domingo, 24 de abril de 2016

El conill


Després de demanar-li moltes vegades, un dia sortint del cole, la Rosa em va ensenyar el seu conill.
L'havia vist dibuixat en un llibre però així al natural em va semblar diferent.
Em vaig posar molt vermell... mai he entès perquè, a més, aquest al nas portava un anell.

Microrelat per al Joc de Lletres de Sant Jordi.

sábado, 23 de abril de 2016

Pinzellades XVIII (A l'alba d'aquest matí)



A l'alba d'aquest matí
un vell roser m'ha regalat una rosa
petita i roja
les fulles atapeïdes com si fossin de robí.

A les ribes de la nit l'he tallat amb molta cura
llavors ella ha fet un crit
una llàgrima ... llisca pels dits
en veure com l'he traït.

sábado, 9 de abril de 2016

Pinzellades XVII (Sota el barnús)




Sota el barnús
brillaven quatre estrelles,
sobre meu
sols els teus ulls.
I eres com les onades ...




La foto és de Neave Bozorgi.

lunes, 21 de marzo de 2016

NUKE




Eva Serrano- NUKE és blocaire, poetessa i artista visual; tot el seu treball és d'una bellesa extraordinària.
Durant tres anys vaig seguir el seu bloc comentant sovint els seus posts, actualment no publica res.
Recordant les bones estones que vaig passar al "Rincón de Nuke" us deixo aqui alguns dels comentaris que li vaig fer:

Te dejo mi puerta entreabierta,
en el rellano tres puntos suspensivos
y tú piensa lo que quieras...

Este teatro de la vida, confunde disfraz con persona
y al final no sabemos quien interpreta: el actor o el personaje.

Lo que me gusta de tí es "lo bonita que eres
y lo bién parida que estás"...

Detendré el tiempo
para que no me olvides.
Cuando te vayas
lo dejaré pasar, rápido,
y me iré contigo...

He pasado seseNta veces
por tu pUerta,
si Kuento hasta siete
pasaré sEsenta y una.

Esta uva de la suerte
que veo marca la una
parece una oliva verde
redonda como tus ojos.
Que se cumplan tus deseos
a la una de la noche,
las doce en Canarias.

Te abrazo, me doy dos vueltas por ahí
y vuelvo para abrazarte de nuevo .

Funambulistas de la vida
siempre por la misma cuerda
arriba y abajo.

Siempre llevo en mi cartera
una o dos tiritas,
para tapar las heridas
que sólo las cura el tiempo.

No me esperes al caer la tarde
sólo son pedazos de aire
de alas que te llevaron lejos
y es que...
¡me quedé tán solo!
que no podría encontrarte.

Tus ojos de mayo alientan deseos
el aire ha sembrado un millón de besos
y la metamorfosis hará que tus manos
de nuevo se llenen... de mariposas.

Y cuando el viento sopla
grita mi boca
pidiendo auxilio...como una caracola.


La foto és de l'Eva Serrano i aquesta música li agrada molt.

domingo, 13 de marzo de 2016

Xoc d'un tren i un veler a la deriva... un titular sorprenent

 

"Veles al vent sobre el rail d'una onada vaig anar a parar sota l'acer del teu ventre.
Les teves rodes em van fer cruixir les quadernes i mentre l'apartavaques tallava el màstil de coberta vas penetrar fins al celler omplint-me de vapor.
Llavors vam ser un sol cos ... allà al mig de la platja."

Titulars

sábado, 5 de marzo de 2016

Pinzellades XVI (Gotas de lluvia)



Gotas de lluvia
recorren infinitos caminos
en los cristales de casa.
Me acuerdo de tus mejillas
llenas de senderitos
un día cuando llorabas.



Enlluernat per la nit.

miércoles, 2 de marzo de 2016

Pinzellades XV (Ets com un llibre obert)



Ets com un llibre obert
dius tot sense parlar
refugi de mirades
plaer de llegir.



Si tingués per un moment el temps a les meves mans, no diria res... no diria res.

viernes, 26 de febrero de 2016

Pinzellades XIV (Una boca així)



Una boca així
sembla un plat del Bulli,
uns llavis així
no es poden besar.
I quan no pots més
te'ls has de menjar ... de cop!


lunes, 22 de febrero de 2016

Estos días azules y este sol de la infancia

Allá, en las tierras altas,
por donde traza el Duero
su curva de ballesta
en torno a Soria, entre plomizos cerros
y manchas de raídos encinares,
mi corazón está vagando, en sueños...
¿No ves, Leonor, los álamos del río
con sus ramajes yertos?
Mira el Moncayo azul y blanco; dame
tu mano y paseemos.
Por estos campos de la tierra mía,
bordados de olivares polvorientos,
voy caminando solo,
triste, cansado, pensativo y viejo.
 
Antonio Machado va morir a l'exili avui fa 77 anys.


Amb sofriment he vist. Ja no recordo el mar.
Camino l'últim solc, després vindrà el desert.
Sota clarísims cels, escolto com el vent
em diu el nom guanyat, aquest meu nom: "Ningú."
Seran temps de repòs, i em decanto a mirar
per darrera vegada la llum d'un llarg ponent.
Ara, sense cap por, tot sol, m'allunyaré,
nit endins, Déu endins, per la sorra i la set.

Avui fa 31 anys que ens va deixar Salvador Espriu.



jueves, 18 de febrero de 2016

Pinzellades XIII (Ja no et miro mai)




Ja no et miro mai
quan passes a prop meu
però ... ets com un brogit
corres com l'aigua fresca
vas i vens com les onades
com el vent que mou les fulles dels arbres.




La foto és de Wilson Chong