Aquest últim vers de Machado podria ser el principi o el final d'un poema, podria ser el treball de tota una vida o la inspiració d'un instant.
Vaig viure els millors estius de la infantesa a Can Santamaria de Raset. Una antiga casa senyorial que va passar a ser propietat de la meva tia Llucia després de la guerra civil.
Ella em va explicar que Antonio Machado es va refugiar a Raset a finals de gener de 1939, camí de l'exili, amb la seva mare i alguns familiars. La casa es va omplir de gent que fugia cap a França i els cuidaven com podien.
Machado intuint les dificultats que els esperaven, sentint-se potser ja malalt, va demanar a la Llucia que li guardés un maletí en lloc segur pensant tornar algun dia.
Machado intuint les dificultats que els esperaven, sentint-se potser ja malalt, va demanar a la Llucia que li guardés un maletí en lloc segur pensant tornar algun dia.
La meva tia s'hi va negar, eren els temps de la por.
Realment es va complir el que havia escrit anys abans. Va arribar a França tres dies després, sense res, van perdre totes les seves maletes inclòs el misteriós maletí en passar la frontera de Cerbère enmig del caos de la retirada.
"y cuando llegue el día del último viaje...me encontrareis a bordo ligero de equipaje, casi desnudo".
No vaig saber amb certesa si les històries que explicava la meva tia Llucia eren reals o inventades fins que anys més tard la revista Destino va publicar un ampli reportatge sobre el que va passar a Raset i Cotlliure l'últim mes de la vida d'Antonio Machado.
El text es referia a un llibre titulat: "A.Machado - Poeta en el exilio" i va ser allà on vaig trobar una fotografia en la què apareixia Machado envoltat d'altres personatges en un racó del jardí de Can Santamaria de Raset.
Aquesta imatge em va impressionar molt perquè jo havia passat moltes hores jugant en aquest lloc, el coneixia molt bé. Tres plàtans centenaris feien ombra a una taula rodona, gruixuda com una roda de molí, envoltada de quatre bancs de pedra i en el seu centre s'alçava un pilar coronat per una petita Verge de pedra grisa.
Els dies passats al tranquil refugi de Can Santamaria, apartat de l'horror de la retirada, van poder influir en l'estat d'ànim d'Antonio Machado. Allí va néixer potser un últim poema, un poema inacabat.
Mai sabrem si el maletí d'Antonio Machado va quedar amagat en algun lloc de Can Santamaria o es va perdre dos dies després, el 27 de Gener de 1939 en passar la frontera de Cerbère.
Machado va morir abans de finalitzar el mes de febrer a Cotlliure i les seves restes segueixen enterrades allà.
M'agradaria imaginar que anys mes tard, tafanejant per les immenses golfes de la casa de Raset, algú va trobar entre trastos vells i papers polsosos una llibreta de fulles grogues amb apunts de versos inacabats:
Miro al sur
y te veo, entre los chopos blancos
cerca del río.
Todo me recuerda a ti
estos días azules y este sol de la infancia.
PD.
Machado és el segon començant per la dreta. El nen de la foto sóc jo i la dona de la dreta és la tia Llúcia.
L'últim poema és imaginat, l'he fet jo.
