Cuando escucho la guitarra de Paco de Lucía siempre me acuerdo de ti.
Te conocí cuando eras como el agua, como el agua de un torrente, ruidosa y alborotada.
La risa fresca y transparente, limpia como el agua.
No sabías a nada, te impregnabas de lo que tocabas y eras un manantial de olores.
Olías a tomillo a menta y a lavanda y el musgo de tu vientre a la humedad del agua.
Me mostrabas la rutas seguras, el camino recto y rodeabas mi cuerpo rumoreando.
Luego te alejaste poco a poco, como el agua, por los meandros de la vida en silencio, sin decir nada.
A veces en la mar inmensa creo contemplar tus ojos, que son como el agua... llenos de lágrimas.
Paco de Lucía ha fallecido esta noche a los 66 años en Cancún (México).
Se ha reunido con su amigo Camarón y ya suena una rumba en el cielo ...entre dos aguas.
8 comentarios:
Tothom parteix...quina vida. Al menys ell deixa la música, que és molt.
La seua manera de tocar la guitarra era molt especial. I no era molt major, m'ha sorprés la notícia.
També saps fer poesia i transmetre sensualitat entrelínees...
Bona nit Pere, fa dia per quedar-se a casa...llegint :)
Certament, quants records d'uns anys més joves, la música de Paco de Lucía... M'ha sorprés i m'ha entristit la seva partida. Per sort, ens queda l'esgarip de la seva guitarra...
Una abraçada, Pere.
Només 66 anys... tan proper a nosaltres. Fa pena veure que marxa tanta gent que ens han acompanyat...
Una abraçada, Pere.
Una inspirada poesia per acompanyar el record d'aquest gran artista que no oblidarem.
Maco el que has escrit. La música ens serveix de record... guitarra de l'ànima.
Bona tarda, Pere. :-)
El so de la seva guitarra és com el d'un manantial d'aigua cristal·lina...
Potser són les llàgrimes d'aquests ulls que contemples vora mar! M'ha agradat aquest escrit.
Bon vespre.
Publicar un comentario