El senyor Josep Pla

Avui he pujat al poble de Maçanet de Cabrenys, a la tarda llegia el Quadern Gris: abril 1919...
"Temps de Setmana Santa. Com cada any: fa un dia gris, voltat d'una gran calma, fred, sense sol ni vent. El cel és baix d'un color de cendra, amb una resplendor interna de grosella. Tinc la boca tan seca que trobo l'aigua deliciosa, reconfortant. La tendència de l'alcohol a donar set, a produir un assedegament creixent, és el cercle més viciós de la vida humana. Em quedo a casa. Crepuscle inacabable; nit inacabable. No acaba d'interesarme la lectura dels llibres que tinc a mà..."

Per un moment m'he sentit molt proper a les paraules de Josep Pla i també he pensat en el que va escriure del maçanetenc Alfons Roger al qual va qualificar com un dels grans cuiners de l'Empordà.

Jo vaig conèixer al seu fill Ramon Roger, recentment traspàssat, va seguir l'escola culinària del seu pare i mai oblidaré les seves truites de riu al vi blanc, el conill amb mandonguilles o la omelette norvégienne de postres.

Parlant de cuina, l'última vegada que vaig veure al senyor Josep Pla va ser al Motel Empordà. Estava sopant com sempre en aquella taula del fons a la dreta, li feia companyia en Jaume Subirós propietari del Motel i excel-lent cuiner, segurament menjava una sopa de farigola o una perdiu a la col.

Deien que era un home misogin i solitari però crec que no és cert, li agradaven molt les "senyoretes" i sempre buscava companyia perquè era un gran conversador.

Potser no va tenir sort amb les dones, el seu aspecte els últims anys era entranyable i m'inspirava respecte, amb un cigarret de picadura i algun vas de gin tonic al davant.

Se li ha criticat el seu caràcter, parlar massa clar, les opinions políticament incorrectes i la seva escriptura bilingüe.

Com diria Pla... tot això són collonades. El que compta és  que ens deixa una fantàstica obra literària en prosa, possiblement la millor escrita en català el segle passat.

" Feia un dia cluc, una mica trist, d'aire immòbil, lleugerament ennuvolat. El mar, en una calma una mica forçada i neguitosa, era blanquinós i el cel gris. Les oliveres de Portlligat tenien un verd mústic i ala-trencat. La sensibilitat de les oliveres, quin prodigi! Semblava mentida que aquells arbres que amb aire de tramuntana haurien tingut un aspecte tan radiant i d'una tan prodigiosa claredat, poguessin tenir ara l'aire malaltis i flàccid que tenien. Navegàvem amb el motor a poca màquina al fil del litoral, a tocar els rocs, costejant..."

Pla no sabia escriure poesia però admirava l'obra d'Antonio Machado. Amant de la cultura italiana, era empordanès, irònic, entramuntanat i fins i tot tenia cara de murri.
 Sovint citava les paraules de Montaigne: "La vie est ondoyante". La vida no és una línia recta, fa pujades i baixades. Com la literatura ...

L'any 1981 va morir Josep Pla, avui fa trenta anys. Mecano cantava "Hoy no me puedo levantar", Espanya és recuperava de l'intent de cop d'Estat del 23 de Febrer i els americans llançaven el Columbia, primer transbordador espacial ...

Jesús...Superstar?

 Jesús, explica Lluc en el seu evangeli, després del sopar va pujar a la muntanya de les Oliveres i allà en l'anomenat hort de Getsemaní va dir als que l'acompanyaven: "Pregueu perquè no caigueu en la temptació".
I apartant-se d'ells es va agenollar i també resava enmig d'una gran angoixa.

"Vull saber, vull saber, Senyor,
perquè he de morir?
perquè ?
Digue'm perquè vols que em clavin a la creu
mostra'm el motiu, dóna'm una mica de la teva llum
digues que no és inútil el teu desig i moriré
em vas ensenyar el com, el quan
però no el perquè.
Molt bé, jo moriré!
però si us plau
quan mori, quan mori,
mira'm!
si us plau, mira la meva mort!
Jo tenia fe quan vaig començar,
ara estic trist i cansat
els meus tres anys ja són milers,
perquè llavors tinc por
que ja tot acabi?
Déu, jo no vaig començar
va ser la teva voluntat
dóna'm el calze d'amargor
clava, esvera, trenca, mata
però aviat, fes-ho aviat
o jo... me'n penediré. "

A seixanta anys, recordo la meva llunyana educació religiosa amb afecte però amb la indiferència de qui ja no creu en aquesta fantàstica i dramàtica història.
Malgrat tot, potser per un profund instint atàvic segueixo demanant a Déu, cada matí, que m'ajudi a mi i als que estimo a superar les dificultats d'aquest viatge llarg i apassionant ...

Abril

Tengo una astenia tan grande

astenia sentimental

que no puedo hablar de Abril

y me falta la palabra.

Ahora susurra el viento, rumorea ...cosas de la vida, se duerme Abril en los prados y escucha crecer la hierba.

Abril siempre es primavera, cuando se despereza me sorprenden sus mil caras, yo no se que decirle y no hago más que mirarla.

Y es que...

Tengo una astenia del alma

astenia de un mes de Abril

que no puedo hablar de ti

y me falta la palabra.

Si las cosas que uno quiere
se pudieran alcanzar
tú me quisieras los mismo
que veinte años atrás...

Conversant amb Vicent Andrés Estellés

Pere, per tu he tornat al carrer dels balcons,

ben dematí, per veure si et trobava

per tu he tornat moltes nits al carrer Arquimedes

ple de balcons i de fulles llarguíssimes

no anava jo: era l'amor qui em duia

per tu he mirat, molt amarg, el cantó

distretament, però amargament sempre

mai no ens hem vist, però sempre tornava.

Sento la teua veu per a les confidències

la teua veu de vegades cremada

de pètals breus socarrats a les vores

en arribar foscament el desig

la teua veu que no escolte fa temps.

No em deixes a la vora del riu de les paraules

ni vull saber nadar i guardar bé la roba.

Preserve molt la meua soledat.

Com un gran bé l'acaricie i tempte.

Ningú no sap el que a ella li dec

un sentiment feroçment solidari

amb qui pateix, amb qui espera en silenci

un vast amor per la mort i la vida

cosa total, universal principi.

Puc dir-te Vicent

que no comprenem l'amor com un costum amable

com un costum pacífic de compliment i teles.

Es desperta, de sobte, com un vell huracà

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Em vaig enamorar d'una noia d'Alginet

i no hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Jo he amat els meus pares, he amat els meus germans

he amat la meua filla, he amat la meua dona

he amat el meu ofici, he amat la meua casa

he amat el meu carrer, com he amat el meu poble

i he amat la meua pàtria; he amat la meua vida

he amat les gents anònimes, he amat totes les coses.

M’he estimat molt la vida

no com a plenitud, cosa total

sinó, posem per cas, com m’agrada la taula

ara un pessic d’aquesta salsa

oh, i aquest ravanet, aquell all tendre

què dieu d’aquest lluç

és sorprenent el fet d’una cirera.

Ara fa divuit anys que ens vas deixar, crec que seràs recordat com el gran poeta valencià de segle vint.

De vegades la teva poesia és crua i costa de digerir, quan parles de sexe em recordes a Bukowski ... bé, tu ets molt més entranyable.

M'he masturbat avui mirant el cos

des del meu llit d'una jove a la platja:

he retornat a la meua infantesa

d'albercoquers i de dacasars furtius.

He estat feliç, immensament feliç.

He rescatat la meua adolescència

amb brusca mà mentre mirava el cos,

esvelt i nu, dempeus damunt la sorra,

compacte i bru, d'adelerada gràcia.

Ara recordo que vaig veure una dona jove

fa anys, al matí, a la platja del Mareny.

Amb gest senzill, com qui agafaria

un canteret amb aigua del Garbí

aquesta jove mare, dempeus, ha agafat

el seu fill de la sorra; l'ha

elevat a l'alçària dels seus pits

se l'ha mirat en l'aire

i molt senzillament el besava després

com si begués amb castedat d’una aigua.

Tu, Pere parles de les dones amb passió i delicadesa

es nota que les estimes.

És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.

És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre

i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.

Jo sóc un home que no té més remei que escriure

i no té més remei que escriure certes coses

i les diu, i les diu com les veu, com les sent

o potser com les viu, amargament, amb presses

pensant que va a morir-se demà o despús-demà

amb alegria a voltes, però amargament sempre.

Escrivint em sé lliure. Absolutament lliure.

Em dius amic, que escriga unes memòries.

Això ho fan bé els polítics i els lladres

que són aquells que tenen què contar.

També sol ser cosa honesta de putes:

tenen allò que hom diu experiències.

Jo no ho sé fer, i a més a més això

-perdona'm tu- em sembla innecessari.

Allò que pot tenir cert interès

és el que he escrit i roda ja pel món.

Adeu Vicent

¿Com he d'eixir d'aquesta passió

si aquest carrer Arquimedes és sols un atzucac?

El meu secret, de què et fas confident

és aquest gust general per la vida.

Res no és obscè i tan sols compta el bé.

Adéu, adéu, adéu

me'n vaig i no sé quan podré tornar a l'illa.

He estimat molt una illa

ella volia ser lliure i no es volia casar

alegre i graciosa com una palmera...

Bloc teatre VIII

Es van encendre els llums de l'escenari i va pujar el teló. El públic encara no estava assegut a les butaques quan va aparèixer un actor còmic i va dir:

Senyors! Els socialistes seguin a la meva dreta, els de dretes a l'esquerra, els de centre al darrera. Comunistes i els verds que es quedin drets, els independentistes dalt al galliner, fan fressa i va molt bé. Avui dramatitzarem una obra que molts de vostès coneixen: "La democràcia, per fer què?"

Mentre el poble seguia al carrer aliè a la "cultura", el teatre va esclatar en aplaudiments, queien pipes, cacauets i crispetes del galliner a la platea, la cridòria era espantosa i quan els verds van obrir les portes perquè entrés el poble el guirigall va ser tan gran que no va quedar ni l'apuntador ...

Avui la lluna m'ha parlat a cau d'orella

La lluna tan tafanera
s'ha acostat a prop de casa
i la nit sembla de dia.

Mira com creixen les flors!
m'ha dit
mira el verd de les fulles!
faré aturar el vent de mar
perquè faci olor el silenci
perquè escoltis créixer l'herba.

Posa't les ulleres fosques!
segueix dient-me
que la meva llum enlluerna!
no tenquis pas els ulls
perquè veuràs meravelles
perquè els ompliràs de vida.

Quan sentis la força de l'aigua!
em diu
quan tinguis ganes de riure!
llavors és quan me n'aniré
perquè neixi un altre dia
perquè ... avui és primavera.



Avui sento la remor de les teves mans...

Dona que crema

 

Aquesta dona tan llunyana
potser vingui de l'Havana,
no! ... és valenciana
aquesta nit cremarà
perquè el poble demana
foc, passió i disbauxa.

Dedicat a Mari Reyes, Amparín, Juan Julián i Paco amb tot el meu afecte.

Gigliola Cinquetti ya tiene edad para amar y yo escribo versos intrascendentes...

Había pasado media vida en un colegio de frailes
1964

Moscas de patas atadas
Peter Stuyvesant
estufas de leña verde
charcos de cristal
rodillas de Mercromina
una ducha a la semana
pelotas de cartón piedra
pan chocolate y... agua.

Jocs i entremaliadures

A l'entrar a l'habitació la vaig trobar tota nua, el gest indolent, fent veure que no em veia.
Recordant uns versos del Cançoner "Sarao d'amor" que havia escrit en el segle XVI el poeta valencià Joan Timoneda, li vaig dir:

Bella, de vós só enamorós.
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Ella em va mirar, curiosa i sorpresa, creuant pudorosa i suaument les cames.

Jo vaig seguir dient:

No us atavieu, anau aixi,
que prenc gran ira
si us ataviau i algú prop mi
per sort vos mira.
Nueta us vull, gest graciós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Escoltant el seu riure mentre s'estirava com un gat sobre el cobrellit, vaig comprendre que la llengua de l'amor no era el francès ... sinó el català.
Des de llavors recullo els comentaris poètics del meu carrer i els escric en una llibreta per si de cas.

I la llum
I el vent de garbí
I l'olor de l'arròs
molls i romaní
allà a la sorra de la Malvarrosa ...

Em vaig enamorar d'ella a poc a poc
com una formiga
trosset a trosset
un petó i un petonet
i quan se'n va adonar ja dormia al meu niu.

La dona que m'espera
m'amaga el seu cos
i dissimula l'ànima
ànima prohibida
cos misteriós ...

Aquesta jove té tossina
potser d'un escalfament
ha begut llet ben calenta
la llepa com si fos mel.

I la meva imatge
es va fer mil imatges
i... no sabia trobar-me.

La llum dels teus ulls
com la pluja de tardor
tendra ... de color.

T'escric amiga absent
però no és a tu a qui escric
m'escric a mi mateix ...
per no perdre't!

Qui mirarà aquests ulls
si tu no mires al cel ...
de tant en tant.

Avui
ahir
i demà,
no sé ... sempre!
esperaré, per tornar a veure't.

Em faig vell, a poc a poc
els ulls petits com brases
el front ple de corriols ...


Escrivint un bloc, de vegades aprens a llegir-te ... tot sol.

Aquests comentaris els vaig fer l'any passat a: Carme, Vida, Iris, Joana, Sargantana, Galionar i Montse.
El quadre és un oli de Manel Anoro "Nu nº3"

Botiga de versos

La senyora Acadèmia tenia una botiga de versos, tots els dijous muntava una parada a la plaça del mercat de Figueres i venia tota classe de poemes, proses poètiques, versos d'amor i epitafis mortuoris però sempre escrits rimant.
Jo solia anar-hi per veure les novetats, conèixer les últimes tendències, i aprofitava per fer petar la xerrada amb la senyora Acadèmia que era una dona de conversa amena i culta.

Senyor Pere avui tinc uns haikus molt bons que m'han arribat de Vilamacolum.
Miri els haikus no m'agraden gaire, provenen de cultures llunyanes, són molt tècnics i de vegades no els entenc. De Vilamacolum el que em fa gràcia és el que deien els avis:

"A Vilamacolum
amb un pet
apaguen el llum. "

Ho trobo divertit... però què més ha portat avui?
Aquí tinc un lot a granel de cent poemes que ha escrit la setmana passada el poeta Nicomedes, n'hi ha de totes les classes i temes i van molt bé per llegir al llit abans d'anar a dormir, fan venir son.
Dona, m'estimo més la qualitat a la quantitat, però posi-m'en mitja dotzena per si de cas.
Té alguna cosa que en llegir-la emocioni? Paraules que s'entenguin, que despertin sentiments? Vull dir poesia de veritat.
Senyor Pere, darrerament costa molt trobar el que vostè demana, molts versos vénen de la Xina, estan bé de preu però la temàtica i la qualitat deixen molt a desitjar, ara els de Ikea han obert una secció de poemes per a interpretar cadascú a casa seva.
Però ja sé el que vostè vol: una mica de Benedetti, Machado, Martí Pol, Whitman ...
Avui he portat un poema de Xavier Roig Fontseca que li agradarà molt:

"A punta de dia
he sorprès,
en la terra treballada,
el llaurador dormit
de la nit
i els cavalls blancs,
fugitius al galop,
de la rosada."

Moltes gràcies és molt bonic, ja sap que no suporto la poesia inintel.ligible, envoltada d'hermetisme, que sembla important però que no diu res.
Jo també li vaig a regalar uns versos que he somiat aquesta nit, perquè li diré un secret, els poetes somien versos:

"Demà

compraré un mirall de dues cares
al matí

em maquillaré d'una banda
a la nit

em rentaré la cara per l'altra
i tu

mira'm... com vulguis."

Ai senyor Pere! de vegades diu vostè unes coses ...

Ya mi rostro de vos
cierra los ojos
y es una soledad
tan desolada.

Foto de J.Ramon Huidobro