Yo era intemporal y puro, sentía en mi lo que sentías tu.
Nací del Señor cuando la luz salió de Orión, a veces soy como tu alma y vengo a ti cuando me llamas.
Llegué al mundo de la tierra Muerta a lomos de mi caballo Aranaz, tenia las alas de viento adornadas con estrellas, con plumas del firmamento.
Vivías en un mar de piedra, allí donde los hombres aguardaban su fin dentro de mil años, el aire no tenia agua y las arenas quemaban.
Tu eras como la luz, brillabas y bebías lágrimas, con la sal de tu boca colmó la sed mi caballo y al besar tu frente te llenaste de vida.
Te llame Nausicaa, a quien más amo, la que enloqueció a Odiseo, reposo de mi camino.
No podre llevarte a Orion porque el tiempo se acaba, el Señor me envía a ti y siempre estaré a tu lado, hasta que todo termine.
Pero si Aranaz quisiera volaría su galope al otro lado del Mundo, lejos de Orion y la tierra, mis labios besarían tus ojos y podrías ver mi cara. Te reconocerías en mí porque yo soy como tú : puro, bello y generoso.
Y si me acompañas te mostraré el Universo, viajaré contigo para siempre más allá de las galaxias, donde no termina nada, sin que pase el tiempo...como Peter Pan.
Contemplaba el beso de Klimt pensando en la incertitud del alma. Escuchaba cantar al viento y llorar a las bestias, la música de Santana, cuando de pronto me vi tan pequeño, tan solo y confuso bajo las estrellas que me asusté y sentí miedo...
7 comentarios:
No tinguis por, Pere Pan...som petits, però en realitat mai estam sols. Segur que Nausicaa vindria amb tu si pogués. Qui sap si el temps es congela i un dia ve.
Si ho pensem bé som molt petits, molt, però no hem de tenir por perquè alhora som suficientment grans per crear o admirar obres tan belles com El bes de Klimt, un dels meus pintors favorits.
Petits, potser sí, però hi ha paraules grans, i textos enormement preciosos.
Quin romanticisme més gran transpua aquest escrit. Sols algú capaç de sentir amb profunditat podria escriureles.
Si Nausicaa no acut al teu clam amb unes paraules com aquestes, no sé què més necessita!!!
He tingut sort d'obrir l'ordinador ara, perquè m'hauria perdut un text bellíssim!!!
Molt bona nit Pere pan
Saps? a mi m'encanta la mitologia. No sé si aquesta història és real o no, però m'ha fet viatjar en un temps on es creia en Déus màgics però amb debilitats o càrregues molt humanes. I per això trobo fantàstica la mitologia, especialment la grega, on tot Déu té coses bones, té grans poders, però amb ell sempre hi van incloses grans debilitats.
I que infinit és el cel i ben mirat què diminuts hi som tots sota el seu estol d'estrelles.
Una abraçada i queda't amb lo bo de Peter Pan que la vida com la veuen els grans és massa avorrida.
El so dels cristalls de fons, em faran companyia, avui que estic malaltona.
Gràcies Pere
Precioso video y precioso texto, un placer volar entre tus palabras my friend, me volviste a sorprender una vez más, enhorabuena, un abrazo.
Publicar un comentario