Et portaré al final de la terra, on diuen que s'acaba el món i al capvespre volarem mar endins perseguint el sol.
Em donaràs petons salats, els ulls ofegats d'aigua, amb l'alè gelat i la passió salvatge dels animals marins.
De cop s'amagarà el sol, tot serà de color maragda i agafats de la mà arribarem a l'illa de la què em parles sovint. Dius que està plena de nens entremaliats, petites fades i pirates.
És un lloc on el temps s'atura, ha de ser el País de Mai Més, tu cada dia t'assembles més a Wendy i jo ja no sé si em dic ... Pere Pan.
3 comentarios:
Pere Pan, és un nom prou bonic. Crec que hauríem de practicar molt més la capacitat d'anar al país de Mai Més, on el temps s'atura. I de fer-nos una mica més sovint del que ho fem, Wendys i Pere Pans.
I el poema de Mar adentro, el trobo d'una profunditat que posa la pell de gallina. Vaig llegir el,llibre, vaig veure la peli, crec que per situacions de dependència molt menys extremes que aquesta, jo voldria morir també.
Que gran ha de ser l'amor que fa viatjar al país del Mai Més, l'amor que ajuda a arribar a l'altre allà on sabem que estarà millor, tot i el dolor de saber que el perdem del nostre costat...
Qué bonic, i quina tristesa hi ha a la peli... m'encanta el moment en que sona l' ària de Turandot , nessun dorma...
Publicar un comentario