Un mundo 1929. Angeles Santos Torroella
Despertes a la vida
i de sobte notes que vas perdent trossets de tu
del que estimes.
I un dia ets tu el que se'n va de debò
a vegades sense adonar-te'n.
Tu Sahra que m'acompanyes en aquesta llarga travessia, com Nausícaa l'amor somiat, saps que això és un desert i no hi ha camí. Sortim de la mar i allà tornem, som aigua i som riu.
Quan arribem al final Sahra, m'has de cremar, enterrar sota una pedra i escriure'm un epitafi... "Al final hi ha la mar".
Ningú parlarà de mi quan passin els anys. Hi ha qui creu en l'altra vida o en la reencarnació o no creu res, però per si de cas tothom deixa empremtes.
Jo només he deixat empremtes en tu el dia que te'n vagis
ningú parlarà de mi
i quan faltin els fills
ningú se'n recordarà de nosaltres.
I potser... no ens fa cap falta.
La idea de la mort m'envolta
voldria descansar aquí
que la tramuntana no faci volar cendra
perquè vaig créixer i visc aquí ...
on vaig néixer.
De mi sols quedarà un record...la paraula escrita, la brillantor dels ulls i el fart de riure que us fèieu quan explicava històries divertides.
5 comentarios:
Només quedarà el record de cadascú de nosaltres i fins i tot aquest morirà també quan morin les persones que ens recorden... Penso com tu dius... No fa cap falta que ens recordin per sempre.
En això coincidim... :)
Bona tarda, Pere
Deixem petjades perquè ens recordin o les anem deixant a cada pas que donem, pensant o sense pensar que ens recordaran?
Estem de pas, "sortim del mar i allà tornem". Sortim nus i tornem nus, potser no amb robes però crec que sí amb més coneixements.
Ens recordin o no, hi hem estat.
M'encanta la cançó que has triat, gràcies!
Bessets :)
Estic amb vosaltres, potser no fa cap falta que ens recordin quan ja no hi siguem..., potser fins i tot seria vanitós per part nostre desitjar que fos així...
M'han agradat molt aquestes reflexions. Precisament aquest vespre preparava els poemes per un proper recital a l'Alt Empordà, el mes de maig, i el tema va de l'inici de la vida i de la seva fi. Hem coincidit una miqueta.
Una abraçada, Pere!
Aquesta cançó m'agrada molt, i la pel·lícula on surt. Jo sóc dels que creuen que "no puedo vivir sin memoria".
Si has fet riure ja has fet molt, has fet més que molts.
Abraçada, Pere!
Publicar un comentario