Les imatges, les paraules, la música ... un somriure.
sábado, 4 de marzo de 2017
Pinzellades XXVIII (Des del cel volant molt alt)
Des del cel volant molt alt, com un ocell veus el sol que s'amaga l'aire fred et tanca els ulls. Mires cap avall i tot és més petit més net, menys important i la vida passa lentament ...
Quina delícia escoltar Liszt tot imaginant que el món es fa petit, que el mirem amb ulls d'ocell, o des d'un núvol, o com un Déu de l'infinit... Bona nit, Pere!
5 comentarios:
Quina delícia escoltar Liszt tot imaginant que el món es fa petit, que el mirem amb ulls d'ocell, o des d'un núvol, o com un Déu de l'infinit...
Bona nit, Pere!
Des de tan amunt les coses semblen més insignificants.
En què volaves, que l'aire fred et feia tancara els ulls...?
Com m'agradaria volar tan alt com un ocell! O més bé ser ocell, que de persona tinc vertigen.
La vida passa lentament, a vegades... hi ha instants que es fan eterns, potser perquè connectem amb allò que veiem i vivim el moment present.
Des del cel, les coses es veuen d'una altra mida... el sol, però s'amaga igual de bell.
Bona nit, Pere.
Publicar un comentario