MMXIV...el desànim

Al febrer moren els poetes i els genis. Paco de Lucía va morir el dia 26; feia 75 i 29 anys respectivament que ens havien deixat Antonio Machado i Salvador Espriu.

Recordo l'olor d'un temps, d'aquells dies tan blaus, d'aquell sol de la infància. Quan la ginesta floria i els camps eren vermells de roselles ... També m'enrecordo de tu quan eres com l'aigua, com l'aigua d'un torrent, sorollosa i esvalotada. El riure fresc i transparent, net com l'aigua.

Visc de nit

escric

visc de dia

adormida

i al final tot és mentida

ni visc ni escric ni sóc dona

ni de nit adormit espero al dia

Al març va morir el poeta maleït Leopoldo María Panero.

"No llames a mi puerta deja que el viento se lleve tus labios".

Sota branques despullades

em vaig vestir d'hivern

sóc aigua i fred ... sóc terra

demà seré neu.

Una tarda d'abril grisa i freda, quan l'hivern és primavera i la tristesa entela els vidres. Les mans dibuixen ombres inversemblants sobre l'olor d'una pell humida i tèbia. Abraçant-nos ben fort, com si tinguéssim por, només s'escolta el pas lent de les hores.

Malenconia d'abril ... una tarda plujosa i tendra.

La idea de la mort m'envolta

voldria descansar aquí

que la tramuntana no faci volar cendra

perquè vaig créixer i visc aquí ...

on vaig néixer.

A l'abril se'n va anar Gabriel García Márquez.

"Macondo era llavors un llogaret de vint cases de fang i cañabrava construïdes a la vora d'un riu d'aigües diàfanes que es precipitaven per un llit de pedres polides, blanques i enormes com ous prehistòrics. El món era tan recent, que moltes coses no tenien nom, i per esmentar-les calia assenyalar-les amb el dit ... "

Parlant en català tots dos a soles

em mostraves els més íntims secrets

i jo políglota ... no hi entenia res.

Vaig néixer amb la lluna plena al número tres del carrer Galligans, prop de l'hotel Duran, avui fa seixanta-cinc anys.

Ara visc al Carrer Arquimedes
un carrer que no té pàtria
ni llengua
ni religió.
És un carrer del món
sense trampes
ni mentides
generós.
Un carrer que té memòria
que treballa
que riu molt.
El meu carrer és ple de gent
de tota mena
i condició.
El meu carrer no té amo
el meu carrer...sóc jo!

De vegades no saps si és perquè estàs cansat, potser trist o fart d'aquesta rutina d'insensateses, que se't rovellen les paraules.  Costa escriure, dir alguna cosa que no hagis dit i sobretot deixar anar un bri de tendresa damunt d'un paper blanc.

Darrere la cortina

et miro

em mires

mai sé si em veus ... o m'imagines.

Visc de silencis, de petites coses. Darrerament no et dic res, no t'importi, sent-me a prop cada cop ... més silenciós.

Sense vós
gelat em mor d'amor senyora
sou llenya ... que m'encén
i el vostre dolç oblit
escriu el llibre de les hores.

Tanca els ulls, dóna'm la mà, no diguis res. T'explicaré la història d'una vida que m'havia imaginat, com un conte.

 Els primers records d'infància

petons de llet

pa amb xocolata

i el fred ... el fred dins les cases

que omplia els carrers de basses gelades.

 

El meu avi era un contacontes somiatruites, gràcies a ell de ben petit vaig aprendre a volar.

Volava poc i baix i els dimonis de la por, negres i peluts, intentaven atrapar-me com en un somni Freudià.

No estiguis trista Sahra

tinc un vaixell pirata que és un carret de gelats

tu ets més preciosa que Wendy

jo ja no sé volar.

Llavis de vainilla, cucurutxo de rialles

tanca els ulls, no diguis res ... dóna'm la mà.

Joe Cocker va morir el dilluns 22 de desembre.

Hi ha paraules que no sabem escriure, mots que no s'han inventat.

Potser és un llenguatge secret, un joc de mirades. Són les paraules que diem amb els ulls.

Prop de cap d'any mirant al mar les ones s'emporten les paraules...van i vénen els mots.