
Un día me regaló un libro: "Canto a mi mismo" y escribió en su interior una dedicatoria "Yo soy una infinidad de cosas ya cumplidas y una infinidad de cosas por cumplir".
Así comenzó una pasión entre tu obra y yo que ha durado casi cuarenta años. Los mismos que tardaste en crearla, enriquecerla y reescribirla, desde 1855 hasta el año de tu muerte en 1892.
Pere, lo más común, vulgar, próximo y simple,
eso soy Yo,
Yo, buscando mi oportunidad, brindándome
para recibir amplia recompensa,
engalanándome para entregar mi ser
al primero que haya de tomarlo.
Tengo sesenta y un años. Mi salud es perfecta.
Y con mi aliento puro
comienzo a cantar hoy
y no terminaré mi canto hasta que muera.
Que se callen ahora las escuelas y los credos.
Pero ahora yo ofrezco mi pecho lo mismo al bien que al mal,
dejo hablar a todos sin restricción,
y abro de par en par las puertas a la energía original
de la naturaleza desenfrenada.
Retoza conmigo Pere sobre la hierba, quita
el freno de tu garganta,
no quiero palabras, ni música,
ni rimas, no quiero costumbres
ni discursos, ni aún los mejores,
sólo quiero la calma, el arrullo de tu
velada voz.
Siento Walt, que tenemos muchas cosas en común.
Amo el verso libre, la poesía Realista que tu conviertes en Romántica y sobretodo la Opera, Nueva York y ese canto a la vida tan irracional, esta obra viva que pone título a tus poemas y que amplias poco a poco a lo largo de tu vida.

Te digo que el alma no es superior al cuerpo,
y digo que el cuerpo no es superior al alma,
y nada, ni Dios siquiera, es más grande
para uno que lo uno mismo es,
y yo o tú podemos comprar la flor y nata
de la Tierra sin un céntimo, sin un céntimo
en el bolsillo,
y digo a cualquier hombre o mujer:
que tu alma se alce tranquila y serena
ante un millón de universos.
Escuchando tus palabras
Me celebro y me canto a mí mismo.
Y lo que yo diga ahora de mí, lo digo de ti,
porque lo que yo tengo lo tienes tú
y cada átomo de mi cuerpo es tuyo también.
Vago... e invito a vagar a mi alma.
Vago y me tumbo a mi antojo sobre la tierra
para ver cómo crece la hierba del estío.
Hoy Pere me entrego, a mí mismo, al barro,
para brotar en la hierba que amo.
Si me necesitas,
búscame en la suela de tus botas.
Apenas sabrás quien soy,
y lo que quiero decir.
No desfallezcas si no me encuentras pronto.
Si no estoy en un lugar, búscame en otro.
En algún lugar te estaré esperando.
¡Adiós, Fantasía mía!
¡Adiós, poeta querido, amor mío!
Me voy, no sé adonde
ni hacia qué azares, ni sé si te volveré a ver jamás.
¡Adiós, pues, Fantasía mía!
Déjame mirar atrás por última vez.
Siento en mí el leve y menguante tic tac del reloj.
Ahora hemos de separarnos. ¡Adiós, Fantasía mía!
¡Adios Pere!
Cosmos
Hijo del Empordà
Turbulento, fuerte y sensual
que bebes y engendras
sentimental.
¡Adios Pere, hasta que el ancla dúctil quede asida!

Edward MacDowell (New York 1861-1908)

Aquelles Converses... IV ( Salvador Dali 8-10-2011 )

Una tarda d'hivern vaig veure el seu cos per darrera vegada, una tarda freda com aquella Torre Galatea. Milers d'empordanesos feien cua per acomiadar-se de vostè, semblaven les formigues dels seus quadres.

Buscava un rastre d'aquella mirada tan viva, però ja no hi era, se n'havia anat.

Pere, dues coses van ser la font d'inspiració de la meva obra: l'instint sexual i l'angoixa de la mort, les dues són creatives però l'última m'obsessionava.

Realment el que m'inquietava de debò era saber el que deien de mi a la tertúlia del Casino Sport de Figueres, allà es decidia si jo era un geni immortal o no.

Un home especial si que ho éreu, guapo, amant del groc, dels gessamins, de Rafael, de Velázquez i de Vermeer. Diuen que Lorca es va enamorar de vostè.

Mira, en Federico i jo ens estimàvem com amics però ell volia tenir relacions sexuals amb mi, va insistir tant i tant que al final ho vaig voler provar. Em va voler donar per ...... però em va fer mal i en l'acte ho vaig deixar córrer.

Amb les dones també teníeu una relació especial. Dèieu que eren capaçes de provocar la cretinització total de l'home i practicàveu amb elles "l'amour courtois". Podíeu tenir passions sense cap mena de contacte carnal, sense tocar mai a ningú.

El títol de la meva pintura, el gran masturbador té relació amb això que dius.Perquè és la idea de la culpabilitat d'una cara que està completament extingida vitalment d'haver-se-la pelada, i llavors té el nas que li toca a terra i li surt un furóncol...

Vostè a mi no m'enganya, una persona que diu que l'erotisme és una cosa divina perquè Eros és un déu i la pornografia una cosa infrahumana o sigui molt propera a la animalitat demostra que no és tan boig com sembla. No sé qui és més interessant l'artista o el personatge Dalí.

Jo sempre dic que sóc molt millor escriptor que pintor, i molt millor fins i tot la meva cosmogonia és molt més important que la meva literatura.

És a dir ... quan Buñuel em va demanar que col.laborés amb ell en un projecte cinematogràfic, vaig escriure el guió d'Un Chien Andalou al bar Emporium de la Rambla de Figueres, mentre bevia Gin-fizz.

Buñuel de seguida va quedar enlluernat, el vam signar tots dos però en realitat hi havia molt poques coses seves: l'assumpte de les formigues, per exemple.

Hem parlat poc de pintura però me'n recordo de les paraules de Josep Pla aquella nit que vostès sopaven al Celler de ca la Teta.

Vàreu parlar de política, de pintura, del surrealisme i del futur museu. Pla deia que vostè sabia comercialitzar la imbecilitat humana i vós li dèieu que la vostra sensualitat era intel.lectual i gairebé impotent, intel.lectualitzar l'erotisme donava més creativitat.

En Pla es va beure una ampolla de Cune i vostè que era abstemi va provar un glop de Chartreuse per digerir la sopa d'all i el bistec amb albergínies del sopar.

La primera vegada que vaig anar a París vaig visitar a Picasso abans que el Louvre, en saber-ho em va dir: "Has fet molt bé" i li vaig regalar un petit quadre titulat "La noia de Figueres".

Tu també has fet molt bé Pere, fent-me companyia aquesta calorosa tarda d'octubre.

Passejant pel teu carrer he pogut comprovar que ets un espanyol fanàtic i un català entramuntanat!

Gràcies, un altre dia seguirem conversant perquè encara no hem parlat del meu avi, ni de Paco Camino, ni de ...

Part de les paraules de Salvador Dali provenen de textos escrits per Lluís Permanyer i Ramon Guardiola.

Pinzellades LXIII (Síria deu anys de guerra, Alep )

Sota les runes d'Alep, tot escoltant Chopin, un vell recorda l'antiga glòria d'aquesta ciutat tres cops mil·lenària.

Lloc de pas de assiris i perses, grecs, romans, àrabs i otomans, sempre tornava a renéixer. Creixia bella, sàvia i envejada tot i la mà destructora dels homes.

Ara es repeteix la història, ell ja no estarà aquí per veure-ho, però al final ... sempre li quedarà la música.

La foto és de Joseph Eid de AFP.

Aquelles Converses...III (Vicent Andrés Estellés 31-03-2011)

Pere, per tu he tornat al carrer dels balcons,

ben dematí, per veure si et trobava

per tu he tornat moltes nits al carrer Arquimedes

ple de balcons i de fulles llarguíssimes

no anava jo: era l'amor qui em duia

per tu he mirat, molt amarg, el cantó

distretament, però amargament sempre

mai no ens hem vist, però sempre tornava.

Sento la teua veu per a les confidències

la teua veu de vegades cremada

de pètals breus socarrats a les vores

en arribar foscament el desig

la teua veu que no escolte fa temps.

No em deixes a la vora del riu de les paraules

ni vull saber nadar i guardar bé la roba.

Preserve molt la meua soledat.

Com un gran bé l'acaricie i tempte.

Ningú no sap el que a ella li dec

un sentiment feroçment solidari

amb qui pateix, amb qui espera en silenci

un vast amor per la mort i la vida

cosa total, universal principi.

Puc dir-te Vicent

que no comprenem l'amor com un costum amable

com un costum pacífic de compliment i teles.

Es desperta, de sobte, com un vell huracà

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Em vaig enamorar d'una noia d'Alginet

i no hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Jo he amat els meus pares, he amat els meus germans

he amat la meua filla, he amat la meua dona

he amat el meu ofici, he amat la meua casa

he amat el meu carrer, com he amat el meu poble

i he amat la meua pàtria; he amat la meua vida

he amat les gents anònimes, he amat totes les coses.

M’he estimat molt la vida

no com a plenitud, cosa total

sinó, posem per cas, com m’agrada la taula

ara un pessic d’aquesta salsa

oh, i aquest ravanet, aquell all tendre

què dieu d’aquest lluç

és sorprenent el fet d’una cirera.

Ara fa divuit anys que ens vas deixar, crec que seràs recordat com el gran poeta valencià del segle vint. De vegades la teva poesia és crua i costa de digerir, quan parles de sexe em recordes a Bukowski ... bé, tu ets molt més entranyable.

M'he masturbat avui mirant el cos

des del meu llit d'una jove a la platja:

he retornat a la meua infantesa

d'albercoquers i de dacasars furtius.

He estat feliç, immensament feliç.

He rescatat la meua adolescència

amb brusca mà mentre mirava el cos,

esvelt i nu, dempeus damunt la sorra,

compacte i bru, d'adelerada gràcia.

Ara recordo que vaig veure una dona jove

fa anys, al matí, a la platja del Mareny.

Amb gest senzill, com qui agafaria

un canteret amb aigua del Garbí

aquesta jove mare, dempeus, ha agafat

el seu fill de la sorra; l'ha

elevat a l'alçària dels seus pits

se l'ha mirat en l'aire

i molt senzillament el besava després

com si begués amb castedat d’una aigua.

Tu, Pere parles de les dones amb passió i delicadesa

es nota que les estimes.

És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.

És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre

i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.

Jo sóc un home que no té més remei que escriure

i no té més remei que escriure certes coses

i les diu, i les diu com les veu, com les sent

o potser com les viu, amargament, amb presses

pensant que va a morir-se demà o despús-demà

amb alegria a voltes, però amargament sempre.

Escrivint em sé lliure. Absolutament lliure.

Em dius amic, que escriga unes memòries.

Això ho fan bé els polítics i els lladres

que són aquells que tenen què contar.

També sol ser cosa honesta de putes:

tenen allò que hom diu experiències.

Jo no ho sé fer, i a més a més això

-perdona'm tu- em sembla innecessari.

Allò que pot tenir cert interès

és el que he escrit i roda ja pel món.

Adeu Vicent

¿Com he d'eixir d'aquesta passió

si aquest carrer Arquimedes és sols un atzucac?

El meu secret, de què et fas confident

és aquest gust general per la vida.

Res no és obscè i tan sols compta el bé.

Adéu, adéu, adéu

me'n vaig i no sé quan podré tornar a l'illa.

He estimat molt una illa

ella volia ser lliure i no es volia casar

alegre i graciosa com una palmera...

Aquelles Converses...II (Mario Benedetti 4-03-2010 )

Naciste en Septiembre cuando empieza el Otoño, 

cuando duerme la tierra 

te fuiste en Primavera cuando todo despierta 

y renace la vida. 

Te llamaron Mario, Orlando, Hardy, Hamlet, Brenno Benedetti 

y eras una persona especial, comprometida, un poeta del alma. 

 Pere, se me ocurre que vas a llegar distinto 

no exactamente más lindo 

ni más fuerte 

ni más docil 

ni más cauto 

tan solo que vas a llegar distinto 

como si esta temporada de no verme 

te hubiera sorprendido a vos también 

 ¡Claro que me sorprendo Mario! 

por supuesto 

usted sonríe 

y no importa lo lindo

o lo feo 

lo viejo 

o lo joven 

lo mucho 

o lo poco 

que usted realmente 

sea 

entonces su sonrisa 

si todavia existe

se vuelve un arco iris. 

 Mira Pere 

cuando abro el diario y leo 

mi propia necrológica 

me apena que no sepan 

que estoy en condiciones 

de mostrar dondequiera 

y a quien sea 

un vigente prolijo y minucioso

certificado de existencia, 

existo 

luego pienso.

Mario, yo quisiera contar 

con usted 

es tan lindo 

saber que usted existe 

uno se siente vivo 

y cuando digo esto 

quiero decir contar 

aunque sea hasta dos 

aunque sea hasta cinco 

no ya para que acuda 

presuroso en mi auxilio 

sino para saber 

a ciencia cierta 

que usted sabe que puede 

contar conmigo. 

Si pero... 

No vayas a creer lo que te cuentan del mundo 

en realidad el mundo es incontable 

en todo caso es provincia de ti 

no vayas a creer lo que te cuentan del mundo 

aun los que te aman mienten sobre 

probablemente sin saber que mienten.

Tú me dijiste un día: 

"La mujer que tiene los pies hermosos 

nunca podrá ser fea 

la mujer que tiene los pies hermosos 

sabe vagabundear por la tristeza". 

Y yo pensé de inmediato 

¿Y si dios fuera mujer? 

Vaya vaya si dios fuera mujer 

es posible que agnósticos y ateos 

no dijéramos no con la cabeza 

y dijéramos sí con las entrañas. 

Tal vez nos acercáramos a su divina desnudez 

para besar sus pies no de bronce 

su pubis no de piedra 

sus pechos no de mármol 

sus labios no de yeso.

A pesar de todo Mario, yo creo que 

una mujer desnuda y en lo oscuro 

tiene una claridad que nos alumbra 

de modo que si ocurre un desconsuelo 

un apagon o una noche sin luna 

es conveniente y hasta imprescindible 

tener a mano una mujer desnuda. 

Debo confesarte Pere que a veces no me siento 

tan solo

si imagino 

mejor dicho si se 

que mas allá de mi soledad 

y de la tuya 

otra vez estas vos 

aunque sea preguntándote a solas 

que vendrá después 

de la soledad. 

Ay! si pudiera elegir mi paisaje 

elegiría, robaría esta calle Arquímedes, 

esta calle recién atardecida 

en la que encarnizadamente revivo 

y de la que sé con estricta nostalgia 

el número y el nombre de sus sesenta árboles. 

Te dejo con tu vida 

tu trabajo 

tu gente 

con tus puestas de sol 

y tus amaneceres 

sembrando tu confianza 

te dejo junto al mundo 

derrotando imposibles 

segura sin seguro 

y ojalá pueda estar de

tu sueño en la red 

esperando tus ojos 

y mirandoté. 

Hasta siempre Mario...

Un vint-i-dos de febrer, avui fa 82 anys, va morir Antonio Machado a Cotlliure camí de l'exili.

RETRATO

 

Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla, 

y un huerto claro donde madura el limonero; 

mi juventud, veinte años en tierra de Castilla; 

mi historia, algunos casos que recordar no quiero.

 

Hay en mis venas gotas de sangre jacobina,

pero mi verso brota de manantial sereno; 

y, más que un hombre al uso que sabe su doctrina, 

soy, en el buen sentido de la palabra, bueno.

 

 Desdeño las romanzas de los tenores huecos 

y el coro de los grillos que cantan a la luna. 

A distinguir me paro las voces de los ecos, 

y escucho solamente, entre las voces, una.

 

 Converso con el hombre que siempre va conmigo 

—quien habla solo espera hablar a Dios un día—;

 mi soliloquio es plática con este buen amigo 

que me enseñó el secreto de la filantropía.

 

Y al cabo, nada os debo; debéisme cuanto he escrito. 

A mi trabajo acudo, con mi dinero pago 

el traje que me cubre y la mansión que habito, 

el pan que me alimenta y el lecho en donde yago.

 

Y cuando llegue el día del último viaje, 

y esté al partir la nave que nunca ha de tornar, 

me encontraréis a bordo ligero de equipaje, 

casi desnudo, como los hijos de la mar.

 

Aquelles Converses... I (François Truffaut 4-11-2009)

Sr. Truffaut hace veinticinco años que Ud. nos dejó y nos quedamos un poco huerfanos como el joven Antoine Doinel, protagonista de su primer éxito:"Los cuatrocientos golpes".
Huerfanos de ese cine llamado de la Nouvelle vague que nace con Ud. Chabrol y Rohmer a mediados de los sesenta.
Pere, ¿es el cine superior a la vida? El final de la vida no puede ser optimista, tampoco pesimista, debe ser ambiguo como el final de la mayoría de mis películas. Siempre pensando un poco en Chaplin, en su idea de marchar por la carretera, la idea de la libertad...
Ud. y yo nos parecemos, sus guiones tienen una parte autobiográfica que se esconde detrás de la figura de Jean-Pierre Leaud, su actor preferido, así procura no hablar en primera persona.
Es cierto Pere, solo funciono por sensaciones , por hechos comprobados y mis películas están llenas de recuerdos de juventud.
Creo Sr. Truffaut que Ud. prefiere el reflejo de la vida a la vida misma. Ha elegido los libros y el cine desde su niñez porque prefiere ver la vida a través de ellos.
¡Sí, claro! mi juventud, no fue feliz, encontré un inmenso refugio en la literatura y en el cine. No me gustan los paisajes ni las cosas, amo a las personas, me interesan las ideas, los sentimientos.


Nunca olvidaremos a ese niño de "Los cuatrocientos golpes"interpretado por Jean-Pierre Léaud, la Jeanne Moreau de "Jules y Jim", a Françoise Dorleac que debutó en"La piel suave" y murió prematuramente, a Julie Christie en "Fahrenheit 451", a Claude Jade y Jean-Pierre Léaud en las aventuras de Antoine Doinel con "Besos robados", "Domicilio Conyugal" y "El amor en fuga", a la apasionante Isabelle Adjani de "Diario intimo de Adèle H.", a Catherine Deneuve soberbia en "El último metro" y a la deliciosa Fanny Ardant, compañera y madre de su hija, en "La mujer de al lado".
Pere, el cine es el arte de la mujer, o sea de la actriz. El cometido del director consiste en conseguir que las mujeres hagan cosas hermosas. Considero a las mujeres más fuertes que los hombres y más armoniosas; sobre todo en las historias afectivas, de amor o de niños.
Sr.Truffaut, este protagonismo de la mujer en sus películas se muestra claramente en frases como:"Si tu amas a otra además de mí, entonces todo estará en orden. No es el amor el que trastorna la vida, sino la incertidumbre del amor".
En 1973 dirige "La noche americana", es su gran homenaje al cine. Es el cine dentro del cine y le premian con un Oscar. Contemplé las últimas escenas de esta película llenas de emoción y ritmo cinematográfico con la impresionante banda sonora de Georges Delerue; salí a la calle y tuve la sensación de que terminaba la primera parte de mi vida, los días de asombro, curiosidad y risas.

Empezaba una segunda parte, la segunda sesión...
Pere : conversando contigo, escuchando tus palabras, veo que te comes la vida a bocados.

¡ CORTEN !... MUCHAS GRACIAS A TODOS.

Esta entrada me ha salido de cine...