Quan es fa fosc passejo per camins d'olors, camins de cuques de llum i galants de nit.
Al camp mai hi ha silenci, un gos que borda, el cant d'un grill o el soroll de les bèsties. Però el plaer més gran és a la pell , pell càlida i humida d'una nit d'estiu.
En tornar a casa arriba vent de ponent, l'aire de la terrassa és com agre, aire de pi cremat i gessamins. Ve de gust sopar gaspatxo, truita freda de carbassó o potser un llenguado a la planxa. El vi blanc amb gel i la síndria.
És l'hora en què el temps s'atura, mirant al cel cauen Llàgrimes de Sant Llorenç i em sento molt petit però feliç. Ara escric i tu dorms, o potser no, potser llegeixes i somies ... com jo.
La litografia és de Manel Anoro.
5 comentarios:
Aquest "i em sento molt petit però feliç", com m'agrada! És molt sedant aquesta entrada de prosa poètica.
Té raò l'Helena, totalment relaxant el teu text. Reconcilia amb el món.
Camins d'olors. No cansen.
El Nocturn de Chopin i les teves paraules es confabulen de meravella per fer-nos somiar en un país on la felicitat existeix...
Els estels que cauen: natres no durarem tant, ni podrem repetir-nos cada any, i meravellar com ells.
Bell, com sempre!
Publicar un comentario