Escoltar aquesta cançó de l'Orchestra Fireluche i d'en Pau Riba ha estat una sorpresa. M'ha agradat molt la interpretació i sobretot el text. Si pogués faria meves les paraules, les diria a la "Maria" que sovint coneixem i estimem ... i no sabria dir res més.
La Maria s'adorm i a fora el vent la bressola.
Rum, rum, entre les branques una remor com de mar.
La Maria s'adorm i desitjos i encanteris amagats a la panxa d'una nina li bressolen la son.
Que el llit es converteixi en un mar esbarriat i els llençols en veles de paper d’arròs
i se t’endugui un aeri oceà de peixos alats i llagostes d’ales d’aigua
i que després, sentint el vertigen de ser gota d’aigua freda de pluja, caiguis
i et facis amiga dels calabotins
i us passeu el que queda de nit xerrant
i mirant les estrelles des de sota l’aigua
que no et facis vella sense fer-te gran
que no et facis gran sense créixer
que no perdis la inèrcia del somriure
que no oblidis la urgència del moment
que sentis que formes part d’una tribu
i que respectes el seu cos però vegis que només és una canoa...
Que no et senti dir mai: "Sí, sóc aquesta mandrosa acumulació d’errors"
i que entenguis que estimar és estimar involuntàriament, imperfectament, inevitablement
i que si t’enamores d’algú t’entrebanquis contínuament pel seu nom
i que et digui: "T’estimo, però no ho sé escriure"
i que quan us veieu, els vostres ulls, els teus i els seus
siguin com quatre ocells que se us emportin en volandes.
Que no siguis com tota aquesta gent que fa la veu trista per telèfon
que si plores notis que el torrent de llàgrimes et neteja
que si te’n vas, sentis a dir-te: "Quan em mori, enyoraré enyorar-te"
que arribi l’hivern a la primavera de la vida i que recordis que tots parim pels ulls
que la gent és i s'és, com s'és, el que s'és, qui et fan ser
i entenguis que delires i confies per un instant que no ho fas.
Que un dia un noi o una noia et digui: estic enamorat de la imperfecció del teu cos
de la lluna dels teus pits
de la carn de la teva cara
de l’aigua dels teus ulls
i el desig que vol, sense saber què vol, em xiscla a cau d’orella
que la memòria no et sigui massa fràgil
que et sàpiga donar contínuament a llum i que estimis i et deixis estimar
que sovint és la lliçó més difícil d’aprendre i després, silenci.
Sigues només un infant que fa esgargots
mantingues la teva innocència lluny de l’abast dels adults
i que no et venguis mai per una droga de tranquil·litat
per una punyalada amable
per una tendra esgarrapada als llavis
i no siguis mai per ningú i que ningú sigui per tu
només una aixada a les pupil·les
procura mantenir algun desig incomplert
i sempre purs els orificis del cor: ulls, boca, nas i orelles
