Aquest últim vers de Machado podria ser el principi o el final d'un poema, podria ser el treball de tota una vida o la inspiració d'un instant.
Vaig viure els millors estius de la infantesa a Can Santamaria de Raset. Una antiga casa senyorial que va passar a ser propietat de la meva tia Llucia després de la guerra civil.
Ella em va explicar que Antonio Machado es va refugiar a Raset a finals de gener de 1939, camí de l'exili, amb la seva mare i alguns familiars. La casa es va omplir de gent que fugia cap a França i els cuidaven com podien.
Machado intuint les dificultats que els esperaven, sentint-se potser ja malalt, va demanar a la Llucia que li guardés un maletí en lloc segur pensant tornar algun dia.
Machado intuint les dificultats que els esperaven, sentint-se potser ja malalt, va demanar a la Llucia que li guardés un maletí en lloc segur pensant tornar algun dia.
La meva tia s'hi va negar, eren els temps de la por.
Realment es va complir el que havia escrit anys abans. Va arribar a França tres dies després, sense res, van perdre totes les seves maletes inclòs el misteriós maletí en passar la frontera de Cerbère enmig del caos de la retirada.
"y cuando llegue el día del último viaje...me encontrareis a bordo ligero de equipaje, casi desnudo".
No vaig saber amb certesa si les històries que explicava la meva tia Llucia eren reals o inventades fins que anys més tard la revista Destino va publicar un ampli reportatge sobre el que va passar a Raset i Cotlliure l'últim mes de la vida d'Antonio Machado.
El text es referia a un llibre titulat: "A.Machado - Poeta en el exilio" i va ser allà on vaig trobar una fotografia en la què apareixia Machado envoltat d'altres personatges en un racó del jardí de Can Santamaria de Raset.
Aquesta imatge em va impressionar molt perquè jo havia passat moltes hores jugant en aquest lloc, el coneixia molt bé. Tres plàtans centenaris feien ombra a una taula rodona, gruixuda com una roda de molí, envoltada de quatre bancs de pedra i en el seu centre s'alçava un pilar coronat per una petita Verge de pedra grisa.
Els dies passats al tranquil refugi de Can Santamaria, apartat de l'horror de la retirada, van poder influir en l'estat d'ànim d'Antonio Machado. Allí va néixer potser un últim poema, un poema inacabat.
Mai sabrem si el maletí d'Antonio Machado va quedar amagat en algun lloc de Can Santamaria o es va perdre dos dies després, el 27 de Gener de 1939 en passar la frontera de Cerbère.
Machado va morir abans de finalitzar el mes de febrer a Cotlliure i les seves restes segueixen enterrades allà.
M'agradaria imaginar que anys mes tard, tafanejant per les immenses golfes de la casa de Raset, algú va trobar entre trastos vells i papers polsosos una llibreta de fulles grogues amb apunts de versos inacabats:
Miro al sur
y te veo, entre los chopos blancos
cerca del río.
Todo me recuerda a ti
estos días azules y este sol de la infancia.
PD.
Machado és el segon començant per la dreta. El nen de la foto sóc jo i la dona de la dreta és la tia Llúcia.
L'últim poema és imaginat, l'he fet jo.
6 comentarios:
90 anys que va començar el malson.
Molt interessant aquesta anècdota sobre Machado, i molt bona la iniciativa de posar una placa a la masia de Can Raset.
Com m'ha agradat recordar tot això i veure de nou aquestes fotos (que les tinc guardades, jo també). Ja sabia la història, que em vas explicar tu mateix, i tu també saps que aquest raconet de jardí de can Raset, em va enamorar, com si sabés que amagava secrets i històries importants i intenses. No ho sabia, però l'encant d'aquest lloc, sedueix igualment.
Temps de por, i tant, pobra gent! Fa terror pensar en aquests refugiats i en tants i tants refugiats, que en el món formen un doll inacabable de tristesa desgràcies i desconsol.
A través del meu enamorament del jardí de Can Raset, ens vam posar en contacte tu i jo. Encara que no ens hem vist mai personalment, ha estat una bonica coneixença poètica. Gràcies, Pere, per les teves històries compartides.
Coneixes els holandesos que viuen ara a Can Santamaria? Hi has tornat?
Realment és un racó especial. Ple de vides i d'històries com l'estada de Machado i de tanta altra gent, com les de la tia Llúcia.
A mi que vaig passar allà molts estius em porta records i vivències inoblidables .Tota la casa era especial.
Ja saps que arran de la teva visita a Raset en 2009 vaig començar a escriure aquest blog i m'alegra que et recordis d'aquell "amor a primera vista".
Vaig tornar a Can Santamaria fa vuit anys, feia quaranta anys que no hi anava i vaig conèixer a la família Holandesa actual propietària.
Però em vaig emportar una decepció, tot estava molt canviat, molt deteriorat i abandonat. No hi tornaré mai mes.
Bona nit Carme.
Una història commovedora. Les històries de la teua tia, la tranquil·litat d'aquella casa i el jardí, potser van ser un bon solatge sobre el qual vas començar a caminar amb mirada poètica. Temps després hem conegut els teus preciosos escrits.
Recordava aquesta història, Pere, i com es va iniciar el teu blog, tan estimat per tots nosaltres. Crec que has escollit la data perfecta per tornar-la a publicar.
Em sap molt de greu la teva decepció, Pere!
Emfas pensar dues coses. En primer lloc que 40 anys mai no passen en va per ningú i molt menys per unacasa, ja que els seus habitants la van transformant o la van descuidant. I després que aquesta família, tenia la dèria de la sala d'exposicions i de la pintura i deuen haver anat al seu rotllo, descuidant la resta de la casa. La gent, en general ja som una mica així.
Guarda els teus records bonics, Pere, i s'entén molt bé que no hi vulguis tornar.
Gràcies pel post i per la resposta.
Publicar un comentario