Aquesta torre de Babel, afilada com una antena telefònica, hi ha cops que ens aïlla i incomunica.
Ara que ningú entén el que dic
que ningú escolta, demano la paraula!
Escampats per tot arreu, parlant mil llengües, adorant cent déus, encara no heu entès res.
El senyor us va dir que calia omplir el món, conèixer més d'una llengua i conviure amb altres races.
No us va fer baixar de la torre perquè no arribéssiu al cel, perquè no veiéssiu la seva grandesa, sinó perquè fóssiu savis com ell.
Ara hi ha un llenguatge comú, tothom pot comunicar-se, conèixer el que passa a tot arreu i el que pensen els altres. Però creix l'endogàmia, l'egoisme, la solitud davant d'un teclat, la insolidaritat.
Potser ha arribat de nou l'hora en què el senyor confongui les nostres llengües i destrueixi aquesta torre gegantesca fruit de la ignorància.
Així tornarem a parlar-nos de prop, veient-nos, potser a cau d'orella, tocant-nos, sabent que no estem sols i que els altres ens necessiten.
I al final ningú m'entén
només tu, mirant-me als ulls... em beses.
La imatge és un original del gravador Sebi Subirós
13 comentarios:
És així, ara que sembla que podem arribar on vulguem, parlar amb qui ens vingui de gust, és quan més sols estem. S'ha perdut la sana costum de tocar-se, mirar-se als ulls,estendre la mà i posar-se en la pell de l'altre...ja tenim el càstig, no ens entenem.
Gràcies Pere!
Aferradetes i bona tarda!
Prou que t'entenem, Pere!
Clar que mirat-te als ulls potser t'entendríem més... o no, que no se sap mai. A vegades tenint-nos ben a prop, la
Un bes, sempre fa de bon entendre... per això... o no!
Jo també t'entenc...Hem de saber conviure dins Babel,
Creus de debò que els amics virtuals ens han fet perdre les trobades amb els amics de carn i ossos, Pere? I per què no compaginar les dues coses? Ara mateix, sé que probablement mai no et podré mirar als ulls directament (i ja no parlem dels bes), i que si ens topéssim pel carrer no ens coneixeríem... Però no obstant això, i gràcies a aquesta torre de Babel, puc fer-te arribar la meva felicitació carregada d’afecte per celebrar el teu aniversari, que d’aquí a una hora ja serà realitat... Per molts anys, Pere, i una abraçada virtual que vol ser el més semblant possible a les del món real!
GALIONAR
Personalment no crec que les amistats virtuals perjudiquin la relació amb els amics "reals". Però aquesta "xarxa social global" que s'ha muntat en pocs anys penso que produeix en moltes persones un cert grau d'aïllament i solitud, encara que en teoria s'ha creat per produir l'efecte contrari.
Quan dic que "ningú m'entén" és perquè ja he notat que el post m'havia sortit força malament. Volia comparar amb un llenguatge mínimament literari el fenomen de la globalització, de les xarxes socials, amb l'episodi bíblic de la torre de Babel perquè hi veig un cert paral.lelisme.
Agraeixo la teva felicitació d'aniversari i em sorprèn que t'en recordis d'aquesta data.
D'això que "no ens coneixeríem" no ho sé, els blocs a diferència d'altres xarxes tenen una part molt creativa i en ells deixem la nostra empremta personal.
Bona nit i gràcies Galionar :)
Pere, el post no t'hi ha sortit gens, de malament, i diría que s'entén sense problemes el tema que tractes i el seu paralel·lisme amb la torre de Babel.
La memoria, diuen, acostuma a ser selectiva :)
Una abraçada!
quan entro en un blog despres de que s'ha establert un dialeg con el vostre em sento com una espieta i m'en vaig en silenci per no trencar el moment
pero darrerament paso tant poc que no vull perdre ni una ocasio
aprofitare i tambe us felicitare Pere. Per molts anys !!
el gravat d'en Sebi, precios ¡!
i les vostres paraules no son exentes de funament
pero vull quedar.me amb el millor del que ens ofereix la xarxa i pensar que m'ajuda a esser millor i mes gran
Pere...potser no us miro als ulls, pero us veig el cor...
i us deixo un bes
;-)
bona nit
Que mai no ens falte el bes en la mirada, Pere. I si algun dia ens trobem, que parlen els versos vora la remor del mar, i ens despulle l'ànima.
Moltes gràcies per la teua visita. Espere que amb les fotos et faces una idea de la mostra exposada per aquesta jove velenciana.
Aighe, que no tinc remei: valenciana.
I Per molts anys de vida a l blog i a la poesia. I a tu és clar :)
Mil gràcies per la teua aportació, Pere. Espere que t'agrade el vídeo que he afegit al post, porta a més de la cançó una lectura en francés.
Que passesn un bon capde!!!
Saps, Pere? M'esforço molt en intentar correspondre amb la visibilitat i les trobades blocaires la fredor que dóna el teclat. Per això de vegades truco als amics i m'agrada encara més veure'ls de prop, per saber realment què pensen. Però també t'he de dir que lo Feisbuc i lo Tuiter només servixen per fer-se notar, si no tens res a dir que valgui massa la pena (excepcions comptades com alguns periodistes i gent assenyada, que encara en queden). I pel que fa als blocs, doncs m'agrada deixar molles, i que me les recullin, i així anar fent el pa de cada dia.
Espero no haver-te avorrit.
Petons de bona nit :0)
Jo sóc més de sentir el caliu... de tenir la gent a prop, de poder-los mirar als ulls, de tocar, de somriure, de sentir la complicitat... però reconec que encara per per aquí no ens poguem mirar als ulls, podem sentir igualment aquesta complicitat. Les paraules tenen la força d'unir-nos, de fer-nos entendre, de fer-nos somriure, d'arribar a conèixer-nos... i d'aquesta manera també es pot sentir el caliu de la gent dels blogs, per això molts cops dic que sou la meva familieta! ;)
Acabo de llegir que t'havíem de felicitar? Doncs, encara que tard, felicitats!
Una abraçada!
Arribo tard, però aquest post em fa pensar i parlar.
Si no fos per la xarxa no t´hauria conegut, per això sol ja val la pena. I és ben curiós, perquè ni tu em coneixes formalment ni jo a tu, però segur que ens hem creuat més de vint vegades a la vida "real" (real ho dic en veu baixa, perquè, qui s´atreveix a dir que aquest part creativa nostra no és real?).
Coses que té aquest món, que de tant sorprenent de vegades espanta i de vegades et fa feliç.
Bon dissabte, Pere.
Publicar un comentario