Antonio Machado 1917, retrat de Sorolla.
El río va corriendo,
entre sombrías huertas
y grises olivares,
por los alegres campos de Baeza
Tienen las vides pámpanos dorados
sobre las rojas cepas.
Guadalquivir, como un alfanje roto
y disperso, reluce y espejea.
Lejos, los montes duermen
envueltos en la niebla,
niebla de otoño, maternal; descansan
las rudas moles de su ser de piedra
en esta tibia tarde de noviembre,
tarde piadosa, cárdena y violeta.
El viento ha sacudido
los mustios olmos de la carretera,
levantando en rosados torbellinos
el polvo de la tierra.
La luna está subiendo
amoratada, jadeante y llena.
Los caminitos blancos
se cruzan y se alejan,
buscando los dispersos caseríos
del valle y de la sierra.
Caminos de los campos…
¡Ay, ya, no puedo caminar con ella!
Antonio Machado escriu aquest poema a Baeza, ara viu aquí des de la recent mort de Leonor en 1912. Somia, amb ella i la recorda constantment.
Anys més tard, el 22 de febrer de 1939 avui fa setanta-nou anys, el poeta va morir a Cotlliure camí de l'exili.
3 comentarios:
Quina tristesa.
Quanta injustícia va fer el nacionalisme espanyol envers els seus grans poetes.
Lorca afusellat. Machado exiliat. Miguel Henández empresonat fins la mort.
Encara els resta Marta Sánchez.
Ostres, mira que sempre ens recordes aquest aniversari i no m'havia fixat mai que és el maeix dia que el sant de Leonor. Quines coses, oi?
Gràcies un cop més per compartir aquests versos.
Bona tarda, Pere.
Quin gran poema per recordar, un any més, l'aniversari de la seva mort, Pere! Gràcies!
Publicar un comentario