2017 Pinzellades i ... res més

Entre dues aigües
com qui neda sense saber on
apuntant un peu, el cap, mirant-te
com qui creua un paradís de puntetes
entre dos rius, el Tigris i l'Eufrates.

Com qui no s'atreveix a fer soroll
sense dir res
passant entre dues aigües ... mitja vida
o tota o part.

Entre dues aigües
com qui resa
com jo.

Les tardes fredes al novembre, quan fora és groc, fins i tot vermell.

Gelat, m'arrauleixo en un racó prop del escalfapanxes.  Els ulls tancats, somiant, se sent l'olor d'un foc que torra castanyes.

A ponent un raig de llum desperta la brisa...el mar anega melangios "l'skyline" gris de l'Albera. Temps de bolets, camins d'aglans i fulles mortes.

Sempre al novembre, quan fora és groc, fins i tot vermell.

Des del cel
volant molt alt, com un ocell
veus el sol que s'amaga
l'aire fred et tanca els ulls.
Mires cap avall i tot és més petit
més net, menys important
i la vida passa lentament ...


Cau sola la tarda, així, com sempre i en aquest primer dia de l'any enmig d'un silenci que s'escolta algú esborra el Canigó amb el seu pinzell vermell.

Un cel blau groguenc s'amaga a la muntanya del Mont i allà al fons el mar fosqueja sota una boira de cotó fluix.

No estiguis trista Sahra
tinc un vaixell pirata que és un carret de gelats
tu ets més preciosa que Wendy
jo ja no sé volar.
Llavis de vainilla, cucurutxo de rialles
tanca els ulls, no diguis res ... dóna'm la mà.


En aquest bosc ple de lletres
viu un llop analfabet,
la mira a ella
"face to face"
l'escolta ...
però no sap dir-li res.


Ja no et vull regalar roses!
Per Sant Jordi et regalaré pomes
pomes del meu hort
pomes de casa
de tots colors
rodonetes com tu
saboroses com tu
que es queixen quan les mossegues
que riuen i se t'escapen
donant tombarelles ... com tu.

Et veig passar cada matí, no em mires mai. Ets com un brogit, preciosa i evanescent com la teva olor ...

L'olor de l'aigua

de l'aire

de maig.

Al juliol, la calor despulla els cossos i la nit l'ànima.

Escoltant Llach, llegint Marius Torres, és difícil escriure un poema.

Fins i tot Rilke "Un dia vaig prendre entre les meves mans el teu rostre. Sobre ell queia la lluna. El més increïble dels objectes submergit sota el plor" mai hagués pogut descriure la bellesa de Arjumand.

La Mahalta que conec, aquest riu paral·lel, s'allunya cada cop més. Ja no escolto el seu batec, hi ha massa terra pel mig ... preciosa amiga.

 

Ets plena d'olor
les arrecades fines
com les glicines.


Moscas de patas atadas
Peter Stuyvesant
estufas de leña verde
charcos de cristal
rodillas de Mercromina
una ducha a la semana
pelotas de cartón piedra
pan chocolate y... agua.


Ara a la tarda
fimbrant com un jonc
rínxols de garbi.
El vent s'emporta les paraules
i el lent trencar de les ones
sorprèn la mirada absent
fosca
clara
preciosa
rínxols de garbi.


Ja no vull escriure't cartes
t'he escrit un bloc
així pots llegir-me cada dia
rellegir-me ... a poc a poc.

 

Pinzellades XXXVII ( Ja no vull escriure't cartes )

Ja no vull escriure't cartes

t'he escrit un bloc

així pots llegir-me cada dia

rellegir-me ... a poc a poc.

Au revoir Johnny

Avui a les notícies de la tele parlen de la mort del cantant francès Johnny Hallyday.

Veient imatges de les seves actuacions recordo aquell final dels anys seixanta, l'època dels seus millors èxits, amb nostàlgia però també amb alegria i il·lusió.

Quin fart de passejar amunt i avall de la Rambla per veure si passava la noia que ens agradava.

Els diumenges al cinema, a les Vegas o al Jardí, les croquetes de l'Sport i els musclos "sense rien" del Saboya; però el millor ... els guateques de dissabte a casa d'en Carles Caussa.

Acabàvem el batxillerat, teníem il·lusions i un peu a la Universitat. Ja es sentia parlar d'una Assemblea de Catalunya, de amnisties i llibertats.

Però d'això fa molt de temps. Tot canvia, passa i s'en va com en Johnny Hallyday, fins i tot la il·lusió ... o potser no.

Pinzellades XXXVI (Al portal del número dos)

Al portal del número dos

viu la meva estimada

visc allà dalt, sol solet

passeja... sota les voltes

blanca com un glop de llet

a eixopluc de ma mirada.

Pinzellades XXXV (Aquest penjoll és com un esquellerinc)

Aquest penjoll és com un esquellerinc

que serveix per trobar-te quan et perds

per sentir-te quan t'amagues.

I potser també crida al teu angel de la guarda

quan et fa falta.

Pinzellades XXXIV (Rínxols de garbi )

Ara a la tarda
fimbrant com un jonc
rínxols de garbi.
El vent s'emporta les paraules
i el lent trencar de les ones
sorprèn la mirada absent
fosca
clara
preciosa
rínxols de garbi.

Mahalta

Potser la Mahalta de Màrius Torres, Rilke o Llach és la Arjumand que va estimar Shah Jahan al segle XVII.

Sempre hi ha una Mahalta, un amor o... un desig imposible.

Ara al juliol, la calor despulla els cossos i la nit l'ànima.

Escoltant Llach, llegint Marius Torres, és difícil escriure un poema.

Fins i tot Rilke "Un dia vaig prendre entre les meves mans el teu rostre. Sobre ell queia la lluna. El més increïble dels objectes submergit sota el plor" mai hagués pogut descriure la bellesa de Arjumand.

La Mahalta que conec, aquest riu paral·lel, s'allunya cada cop més. Ja no escolto el seu batec, hi ha massa terra pel mig ... preciosa amiga.

Pinzellades XXXIII (Pitets de pruna)

Una tarda a l'hort
berenàvem pa amb vi i sucre
i jo et deia:

Pitets de pruna
dolços com fruita
sense pinyols

I tu reies
i jugaves a amagar-te enmig dels fruiters...

Dans le Noir?

"T'atreveixes a menjar totalment ... a les fosques?

Sabràs el què estàs menjant?

Com és la persona que tens al costat?

Quines sensacions tens en la foscor més completa?"

Segueixo llegint:

"Sense la vista, una cosa tan senzilla i bàsica com menjar, es converteix en una nova experiència, on tots els nostres sentits s’aguditzen i ens ofereixen noves sensacions i emocions.

“Dans le Noir?” ens porta la veritable essència del sabor, ens fa canviar totes les idees preconcebudes i ens permet veure les realitats de la cuina."

És la carta de presentació d'un restaurant de Barcelona on pots sopar a les fosques, sense gens de llum.

Francament la idea no em sedueix. Menjar sense veure els colors, les textures, la presentació dels plats i dels vins em sembla desastrós. Ja no opino del que pots embrutar i mullar menjant a les fosques.

Preferiria imaginar un sopar al besllum del capvespre, a prop del mar, potser amb la llum d'unes espelmes. Una conversa llarga, de paraules atrevides i tendres, com les que es diuen a cau d'orella.

Pensar un escrit que respirés un aire sensual, el plaer dels sentits, l'atracció del que desconeixem.

No sé si seria capaç de resistir l'olor de la teva pell i el sabor dels teus llavis, després de provar menjars estranys dans le noir i potser m'envairia una deixadesa, un laissez faire fins a la matinada ...

1962

Moscas de patas atadas

Peter Stuyvesant

estufas de leña verde

charcos de cristal

rodillas de Mercromina

una ducha a la semana

pelotas de cartón piedra

pan chocolate y... agua.

Cent mil ... ¡Negra!

Després de cent mil visites a pàgines del bloc, repassant les estadístiques veig que curiosament un dels post més vistos és: ¡Negra!

El vaig publicar al desembre de 2009, us el torno a penjar.

 
¡Negra!... Africana
Niña madre, virgen desflorada, hija de cien esclavos.
Tienes el alma blanca como la palma de tu mano.

Ojos de coral claro, dientes anacarados.
Tu boca sabe a vainilla, anís y comino.
Los labios descarados, carnosos, perfilados.

Andas lentamente, fibrosa, majestuosa, erguida.
Con la mirada triste, lejos, al aire azul de la sabana.
Trabajas incansable, recolectas y engendras vida.

Tu pelo huele a especies, a clavo y nuez moscada.
La piel a canela, tu choza de día a ganado y arcilla.
Pero de noche tu casa huele a jazmín y jaracanda.

A veces oigo tus gritos bajo las estrellas.
Ronroneas como una leona en celo.
La voz ronca en medio del silencio, la risa de hiena.

Amanece y ulula el viento,
en la soledad inmensa corres desnuda como una gacela.
Cantas y bailas cadenciosa,
me rozan tus caderas y un olor a ocre ácido despierta mis sentidos.
Por eso me gustas tanto mujer... Africana...¡Negra!

Más de 13 millones de mujeres del África subsahariana tienen el VIH o sida. Es la única región del mundo en la que ellas sufren más la epidemia que los hombres. En algunas zonas la tasa es de tres a uno.

Una de cada 16 mujeres del África subsahariana morirá como consecuencia del embarazo o parto. En los países desarrollados, el porcentaje es de una de cada 4.000.

La mutilación genital es de los problemas más graves a los que se enfrentan las mujeres africanas. En Somalia, Eritrea y Yibuti afecta al 90% de la población femenina.

En la vejez,las mujeres sufren la doble discriminación de género y de edad. Tienden a vivir más que los hombres, carecen por lo general de control de los recursos económicos familiares.

Poco más de la mitad (el 54%) de las mujeres adultas africanas saben leer y escribir.

 

Un haiku al maig

Ets plena d'olor

les arrecades fines

com les glicines.

Pinzellades XXXII (allà a la sorra de la Malvarrosa)

I la llum
I el vent de garbí
I l'olor de l'arròs
molls i romaní
allà a la sorra de la Malvarrosa ...

Remigi Palmero (Alginet 1950), cantant i guitarrista valencià, pioner de l'anomenat rock mediterrani.

Pinzellades XXXI (Ets com un brogit)

Et veig passar cada matí, no em mires mai. Ets com un brogit, preciosa i evanescent com la teva olor ...

L'olor de l'aigua

de l'aire

de maig.

La foto és de Manuel de Diego.

Pinzellades XXX (Ja no et vull regalar roses!)

Ja no et vull regalar roses!

Per Sant Jordi et regalaré pomes
pomes del meu hort
pomes de casa
de tots colors
vermelles
verdes
grogues
grans i petites
que fan molta olor
dolçes i àcides
fresques i cruixents
pomes com tu
que floreixen a la primavera
que donen fruits a l'estiu
que alimenten els silencis de l'hivern
rodonetes com tu
saboroses com tu
que es queixen quan les mossegues
que riuen i se t'escapen
donant tombarelles ... com tu.

Un poema escrit per Sant Jordi el 2010.

El llop!

Cau freda la nit,

glaça

i el rellotge calla

en la foscor del bosc.

S'atura tímid el vent,

la llum incerta

i un bri de soroll avisa,

surt el llop!

sembrant la por...

els ocells emprenen la volada

i tu restes a l'aguait esperant-lo.

La por ...

que és la por?

La por sóc jo!

En aquest bosc ple de lletres

viu un llop analfabet,

la mira a ella

"face to face"

l'escolta ...

però no sap dir-li res.

Les imatges són de Marjolaine Leray

Rosa del safrà

Rosa del safrà

rosa de la terra seca

filla del fred

mare de les espècies

com l'or vermell

com una flor salvatge

i aquesta olor tan particular

sempre la teva olor ...

Avui descobriràs que el món és només per a tu.

Pinzellades XXIX (No estiguis trista Sahra)

No estiguis trista Sahra
tinc un vaixell pirata que és un carret de gelats
tu ets més preciosa que Wendy
jo ja no sé volar.
Llavis de vainilla, cucurutxo de rialles
tanca els ulls, no diguis res ... dóna'm la mà.

La pintura és "Dona ajaguda" de Manel Anoro

Alep

Sota les runes d'Alep, tot escoltant Chopin, un vell recorda l'antiga glòria d'aquesta ciutat tres cops mil·lenària.

Lloc de pas de assiris i perses, grecs, romans, àrabs i otomans, sempre tornava a renéixer. Creixia bella, sàvia i envejada tot i la mà destructora dels homes.

Ara es repeteix la història, ell ja no estarà aquí per veure-ho, però al final ... sempre li quedarà la música.

La foto és de Joseph Eid de AFP.

Micropoema

Conec un microorganisme
petit com un microbi
la lletra microscòpica
de precisió micromètrica
té boca de micròfon
els ullets de microfilm
sempre viatja amb microbus
perdut... en un microcosmos blocaire.

El seu nom és Micro, ve de Grècia i és la part milionèsima de mi!

L'àlbum "The Velvet Underground & Nico" es va publicar el 12 de Març de 1967, ara fa 50 anys.

Pinzellades XXVIII (Des del cel volant molt alt)



Des del cel
volant molt alt, com un ocell
veus el sol que s'amaga
l'aire fred et tanca els ulls.
Mires cap avall i tot és més petit
més net, menys important
i la vida passa lentament ...

La foto és de "Globus Empordà"

Somiant amb Leonor

Leonor Izquierdo

Soria 1894-1912

Soñé que tú me llevabas
por una blanca vereda,
en medio del campo verde,
hacia el azul de las sierras,
hacia los montes azules,
una mañana serena.

Sentí tu mano en la mía,
tu mano de compañera,
tu voz de niña en mi oído
como una campana nueva,
como una campana virgen
de un alba de primavera.

¡Eran tu voz y tu mano,
en sueños, tan verdaderas!...

Vive, esperanza, ¡quién sabe
lo que se traga la tierra!

Antonio Machado, 1912


Avui fa setanta-vuit anys d'un darrer vers...
Estos días azules, y este sol de la infancia

Bloc teatre XXIII

Diuen que l'amor dura tres anys.

Nosaltres que portem junts quaranta anys, potser demà Sant Valentí, hauríem de celebrar el dia dels desenamorats ... per si de cas.

Pinzellades XXVII (Cau sola la tarda)

Cau sola la tarda, així, com sempre i en aquest primer dia de l'any enmig d'un silenci que s'escolta algú esborra el Canigó amb el seu pinzell vermell.
Un cel blau groguenc s'amaga a la muntanya del Mont i allà al fons el mar fosqueja sota una boira de cotó fluix.
Tu encara dorms i sembla que vulguis aturar el temps però és impossible, ja estem a l'any nou i tot està canviant...