Tanca els ulls

Tanca els ulls, dóna'm la mà, no diguis res.

T'explicaré la història d'una vida que m'havia imaginat, com un conte.

Els primers records d'infància
petons de llet
pa amb xocolata
i el fred ... el fred dins les cases
que omplia els carrers de basses gelades.

El meu avi era un contacontes somiatruites, gràcies a ell de ben petit vaig aprendre a volar.

Volava poc i baix i els dimonis de la por, negres i peluts, intentaven atrapar-me com en un somni Freudià.

No estiguis trista Sahra
tinc un vaixell pirata que és un carret de gelats
tu ets més preciosa que Wendy
jo ja no sé volar.
Llavis de vainilla, cucurutxo de rialles
tanca els ulls, no diguis res ... dóna'm la mà.

"És molt difícil o gairebé impossible pintar o parlar de la bellesa. Jo no sóc un pintor de la bellesa, sóc un pintor de situacions felices ..." Manel Anoro.

Ella

Ella no diu mai res, sempre hi és. Sovint canvia d'imatge, és l'àngel que em guarda.

M'estimo

com t'estimo

en silenci

sense pors.

T'escolto mut amor ... quan calles

i et penso cada dia

però no t'ho dire

mai.

Com un amor prohibit.

De l'amor, la mort i altres solituds.

Li havia costat molt acabar la novel·la, trobar un final que li agradés.

Feia tant de temps que havia començat a escriure aquella història que n'havia oblidat el motiu, fins i tot la imatge de Sahra era difusa i només recordava la seva veu.

"Quan el desig va perdre la mirada i ni tan sols compartíem solituds, llavors, enmig del deliri vaig somiar tota una vida; no la real sinó la que havia imaginat. La morfina m'adormia a poc a poc, mentre tot sol entrava... al paradís ."

FI

Un bell dia veurem aixecar-se un fil de fum allà al final de la mar. I després ... apareixerà la nau.

La teta que os falta

Un curtmetratge dirigit per César Ríos Aguilar: "La teta que os falta".

Treball que va ser produït gràcies a la Federació Espanyola de Càncer de Mama. Intervenen Beatriz Rico, Elena Martín, Mónica Aragó, Rocío Muñoz, Myr Garrido, Albert Coma, David V. Mur, Ismael Martínez i Patxi Freytez.

Fa un any vaig poder veure aquest curt, em va impressionar la manera com descriu l'escena i sobretot el missatge positiu que ens deixa.

Fins ara no l'he pogut penjar perquè estava protegit.

En blanc

Diuen que les muses van i vénen a l'estiu, com si fessin vacances, però jo no m'ho crec.

Voldria que fossis aquí ...  He de dir-te tantes coses que de vegades no sé com fer-ho, em falta la paraula i quan penso en tu em quedo en blanc com les fulles de la llibreta.

Només puc obrir el calaix dels comentaris i treuren uns quants perquè els llegeixis .

A l'alba d'aquest matí
un vell roser m'ha regalat una rosa
petita i roja
les fulles atapeïdes com si fossin de robí.

A les ribes de la nit l'he tallat amb molta cura
llavors ella ha fet un crit
i una llàgrima llisca pels dits
en veure... com l'he traït.


Darrere la cortina
et miro
em mires
mai sé si em veus ... o m'imagines.


Visc de silencis
de petites coses
darrerament no et dic res
no t'importi, sent-me a prop
cada cop ... més silenciós.


Sense vós
gelat em mor d'amor senyora
sou llenya ... que m'encén
i el vostre dolç oblit
escriu el llibre de les hores.

Només som dues ànimes perdudes nedant en una peixera, any rere any.

Argentina...sefiní

A qui no li han dit alguna vegada: "S'ha acabat!" ... A mi sí, un cop fa anys.

Recordo aquella escena potser amb més dramatisme del que va tenir realment. Ella tenia tota la raó, jo era un immadur, i es va casar amb un noi més gran que li va donar el que el Pere Pan de llavors li negava.

He pensat en tot això perquè l'altre dia vaig llegir un poema preciós de Juan Gelman "Sefiní" i casualment avui escoltava una entranyable cançó d'Hervé Vilard titulada "Capri c'est fini" que deia: No tornarem més a on em vas dir t'estimo, no tornarem més ja no val la pena ...

Aquesta nit potser també Argentina dirà "se finí" a les seves aspiracions esportives, jo desitjo que no. Si és així sempre ens quedarà la grandesa del tango i la bellesa d'un poema argentí ... com em queda el record d'aquella noia que potser hagués canviat la meva vida.

Basta por esta noche cierro
la puerta me pongo
el saco guardo
los papelitos donde
no hago sino hablar de ti
mentir sobre tu paradero
cuerpo que me has de temblar.

Juan Gelman



La foto és de Aldo Sessa.

Avui tornen els Rolling Stones

Els Rolling Stones, la banda de rock més poderosa de la història, actuen aquesta nit a Madrid. És l'únic concert a Espanya de la que potser serà la seva darrera gira mundial.

He pogut assistir a tres dels seus concerts a Barcelona: "Urban Jungle" el 1990, "Bridges to Babylon" el 1998 i el tour "Licks World" el 2003.

En directe impressionen. Van començar la seva actuació de 1990 a Montjuïc amb "Start Me Up" i un esclat de foc que va fer emmudir al públic; quan hi penso encara sento pessigolles a l'estómac.

Ja no els veuré més, no voldria perdre aquelles sensacions dels primers concerts; igual que no tornaré a entrar a Nova York un capvespre pel pont de Queensboro quan el perfil de Manhattan era com un "déjà vu" emocionant.

Tot té el seu temps, fa molts anys que no fumo i els Rollings haurien de deixar de tocar i convertir-se definitivament ... en mites.

com@enta.me

De vegades no saps si és perquè estàs cansat, potser trist o fart d'aquesta rutina d'insensateses, que se't rovellen les paraules.

Costa escriure, dir alguna cosa que no hagis dit i sobretot deixar anar un bri de tendresa damunt d'un paper blanc.

Sort que estem al juny, el mes que més m'agrada. Ara al final de la tarda, tornant de la feina, encara tinc temps de veure com el sol amanyaga els cims de l'Albera i mentre prenc una cervesa freda amb quatre xips espero que arribi el moment màgic en què el temps s'atura dos minuts i ... es fa fosc.

com@enta.'m

Tonada de luna llena

Vaig néixer amb la lluna plena al número tres del carrer Galligans, prop de l'hotel Duran, avui fa seixanta-cinc anys.

L'últim dia de Fires després dels focs artificials, el soroll dels coets i l'esclat de colors em van cridar l'atenció, així que vaig decidir sortir del ventre de la meva mare per contemplar l'espectacle.

Després ja he anat veient que la vida no sempre és una festa per tirar-hi coets.

Ara visc al Carrer Arquimedes
un carrer que no té pàtria
ni llengua
ni religió.
És un carrer del món
sense trampes
ni mentides
generós.
Un carrer que té memòria
que treballa
que riu molt.
El meu carrer és ple de gent
de tota mena
i condició.
El meu carrer no té amo
el meu carrer...sóc jo!

Yo vide una garza mora dándole combate a un río. Así es como se enamora tu corazón con el mio.

Luna, luna, luna, llena menguante...La luna me esta mirando, yo no se lo que me ve.

En la intimitat

 

Parlant en català tots dos a soles

em mostraves els més íntims secrets

i jo políglota ... no hi entenia res.

 

Quién se va... quién se queda.

Quién le duele más la soledad,

si todos los rincones de mi vida...tienen algo tuyo.