Les nits de xafogor t'ofegues, surts al jardí i el perfum del gessamí t'embriaga. Et trauries la roba, passejaries nua però et fa vergonya... no saps perquè.
Llavors l'aigua nega els solcs, la menta fa olor de terra, ve brisa de ponent i respires.
Sóc aire
vaig i vinc, de cops deixes que et besi
fresc o tebi et tanco els ulls
llavis d'aire
petons d'aigua
sense fer soroll ... com un alè.
8 comentarios:
No és la vergonya Pere, són els veïns. Quina mania de construir les cases tan juntes!
;-)
És nit d´estiu aquest post, excel·lent!
De nit d'estiu, de xafogor...
Bona nit des de la fresqueta
Ho pot fer... el vestit teixit de silenci nocturn, esquitxat de lluentons d'estrelles ací i allà la protegirà de mirades no desitjades...
Sentir, deixar-se anar... una estona de sensual llibertat...
Mentre hagi jardí, perfum de gessamí, aigua, menta, terra i brisa, hi ha molt més que xafogor...Abraçada!
l'aire vesteix, despulla, acarona
Com ens agradaría de vegades poder ser aire i atrevir-nos a recórrer aquella pell, aquells llavis, aquells cabells que mai no tocarem...
Una abraçada, Pere.
A la nit, quan la vergonya ja dorm, és quan sentir l'aire -nua, al balcó, amb la menta que em diu que hi sóc i la lluna fent-me l'ullet- és fa més fàcil, sobretot, si penso amb tu.
Feliç desvetllar, Pere!
Bessets
Els cops d'aire et poden fer feliç.
Publicar un comentario