Entremès : Cafè, copa i puro

Decorat: La vorera d'un cafè al Carrer Arquimedes, havent dinat, en una de les taules al costat d'una estufa de gas, cinc personatges fan tertúlia.

Sabater-"A tu Pere no t'entenc. Com pots estar aquí assegut, escrivint amb el portàtil i parlant amb tots nosaltres alhora?"

Rajat-"Deixa'l, no li facis cas ara se'ns ha tornat poeta, intenta escriure un bloc en català i creu que li donaran un premi C@ts."

Pere-"Mireu no em toqueu el nas! Tu Sabater últimament tens unes converses tan avorrides que costa molt poc entendre't, i a tu Rajat ni et miro, perquè darrere d'aquest núvol de fum del teu cigar ets invisible."

Calderon-"Jo t'entenc perfectament Pere! Què és la vida? Una il.lusió, una ombra, una ficció, i el major bé és petit: que tota la vida és somni, i els somnis, somnis són."

Lope-"Per fi parla el poble, tots a una! Cambrer! Cafè per a tots i per al senyor Rajat un tallat, no sigui que amb els nervis tinguem un altercat."

Calderon-"Cambrer! - No t'astores si et tracte, com aliè de tu mateix, que és bé que com un altre parli, perquè ja amb tu sóc un altre ... és a dir a mi porti'm un conyac que ja estic encostipat."

Sabater-"Crec senyors que amb l'edat esteu perdent les bones maneres, el tarannà que hauria de caracteritzar a les persones que hem de fer anar endavant aquest país."

Rajat-"Ja! Ja! Llegeix les enquestes i mira qui haurà d'empènyer el carro l'any que ve ... demana't un anís Sabater que va bé per al mal de panxa."

Pere-"Algun dia escriuré totes les tonteries que dieu, tothom s'assabentarà que sou una colla de torracollons, i que aquesta tertúlia és un fart de riure."

Lope-"Prefereixo riure perquè ... imaginava que tindries de llàgrimes els bells ulls plens, pensant ajuntar-les vaig créixer les meves. Més com els amics, reparessin en veure que em parava en el major dolor, va ser el plor menys. Cambrer! Què passa amb aquests cafès? "

Cambrer-"Aquesta taula senyors em causa desassossec, fins i tot el director de la Caixa Principal que s'asseu allà al final els demana un xic de calma. Avui ja no els pot convidar es reserva el deu per cent per si ha de sortir corrent. "

Pere-"Aquest bloc mai tindrà premi però mira que m'ho passo bé escrivint en el cafè, envoltat d'aquesta gent. I no sé que faig aquí fora, passant fred tota l'estona... si jo no sóc fumador!"

Fi-Baixa el teló.



Cuando la tarde languidece renacen las sombras
en las que tu...los cafetales vuelves a sentir.

Obsesion por la musica

No puedo quitarme esta melodía de la cabeza, desconozco su autor y donde la he oído, me estoy obsesionando con el sonido tan familiar de este piano.
Cierro los ojos y repaso las notas intentando recordar un instante, una imagen, algo que despierte mi memoria.
Al abrirlos, estás ahí sentada en silencio, mirando no sé que. Mujer en blanco y negro, bella como esta música que no para de sonar. Y ahora intento recordar tu cara y me obsesiona tu presencia.
Quizás antes estuve aquí contigo, lleno de amor o de amargura, en otro tiempo, en otra vida, quizás me fui sin decir nada y me estas esperando con la mirada perdida.
Quizás antes fui Scriabin, el músico soñador que se creyó dios y quiso convertir la música en colores, como si fuese un caleidoscopio sonoro.
Quizás soy esta mujer tan bella de hierática figura que no me muestra su rostro, quizás me estoy obsesionando contigo, porque cada día te pareces más a mi música...


SCRIABIN ( Moscu 1872- 1915)

Foto de Magenta Blue.

He vingut a dir-te que me'n vaig

He vingut a dir-te que me'n vaig
fa dos anys que estem junts
i ja no tinc forces
per estimar-te.

però ...

Si un dia vols parlar amb mi
tinc un bloc
el meu carrer és ple de vida
tot el dia
i de nit.
Si un dia t'enrecordes de mi
tinc un bloc
escriu-me sense dir noms
unes paraules
a cau d'orella.
Si un dia vols saber de mi
tinc un bloc
em despullo cada setmana
faig teatre
i escric.

però ...

Avui he vingut a dir-te que me'n vaig
perquè ja no tinc forces per estimar-te.

Avui fa dos anys va néixer Calle Arquimedes.
Tots els escrits són originals, fets per mi, de vegades em costa molt sobretot en català perquè no l'he estudiat mai (agraeixo la vostra delicadesa perdonant-me les faltes).
No tinc molts seguidors, però els comentaris són entranyables i me'ls estimo molt.
A la vida real sóc força diferent d'en Pere de Calle Arquimedes, tot és un producte de creació literària però ... potser en el fons voldria ser com ell.

Aranaz

Yo era intemporal y puro, sentía en mi lo que sentías tu.
Nací del Señor cuando la luz salió de Orión, a veces soy como tu alma y vengo a ti cuando me llamas.
Llegué al mundo de la tierra Muerta a lomos de mi caballo Aranaz, tenia las alas de viento adornadas con estrellas, con plumas del firmamento.
Vivías en un mar de piedra, allí donde los hombres aguardaban su fin dentro de mil años, el aire no tenia agua y las arenas quemaban.
Tu eras como la luz, brillabas y bebías lágrimas, con la sal de tu boca colmó la sed mi caballo y al besar tu frente te llenaste de vida.
Te llame Nausicaa, a quien más amo, la que enloqueció a Odiseo, reposo de mi camino.
No podre llevarte a Orion porque el tiempo se acaba, el Señor me envía a ti y siempre estaré a tu lado, hasta que todo termine.
Pero si Aranaz quisiera volaría su galope al otro lado del Mundo, lejos de Orion y la tierra, mis labios besarían tus ojos y podrías ver mi cara. Te reconocerías en mí porque yo soy como tú : puro, bello y generoso.
Y si me acompañas te mostraré el Universo, viajaré contigo para siempre más allá de las galaxias, donde no termina nada, sin que pase el tiempo...como Peter Pan.

 

Contemplaba el beso de Klimt pensando en la incertitud del alma. Escuchaba cantar al viento y llorar a las bestias, la música de Santana, cuando de pronto me vi tan pequeño, tan solo y confuso bajo las estrellas que me asusté y sentí miedo...

Bloc teatre VII

Estic content perquè aviat podré estrenar una obra que sorprendrà al públic.
L'han escrit els millors guionistes, barreja drama amb comèdia, musica amb mim, prosa amb vers.
Hi haurà poemes hermètics, ininteligibles que tots aplaudiran en no entendre'ls; es descriurà el drama de la gent del nord fugint cap al sud, buscant la seva riquesa i llibertat.
La protagonista, una bella actriu de comèdia, víctima del nou canvi climàtic es passejarà per un Marrakech nevat, vestida només amb un abric de llúdriga, ensenyant una cuixa de tant en tant per donar un xic de morbo i un cor de polítics farà mim sense que se'ls escolti.
A la apoteosi final hi haurà una marató de versos i escoltarem la banda sonora amb aquella cançó italiana dels anys seixanta que deia que el món gira, gira, dóna voltes i mai s'atura.
La confusió de l'argument, la disbauxa interpretativa convertiran aquesta funció en una obra de culte i per fí Lee Strasberg estarà orgullós de mi ...

El món
mai s'ha parat ni un moment
a la nit la segueix sempre el dia ...

Antonio Machado, Carme i Pere. Un amor a primera vista

Antonio Machado va passar els últims dies de Gener de 1939 a Can Santamaria de Raset. Era el moment de la retirada, fugia acompanyat d'alguns familiars i amics camí de l'exili.
Sempre he cregut que va ser aquí, en la pau d'aquest jardí on va començar a escriure el seu darrer poema: "Estos días azules y este sol de la infància ..."

Quan era petit estiuejàvem a la casa de Raset. Recordo amb emoció aquest racó del jardí, la vida al camp, els jocs de bon matí, lectures de migdiada i berenars de pa amb vi i sucre. Potser van ser els millors estius de la meva vida.
Aquí també Machado va gaudir d'uns pocs dies de descans i tranquilitat, els seus últims dies a Espanya i la meva tieta Llúcia sempre ens parlava d'ell.
Buscant a Machado, buscant versos i infàncies perdudes un dia vaig trobar a la Carme.
Ella també per casualitat havia arribat a aquest jardí, un racó enamorador, un amor a primera vista segons les seves paraules.

"Després de la visita a la galeria, semblava que tenien recança de deixar-nos marxar. Ens han preguntat molt amablement si volíem veure el jardí. L’hem vist, un jardí molt adaptat a la terra, amb les plantes i els arbres d’aquí. Valadres ben florits, petúnies, geranis… però és just en aquest jardí on he trobat el meu racó enamorador, resultat d’una manera de fer d’altres temps. I em sap molt de greu de no tenir-ne la imatge, anàvem sense càmera.

Us haureu de conformar amb les meves mil paraules (ai, no moltes menys de mil):El racó
Un replà, com una estança
dins del jardí desnivellat.
Una taula rodona de pedra
guarda records
que callarà per sempre
i el temps, va seient al banc,
indiferent a tot,
sense sorprendre’s dels canvis
que porta el fluir de la vida.
Els tres immensos plàtans
que els envolten
compten de branca en branca
tots els moments
viscuts a la seva ombra.(Com podeu molt ben imaginar, a més a més de ser un amor a primera vista, és un amor impossible.)" CARME

El curiós d'aquesta història és que tres persones coincideixen, en un moment de la seva vida, en un mateix lloc però en èpoques diferents.
Potser de vegades es creuen els nostres camins en temps diferents, no ens veiem però ens sentim i ens coneixem .
Després de llegir aquesta entrada de la Carme ara fa dos anys, vaig començar a escriure Calle Arquimedes ...

Puja a bord tristesa

 
Et sento venir tristesa, a poc a poc, esgarrapant
és hora de fer inventari
del que sóc, del que em queda.

Els morts a la mar que és tornar a casa
els mariners a bord
avui salpem, una nova singladura.

Capità veles amunt la mirada lluny al vent
les sentines plenes
braços ferms al timó, la mar espera.

I tu també puja a bord tristesa
que vindràs amb mi
com sempre ...




Senzillament se'n va la vida, i arriba com un cabdell que el vent desfila, i fina.

Adéu mare!

La pasión de vivir

Cuesta creer que Marilyn leyese el Ulysses de Joyce o que yo pueda escribir un blog. Solo es cuestión de pasión, pasión por la vida.
Hoy al finalizar el año paseo por calle Arquimedes y recuerdo acontecimientos sorprendentes, momentos tristes , divertidos y sobretodo un estado de ánimo positivo por encima de la mediocridad de los tiempos actuales, superada con esta pasión de vivir que intento mantener cada día.
Empecé el año dejando versos por todas partes y recordando a Machado , a Espriu. Fernando cumplió sesenta años y conocimos a Catherine y Scarlett Robinson.
Y tus ojos
tus ojos
que tenían tus ojos
sólo veía tus ojos.
Conversé con Mario Benedetti de la soledad, de Dios y de las mujeres.
Cuando me robaste el corazón miré al cielo , a las estrellas, buscaba el amor y estabas más cerca , en el suelo bajo las hojas de hierba.
Llegó la primavera, la vida era maravillosa... oí el ruido que produce el despertar de la vida, vi en las calles mujeres hermosas y su piel tan blanca, sentí en mi vientre la renovada fuerza del deseo.
Más tarde me miré al espejo mientras dormías
y vi dos caras
y al darme la vuelta dos espaldas
pero no me vi en ti...
Me cansé de esperar tu regreso al amanecer, cambié tus rosas de san Jorge por manzanas y enloquecí con tu boca de tomate.
Me enamoré de la mar, del sabor del mar, del olor a mar.
También me enamoré de ti, de como sabes, de como hueles cuando sales del mar.
Cumplí sesenta y un años, rompí quince cuartillas intentando decirte no sé que cosas y sentí pánico al pensar que podías dejarme , al final de la tarde.
Pero descubrí el teatro, tu mirada y la soledad del camino, el calor, el silencio, perdido en ti, en mi, en aquella playa inmensa.
Tu boca...la pausa en el camino y la paz del mirador junto a la amada Nausicaa.
Disfruto las horas,
el placer de un instante
y mañana no sé que será de mi.
Una noche de verano, tus pechos fríos y húmedos, tus labios salados como el aire del mar y más teatro, el pudor del actor frente al público.
Quise olvidar recuerdos, volver a empezar para conocerte de nuevo. No pude olvidar aquella tarde, después de la tormenta cuando...
Un aire frío
aire de olores
temblaba en tu piel.
Walt Whitman hablaba conmigo a través del tiempo y al despedirse me dijo:
¡Adiós Pere!
Cosmos
Hijo del Empordà
Turbulento, fuerte y sensual
que bebes y engendras
sentimental.
Me escapé al sur, con la Juani pero su juventud me hizo despertar de un sueño y sentí la llegada del otoño... mi otoño.
Salí del mar camino de Riola, crucé los campos de arroz al atardecer escuchando a Sting y seguí haciendo teatro, drama y comedia.
Al llegar a octubre, la calle Arquimedes se llenó de bullicio, en el café hubo un sainete entre políticos de tres al cuarto, dramaturgos de postín y hasta un director de banco.
Pero por la noche me inquieto, no sé... que me pasa por la noche.
Y mientras le besaba los dedos del pie
los acariciaba
ella gritaba
con muy poquita voz.
Volví al teatro y al salir borrando imágenes, escuchando alejarse la música solo quedó un olor de versos.
Amiga amada
te quiero en tus ojos
mirando cuando duermes
cuando estas tan callada.
...y que será de nosotras
de este amor tan loco.
Echado en la hierba de otoño, palpitaba la vida a mi alrededor y soñé un bosque de película...

El apuntador del teatro, un payaso enamorado, destrozaba las representaciones y tu eras como el agua : ruidosa y alborotada, fresca y transparente.

Olias a tomillo a menta y a lavanda

y el musgo de tu vientre a la humedad del agua.

Javier cumplió sesenta años, labios de Marlon Brando, hijo de la tierra del viento.

Un día, después del segundo acto descubrí la mediocridad de mi obra y decidí no cobrar más la entrada a este teatro.
En Navidad bailaré contigo con los ojos cerrados y te contaré cuentos de planetas azules y agujeros negros.
Esta calle siempre tiene música, la música que a mi me gusta, las imágenes que sueño; mientras escribo estas lineas , bajo un sol helado, un viento de tramontana me corta la cara y siento de nuevo la pasión de vivir.

Música y pasión. Tchaikovsky, Scriabin.

Conte de Nadal

Hi havia una vegada un petit planeta blau que viatjaba per l'espai a gran velocitat.
Envoltat d'una galàxia, seguia embadalit a una estrella preciosa que li donava escalfor.
Aquest planeta era molt vell, havia nascut on la llum es va oblidar del temps i els seus primers habitants, éssers unicel·lulars s'havien convertit en homes.
Quan el planeta blau va esdevenir gris, quan l'aire pur que l'envoltava es va tornar pestilent, els homes es mataven entre ells. Lluitaven per l'aigua, pels aliments, per l'energia, pel poder.
Ara ja era massa tard, els recursos naturals eren insuficients per alimentar el consum d'aquells éssers anomenats intel·ligents.
Però un any per Nadal, al petit planeta se'l va menjar un forat negre com la taula d'un billar es menja totes les boles.
Allà dins, en la foscor el temps es va aturar i tot el que tenia vida es va tornar tan petit que els homes semblaven formigues i els arbres fulles de menta. El forat tenia sortida, era un forat trencat i aquell planeta de fortuna va sortir per l'altre costat.
Tot va créixer una altra vegada, les plantes, els boscos, les aigües però els homes van quedar petits i el cel va tornar a ser blau i l'aire net i clar.
Ara segueix a una estrella més bonica que la d'abans, té una cua llarga, brilla i vola cap a l'orient. Diuen que assenyala el camí de la pau i de l'amor, i que avui naixeran nens símbol d'esperança i de futur.
Tot això m'ho han explicat
jo vaig tenir mala sort
no vaig sortir del forat ...
Que passeu un bon Nadal
que el menjar no us faci mal
i expliqueu als més petits
el que vàreu aprendre dels grans.

Si yo encontrara la estrella que me guiara...

Bailando

Bailando contigo siento que el mundo gira a mi alrededor. No es que la cabeza me dé vueltas, solo te miro, pero causas alboroto en las miradas y todos te contemplan al pasar.

Los ojos cerrados
la levedad de un beso
tibios labios de alcohol
donde nacen los cabellos

y siempre las palabras
la caricia de unos pechos
tus palabras...al oído.

Bailar es soñar, soñar despierto.
Cuando terminó el baile escuchamos el ruido de las calles, ruido de desconcierto, rumores inquietantes. Quise llevarte a casa, lejos de esta ciudad, olvidando recuerdos.

Salimos, cabalgando hacia el norte
asustados, huyendo del caos
al cruzar páramos helados

en busca del sol de otoño
las mesnadas arrasaban a los desheredados
al abrir tus ojos , me devolviste a la vida
un viaje, un baile... un sueño, una pesadilla.

Cuando un hombre ama a una mujer
no puede pensar en nada más...