MMXIV...el desànim

Al febrer moren els poetes i els genis. Paco de Lucía va morir el dia 26; feia 75 i 29 anys respectivament que ens havien deixat Antonio Machado i Salvador Espriu.

Recordo l'olor d'un temps, d'aquells dies tan blaus, d'aquell sol de la infància. Quan la ginesta floria i els camps eren vermells de roselles ... També m'enrecordo de tu quan eres com l'aigua, com l'aigua d'un torrent, sorollosa i esvalotada. El riure fresc i transparent, net com l'aigua.

Visc de nit

escric

visc de dia

adormida

i al final tot és mentida

ni visc ni escric ni sóc dona

ni de nit adormit espero al dia

Al març va morir el poeta maleït Leopoldo María Panero.

"No llames a mi puerta deja que el viento se lleve tus labios".

Sota branques despullades

em vaig vestir d'hivern

sóc aigua i fred ... sóc terra

demà seré neu.

Una tarda d'abril grisa i freda, quan l'hivern és primavera i la tristesa entela els vidres. Les mans dibuixen ombres inversemblants sobre l'olor d'una pell humida i tèbia. Abraçant-nos ben fort, com si tinguéssim por, només s'escolta el pas lent de les hores.

Malenconia d'abril ... una tarda plujosa i tendra.

La idea de la mort m'envolta

voldria descansar aquí

que la tramuntana no faci volar cendra

perquè vaig créixer i visc aquí ...

on vaig néixer.

A l'abril se'n va anar Gabriel García Márquez.

"Macondo era llavors un llogaret de vint cases de fang i cañabrava construïdes a la vora d'un riu d'aigües diàfanes que es precipitaven per un llit de pedres polides, blanques i enormes com ous prehistòrics. El món era tan recent, que moltes coses no tenien nom, i per esmentar-les calia assenyalar-les amb el dit ... "

Parlant en català tots dos a soles

em mostraves els més íntims secrets

i jo políglota ... no hi entenia res.

Vaig néixer amb la lluna plena al número tres del carrer Galligans, prop de l'hotel Duran, avui fa seixanta-cinc anys.

Ara visc al Carrer Arquimedes
un carrer que no té pàtria
ni llengua
ni religió.
És un carrer del món
sense trampes
ni mentides
generós.
Un carrer que té memòria
que treballa
que riu molt.
El meu carrer és ple de gent
de tota mena
i condició.
El meu carrer no té amo
el meu carrer...sóc jo!

De vegades no saps si és perquè estàs cansat, potser trist o fart d'aquesta rutina d'insensateses, que se't rovellen les paraules.  Costa escriure, dir alguna cosa que no hagis dit i sobretot deixar anar un bri de tendresa damunt d'un paper blanc.

Darrere la cortina

et miro

em mires

mai sé si em veus ... o m'imagines.

Visc de silencis, de petites coses. Darrerament no et dic res, no t'importi, sent-me a prop cada cop ... més silenciós.

Sense vós
gelat em mor d'amor senyora
sou llenya ... que m'encén
i el vostre dolç oblit
escriu el llibre de les hores.

Tanca els ulls, dóna'm la mà, no diguis res. T'explicaré la història d'una vida que m'havia imaginat, com un conte.

 Els primers records d'infància

petons de llet

pa amb xocolata

i el fred ... el fred dins les cases

que omplia els carrers de basses gelades.

 

El meu avi era un contacontes somiatruites, gràcies a ell de ben petit vaig aprendre a volar.

Volava poc i baix i els dimonis de la por, negres i peluts, intentaven atrapar-me com en un somni Freudià.

No estiguis trista Sahra

tinc un vaixell pirata que és un carret de gelats

tu ets més preciosa que Wendy

jo ja no sé volar.

Llavis de vainilla, cucurutxo de rialles

tanca els ulls, no diguis res ... dóna'm la mà.

Joe Cocker va morir el dilluns 22 de desembre.

Hi ha paraules que no sabem escriure, mots que no s'han inventat.

Potser és un llenguatge secret, un joc de mirades. Són les paraules que diem amb els ulls.

Prop de cap d'any mirant al mar les ones s'emporten les paraules...van i vénen els mots.

Les paraules que diem amb els ulls

Hi ha paraules que no sabem escriure, mots que no s'han inventat.

Potser és un llenguatge secret, un joc de mirades. Són les paraules que diem amb els ulls.

Prop de cap d'any mirant al mar les ones s'emporten les paraules, van i vénen els mots.

Sóc l'aigua que t'esquitxa i nega els ulls, fujo com la ressaca mar endins. Perquè em fa por el que dius i no vull escoltar-ho.

Però he de tornar com sempre, en silenci, com la vela que trenca l'horitzó. Perquè hi ha mots que no s'han inventat i he de mirar els teus ulls per entendre-ho.

Joe Cocker va morir el passat dilluns 22 de desembre.

Conversant amb Joan Vinyoli

Joan, fa cent anys que vas néixer i les paraules de Rilke: "La poesia no és cosa de sentiments sinó d'experiències" segueixen sent actuals.

Els escrits de maduresa, quan parles de l'amor i la mort, són el millor de la teva expressió poètica.

Pere, ara que intento, vell i pobre, fer,
desconhortat, nit closa ja, el poema,
bròfec, nuós, amb mans tremolejants,
poso llacunes de silenci trist,
mot rera mot, i miro la tenebra.
Ben sospesat, els dies
de joventut valen molt
per no donar-los un alt preu.
Si fóren rics de foc i d'acció i disponibles
a tot
-una nit estelada
no la desdenyis, no val menys que els erms
transitats per la mort.
He vist anar i he vist tornar, de lluny,
aplecs de gent -estendards i cridòria-
pels flancs de la muntanya.
Berenaven, bevien, ballaven excitats.
Més tard els homes han cobert les noies
esbojarrades, d'anques d'euga,
mentres el cel es feia roig...

Llegeixo aquest poema Joan, tanco els ulls i veig la Teresa, la vida, l'amor ... la petita mort :
A l'aigua ens abracem: té el pubis escarolat,
la gropa sumptuosa,
que en jo tocar-la es fa més plena encara.
M'hi encavalco.
Fuig.
Entrecuixem. L'agafo
pels flancs, amb besos l'asfixio.
Fuig
un altre cop, però ja llangorosa,
flonja i ardent.
Així que surt del bany,
regalimosa, les agulles d'aigua
que li queden pel cos evaporant-se
son crits d'amor.

Aleshores parlem.
Mai no et rendeixis, Pere.
Gira't del costat
on abans veies el penell
que et feia creure en l'últim crit
del gall dels boscos.
Entra
mar negre endins i baixa al fons.
Quan pugis, coraller, i t'hagis tret
el feixuc escafandre,
t'hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.
És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades
per si tot d'una mor
algú que estimes o llegeixes
un vers o penses en el joc
perdut
o bé, de nit, abans
que neixi l'alba, algun lladruc
esquinça el dur silenci.
I vénen els records...
Pere..."si una volta algú t'hagi amat",
noi sorrut, no estiguis furgant sempre
la closca del cervell, no miris
rajoles amb ocells ni vidres decorats,
no masteguis el pa de la paraula.
Uneix-te a tots, inventa't l'alegria!
Sol és qui no té ningú
que l'habiti, però tu Joan,
ple de records de la vida,
no te'n facis el dejú,
que ets soledat compartida...com jo.

Vida vulnerable-Secrets guardats.

Avui...no puc dir el teu nom

Avui no és un bon dia

tot i que tinc desig de tu 

no puc ... dir el teu nom.

avui, catorze d'octubre
 

No puc dir

el teu nom. O el dic negligentment.

No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,

em passen certes coses. Tinc el desig de tu.

Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.

No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.

Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.

No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l’he de dir

amb certa negligència. No puc dir el teu nom.

No és un desig tan sols sexual, conjugal.

És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.

És un instint de pàtria. És el desig de l’arbre,

i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l’argila.

De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.

I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.

Vicent Andrés Estellés

Tanca els ulls

Tanca els ulls, dóna'm la mà, no diguis res.

T'explicaré la història d'una vida que m'havia imaginat, com un conte.

Els primers records d'infància
petons de llet
pa amb xocolata
i el fred ... el fred dins les cases
que omplia els carrers de basses gelades.

El meu avi era un contacontes somiatruites, gràcies a ell de ben petit vaig aprendre a volar.

Volava poc i baix i els dimonis de la por, negres i peluts, intentaven atrapar-me com en un somni Freudià.

No estiguis trista Sahra
tinc un vaixell pirata que és un carret de gelats
tu ets més preciosa que Wendy
jo ja no sé volar.
Llavis de vainilla, cucurutxo de rialles
tanca els ulls, no diguis res ... dóna'm la mà.

"És molt difícil o gairebé impossible pintar o parlar de la bellesa. Jo no sóc un pintor de la bellesa, sóc un pintor de situacions felices ..." Manel Anoro.

Ella

Ella no diu mai res, sempre hi és. Sovint canvia d'imatge, és l'àngel que em guarda.

M'estimo

com t'estimo

en silenci

sense pors.

T'escolto mut amor ... quan calles

i et penso cada dia

però no t'ho dire

mai.

Com un amor prohibit.

De l'amor, la mort i altres solituds.

Li havia costat molt acabar la novel·la, trobar un final que li agradés.

Feia tant de temps que havia començat a escriure aquella història que n'havia oblidat el motiu, fins i tot la imatge de Sahra era difusa i només recordava la seva veu.

"Quan el desig va perdre la mirada i ni tan sols compartíem solituds, llavors, enmig del deliri vaig somiar tota una vida; no la real sinó la que havia imaginat. La morfina m'adormia a poc a poc, mentre tot sol entrava... al paradís ."

FI

Un bell dia veurem aixecar-se un fil de fum allà al final de la mar. I després ... apareixerà la nau.

La teta que os falta

Un curtmetratge dirigit per César Ríos Aguilar: "La teta que os falta".

Treball que va ser produït gràcies a la Federació Espanyola de Càncer de Mama. Intervenen Beatriz Rico, Elena Martín, Mónica Aragó, Rocío Muñoz, Myr Garrido, Albert Coma, David V. Mur, Ismael Martínez i Patxi Freytez.

Fa un any vaig poder veure aquest curt, em va impressionar la manera com descriu l'escena i sobretot el missatge positiu que ens deixa.

Fins ara no l'he pogut penjar perquè estava protegit.

En blanc

Diuen que les muses van i vénen a l'estiu, com si fessin vacances, però jo no m'ho crec.

Voldria que fossis aquí ...  He de dir-te tantes coses que de vegades no sé com fer-ho, em falta la paraula i quan penso en tu em quedo en blanc com les fulles de la llibreta.

Només puc obrir el calaix dels comentaris i treuren uns quants perquè els llegeixis .

A l'alba d'aquest matí
un vell roser m'ha regalat una rosa
petita i roja
les fulles atapeïdes com si fossin de robí.

A les ribes de la nit l'he tallat amb molta cura
llavors ella ha fet un crit
i una llàgrima llisca pels dits
en veure... com l'he traït.


Darrere la cortina
et miro
em mires
mai sé si em veus ... o m'imagines.


Visc de silencis
de petites coses
darrerament no et dic res
no t'importi, sent-me a prop
cada cop ... més silenciós.


Sense vós
gelat em mor d'amor senyora
sou llenya ... que m'encén
i el vostre dolç oblit
escriu el llibre de les hores.

Només som dues ànimes perdudes nedant en una peixera, any rere any.

Argentina...sefiní

A qui no li han dit alguna vegada: "S'ha acabat!" ... A mi sí, un cop fa anys.

Recordo aquella escena potser amb més dramatisme del que va tenir realment. Ella tenia tota la raó, jo era un immadur, i es va casar amb un noi més gran que li va donar el que el Pere Pan de llavors li negava.

He pensat en tot això perquè l'altre dia vaig llegir un poema preciós de Juan Gelman "Sefiní" i casualment avui escoltava una entranyable cançó d'Hervé Vilard titulada "Capri c'est fini" que deia: No tornarem més a on em vas dir t'estimo, no tornarem més ja no val la pena ...

Aquesta nit potser també Argentina dirà "se finí" a les seves aspiracions esportives, jo desitjo que no. Si és així sempre ens quedarà la grandesa del tango i la bellesa d'un poema argentí ... com em queda el record d'aquella noia que potser hagués canviat la meva vida.

Basta por esta noche cierro
la puerta me pongo
el saco guardo
los papelitos donde
no hago sino hablar de ti
mentir sobre tu paradero
cuerpo que me has de temblar.

Juan Gelman



La foto és de Aldo Sessa.

Avui tornen els Rolling Stones

Els Rolling Stones, la banda de rock més poderosa de la història, actuen aquesta nit a Madrid. És l'únic concert a Espanya de la que potser serà la seva darrera gira mundial.

He pogut assistir a tres dels seus concerts a Barcelona: "Urban Jungle" el 1990, "Bridges to Babylon" el 1998 i el tour "Licks World" el 2003.

En directe impressionen. Van començar la seva actuació de 1990 a Montjuïc amb "Start Me Up" i un esclat de foc que va fer emmudir al públic; quan hi penso encara sento pessigolles a l'estómac.

Ja no els veuré més, no voldria perdre aquelles sensacions dels primers concerts; igual que no tornaré a entrar a Nova York un capvespre pel pont de Queensboro quan el perfil de Manhattan era com un "déjà vu" emocionant.

Tot té el seu temps, fa molts anys que no fumo i els Rollings haurien de deixar de tocar i convertir-se definitivament ... en mites.

com@enta.me

De vegades no saps si és perquè estàs cansat, potser trist o fart d'aquesta rutina d'insensateses, que se't rovellen les paraules.

Costa escriure, dir alguna cosa que no hagis dit i sobretot deixar anar un bri de tendresa damunt d'un paper blanc.

Sort que estem al juny, el mes que més m'agrada. Ara al final de la tarda, tornant de la feina, encara tinc temps de veure com el sol amanyaga els cims de l'Albera i mentre prenc una cervesa freda amb quatre xips espero que arribi el moment màgic en què el temps s'atura dos minuts i ... es fa fosc.

com@enta.'m

Tonada de luna llena

Vaig néixer amb la lluna plena al número tres del carrer Galligans, prop de l'hotel Duran, avui fa seixanta-cinc anys.

L'últim dia de Fires després dels focs artificials, el soroll dels coets i l'esclat de colors em van cridar l'atenció, així que vaig decidir sortir del ventre de la meva mare per contemplar l'espectacle.

Després ja he anat veient que la vida no sempre és una festa per tirar-hi coets.

Ara visc al Carrer Arquimedes
un carrer que no té pàtria
ni llengua
ni religió.
És un carrer del món
sense trampes
ni mentides
generós.
Un carrer que té memòria
que treballa
que riu molt.
El meu carrer és ple de gent
de tota mena
i condició.
El meu carrer no té amo
el meu carrer...sóc jo!

Yo vide una garza mora dándole combate a un río. Así es como se enamora tu corazón con el mio.

Luna, luna, luna, llena menguante...La luna me esta mirando, yo no se lo que me ve.

En la intimitat

 

Parlant en català tots dos a soles

em mostraves els més íntims secrets

i jo políglota ... no hi entenia res.

 

Quién se va... quién se queda.

Quién le duele más la soledad,

si todos los rincones de mi vida...tienen algo tuyo.

Bloc teatre XX

Puja el teló i entra a l'escenari un actor. Era un home d'uns seixanta anys, ben conservat, amb els cabells grisos.

Va començar així:

"Molts anys després, davant l'escamot d'afusellament, el coronel Aureliano Buendía havia de recordar aquella tarda remota en què el seu pare el va portar a conèixer el gel ..."

Recitava de memòria, sense paper ni apuntador, un text d'un relat que semblava molt llarg.

"Macondo era llavors un llogaret de vint cases de fang i cañabrava construïdes a la vora d'un riu d'aigües diàfanes que es precipitaven per un llit de pedres polides, blanques i enormes com ous prehistòrics. El món era tan recent, que moltes coses no tenien  nom, i per esmentar-les calia assenyalar-les amb el dit ... "

D'aquesta manera van anar passant les hores i els dies fins que el públic de la platea va començar a inquietar-se, víctima de la fam i la son, allò era realisme màgic en estat pur.

Llavors es va sentir una potent veu en off que dirigint-se a l'actor li va dir: Escolti faci el favor! Llegeixi els dos grups de nombres i lletres que apareixen a la pantalla del fons de la sala en l'ordre corresponent.

L'home va quedar bocabadat i sorprès. Sortint de l'escenari amb cara d'enfadat va dir: No sóc un robot! Ostres, no veieu que no sóc una màquina ... sóc en Pere.

I va acabar dient: "... estava previst que la ciutat dels miralls seria arrasada pel vent i bandejada de la memòria dels homes en l'instant en què Aureliano Babilònia acabés de desxifrar els pergamins, i que tot l'escrit en ells era irrepetible des de sempre i per sempre perquè les nissagues condemnades a cent anys de solitud no tenien una segona oportunitat sobre la terra."

Baixa el teló

Rosa vampira

Microconte per al Joc de Lletres de Sant Jordi 2014 de Jomateixa.

Vaig viure una infància plena de contes de cocodrils i pirates, de prínceps i granotes, fins i tot de gallines "turulecas".

Però avui m'ha punxat la rosa dels teus cabells i la teva sang s'ha barrejat amb la meva ... convertint-me en assassí.

Una tarda d'abril

Una tarda d'abril grisa i freda, quan l'hivern és primavera i la tristesa entela els vidres. Les mans dibuixen ombres inversemblants sobre l'olor d'una pell humida i tèbia.

Abraçant-nos ben fort, com si tinguéssim por, només s'escolta el pas lent de les hores.

Malenconia d'abril ... una tarda plujosa i tendra.

La fotografia és de Jordi Puig

Mi prima Vera

Vera de Bosset Stravinsky

Mi prima Vera nació como el rock and roll en 1954. Su madre, hija de republicanos y fiel oyente de radio Pirenaica , le puso un nombre ruso.

Vera es mi prima preferida. Desde aquellas tardes de verano en las que jugábamos a "metges i infermeres" en los sofás de Raset siempre me mira de forma especial, con ternura diría yo.

El año siguiente abandonamos los juegos infantiles y mientras los mayores hacían la siesta leíamos a Julio Verne, Robert Louis Stevenson y Herman Melville.

Así entre novelas de aventuras y meriendas de "pa amb vi i sucre" mi prima Vera y yo fuimos creciendo juntos.

Vera es Aries, organizada y mandona con mucho carácter e impulsiva pero llena de energía y entusiasmo. Pertenece a esa generación de mujeres de los 70 que se quitó el sujetador, empezó a usar la píldora anticonceptiva y convirtió el campus de la Universidad en escenario de lucha antifranquista.

Se casó con un concertista de piano mucho mayor que ella. Pasaban la mayor parte de año viajando por todo el mundo mientras el actuaba. Creo que así cumplió un sueño que nació al leer "La vuelta al mundo en ochenta días", " Dos años de vacaciones" o " La isla del tesoro".

No tuvieron hijos y al enviudar estando en buena posición económica siguió viajando sola.

Hoy volverá mi prima Vera de su último viaje invernal y renacerá la vida... como siempre.

La consagración de la primavera - Igor Stravinsky

La idea de la mort

Un mundo 1929. Angeles Santos Torroella

Despertes a la vida
i de sobte notes que vas perdent trossets de tu
del que estimes.
I un dia ets tu el que se'n va de debò
a vegades sense adonar-te'n.

Tu Sahra que m'acompanyes en aquesta llarga travessia, com Nausícaa l'amor somiat, saps que això és un desert i no hi ha camí. Sortim de la mar i allà tornem, som aigua i som riu.

Quan arribem al final Sahra, m'has de cremar, enterrar sota una pedra i escriure'm un epitafi... "Al final hi ha la mar".

Ningú parlarà de mi quan passin els anys. Hi ha qui creu en l'altra vida o en la reencarnació o no creu res, però per si de cas tothom deixa empremtes.

Jo només he deixat empremtes en tu
el dia que te'n vagis
ningú parlarà de mi
i quan faltin els fills
ningú se'n recordarà de nosaltres.
I potser... no ens fa cap falta.


La idea de la mort m'envolta
voldria descansar aquí
que la tramuntana no faci volar cendra
perquè vaig créixer i visc aquí ...
on vaig néixer.

De mi sols quedarà un record...la paraula escrita, la brillantor dels ulls i el fart de riure que us fèieu quan explicava històries divertides.

Leopoldo María Panero, el recuerdo del fulgor

PROYECTO DE UN BESO

Te mataré mañana cuando la luna salga
y el primer somormujo me diga su palabra
te mataré mañana poco antes del alba
cuando estés en el lecho, perdida entre los sueños
y será como cópula o semen en los labios
como beso o abrazo, o como acción de gracias
te mataré mañana cuando la luna salga
y el primer somormujo me diga su palabra
y en el pico me traiga la orden de tu muerte
que será como beso o como acción de gracias
o como una oración porque el día no salga
te mataré mañana cuando la luna salga
y ladre el tercer perro en la hora novena
en el décimo árbol sin hojas ya ni savia
que nadie sabe ya por qué está en pie en la tierra
te mataré mañana cuando caiga la hoja
decimotercera al suelo de miseria
y serás tú una hoja o algún tordo pálido
que vuelve en el secreto remoto de la tarde
te mataré mañana, y pedirás perdón
por esa carne obscena, por ese sexo oscuro
que va a tener por falo el brillo de este hierro
que va a tener por beso el sepulcro, el olvido
te mataré mañana cuando la luna salga
y verás cómo eres de bella cuando muerta
toda llena de flores, y los brazos cruzados
y los labios cerrados como cuando rezabas
o cuando me implorabas otra vez la palabra
te mataré mañana cuando la luna salga,
y así desde aquel cielo que dicen las leyendas
pedirás ya mañana por mí y mi salvación
te mataré mañana cuando la luna salga
cuando veas a un ángel armado de una daga
desnudo y en silencio frente a tu cama pálida
te mataré mañana y verás que eyaculas
cuando pase aquel frío por entre tus dos piernas
te mataré mañana cuando la luna salga
te mataré mañana y amaré tu fantasma
y correré a tu tumba las noches en que ardan
de nuevo en ese falo tembloroso que tengo
los ensueños del sexo, los misterios del semen
y será así tu lápida para mí el primer lecho
para soñar con dioses, y árboles, y madres
para jugar también con los dados de noche
te mataré mañana cuando la luna salga
y el primer somormujo me diga su palabra

El poeta, actor i escriptor Leopoldo María Panero, exponent de la poesia transgressora, va morir ahir a Las Palmas a l'àrea de salut mental de l'Hospital Joan Carles I.

Nascut a Madrid el 1948, fill del poeta Leopoldo Panero i de l'escriptora Felicitat Blanc, era germà del també poeta Juan Luis Panero.

Escriptor des de la infància, part de la vida de Leopoldo Maria Panero ha transcorregut en diferents hospitals psiquiàtrics de la Península i Canàries. Va pertànyer al grup dels "Nou novíssims poetes espanyols" de Josep Maria Castellet.

Arquetip del "malditismo" i notori militant de l'esquerra antifranquista, és autor de l'obra poètica més radical i singular de la poesia espanyola dels últims temps i tabú de la seva generació, condemnat a la marginalitat i l'escàndol.

"Aquí estoy yo, Leopoldo María Panero, hijo de padre borracho y hermano de un suicida, perseguido por los pájaros y los recuerdos que me acechan cada mañana".

"No llames a mi puerta deja que el viento se lleve tus labios".

Fuente y caudal

Cuando escucho la guitarra de Paco de Lucía siempre me acuerdo de ti.

Te conocí cuando eras como el agua, como el agua de un torrente, ruidosa y alborotada.

La risa fresca y transparente, limpia como el agua.

No sabías a nada, te impregnabas de lo que tocabas y eras un manantial de olores.

Olías a tomillo a menta y a lavanda y el musgo de tu vientre a la humedad del agua.

Me mostrabas la rutas seguras, el camino recto y rodeabas mi cuerpo rumoreando.

Luego te alejaste poco a poco, como el agua, por los meandros de la vida en silencio, sin decir nada.

A veces en la mar inmensa creo contemplar tus ojos, que son como el agua... llenos de lágrimas.

Paco de Lucía ha fallecido esta noche a los 66 años en Cancún (México).
Se ha reunido con su amigo Camarón y ya suena una rumba en el cielo ...entre dos aguas.

22 Febrer 2014

Sueño

Desgarrada la nube; el arco iris
brillando ya en el cielo,
y en un fanal de lluvia
y sol el campo envuelto.
Desperté. ¿Quién enturbia
los mágicos cristales de mi sueño?
Mi corazón latía
atónito y disperso.
...¡El limonar florido,
el cipresal del huerto,
el prado verde, el sol, el agua, el iris!
¡el agua en tus cabellos!...
Y todo en la memoria se perdía
como una pompa de jabón al viento.

Antonio Machado va morir a Collioure camí de l'exili avui fa 75 anys.

La Vanguardia 22-2-2014 Machado.

No te n’oblidis mai

Aprèn l'aspra lliçó
d'aquells que t'han guardat
dins l'aire mort el do
del vent de llibertat.
Recorda la fredor
d'un cor antic parat.
No sollaràs la flor,
el nom de llibertat.
Guaita de nits, pastor
al prim son del ramat,
mantén l'alta cremor
del foc de llibertat...

Salvador Espriu va morir a Barcelona avui fa 29 anys.

Recordo l'olor d'un temps, d'aquells dies tan blaus, d'aquell sol de la infància. Quan la ginesta floria i els camps eren vermells de roselles ... una olor de versos.

Aparences i mentides

Visc de nit

escric

visc de dia

adormida

i al final tot és mentida

ni visc ni escric ni sóc dona

ni de nit adormit espero al dia

Bloc teatre XIX

El teatre va obrir les portes per estrenar una obra titulada " Xarxes socials". L'autor era un jove escriptor amb gran experiència en aquests temes, havia estat enganxat a les xarxes socials i després de superar la seva addicció va escriure aquesta peça meitat teatre, meitat " reality " .

Per entrar a la primera sessió a més de pagar l'entrada havies d'acreditar que pertanyies a alguna d'aquestes xarxes , si participaves en diverses et feien triar - ne una.

El " show " va començar puntualment . A la platea s'asseien els usuaris de Facebook i d'Instagram que no paraven de fer fotos , al galliner una turba de Twitteros piulant-se entre ells bestieses de menys de 140 paraules i a les llotges els Blocaires , un grup molt col · legiat de lletraferits i succedanis .

Es van apagar els llums , va pujar el teló però només es veien les cares il · luminades del públic contemplant les pantalles de les seves " tablets " i " smartphones ", passant de tot.

Llavors surt l'actor principal a l'escenari enmig d'un silenci trencat per una remor de teclejat que puja de la sala i diu amb veu potent :

Senyors

les xarxes socials són vostès

i ara ... ja no els importa res més!

Fi , baixa el teló.
(Bé, hauria d'haver dit: "es tanca la sessió")

L'hivern

Sota branques despullades

em vaig vestir d'hivern

sóc aigua i fred ... sóc terra

demà seré neu.

Tot escoltant Vivaldi, un increïble hivern de música techno.

Carta d'ajust (Un post ... que no s'acaba mai)

La Carta d'ajust venia sempre abans del programa. És clar, aquí hi ha un problema...estic pensant en el programa que ve després i no se m'acut res.

Sabeu que faré: aquest post serà com un full en blanc, aniré afegint ratlles, escrivint tot el que em passi pel cap.

Tinc temps i espai perquè aquesta cançó és molt llarga.

Comencem doncs...

Escriure un bloc és:
despullar-se un xic per dins
mostrar secrets inconfessables
recordar-se dels amics
pensar en les persones que estimes.

Escriure un bloc és:
tenir poca vergonya
patir per imaginar
cometre un acte de supèrbia
desvetllar històries desconegudes.

Escriure un bloc és:
aprendre coses noves cada dia
escoltar la música de l'ànima
contemplar imatges inoblidables
provocar sentiments.

Escriure un bloc és:
saber que em llegeixes sempre
i si et canses de mi o m'avorreixo
sortiré de la teva vida prement una tecla ... "delete"!

 

"Tenias quince años, ojos grandes, voz de gata. Olias a tinta china, a colonia de lavanda.

Un día te besé en el pelo, en el cine, en la cara. Pero ya no recuerdo tu rostro.

Amor evanescente...amor de infancia."

M'han robat un comentari i no sé qui l'ha amagat. 

El comentari deia: "Per parlar amb la mirada cal compartir l'ànima"

He perdut un comentari i... no sé qui l'ha guardat.

Sóc un llop feliç.
El meu bosc és ple de porquets, llenyataires, àvies, caputxetes i caçadors feliços. Cada dia cantem, ballem i mengem perdius.
Però de vegades surto de les pàgines del meu conte, faig una volta per aquí i somric... encara que em costi.

Amors prohibits

M'estimo a mi mateix

com t'estimo a tu

en silenci

sense pors.

T'escolto mut amor ... quan calles

i et penso cada dia

però no t'ho dire

mai.

(Els amors prohibits són els amors mes grans)

Un dia li vaig dir: A mi el que m'agrada de tu és "lo bonita que eres y lo bién parida que estás..."

Ahir va morir un poeta...

Sefiní
 
Basta por esta noche cierro
la puerta me pongo
el saco guardo
los papelitos donde
no hago sino hablar de ti
mentir sobre tu paradero
cuerpo que me has de temblar.

Juan Gelman

La vida m'ho ha regalat tot, tinc més de mil anys; els meus planetes estan en harmonia.

Mai sabràs si dic mentides, visc a tot arreu; no necessito diners.

Vaig arribar fa temps després de conèixer l'univers. Però no puc dir-te tot el que vols saber, demanes tant, tant que ja no sé respondre't.

Ja ho saps... sóc l'amor! La incertesa de l'amor.

Com un ocellet entre les teves mans em sento morir.

Només em puc salvar si em deixes lliure

o si em dones de menjar...llet amb pa.

No he vist mai la posta de sol al Cafè del Mar escoltant música Chill-Out.

Però, un capvespre a Zahara de los Atunes el sol va omplir la platja de colors; a prop, les pastures dels braus i l'olor de l'herba.

L'aire fresc de l'oest feia escuma amb les ones i tu emocionada cantaves quan el sol s'amagava, lluny ... al final de la mar.
 

Ara sóc com un riu
un doll d'aigua
camino voltant obstacles
faig bells meandres
i travesso les muntanyes
... pel mig!


A la Carme no li ha agradat la meva versió d'un poema de Brossa:

Si eres en Joan Brossa, de vegades no m'agrades.

Si eres una manera de parlar, primer cal escoltar.

Si m'estimaves sempre, som dues barques varades.

Vas i véns com les onades, plores i ... de vegades no m'agrades.

 

Aquesta dona té cops amagats ... l'altre dia em va sorprendre amb un vers inoblidable:

Demà,
et miraré com ets,
des del matí,
cap maquillatge no t'amaga prou
com per no veure't.
Fins a la nit.
Et miraré com ets.
I tu...
Mira'm com sóc.

Carme Rosanas

"Les mans toves surten del cap."

(Idea per a un retrat surrealista)

Fa molt de fred, és final de mes, el repartidor de publicitat tenia pressa per tornar a casa i ens ha omplert la bústia amb un munt de fulletons de propaganda d'en "Masallera de Vic, barrets i complements".

Ara ja tenim paper ... per encendre la llar de foc uns quants dies.

Visc de nit
escric
visc de dia
adormida
i al final tot és mentida
ni visc ni escric ni sóc dona
ni de nit adormit espero al dia


Fi del post